Comença el correllengua 2016

Posted: 23 Setembre 2016 in General
Tags: , , ,

a3-correllengua2016

Els primers actes tenen lloc a Almassora i Gandia

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) organitza el Correllengua cada mes de setembre i octubre per reivindicar la defensa de la cultura i la llengua del País Valencià. Els actes ha començat avui amb l’arribada del Correllengua a Almassora. La Flama de la Llengua passarà aquest matí pels instituts Àlvar Falomir, Errando Vilar, Ambaixador Beltran, i Santa Quitèria.

fobia_a_los_nenesEncara que no ens agrade, hem d’entendre el fet que els xiquets no paren quiets és normal. Estan en l’edat de descobrir i experimentar, i no hauríem de coartar-los.

Un xiquet feliç, que gaudeix interactuant i descobrint el món, és sorollós. Ara bé, en els últims temps està apareixent un moviment que ens crida molt l’atenció i que ens preocupa: la fòbia als nens.

D’un temps a ara ha augmentat un tipus d’oferta hotelera molt concreta, la que ofereix “lliure de xiquets”. És a dir, durant l’estada no ens trobarem amb bebès i altres menors que ens molesten a la nit amb els seus plors o que ens emprenyen en la piscina amb els seus jocs.

El mateix ocorre en certs bars i restaurants. Es tracta d’una oferta diferent per a tots aquells que desitgen passar un instant de pau allunyats de la presència infantil.

Aquest tipus de moviment està tenint molta repercussió als Estats Units i Regne Unit, la qual cosa ens convida a reflexionar sobre una qüestió més complexa.

Se’ns ha oblidat ja el que és la infància? Tan poca empatia tenim que som incapaços de connectar amb aquells anys meravellosos, sorollosos i revoltosos que defineixen la infantesa? Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Article recomanat d’avui: publicat al diari Ara el 6-09-2016

L’entrada a l’escola bressol suposa obrir-se a noves experiències i a nous horitzons, i per a l’infant és una ampliació del seu àmbit més familiar.

que-crianca-families-grup-del_1459064094_30993183_1132x636.jpg
L’arribada a l’escoleta suposa per a la canalla petita una entrada a un nou lloc “desconegut” fora de tots aquells espais més propers i, just per això, l’infant la pot viure des del temor o des de la sorpresa més emocionant. Aquesta adaptació es pot considerar com un procés amb identitat pròpia i és per aquest motiu que les escoles bressol preveuen estratègies per tal d’aconseguir un clima acollidor que faciliti que l’infant i la família se sentin còmodes i confortables en aquest nou espai.

Beth Galindo, tècnica de Projectes Educatius del departament de Petita Infància de la Fundació Pere Tarrés, apunta quines accions poden fer les famílies per facilitar aquests primers dies a l’escola bressol:

1.-Anticipar la incorporació a l’escola. Com? Fent que l’infant conegui i tingui contacte prèviament amb l’edifici i les mestres, i parlant-ho a casa amb temps.
2.-Acompanyar l’infant a l’escola els primers dies. Com? Preveient, dins de les possibilitats laborals de cadascú, de disposar d’uns dies per acompanyar l’infant a l’escola bressol.
3.-Respectar el ‘tempo’ de l’infant. Com? Començant a l’escola bressol molt gradualment, mirant d’anar-hi poc temps i progressivament anar acumulant hores lectives.
4.-Portar-hi algun objecte que permeti l’arrelament. Com? Portant-hi alguna joguina, un xumet, una peça de roba que li agradi a l’infant, com ara un cotxe que reconegui i apreciï.
5.-Fer l’entrada a l’edifici i a l’aula amb l’infant i acomiadant-se’n de manera positiva. Com? Amb un somriure, un petó o una abraçada. No allargant aquest moment ni marxant sense avisar l’infant.
6.-Procurar de no fer coincidir l’inici de l’escola bressol amb altres canvis a casa.
Tenir una actitud de tranquil·litat i confiança a casa, per transmetre aquesta disposició al petit.
8.-Recordar que els plors o altres manifestacions de disconformitat són la seva manera de comunicar-se, que solen ser reaccions momentànies i que cada cop s’espaiaran més.

