De l’oliva a l’oli

Posted: 9 Desembre 2016 in General
Tags: ,

Els fenicis van ser qui van exportar el conreu de l’oliva a punts molt concrets del mediterrani, els romans el van expandir, els àrabs el van impulsar a Andalusia. Actualment Espanya és el primer productor d’oli d’oliva a nivell mundial

 

El treball de recol·lecció de l’oliva és un treball manual i tradicional, no així la treta de l’oli d’oliva que s’ha modernitzat introduint innovacions tecnològiques, com ara la premsa elèctrica, però encara comporta una gran intervenció de l’home. Actualment la collita es porta a grans cooperatives.

 

 L’olivera és un arbre típicament mediterrani. El conreu s’estén per tota la costa i en general es pot veure en grans latifundis dedicats exclusivament a l’oliva. A les nostres terres l’olivera no es conrea en grans extensions de terreny, sinó que és habitual veure-les créixer entre ametlers i garroferes. La raó és l’aprofitament que se n’extrau, fa que, els propietaris no comercien amb l’oli que és d’autosuficiència.

 

 L’olivera comença a florir en abril quan trau la mostra, posteriorment quan les flors esclaten pel mes de maig, es diu que estan grumades. La flor cau a finals de maig- principis de juny quan les oliveres estan esporgant o espolsant. Tot seguit l’arbre trau els seus fruits que maduraran cap al mes de novembre.

El moment de la recollida varia segons el clima de cada zona i de l’ús que es vol fer del seu fruit, si es destina cap a l’elaboració d’oli o al consum directe com a fruits.

1.- Si les olives son per a menjar es poden collir verdes o madures- negres. Es cullen verdes en el mes d’octubre i són olives de posar i hi ha dues formes de conservar-les: senceres o partides (xafades amb un lleuger colp de pedra). De qualsevol manera es posen en aigua dins d’una gerreta de fang amb aigua, un grapat de sal i uns bastonets d’herbeta de les olives per tal de donar-li aroma, amb açò, les olives es conserven tot un any. En altres llocs s’usa timó.

Si les olives a consumir són negres s’arrepleguen quan la collita ja que el fruit ja ha madurat i es poden preparar també de dues formes, una, senceres i amb aigua amb sal, trossets de pell de llima i fulles de garrofera mascle o borda (rebrots joves que naixen a les soques), i l’altra, són les olives marcides, que són senceres i secades a l’ombra durant dues setmanes fins que s’arruguen al perdre tota l’aigua que hi tenen i després es posa a una cassola amb sal i un raig d’oli.

 

2.- Les olives, destinades a la fabricació d’oli, comença la collita al mes de novembre i s’estén fins la fi de gener. Les olives es cullen directament de l’arbre, l’home fa us de màquines elèctriques, rasclets de plàstic, ganxos fets de branca d’olivera i de les seves pròpies mans, i deixen caure les olives dintre de les mantes per així arreplegar-les totes juntes i passar-les als basquets i facilitar el transport fins el molí o almàssera on es transformarà amb l’oli:

Les olives son abocades a uns depòsits anomenats graners, una volta passada la collita per la bàscula.

Tradicionalment el molí es movia per tracció animal, un mul anava rodant al mateix temps que feia girar un eix que alhora provocava el desplaçament circular de la mola, aquesta pedra anava esclafant, pel seu pes, les olives que anaven abocant, lentament i convertides en una pasta anomenada morca.

Després la modernitat va dur l’ús de maquinaria i el molí tradicional es va canviar per la premsa de biga, barra o palanca, feta de ferro i enroscada manualment per l’home ajudat per un torn que permet apretar la premsa al màxim. Les olives es dipositen als espartins que es col·loquen un al damunt de l’altre fins aplegar als 300 Kg. Cada pila s’anomena parada i és aquí on es mesura la qualitat de la collita amb el percentatge d’oli que ix de cada parada. El suc que ix de la premsa va canalitzat pel sequiolet fins les bassetes d’oli que fan el paper d’un vas de decantació.

Quan ja s’ha escorregut tot l’oli i ja es al pouet, es tria. Aquest procés s’anomena plegar l’oli i consisteix en separar l’oli de l’aigua. L’operació de tria és molt delicada, cal tenir molta mà a més de paciència. El solatge que queda no es tira sinó que s’aprofita per fer sabó casolà o encendre el cresol.

