Es diu bròcoli o bròquil?

Posted: 10 Abril 2017 in General

A plaça, al mercat o a la verduleria tant podem parlar de bròquils com de bròcolis: des de fa ben poc, totes dues denominacions són correctes. Així i tot, cal que anem amb compte, perquè bròquil i bròcoli, a diferència del que podria semblar, no fan referència a la mateixa hortalissa.

D’una banda, bròquil és un terme normatiu, recollit al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que s’aplica a Brassica oleracea var. botrytis, una hortalissa de la família de les crucíferes que presenta brots florals agrupats en una inflorescència compacta, densa i de branques carnoses. En algunes varietats dialectals, bròquil (o la variant bròcul) és una designació genèrica que s’aplica indistintament a la varietat de color verd clar i a la de color crema; en altres zones, en canvi, la forma bròquil només designa la varietat de color verd clar, mentre que la varietat blanquinosa rep el nom de coliflor (també colflori o floricol).

20101118121645Broquil.jpeg

D’altra banda, la forma bròcoli ha estat fixada recentment pel Consell Supervisor com a nom comú de Brassica oleracea var. italica. També és una hortalissa de la família de les crucíferes, però es diferencia del bròquil en el color (és de color verd fosc, de vegades fins i tot blavós) i en el fet que els brots florals estan agrupats en una inflorescència menys compacta.

brocoli-brotante-morado.jpeg

Tant bròquil com bròcoli procedeixen de l’italià broccoli (plural de broccolo, diminutiu de brocco ‘brot’), però el fet que el manlleu s’hagi pres en moments diferents (el bròquil és una verdura amb força tradició culinària a casa nostra, mentre que segurament el bròcoli és d’introducció més recent) explica que una mateixa forma d’origen hagi pogut donar lloc a adaptacions fonètiques i gràfiques diferents.

Bròquil i bròcoli.jpeg

Per últim, encara sense deixar la família de les crucíferes, convé comentar que el Consell Supervisor també ha normalitzat el manlleu de l’italià romanesco, que fa referència a una hortalissa obtinguda per hibridació de les varietats anteriors (Brassica oleracea var. botrytis i Brassica oleracea var. italica). El romanesco, doncs, és un encreuament de bròquil i de bròcoli, i es caracteritza per la disposició en corones espiraliformes dels brots florals, que són de forma cònica i de color verd clar.

I encara que l’expressió popular digui que s’ha acabat el bròquil, podeu consultar les fitxes d’aquests termes al Cercaterm i a la Neoloteca, i també el criteri sobre l’ús de les diferents denominacions relacionades.

Deu fortificacions que et faran viatjar en el temps

Catalunya és terra de castells. De fet, una de les nombroses teories sobre l’origen etimològic del nostre país és que el mot deriva de ‘terra de castells’, que hauria evolucionat des del terme ‘castlà’, provinent del francès ‘chastelain’ i ‘châtelain’, que serviria per denominar el governador d’un castell. Certa o no aquesta teoria, el que sí que és inqüestionable és que Catalunya posseeix una gran herència medieval. En són una prova les 600 fortaleses, torres i cases fortes escampades pels diversos punts de la geografia catalana. Amb les seves històries i llegendes, són testimonis del passat que han contribuït a fer-nos entendre la història tal com avui en dia la coneixem. Els que et presentem a continuació són deu dels castells més espectaculars i representatius que conformen el llegat històric medieval de Catalunya.

Castell de Montsoriu

Bernat Desclot el va definir al segle XIII com ‘un dels bells e nobles del món’, i actualment el castell de Montsoriu es considera un dels més significatius del Principat. Situat al peu del Montseny, entre Sant Feliu de Buixalleu i Arbúcies, es va convertir durant molts anys en residència i seu militar dels vescomtes de Cabrera. El més curiós és la gran quantitat de llegendes amagades entre les pedres d’aquesta fortalesa gòtica, en la qual increïbles mites transmesos de generació en generació sobre bruixes, guerres o tresors ocults han assignat un caràcter fantasiós i insòlit al castell i a tot el seu entorn.

montsoriu-general-40378.jpg
Castell de Cardona

Situat dalt d’un turó amb un gran domini visual, la ubicació d’aquesta fortalesa respon a la necessitat de controlar el Salí i la vall del Cardener. Entre els segles XI i XV, període en el qual va gaudir de la seva màxima esplendor, el castell es va convertir en la residència dels senyors de Cardona, més coneguts com els ‘rics senyors de la sal’, una de les nissagues més influents de la corona d’Aragó, enriquides, precisament, gràcies a l’explotació i el negoci de la sal. Però el que fa que el castell de Cardona sigui un dels més apreciats és la seva fama de fortificació militar inexpugnable, ja que al llarg de tots els seus anys d’existència ha resistit a nombrosos intents de conquesta, convertint-se, també, en l’últim bastió en caure en mans de Felip V durant la guerra de Successió.