Refranys del mes de juny

Posted: 1 Juny 2016 in General

Ja som al sisè mes del calendari gregorià, juny. El nom de juny no té un origen clar, us presentem les dues teories:
– Els que diuen que és en honor i reconeixement de Junio Bruto, fundador de la República romana. Dins el calendari romà era el quart mes de l’any.
– També podria estar relacionada amb la mitologia romana, deessa Juno. Una de les deesses més importants del culte romà, juntament amb Júpiter i Minerva.
1433224015285
Us presentem unes dites de juny, que mostren l’estreta relació i vincles entre l’home, la terra i els fenòmens meteorològics:
· Pel juny molt de sol i molta son: Tenim el solstici d’estiu i fa que durant tot el mes hi hagi un gran nombre d’hores de sol. Surt abans de les 6.30 i es pon gairebé a quarts de 10.
· Pel juny, cada gota com el puny: Mostra el caràcter tempestuós i de xàfecs de les precipitacions.

· Al juny, la pluja és lluny; i si plou cada gota és com el puny
· Al juny, l’estiu no és lluny
· Pel juny, falç al puny
· Si plou a primers de juny, el bon temps és lluny
· Aigua de Sant Joan, no dóna ni vi ni pa, celler buit i molta fam
· Aigua de juny primerenca, molt mals arrenca
· Al juny, el fred s’esmuny
· Sant Pere plorós, juny plujós

Abans fèiem referència a l’estreta relació entre l’home, la terra i el temps. En aquesta ocasió la principal referència serà el sol, en el mes en què assoleix la seva màxima alçada sobre l’horitzó.

1433219917422

El dia 8 és Sant Medard i algunes dites remeten a la pluja:

  • – Quan plou per Sant Medard, plou quaranta dies massa tard.
  • – Quan plou per Sant Medard, de la collita se’n perd un quart; si plou per la Trinitat, s’emporta la meitat.

La resta de refranys fan al·lusió al solstici d’estiu, sobretot centrada a la data de Sant Joan:

  • – El sol va dir a sant Bernabé: més no m’alçaré (dia 11 de juny)
  • – Per Sant Joan el primer bany.
  • – La nit de Sant Joan, la més curta de l’any.
  • – Sant Joan és la porta de l’estiu.
  • – Per Sant Joan i Sant Pere, adéu a la primavera.
  • – Sant Joan, el dia més gran.
  • – Sant Pere, el sol enrere. O una segona versió: Sant Pere, el dia enrere.
  • – Juny acabat, dia escurçat.

Article publicat a ccma.cat

Posted: 26 Mai 2016 in General

la-gossasorda

La Gossa Sorda s’acomiada dels escenaris el proper 18 de juny, i què millor manera que fer-ho en la terra que els va veure nàixer, créixer i consolidar-se com a referència en el panorama musical valencià: Pego.

Des de l’agrupació expliquen que durant aquests anys han portat amb orgull el nom del seu poble allà on han anat, i per a ells és molt especial fer el seu últim concert a casa.

A més, la novetat d’aquest concert de comiat és que serà totalment gratuït, per la qual cosa s’espera que siga un esdeveniment memorable. Per això s’estan organitzant autobusos perquè tot aquell que vulga puga viure la que serà una fita històrica.

Una altra novetat és que el concert comptarà amb la participació de Juantxo Skalari & The Rude Band, així com de nombrosos companys del panorama musical que acompanyaran el grup fins a l’últim minut.

Sense cap dubte, serà un concert especial en el qual veurem el millor de La Gossa Sorda.

vídeo

 

denia-doblatge-en-valencia

 

La regidoria de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Dénia vol fomentar l’ús del valencià entre els escolars de manera divertida i innovadora. Per això, ha decidit dur a terme uns tallers didàctics de doblatge en valencià dirigits a l’alumnat de 6é de Primària.