El transport de l’oli fins a casa es feia amb cuiros de pell d’ovella i capacitat d’uns 40 litres o també en cànters de fang de menor capacitat. Una volta a casa, l’oli s’emmagatzemava al celler amb unes gerres de fang de gran capacitat (160 litres) i la tapa de fusta. Al cap d’uns dos o tres mesos, l’oli s’ha de trascolar per treure-li les impureses que hi pugen quedar amb un colador. L’oli novell ja està llest per utilitzar-lo i disfrutar-lo a la cuina fins que arribe la següent temporada.

Actualment les grans cooperatives fan aquest mateix procés més ràpid i eficient, amb el resultat final un poc més pobre però si més segur per al consum ja que l’oli ix de l’almàssera refinat.

 L’exposició ‘El vi grec’, del 29 de setembre de 2016 al 29 de gener de 2017 a Barcelona
Exposicio_El_Vi_Grec.jpg
Una de les peces de l’exposició ‘El vi grec’

Com elaboraven el vi els antics grecs? Com es comercialitzava i es consumia en la societat grega antiga el producte més preuat de la vinya? A partir de diversos materials arqueològics, el Museu d’Arqueologia de Catalunya proposa una reflexió sobre les semblances i diferències entre la cultura del vi de les societats antigues i la cultura del vi actual amb l’exposició “El vi grec”. A la Ilíada i l’Odissea d’Homer (segle VIII aC), apareix consolidada la importància del consum del vi, que es manté inalterable al llarg de la història de Grècia, esdevenint un element clau de la seva identitat cultural. N’hi havia diferents tipus i la seva comercialització es feia a través d’àmfores, recipients ceràmics amb una capacitat d’entre 25 i 30 litres.

L’exposició presenta espais interactius sobre la verema i de la producció del vi a partir de les decoracions de les ceràmiques àtiques de figures negres i roges, i textos dels antics grecs relacionats amb la viticultura. El consum del vi era el motiu principal de la celebració de banquets privats en la societat grega. Aquests banquets eren reservats als homes i s’efectuaven en un menjador de la casa, l’andron, en el qual els convidats estaven reclinats en uns llits distribuïts al voltant de la taula dels aliments. Hi havia converses polítiques i filosòfiques, jocs, actuacions musicals, de dansa o de poesia. El vi també estava relacionat amb el culte de Dionís, el déu del vi, de l’èxtasi religiós, de la bogeria ritual i del teatre, responsable de la difusió del cultiu de la vinya, del consum de vi i de la introducció dels cultes i rituals orgiàstics. L’exposició mostra ceràmiques àtiques amb representacions que ho expliquen.

 Didàctica de la llengua oral formal. Continguts d’aprenentatge i seqüències didàctiques

M. Vilà i Santasusana, C. Ballesteros, J.M. Castellà, A.Cros, M. Grau, J. Palou

Biblioteca d’Articles, 131

Graó

El llibre està dividit en dos parts: la primera, “Què ensenyar de llengua oral”, és més llarga, més tècnica i per tant més complicada de llegir i poc amena; la segona, “Com ensenyar llengua oral” té un component més pràctic ja que conté cinc exemples de seqüències didàctiques.

Aquesta primera part explica què ensenyar de llengua oral. És la part teòrica: es presenten continguts d’aprenentatge i s’expliquen els conceptes que es considera que cal ensenyar en l’ensenyament obligatori i postobligatori. Es compon dels sis primers capítols: “La llengua oral formal: un espai intermedi entre oralitat i escriptura”, “Estratègies comunicatives de l’explicació oral”, “L’argumentació oral”, “La modalització”, “La llengua oral formal: una fesomia gramatical pròpia” i “Les creences dels professors i l’ensenyament de la llengua oral”. S’expliquen conceptes com ara diverses estratègies per a fer explicacions orals a classe; com ensenyar a elaborar textos orals argumentatius, com estructurar-los, com enllaçar els arguments amb els connector textuals; s’explica què és la modalització, és a dir, els diversos procediments (gramaticals, lèxics, discursius, gràfics, prosòdics…) que posen de manifest l’opinió de l’emissor en el text.

La segona part, més interessant, és “Com ensenyar la llengua oral”, sobretot el capítol número set on apareixen models de seqüències didàctiques.

La seqüència didàctica la divideixen en tres fases: una primera de preparació on mentalment ens representarem la tasca per a poder dissenyar el projecte (ens preguntem Què farem?) i dissenyarem els objectius d’aprenentatge (preguntant-nos Què aprendrem?). La segona fase és la de producció on després de buscar informació i d’organitzar-la, es redacta el text amb les activitats que tenen com a objectiu treballar el contingut temàtic. La tercera fase és la de l’avaluació, la del resultat (on ens preguntem Què hem fet?) i també la dels progressos en l’aprenentatge (ens preguntem Què hem après?). Cal recalcar que l’avaluació no sols és al final sinó a l’inici i durant tot el procés.