Avui en dia, el castell de Cardona és l’escenari d’unes interessants visites dramatitzades que expliquen la història del municipi i el seu paper en la guerra de Successió.

castell-cardona-domenec-nogues-520px-39515
Castell de Miravet

Al capdamunt del centre històric de Miravet i amb una vista espectacular sobre el riu Ebre es troba un imponent castell envoltat d’una muralla de 25 metres d’alçada que el dotava de gran seguretat. Aquesta protecció va ser de gran utilitat per als monjos guerrers de l’orde del Temple per defensar-se de la persecució que van patir a principis del segle XIV. El castell de Miravet també ha estat l’escenari d’altres moments clau de la història de Catalunya, com la conquesta de Ramon Berenguer IV, l’expulsió dels moriscos, la guerra dels Segadors, la guerra de Successió, les guerres carlines, la batalla de l’Ebre o la gestació, l’any 2004, de l’actual Estatut de Catalunya.

Si voleu conèixer-ne la història, podeu assistir a una de les visites teatralitzades per a grups que s’hi realitzen.

miravet-520px-thinkstock-39772

Castell de Montesquiu

Enmig del paratge natural del Bisaura, al nord d’Osona, es troba el majestuós castell de Montesquiu, situat en una zona rica en fortins de funció defensiva que formaven part de la Marca Hispànica, com el castell de Besora o el castell de Boixader. Però la peculiaritat que té el castell de Montesquiu respecte dels altres és que no es tracta d’una fortificació purament militar, sinó que tenia una funció residencial. Això ha fet que es mantingués habitat fins fa poc i que actualment es trobi en un perfecte estat de conservació.
montesquiu-520-px-infotur-39773
Castell de Sant Ferran

Aquest castell va rebre el seu nom en honor de Ferran VI, monarca que regnava en el moment de la seva construcció. El seu objectiu era defensar la frontera i allotjar la infanteria, la cavalleria i l’artilleria necessàries per aturar les invasions franceses un cop acabada la guerra dels Trenta Anys. És per això que està estratègicament situat a tocar de la plana de l’Empordà, a prop de Figueres, una zona conflictiva després del trasllat de la frontera entre Catalunya i França que va comportar el tractat dels Pirineus. Es tracta d’una joia arquitectònica de 32 hectàrees, fet que la converteix en el monument més gran del Principat i una de les fortaleses més impactants d’Europa.

castell-sant-ferran-figueres-ubiquo520px-39517.jpg

Castell de Requesens

Al castell de Requesens no hi ha passat cap fet històric remarcable, ni tampoc ha patit cap atac ni assetjament. Tot i això, es tracta d’una obra arquitectònica amb un aire fantasiós i una vista espectacular sobre el parc forestal de l’Albera. Recórrer els seus passadissos laberíntics et transporta immediatament a èpoques passades i és fàcil imaginar-se’l com un escenari d’històries de cavallers, nobles i dames. L’encant especial d’aquesta fortificació l’ha convertit en diferents ocasions en plató de cinema, ja que s’hi han rodat algunes escenes de pel·lícules com ‘El perfum’ o ‘El caballero del dragón’.

castell-de-requesens-520px-39521.jpg

Castell de Claramunt

El de Claramunt és el més representatiu i més ben conservat dels castells de frontera, un conjunt de construccions a la comarca de l’Anoia destinades a delimitar la frontera entre el comtat de Barcelona i Al-Andalus i protegir la zona dels atacs dels sarraïns. La seva existència s’ha vist completament marcada per assalts i guerres, ja que ha patit una gran quantitat de destruccions i reconstruccions al llarg de la seva història. Tot i això, la seva espectacular estructura s’ha pogut mantenir fins avui, fet que el converteix en una construcció digna de ser admirada.
castell-claramunt-520-px-39522
Castell de Salses