Als tallers, conduïts per l’actor i director de doblatge Francesc Fenollosa, participaran vora 450 escolars de huit escoles de la capital de la Marina Alta, i es realitzaran del 30 de maig al 10 de juny. Segons ha explicat la tècnica del departament de Normalització Lingüística, Mar Reus, a les sessions l’alumnat doblarà fragments de pel·lícules de ficció, documentals i dibuixos.

L’activitat, a més de tractar-se d’una eina divertida, pretén ajudar a l’expressió oral dels escolars i posar-los en contacte amb el món audiovisual, a més de treballar les emocions i la veu en diferents registres. Des de la regidoria de Normalització Lingüística expliquen que pretenen donar-li continuïtat al projecte en els propers cursos, en tractar-se d’una ferramenta clau que fomenta l’ús del valencià.

Publicat a saoedicions.com

Hui vos recomane la lectura d’aquest article de Vicent Baydal publicat a valenciaplaza.com

04_AlcoradelsegleXIIescritaDenia_NoticiaAmpliada
Diversos experts escullen catorze moments de la història de l’actual territori valencià des del Neolític fins al segle XX, incidint en alguns de ben significatius però sovint oblidats.

17/05/2016 – VALÈNCIA. “Xe, Baydal, ¿no eres tu el que va predicant per ahí que som valencians des de fa ‘només’ 650 anys? ¿Com fas ara un article que explica ‘8.000 anys d’història valenciana’?”.

“Sí, sí, eixe sóc jo, però tot té una explicació, de veres… És ben cert que els valencians actuals som hereus de la conquesta de Jaume I, del Regne de València que es creà llavors i dels pobladors cristians que l’habitaren fent a un costat els musulmans, als quals acabaren expulsant… Però aquella societat valenciana nascuda en la baixa edat mitjana s’instal·là sobre un territori pel qual havien passat moltes altres societats, incloses la musulmana, la visigoda, la romana o la ibera, i també hem d’estudiar-les i conéixer-les, perquè al cap i a la fi hem compartit terres i paisatges amb elles. De fet, moltes vegades han deixat un llegat que forma part del nostre patrimoni i del nostre imaginari col·lectiu. Què faríem, sinó, de la Dama d’Elx o del Guerrer de Moixent? De Sant Vicent Màrtir o de l’Horta de València?”.

De les coves neolítiques de la Mariola a la Valentia romana

En efecte, els valencians del Sénia al Segura, tal com ens entenem hui en dia, vam nàixer en l’edat mitjana, però podem conéixer la història dels humans que han habitat el nostre territori des de molt abans, des de fa milers d’anys. És el que hem demanat per a la confecció d’este article a diversos experts, requerint-los, a més a més, que destacaren fets remarcables que no foren especialment coneguts. És a dir, moments clau de la història del territori valencià que anaren més enllà del que quasi tots coneixem: Jaume I, les Germanies, la Guerra de Successió, el Palleter i companyia.

Yolanda Carrión, investigadora Ramón y Cajal del Departament de Prehistòria de la Universitat de València, és la que ens explica el primer gran salt civilitzatori produït per les nostres llars: l’arribada de pobladors del Pròxim Orient que coneixien l’agricultura i la ramaderia, difonent així la cultura neolítica. “Es van expandir per Europa portant amb ells animals i plantes domèstics, ceràmica, estris de pedra polida i, en general, una nova forma de vida. La Cova de l’Or, a Beniarrés, i la Cova de la Sarsa, a Bocairent, són dos dels primers enclavaments neolítics peninsulars, amb cronologies al voltant de l’any 5600 a.C., de manera que constituïxen tot un referent en la investigació del període”.