Personalment considere que està molt bé el punt de vista que se li dóna a la llengua oral, a la qual se li atorga una importància fins ara quasi imperceptible per a nosaltres. El capítol 7 és el més profitós, ja que parla de les seqüències didàctiques, que són el abecé dels docents. També explica les metodologies per a l’ensenyament i aprenentatge de la llengua oral formal.

El llibre està escrit per sis professors de distintes facultats d’universitats de Barcelona, totes, com no, vinculades a l’educació, a l’ensenyament de llengua i a la formació del professorat. Per això pensem que és un llibre interessant i recomanable per a nosaltres, futurs mestres o professors de llengua. Té un enfocament pràctic i aporten metodologies per orientar la didàctica de la llengua oral a les aules.

AVALUACIÓ DEL LLIBRE

1. Per què t’ha resultat interessant aquest llibre?

És un llibre, dins dels quatre proposats, de lectura obligatòria en l’assignatura de Didàctica de la llengua i literatura. Sempre he pensat que la llengua oral és molt important i està poc valorada, per això m’ha resultat interessant.

2. Què penses que aporta (com alguna cosa) nova per a tu?

El llibre atorga una gran importància a l’existència d’un registre oral formal que l’usuari ha de dominar i saber usar de manera adequada en cada ocasió, igual que fem amb la llengua escrita.

3. Ha sigut en la seua totalitat o en alguna de les seues parts o capítols el fet del seu interés? Per què? Què t’han aportat personal o professionalment?

La primera part és molt difícil de llegir i respon a la pregunta: “Què ensenyar en llengua oral?” Hi ha una segona part on es planteja: “Com ensenyar llengua oral?” on apareixen uns exemples de seqüències didàctiques sobre l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua oral a nivells acadèmics superiors.

4. Creus que t’ha aportat recursos pràctics o més bé t’ha servit per a poder pensar la realitat d’una altra forma? Per què?

M’ha aportat un canvi en la forma de plantejar-me una classe de llengua i m’he adonat que és igual o més important l’oral que l’escrit i m’ha fet pensar en la realitat ja que l’alumnat no li dóna la importància que cal. Tradicionalment, l’ensenyament de les llengües s’ha basat en la part escrita (gramàtica, ortografia…).

A classe de Teoria de l’Educació vàrem parlar de la importància de la llengua ja que gràcies al seu ús podem transmetre la cultura de generació en generació.

5. Si penses que t’ha proporcionat idees pràctiques, podries dir quines han sigut aquestes?

En general el llibre dóna moltes indicacions per elaborar seqüències didàctiques i ho il·lustra amb diversos exemples: “L’explicació d’un tema acadèmic”; “El discurs oral: arguments i fal·làcies”; “La modalització”; “Planificar l’oral. La defensa d’un punt de vista”; “De l’entrevista al reportatge periodístic”.

Pel que fa a l’ensenyament de llengües s’ha de reforçar més el registre oral ja que és la base de la comunicació.