És el castell català més francès, ja que es va construir per ordre dels Reis Catòlics a la vila rossellonesa de Salses, una ubicació estratègica per reforçar la frontera i dominar el camí que comunicava Catalunya amb Occitània. Al llarg de molts anys, francesos i espanyols es van disputar el control d’aquesta fortalesa fins que amb el tractat dels Pirineus de 1659 va quedar en mans dels francesos. El trobem construït per sota del nivell del sòl per ocultar-se de possibles atacs enemics i rodejat d’una muralla que encara avui es manté dreta, tot i haver patit nombrosos atacs al llarg dels segles.
castell-de-salses-520px-thinkstock-39775
Castell de les Sitges

Josep Pla va escriure que el castell de les Sitges transmet una “crispació guerrera que no s’ha evaporat amb el pas dels segles”. I és que aquesta petita però impactant fortalesa té un caràcter bel·ligerant, que avui en dia encara es pot apreciar amb l’aparença de la seva estructura exterior. Datat del segle XI, ha estat un gran testimoni de les lluites cristianes per avançar cap a les terres conquerides pels musulmans, i es tracta, sens dubte, d’una significativa mostra de l’arrelada cultura medieval de la Segarra.
castell-de-les-sitges-520px-39518
Castell de la Roca

Coronant un petit turó al costat del riu Mogent i sorgint entremig d’una arbreda, trobem el castell de la Roca, un fortí medieval que s’ha convertit en un símbol del feudalisme i que posseeix un potent vincle amb la història de la Roca del Vallès. Es tracta d’una construcció de pedra de planta trapezoïdal d’on sobresurten dues torres defensives de les quals la més destacada és la de l’Homenatge, una construcció de gran alçada on es juxtaposen petits finestrals. Actualment, aquest castell és propietat d’Antoni Rivière i Manén i el seu bon estat de conservació es deu a les importants tasques de restauració que hi ha dut a terme d’ençà que n’és propietari.castell-de-la-roca-520-px-39524.jpg

Conselleria proposa una oferta d’ocupació per a 2018 i 2019. El Sindicat STEPV també fa propostes de millora del decret d’inspecció

STEPV
La Mesa Sectorial ha tractat l’Oferta Pública d’Ocupació (OPO) i la proposta de nou decret d’inspecció. Quant a l’OPO, la Conselleria d’Educació ha proposat no convocar oposicions en 2017 (excepte les ja compromeses en l’oferta del curs passat de les especialitats d’FP i Art i Disseny) i acumular les places en 2018 i 2019. També ha proposat convocar places només del cos de mestres en 2018 i places només de la resta de cossos en 2019.

Per a STEPV el sistema de concurs oposició és un filtre per la càrrega subjectiva que comporten les proves de la fase d’oposició

STEPV s’ha mostrat favorable a la proposta de no convocar oposicions en 2017, com ja vam demanar el curs passat respecte a la convocatòria de 2016, per tal de treballar propostes que garantisquen la consolidació del professorat interí.

En eixe sentit, el Sindicat ha proposat aplicar la Disposició Transitòria Quarta de l’EBEP (Estatut Bàsic de l’Empleat Públic) pel qual es poden aplicar processos de consolidació de les places ocupades per personal interí. A més, també ha proposat que aquests processos de consolidació es realitzen a través d’un concurs de mèrits, cosa que també permet l’EBEP en l’article 61.

Aquesta proposta està justificada per l’Acord de legislatura en el marc de la Mesa General de Negociació de la Funció Pública signat, entre altres sindicats, per Intersindical Valenciana. En l’esmentat acord es reconeix, també per a l’àmbit educatiu, que els nivells de temporalitat en la funció pública “ha escalat fins nivells inacceptables que podrien arribar a comprometre la qualitat del servei públic”. En el mateix acord, s’inclou la possibilitat d’activar processos de consolidació d’ocupació temporal previstos en l’EBEP per tal d’aconseguir aquesta finalitat, és a dir, la reducció de la temporalitat a un màxim del 10%. Actualment, la taxa de temporalitat en el sector educatiu està per damunt del 20%.