01_CovadelOraBeniarres_NoticiaAmpliada

Uns quants milers d’anys més tard, després d’haver passat de la tecnologia de la pedra a la dels metalls, es configuraren en el nostre territori diverses branques de la cultura ibera, anomenada així pels primers grecs que arribaren a la Península. Les restes dels seus nuclis de poblament i la seua cultura material indiquen el desenvolupament d’una cultura complexa, que arribà a comptar amb un sistema d’escriptura propi encara per conéixer.

És el fet que assenyala la catedràtica d’Arqueologia de la Universitat de València Carmen Aranegui. “Un dels majors honors per a un estudiós és desxifrar una llengua morta, però de moment no s’ha aconseguit en el cas de l’iber. En 1934 el professor de matemàtiques Pío Beltrán traduí una frase pintada sobre un vas d’Edeta (l’actual Llíria), que segons ell deia GUDUA DEISDEA i significava ‘crit de guerra’, per la seua semblança amb el basc. Posteriorment l’arqueòleg valencià Domingo Fletcher tractà de traure el màxim partit d’aquella línia basco-iberista, però fins el moment continuem sense comprendre la llengua ibera”.

Els ibers, de fet, serien assimilats pels romans, que entre els segles III i II a.C. ocuparen la península Ibèrica, anomenada Hispània des de l’arribada dels fenicis unes centúries abans. Els romans fundaren diverses colònies en l’actual territori valencià, bé sobre antics nuclis ibèrics, com Saguntum, Edeta, Saetabis, Ilici o Lucentum, bé de nova planta, com Valentia, en l’any 138 a.C. Este darrer fet és el que destaca José Luis Jiménez, també catedràtic universitari d’Arqueologia, qui encara remarca amb més detall l’actitud d’un valencià del segle XVII, Josep Vicent del Olmo, respecte del llegat patrimonial d’aquella època.

En començar a construir els fonaments de la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, isqueren a la llum, en 1652, diverses restes pertanyents al fòrum de la Valentia romana. Del Olmo, que era secretari de la Inquisició a València, es preocupà d’estudiar-les i sobretot de posar-les en valor, en un moment en què no existia cap consciència social sobre la qüestió. Segons Jiménez, “Del Olmo hauria de ser recordat per la seua decisió d’integrar cinc inscripcions romanes en el sòcol de la façana principal de la basílica per a que pogueren ser contemplades per tots els valencians; fou un gest formidable i admirable”.

05_DetalldelRetauledelCentenardelaPlomaquerepresentaJaumeImatantunmusulmaenlaBatalladelPuigde1237_NoticiaAmpliada

 

De conquesta en conquesta: visigots, musulmans i cristians

La descomposició de l’Imperi Romà, cap al segle V, fou accelerada per les invasions de diversos pobles germànics. En la major part de la península Ibèrica foren els visigots els que ocuparen el poder i l’exerciren sobre una majoria de població ibero-romana durant diversos segles. No obstant això, l’expansió de l’Islam des de la península Aràbiga a partir de les predicacions de Mahoma en el segle VII acabaria amb ells. Així, l’any 711 els generals musulmans travessaren l’estret de Gibraltar i ocuparen l’antiga Hispània, que ells anomenarien al-Andalús.

És el fet que destaca Javier Martí, director del Museu d’Història de València, qui ressenya el particular final que tingué el món visigòtic en una part de l’actual territori valencià. “L’any 713 Teodomir, un membre de l’aristocràcia visigoda que tenia el control militar del sud-est de la Península, des del sud del País Valencià fins al nord d’Almeria, subscrigué un pacte de capitulació amb els musulmans. La seua importància fou tal que el seu nom transcrit a l’àrab, Tudmir, acabà denominant una ‘cora’ o regió d’al-Andalús fins al final del Califat, en el segle XI”.