En un apunt anterior havia parlat de l’estranya perspectiva que té actualment la portada barroca de la Catedral de València, i a què era deguda aquesta curiosa circumstància.
Aquesta portada, la més “valenciana” de les tres portades de la Catedral (en mostrar-hi quasi exclusivament personatges històrics religiosos valencians), construïda a principis del segle XVIII, en un moment històric transcendental per a l’antic Regne de València i per a bona part d’Europa (ja que la seua construcció es va produir durant el canvi de dinastia dels Àustries als Borbons), va ser adjudicada l’any 1703 a l’arquitecte i escultor alemany Konrad Rudolf mitjançant un concurs en què es van presentar tres dissenys diferents.
Rudolf, amb una formació com a arquitecte i escultor barroc obtinguda a Paris i Roma, havia arribat a Espanya amb el seguici de l’Arxiduc Carles d’Àustria. De fet era el seu escultor de cambra.
Es va instal·lar a València l’any 1700, on es va presentar i va guanyar el concurs per realitzar la nova portada que es requeria per a la Catedral de València. El seu atrevit, i en aquell moment avantguardista, disseny a força d’interseccions de curvatures còncaves i convexes, inèdit en el barroc a la Península que, fins llavors, només s’havia treballat amb superfícies planes, li va valdre per guanyar aquell concurs.
Però aquell disseny tan original no havia sorgit del cap d’aquell arquitecte per a ser exclusiu de la Catedral de València. Si alguna volta heu visitat la ciutat de Roma, potser hajeu vist un dels seus principals edificis barrocs, l’església de San Carlo alle Quattro Fontane, anomenada també de Sant Carlí, obra mestra de Francesco Borromini, el genial arquitecte suís-italià, considerat un dels màxims exponents del barroc romà.
La contemplació d’aquesta portada, realitzada per Borromini a mitjans del segle XVII per encàrrec de l’ordre dels Trinitaris Descalços espanyols a Roma, ens portarà immediatament al cap la Portada barroca de la Catedral de València.
Els elements ondulats, còncaus i convexos de la seua façana, units per una cornisa serpentejant i esculpits amb nínxols, la seua concepció espacial integrada en la seua verticalitat i l’horizontalitat, denoten una semblança entre les dues façanes realment sorprenent.
Però aquesta extraordinària similitud no és gens casual. Perquè Rudolf Konrad sentia admiració per l’obra de Francesco Borromini, que va estudiar fil per randa la seua obra durant la seua estada a Roma. I va ser precisament d’aquesta església d’on va copiar el disseny, completament nou i original aleshores a la Península, per presentar-lo i guanyar el concurs per executar la Portada de la Catedral de València.
Després de la pèrdua de la batalla d’Almansa el 1707, Rudolf Konrad va haver de fugir a Barcelona per la por a la repressió que podien mamprendre les autoritats de la nova dinastia borbònica a València, deixant incompleta la façana, què va ser conclosa en 1740 per alguns dels seus seguidors, entre ells el famós arquitecte i escultor valencià Francisco Vergara.
Adjunte a l’apunt sengles fotos d’aquestes dues Portades, on s’hi pot observar la seua extraordinària semblança.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Si passegem per davant de la portada barroca de la catedral de València, i ens allunyem una mica per poder observar-la amb mes perspectiva, possiblement ens cridarà l’atenció el fet de què es trobe com “girada” o “torta” respecte al camp visual que s’obté mirant-la des de la plaça de la Reina.

14611093_1119964848087437_360065235009008461_n
Els ciutadans de València ja estem acostumats a veure-la així des de sempre, però és aquest un detall que crida poderosament l’atenció d’alguns dels turistes i visitants de la ciutat.
Sense anar més lluny, fa unes setmanes vaig poder escoltar a uns turistes estrangers, italians per més senyes, que es trobaven davant d’aquesta Portada, admirats per la seua bellesa però sorpresos perquè els resultava incomprensible la manera en què s’hi trobava orientada. Amablement, i desprès de demanar-les permís, em vaig ficar en la seua conversa per donar-les una explicació sobre el perquè d’aquesta peculiar orientació, la qual cosa em van agrair quan finalment van entendre-ho.
Però, perquè la Porta dels ferros de la Catedral està girada respecte a la perspectiva que s’obté vista des de la plaça?
Aquesta portada, la darrera construïda de les tres que té la Catedral, va ser acabada de construir l’any 1738.
En aquella època l’actual plaça de la Reina no existia amb les dimensions en què ara la coneguem, ja que l’aspecte que té a hores d’ara es va acabar de configurar ja ben entrat el segle XX.14590338_1119964734754115_3324262281774630018_n
Aquella Portada es va construir en l’antiga plaça del Miquelet, en un espai físic molt reduït encotillat entre la torre del Miquelet i la Sala Capitular.
La seua construcció va constituir tot un exercici de virtuosisme per poder aconseguir l’efecte de grandiositat que es cercava, però que només s’apreciava en tota la seua magnitud quan s’arribava a la fi d’un carrer que encarava frontalment aquesta Portada, el carrer Saragossa, actualment ja inexistent, en haver estat enderrocades les illes de cases que es situaven davant de la façana de la Catedral. El seu nom, Saragosa, va donar durant un temps, com a record, nom a l’actualment coneguda com a plaça de la Reina.
Així doncs, aquell magnífic efecte visual que s’aconseguia en arribar a la Portada des d’aquell carrer, va desaparèixer totalment quan es va completar la configuració actual de la plaça, quedant la seua orientació com un anacronisme que es advertit per alguns visitants de la ciutat.
Hi adjunte sengles fotografies tretes del magnífic bloc de “La Valencia desaparecida”, on s’hi pot apreciar molt bé aquesta diferència de perspectiva de la Porta dels ferros entre el “abans” i el “desprès” de la desaparició del carrer Saragossa. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Després d’esperar dotze anys la tornada de Ramon Muntaner finalment es va poder casar amb ell.

valencona_almogavers-catalans-35341

La vida de la Valençona va ser una vida d’espera: esperar per casar-se, esperar els fills que venien, esperar que tornés el marit de terres llunyanes. Una vida que no va tenir relleu públic, com era habitual en una dona, però que tampoc no ha quedat en l’oblit gràcies al prestigi del seu espòs: Ramon Muntaner, autor d’una de les quatre cròniques.