Per a STEPV el sistema de concurs oposició és un filtre per la càrrega subjectiva que comporten les proves de la fase d’oposició, a la qual cosa s’afegeix el poc temps que tenen els tribunals per atendre totes les persones aspirants en igualtat de condicions, la qual cosa provoca que en molts casos no s’apliquen els criteris de mèrit i capacitat que regeixen la convocatòria d’oposicions. Per això, STEPV ha fet la proposta de consolidar el professorat interí mitjançant els procediments previstos en la normativa en vigor, alhora que continuarà treballant per modificar el Reial Decret d’accés i ingrés a la funció pública docent, per incloure l’accés diferenciat com a fórmula per accedir a la docència.

Quant a les oposicions de les especialitats d’FP i Art i Disseny, que estaven contemplades en l’oferta de l’any passat, la Conselleria les convocarà perquè ja estan pressupostades i compromeses. STEPV ha proposat que s’aclarisquen els requisits específics per a les oposicions d’Art i Disseny quant a l’exigència de titulacions per a acreditat la capacitat de tutel•la de les investigacions de l’alumnat, ja que el Sindicat interpreta que no és obligatori aquest requisit en Art i Disseny i provocaria que molts docents no puguen presentar-se a les oposicions per no tindre aquestes titulacions (màster en ensenyaments artístics, DEA o doctorat).

La Conselleria s’ha compromés a convocar pròximament una comissió de treball per analitzar les propostes plantejades i buscar acords.

Quant al decret d’inspecció, STEPV ha traslladat a la Conselleria les propostes d’ADIDE (Associació d’Inspectors i d’Inspectores d’Educació) i, a més, ha fet una sèrie de propostes de millora del document.

Un any més la plataforma «Castelló per la Llengua», nascuda de la voluntat de coordinació dels esforços de tot un conjunt de partits, sindicats, associacions i col·lectius de Castelló de la Plana per tal d’aconseguir la normalització del valencià, organitza un seguit d’actes per tal de commemorar la signatura de les Normes de Castelló, l’any 1932.

unnamed

Us passem tot seguit el programa d’activitats i us animem a participar-hi!
Actes previs

Dissabte 10 de desembre
Ruta urbana “Escenaris de la llengua. Castelló, segle XX”
11h | Eixida des de la Glorieta del Carrer de la Trinitat (cantó Jover)
Passejada pels principals escenaris de la història del valencià durant el segle XX a la ciutat de Castelló.
Organitza: Acció Cultural del País Valencià amb la col·laboració de Castelló per la Llengua

Dimarts 13 de desembre
Taula rodona: “Al País Valencià, podem viure sense el valencià?”
19h | Sala d’actes de la Casa dels Caragols (Carrer Major, 78)
Amb la presència de:

Tania Baños (Alcaldessa de la Vall d’Uixó)
Dariana Groza (coordinadora del Voluntariat pel Valencià d’Escola Valenciana)
Benjamín Escriche (Alcalde de Soneja)
Presenta i modera Toni Vizcarro (membre de Col·lectius per la Llengua i la Cultura de Castelló-Escola Valenciana i de Castelló per la Llengua)
Organitza: Castelló per la Llengua

Dijous 15 de desembre
Taula rodona: “La competència lingüística en la funció pública”
19h | Sala d’actes de la Casa dels Caragols (Carrer Major, 78)
Amb la presència de:

Ferran Puchades (Secretari Autonòmic de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques, Generalitat Valenciana)
Toni Gisbert (coordinador d’Acció Cultural del País Valencià)
Jaume Garcia (tècnic de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Castelló de la Plana)
Presenta i modera Maria Nebot (membre de Castelló per la Llengua)
Organitza: Castelló per la Llengua
Acte central
Dissabte 17 de desembre | Plaça Major
11h Obertura de la fira d’entitats i inici de l’animació infantil
11-12h Taller de dimonis amb Botafocs
12-13h Taller i exhibició de Conlloga Muixeranga de Castelló i Muixeranga de Xàtiva
13h Acte commemoratiu: 84 anys de les Normes de Castelló
14h Dinar popular
16h Actuació de Miquel Gil

Enllaçats per la llengua (ExLL)

Aquell dissabte, a més a més, la xarxa d’entitats Enllaçats per la llengua (entre les quals està STEPV-IV) celebrarà la seua reunió plenària anual a la seu castellonenca de l’STEPV (c/ Marquès de Valverde, 8). En aquesta reunió es farà un repàs de totes les campanyes, trobades i activitats desenvolupades durant l’exercici, especialment de l’espai de comunicació en català i les seues darreres novetats, així com de l’ampliació de la xarxa a altres col·lectius. Per últim, es proposaran també accions encaminades a la unitat i l’ús social de la llengua en cadascú dels territoris de parla catalana, tal i com marca la Declaració d’Elx impulsada per ExLL a l’octubre a la capital del Baix Vinalopó.