06_LaPestaNegraassolaEuropaincloentelRegnedeValencia_NoticiaAmpliada

 

No el final, sinó l’inici, és el moment que apunta Ferran Esquilache, descobridor dels orígens islàmics de l’Horta de València, com a punt crucial de la història andalusina de la zona. “L’any 924, cinc anys abans de proclamar-se califa a Còrdova, Abd ar-Rahman III sotmeté militarment les cores o demarcacions de Tudmir, Balansiya i Santabariya, és a dir, el Xarq al-Andalus. A partir de llavors s’acabaren les rebel·lions de les tribus berbers que havien habitat la regió des del segle VIII i començaren a multiplicar-se els poblats o alqueries en les planures, al mateix temps que, al bell mig de les zones de major producció agrícola, es fundaren, refundaren o consolidaren ciutats com Balansiya o Ilsh (Elx). Això, a més a més, coincidí amb el final del procés d’arabització i islamització dels pobladors de tot al-Andalús, configurant una societat totalment nova i homogènia”.

Valencians, per fi

Amb la conquesta cristiana de Jaume I i la creació del Regne de València en 1238, de Vinaròs a Biar primerament i de Vinaròs a Oriola unes dècades després, començava una nova època en la història d’eixa franja concreta de territori. Per primera volta quedà englobada en una mateixa entitat política i fins a l’actualitat els seus pobladors, els valencians, han sigut reconeguts, internament i externament, com una col·lectivitat humana particular amb uns interessos comuns.

No debades, els principals referents valencians encara són d’aquella etapa de formació medieval, des del mateix Jaume I fins als Borja, passant per Sant Vicent Ferrer, Ausias March, Joanot Martorell o el Segle d’Or. Els medievalistes valencians, no obstant això, tracten de desmitificar un tant aquella època i en destaquen diversos fenòmens no precisament esplendorosos.

Per exemple, el professor d’història medieval de la Universitat de València Josep Torró recorda l’orde d’expulsió dels musulmans del regne, “solemnement anunciada per Jaume I a la catedral de València el 6 de gener de 1248”. La decisió trencà els pactes acordats durant el procés de conquesta i, segons el Llibre dels fets, foren expulsats fins a 100.000 musulmans, tot i que d’altres s’alçaren en armes i aconseguiren quedar-se finament.

04_PortadentradaalcastelldeDeniadepocamusulmanaenungravatdelviatgerAlexandreLabordecapal1800_NoticiaAmpliada

 

En qualsevol cas, per a Torró és un fet històric crucial, ja que permeté el buidatge d’una àmplia sèrie de zones del regne, que foren “repartides entre 1248 i 1249 entre milers de colons cristians que arribaven de Catalunya i Aragó, donant lloc a la formació d’una vintena de viles noves, de Peníscola a Alcoi, que ajudaren decisivament a consolidar i vertebrar una nova societat”.

L’experimentat investigador Agustín Rubio Vela, pel seu costat, recalca l’efecte que tingué en aquella nova societat l’arribada de la pesta bubònica en la primavera de 1348: “un factor exogen, alié a la dinàmica històrica local, però que significà un afonament demogràfic d’entorn d’una tercera part de la població i que fou l’origen d’una profunda i prolongada crisis en els àmbits laboral, econòmic, migratori, agrícola, de convivència, etc.”. El retorn periòdic de la malaltia, a més a més, instal·là en la societat “un clima de terror davant de la mort, que tingué una important projecció en la cultura i l’art de la segona mitat del segle XIV”.

Finalment, el catedràtic d’Història Medieval Rafael Narbona subratlla el paper de la nova Inquisició introduïda en el Regne de València per Ferran el Catòlic una centúria més tard, en l’any 1480, com a signe del nou Estat modern que tractava de controlar les institucions i les elits de govern locals. Per una banda, “València fou la primera ciutat de la Corona d’Aragó i la segona de la península Ibèrica, després de Sevilla, que patí els devastadors efectes socials i econòmics de la Inquisició”.