La pubilla d’horta
La Valençona va néixer prop del 1285 a Xirivella (l’Horta), en una família de pagesos benestants, i quan tot just havia iniciat l’adolescència la van prometre amb Ramon Muntaner, que ja era un home fet. Res feia sospitar que el seu nom passaria a la història: igual que ella, provenia d’una família ben situada però no pas noble. En Ramon era de Peralada però n’havia marxat amb la família en ser destruït el poble —incendiat pels almogàvers, segons va escriure ell—, i s’havien instal·lat a València. De Peralada, se’n va endur els records d’infància i de joventut, un dels més estimats dels quals era l’estada que havia fet el rei Jaume I a casa seva.

Després del compromís, la jove va veure com el seu futur marit, que s’havia enrolat com a soldat de fortuna, es convertia en home de confiança de la cort. Creixia el seu prestigi, però els encàrrecs reials el duien a viatjar arreu de la Mediterrània. I la Valençona creixia i esperava: un any, cinc anys, vuit, deu… Fins a dotze anys va trigar en Ramon —que ja tenia 46 anys– a tornar a València amb el permís del rei Frederic de Sicília per dur-la a l’altar. I només tres setmanes després d’aquell casament tan llargament esperat, la parella va haver d’embarcar-se cap a l’illa tunisiana de Gerba, que comandava en Ramon.

Un mes en una galera
Allà la Valençona va parir els primers dos fills, en Macari i en Martí. Però la vida familiar tranquil·la no va durar gaire, perquè Gerba estava amenaçada, i la noia, juntament amb els nens, en va haver de fugir. Aquell viatge devia ser una autèntica tortura: un mes sencer a bord d’una galera, amb dos nadons i embarassada de nou.

En Ramon va trigar dos anys a reunir-se de nou a Xirivella amb la seva família, incloent-hi la menuda Caterina. I va ser allà, a l’alqueria de la seva dona, que ell va tenir una visió que el va empènyer a escriure la famosa crònica. La Valençona va morir al voltant del 1340, pocs anys després de quedar vídua.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Va ser la quarta esposa de Jaume II, a qui va aconsellar en afers de govern. Amb la mort del rei, Elisenda es va instal·lar al palauet construït al costat del monestir de Pedralbes, on hi ha el seu sepulcre.

tomba_d-elisenda_de_montcada_-detall-35320

L’Elisenda era una dona intel·ligent, culta i amb criteri. També era bonica, però això no devia ser un valor que pesés gaire quan la van escollir com a esposa del rei Jaume II. Sens dubte, va ser molt més rellevant el llinatge: els seus pares eren d’unes de les cases més antigues de Catalunya. El pare era el senescal Pere II Ramon de Montcada i d’Abarca, senyor de la baronia d’Aitona, i la mare era Elisenda de Pinós.

Muller abnegada
Les noces amb el rei es van fer el dia de Nadal del 1322. No devien ser especialment lluïdes: Jaume II tenia 55 anys i havia enviudat recentment de la seva tercera esposa, Maria de Xipre (a qui de totes maneres volia repudiar perquè no aconseguien tenir fills), i Elisenda ja era una dona madura de 30 anys. La parella tampoc no va aconseguir descendència, però s’avenien: ella aconsellava el marit en els afers de govern, i quan Jaume va emmalaltir la va tenir abnegadament al seu costat. L’esperit religiós va ser molt important per al matrimoni: Elisenda era una dona intensament pietosa, i això va marcar els últims anys del rei i els va unir.

La primavera del 1327 Jaume II va poder veure com un dels somnis de la seva esposa es feia realitat: la construcció d’un monestir de clarisses a Pedralbes. I quan el rei va morir, tan sols uns mesos més tard, Elisenda va deixar el Palau Reial de Barcelona i es va instal·lar la resta de la seva vida al palauet que havia fet alçar al costat d’aquell monestir. S’hi va estar 37 anys, i va deixar la major part dels seus béns a la comunitat, en un esforç més per assegurar la seva persistència.

Reina i monja
I ho va aconseguir: gairebé 800 anys més tard, el monestir de Pedralbes segueix dempeus, i encara hi viuen clarisses. Com a record del compromís de la fundadora amb la Corona i amb la vida religiosa, a Elisenda de Montcada li van construir un sepulcre gòtic flanquejat per dues figures jacents diferents: una que dóna a l’església, en què apareix vestida de reina, i una altra al claustre, amb hàbit de monja. Llegeix la resta d’aquesta entrada »