Posteriorment, a les 13.00 hores, ExLL participarà en l’acte central de la commemoració de les Normes de Castelló, amb un breu parlament sobre l’espai audiovisual comú en llengua catalana a càrrec del president de l’Associació Amics de la Bressola, Aleix Andreu.

De l’oliva a l’oli

Posted: 9 Desembre 2016 in General
Etiquetes: ,

Els fenicis van ser qui van exportar el conreu de l’oliva a punts molt concrets del mediterrani, els romans el van expandir, els àrabs el van impulsar a Andalusia. Actualment Espanya és el primer productor d’oli d’oliva a nivell mundial

 

El treball de recol·lecció de l’oliva és un treball manual i tradicional, no així la treta de l’oli d’oliva que s’ha modernitzat introduint innovacions tecnològiques, com ara la premsa elèctrica, però encara comporta una gran intervenció de l’home. Actualment la collita es porta a grans cooperatives.

 

 L’olivera és un arbre típicament mediterrani. El conreu s’estén per tota la costa i en general es pot veure en grans latifundis dedicats exclusivament a l’oliva. A les nostres terres l’olivera no es conrea en grans extensions de terreny, sinó que és habitual veure-les créixer entre ametlers i garroferes. La raó és l’aprofitament que se n’extrau, fa que, els propietaris no comercien amb l’oli que és d’autosuficiència.

 

 L’olivera comença a florir en abril quan trau la mostra, posteriorment quan les flors esclaten pel mes de maig, es diu que estan grumades. La flor cau a finals de maig- principis de juny quan les oliveres estan esporgant o espolsant. Tot seguit l’arbre trau els seus fruits que maduraran cap al mes de novembre.

El moment de la recollida varia segons el clima de cada zona i de l’ús que es vol fer del seu fruit, si es destina cap a l’elaboració d’oli o al consum directe com a fruits.

1.- Si les olives son per a menjar es poden collir verdes o madures- negres. Es cullen verdes en el mes d’octubre i són olives de posar i hi ha dues formes de conservar-les: senceres o partides (xafades amb un lleuger colp de pedra). De qualsevol manera es posen en aigua dins d’una gerreta de fang amb aigua, un grapat de sal i uns bastonets d’herbeta de les olives per tal de donar-li aroma, amb açò, les olives es conserven tot un any. En altres llocs s’usa timó.

Si les olives a consumir són negres s’arrepleguen quan la collita ja que el fruit ja ha madurat i es poden preparar també de dues formes, una, senceres i amb aigua amb sal, trossets de pell de llima i fulles de garrofera mascle o borda (rebrots joves que naixen a les soques), i l’altra, són les olives marcides, que són senceres i secades a l’ombra durant dues setmanes fins que s’arruguen al perdre tota l’aigua que hi tenen i després es posa a una cassola amb sal i un raig d’oli.

 

2.- Les olives, destinades a la fabricació d’oli, comença la collita al mes de novembre i s’estén fins la fi de gener. Les olives es cullen directament de l’arbre, l’home fa us de màquines elèctriques, rasclets de plàstic, ganxos fets de branca d’olivera i de les seves pròpies mans, i deixen caure les olives dintre de les mantes per així arreplegar-les totes juntes i passar-les als basquets i facilitar el transport fins el molí o almàssera on es transformarà amb l’oli:

Les olives son abocades a uns depòsits anomenats graners, una volta passada la collita per la bàscula.

Tradicionalment el molí es movia per tracció animal, un mul anava rodant al mateix temps que feia girar un eix que alhora provocava el desplaçament circular de la mola, aquesta pedra anava esclafant, pel seu pes, les olives que anaven abocant, lentament i convertides en una pasta anomenada morca.