Però, per una altra banda, Narbona recorda que sovint s’ha parlat de “la Inquisició espanyola o castellana”, com si es tractara totalment d’una ingerència externa, sense tindre en compte que “la pràctica totalitat de la seua administració i burocràcia estigué quasi tota en mans de valencians, almenys fins a 1487”. De fet, les protestes inicials encapçalades pel jurat de València Lluís Mascó i l’advocat fiscal del rei Miquel Dalmau acabaren prompte: quan tots dos foren incorporats a l’engranatge de la Inquisició com a oficials encarregats de les confiscacions realitzades.

El complicat encaix en Espanya

Com és conegut, a partir de la unió dels Reis Catòlics a finals del segle XV les Corones de Castella i d’Aragó, dos entitats amb tradicions polítiques ben diferents, començaren a caminar juntes, un fet que encara hui en dia marca la qüestió territorial espanyola. En este sentit, la catedràtica d’Història Moderna de la Universitat de València Emilia Salvador recorda la fragilitat inicial d’aquella unió, ja que la mort d’Isabel la Catòlica en 1504 pogué “acabar fàcilment amb el projecte que més tard es consolidaria com a Monarquia Hispànica”.

De fet, Ferran el Catòlic es casà d’immediat amb Germana de Foix i en 1509 tingueren un fill, Joan, que havia de ser l’hereu en solitari de la Corona d’Aragó. El nounat, tanmateix, morí de seguida i finalment el rei “renuncià a traspassar l’herència dels seus estats al seu nét Ferran, germà menor de Carles V, sobre qui recaigué finalment el govern de Castella i d’Aragó, cosa que evidentment marcà el futur del Regne de València”.

06_RepresentaciodelaDansadelaMortenelconventdeSantFrancescdeMorelladelsegleXIV_NoticiaAmpliada

 

Amb tot, l’encaix dels diversos territoris històrics en el projecte espanyol encapçalat per Castella no sempre fou fàcil. En juny de 1640, poc després dels plans centralitzadors del comte-duc d’Olivares, esclatà la Guerra dels Segadors a Catalunya, amb el ràpid suport de les tropes franceses de Lluís XIII, en el context europeu de la Guerra dels Trenta Anys. Amparo Felipo, també catedràtica d’Història Moderna, recalca les conseqüències de la revolta catalana en la societat valenciana del moment.

D’un costat, la monarquia hagué de tindre més atencions amb les elits locals, per tal d’assegurar el seu favor i evitar una altra ruptura com la catalana. D’un altre costat, la irrupció en el territori valencià de l’exèrcit francés, que arribà a assetjar la vila de Sant Mateu, féu que “València estiguera present en els diferents escenaris de batalla, aportant quantiosos donatius i servicis militars, d’oneroses conseqüències posteriors per a la població”.

La remor, en qualsevol cas, no cessaria i en el context d’un nou enfrontament d’escala europea, la Guerra de Successió Espanyola, els territoris de la Corona d’Aragó, començant pel Regne de València en 1705, es rebel·laren contra el monarca a qui la majoria dels castellans donava suport, Felip V de Borbó. Les conseqüències de la victòria borbònica en aquella guerra civil són conegudes: els Decrets de Nova Planta i l’abolició de l’estructura jurídica i política que havia sostingut el territori valencià des de 1238.

El que no és tan conegut, segons apunta la mateixa Amparo Felipo, és el destí dels exiliats austriacistes, incloent milers de valencians, que hagueren d’abandonar la península a la fi de la guerra. Molts iniciaren un llarg periple per Europa i, de fet, les banderes dels regiments austriacistes valencians acabaren sent enterrades en la catedral de Belgrad, una ciutat que havien pres dels musulmans durant el transcurs de les Guerres Austro-Turques en 1717.

La majoria d’exiliats, en tot cas, es concentrà “a la cort de a Viena, on es formà un ‘partit espanyol’, d’enorme influència en la política de l’emperador i en el qual destacaren figures com l’arquebisbe de València, Antoni Folch de Cardona, o el comte de Cervelló, Joan Basili de Castellví”.