Després la modernitat va dur l’ús de maquinaria i el molí tradicional es va canviar per la premsa de biga, barra o palanca, feta de ferro i enroscada manualment per l’home ajudat per un torn que permet apretar la premsa al màxim. Les olives es dipositen als espartins que es col·loquen un al damunt de l’altre fins aplegar als 300 Kg. Cada pila s’anomena parada i és aquí on es mesura la qualitat de la collita amb el percentatge d’oli que ix de cada parada. El suc que ix de la premsa va canalitzat pel sequiolet fins les bassetes d’oli que fan el paper d’un vas de decantació.

Quan ja s’ha escorregut tot l’oli i ja es al pouet, es tria. Aquest procés s’anomena plegar l’oli i consisteix en separar l’oli de l’aigua. L’operació de tria és molt delicada, cal tenir molta mà a més de paciència. El solatge que queda no es tira sinó que s’aprofita per fer sabó casolà o encendre el cresol.

El transport de l’oli fins a casa es feia amb cuiros de pell d’ovella i capacitat d’uns 40 litres o també en cànters de fang de menor capacitat. Una volta a casa, l’oli s’emmagatzemava al celler amb unes gerres de fang de gran capacitat (160 litres) i la tapa de fusta. Al cap d’uns dos o tres mesos, l’oli s’ha de trascolar per treure-li les impureses que hi pugen quedar amb un colador. L’oli novell ja està llest per utilitzar-lo i disfrutar-lo a la cuina fins que arribe la següent temporada.

Actualment les grans cooperatives fan aquest mateix procés més ràpid i eficient, amb el resultat final un poc més pobre però si més segur per al consum ja que l’oli ix de l’almàssera refinat.

 L’exposició ‘El vi grec’, del 29 de setembre de 2016 al 29 de gener de 2017 a Barcelona
Exposicio_El_Vi_Grec.jpg
Una de les peces de l’exposició ‘El vi grec’

Com elaboraven el vi els antics grecs? Com es comercialitzava i es consumia en la societat grega antiga el producte més preuat de la vinya? A partir de diversos materials arqueològics, el Museu d’Arqueologia de Catalunya proposa una reflexió sobre les semblances i diferències entre la cultura del vi de les societats antigues i la cultura del vi actual amb l’exposició “El vi grec”. A la Ilíada i l’Odissea d’Homer (segle VIII aC), apareix consolidada la importància del consum del vi, que es manté inalterable al llarg de la història de Grècia, esdevenint un element clau de la seva identitat cultural. N’hi havia diferents tipus i la seva comercialització es feia a través d’àmfores, recipients ceràmics amb una capacitat d’entre 25 i 30 litres.

L’exposició presenta espais interactius sobre la verema i de la producció del vi a partir de les decoracions de les ceràmiques àtiques de figures negres i roges, i textos dels antics grecs relacionats amb la viticultura. El consum del vi era el motiu principal de la celebració de banquets privats en la societat grega. Aquests banquets eren reservats als homes i s’efectuaven en un menjador de la casa, l’andron, en el qual els convidats estaven reclinats en uns llits distribuïts al voltant de la taula dels aliments. Hi havia converses polítiques i filosòfiques, jocs, actuacions musicals, de dansa o de poesia. El vi també estava relacionat amb el culte de Dionís, el déu del vi, de l’èxtasi religiós, de la bogeria ritual i del teatre, responsable de la difusió del cultiu de la vinya, del consum de vi i de la introducció dels cultes i rituals orgiàstics. L’exposició mostra ceràmiques àtiques amb representacions que ho expliquen.

 Didàctica de la llengua oral formal. Continguts d’aprenentatge i seqüències didàctiques

M. Vilà i Santasusana, C. Ballesteros, J.M. Castellà, A.Cros, M. Grau, J. Palou

Biblioteca d’Articles, 131

Graó

El llibre està dividit en dos parts: la primera, “Què ensenyar de llengua oral”, és més llarga, més tècnica i per tant més complicada de llegir i poc amena; la segona, “Com ensenyar llengua oral” té un component més pràctic ja que conté cinc exemples de seqüències didàctiques.