02_VasibericdEdetaenquesinterpretaeltexthipoteticamentbascGudurdeisdea_NoticiaAmpliada

 

El llarg i inconclús aprenentatge democràtic

Després d’un segle XVIII d’absolutisme imperant i d’uns difícils inicis per al liberalisme espanyol en ocasió d’un altre conflicte internacional, el de les Guerres contra Napoleó, l’Estat constitucional anà desenvolupant-se a dures penes al llarg del segle XIX. A finals de la centúria el parlamentarisme i la democràcia encara estaven lluny de consolidar-se i el caciquisme i el clientelisme polític es convertiren en una forma d’erigir un àmbit públic relativament estable.

És el fenomen que destaca el catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València Justo Serna, qui fa una comparació amb el passat recent. “En aquells moments guanyar-se lleialtats mitjançant mecanismes prepolítics, com els regals i els favors mutus, no era tan mala cosa, atés que la política liberal i la diferència entre allò públic i allò privat no estaven suficientment desenvolupats. Que això haja continuat passant fins a fa quatre dies és tota una altra cosa…”.

Un altre catedràtic, Jesús Millan, remarca la particular posició valenciana durant la Segona República pel que fa a la qüestió agrària, en particular durant l’anomenat ‘Bienni Negre’ entre 1933 i 1935, en què el valencià Lluís Lucia, de la Dreta Regional Valenciana, fou Ministre d’Obres Públiques. Ací, a diferència de molts altres llocs d’Espanya, no hi hagué un discurs encés contra els propietaris rendistes i a favor de distribuir la terra entre els treballadors.

Segons apunta Millan, “la difusió dels arrendaments entre Oriola i la Plana es traduí en un esmicolament efectiu de la propietat, el famós minifundisme valencià, que després seria l’origen de l’especulació immobiliària. Els valencians sempre hem gaudit d’un cert matalaf d’estabilitat pròspera gràcies a la connexió de la nostra posició geogràfica amb la nostra estructura social i a la nostra dedicació a oferir productes i servicis molt demandats en el nostre entorn. Tal volta per això no hi hagué un clam general per la reforma agrària durant la Segona República”.

03_InscripcionsromanesenlabasilicadelaMaredeDeudelsDesemparatsdeValencia_NoticiaAmpliada

 

Això, però, no impedí en absolut que el 18 de juliol de 1936 una part de l’exèrcit espanyol s’alçara en armes contra el govern republicà, encetant així una terrible Guerra Civil i vora quaranta anys de dictadura franquista. Després de la mort del dictador a finals de 1975 s’iniciava un tortuós camí cap a la democràcia, amb el qual començaren o es reprengueren, a València i a Espanya, moltes lluites pendents en favor de les llibertats i els drets individuals i col·lectius. Una d’aquelles lluites fou la feminista, que és la que destaca la catedràtica i experta en estudis de gènere Isabel Morant.

En concret, rememora un fet del qual ella mateixa fou protagonista: el tancament, en 1981, de l’Assemblea de Dones de València a l’Ajuntament de la capital, en protesta contra els juís que es duien a terme a Bilbao contra dones i hòmens que havien avortat o ajudat a avortar. “El tancament, convocat semiclandestinament de boca a orella, durà un dia, davant l’estupor de molts funcionaris municipals, que ens volien desallotjar. Finalment l’alcalde Pérez Casado intercedí per nosaltres i en acabar el dia la plaça de l’Ajuntament estava plena de gent, que havia anat a donar suport a la nostra protesta”.

Des de llavors s’han desenvolupat molts altres moviments socials que han anat fent dels valencians una societat un poc més culta i tolerant. Els reptes, en qualsevol cas, encara són moltíssims i de molt ampli abast. El camí per recórrer és enorme i qui sap on estaran i qui o què seran els habitants de l’actual territori valencià d’ací unes dècades, uns segles o uns mil·lennis. Siga com siga, esperem que se l’estimen tant com molts de nosaltres, ara i ací, ens estimem esta terra.