Aquesta primera part explica què ensenyar de llengua oral. És la part teòrica: es presenten continguts d’aprenentatge i s’expliquen els conceptes que es considera que cal ensenyar en l’ensenyament obligatori i postobligatori. Es compon dels sis primers capítols: “La llengua oral formal: un espai intermedi entre oralitat i escriptura”, “Estratègies comunicatives de l’explicació oral”, “L’argumentació oral”, “La modalització”, “La llengua oral formal: una fesomia gramatical pròpia” i “Les creences dels professors i l’ensenyament de la llengua oral”. S’expliquen conceptes com ara diverses estratègies per a fer explicacions orals a classe; com ensenyar a elaborar textos orals argumentatius, com estructurar-los, com enllaçar els arguments amb els connector textuals; s’explica què és la modalització, és a dir, els diversos procediments (gramaticals, lèxics, discursius, gràfics, prosòdics…) que posen de manifest l’opinió de l’emissor en el text.

La segona part, més interessant, és “Com ensenyar la llengua oral”, sobretot el capítol número set on apareixen models de seqüències didàctiques.

La seqüència didàctica la divideixen en tres fases: una primera de preparació on mentalment ens representarem la tasca per a poder dissenyar el projecte (ens preguntem Què farem?) i dissenyarem els objectius d’aprenentatge (preguntant-nos Què aprendrem?). La segona fase és la de producció on després de buscar informació i d’organitzar-la, es redacta el text amb les activitats que tenen com a objectiu treballar el contingut temàtic. La tercera fase és la de l’avaluació, la del resultat (on ens preguntem Què hem fet?) i també la dels progressos en l’aprenentatge (ens preguntem Què hem après?). Cal recalcar que l’avaluació no sols és al final sinó a l’inici i durant tot el procés.

Personalment considere que està molt bé el punt de vista que se li dóna a la llengua oral, a la qual se li atorga una importància fins ara quasi imperceptible per a nosaltres. El capítol 7 és el més profitós, ja que parla de les seqüències didàctiques, que són el abecé dels docents. També explica les metodologies per a l’ensenyament i aprenentatge de la llengua oral formal.

El llibre està escrit per sis professors de distintes facultats d’universitats de Barcelona, totes, com no, vinculades a l’educació, a l’ensenyament de llengua i a la formació del professorat. Per això pensem que és un llibre interessant i recomanable per a nosaltres, futurs mestres o professors de llengua. Té un enfocament pràctic i aporten metodologies per orientar la didàctica de la llengua oral a les aules.

AVALUACIÓ DEL LLIBRE

1. Per què t’ha resultat interessant aquest llibre?

És un llibre, dins dels quatre proposats, de lectura obligatòria en l’assignatura de Didàctica de la llengua i literatura. Sempre he pensat que la llengua oral és molt important i està poc valorada, per això m’ha resultat interessant.

2. Què penses que aporta (com alguna cosa) nova per a tu?

El llibre atorga una gran importància a l’existència d’un registre oral formal que l’usuari ha de dominar i saber usar de manera adequada en cada ocasió, igual que fem amb la llengua escrita.

3. Ha sigut en la seua totalitat o en alguna de les seues parts o capítols el fet del seu interés? Per què? Què t’han aportat personal o professionalment?

La primera part és molt difícil de llegir i respon a la pregunta: “Què ensenyar en llengua oral?” Hi ha una segona part on es planteja: “Com ensenyar llengua oral?” on apareixen uns exemples de seqüències didàctiques sobre l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua oral a nivells acadèmics superiors.

4. Creus que t’ha aportat recursos pràctics o més bé t’ha servit per a poder pensar la realitat d’una altra forma? Per què?

M’ha aportat un canvi en la forma de plantejar-me una classe de llengua i m’he adonat que és igual o més important l’oral que l’escrit i m’ha fet pensar en la realitat ja que l’alumnat no li dóna la importància que cal. Tradicionalment, l’ensenyament de les llengües s’ha basat en la part escrita (gramàtica, ortografia…).

A classe de Teoria de l’Educació vàrem parlar de la importància de la llengua ja que gràcies al seu ús podem transmetre la cultura de generació en generació.

5. Si penses que t’ha proporcionat idees pràctiques, podries dir quines han sigut aquestes?

En general el llibre dóna moltes indicacions per elaborar seqüències didàctiques i ho il·lustra amb diversos exemples: “L’explicació d’un tema acadèmic”; “El discurs oral: arguments i fal·làcies”; “La modalització”; “Planificar l’oral. La defensa d’un punt de vista”; “De l’entrevista al reportatge periodístic”.

Pel que fa a l’ensenyament de llengües s’ha de reforçar més el registre oral ja que és la base de la comunicació.