Posts Tagged ‘valencians’

linia escola

L’any 2013 va acabar amb la decisió unilateral del tancament de la ràdio i la televisió valencianes. Trista notícia. Molt trista. Se n’ha parlat molt, però tot fa pensar que encara tenim tema per a un llarg període de temps. La cosa no ha acabat. De moment, tots els treballadors de la plantilla han estat readmesos per a no fer res. Si d’alguna cosa ha servit en positiu ha sigut perquè tots els partits de l’oposició i la gran majoria d’associacions i entitats de l’anomenada societat civil es posicionaren i es comprometeren a recuperar la idea i, a més, a millorar el model que hi havia.

Però si amb això no hi havia prou, l’any 2014 comença amb l’anunci del tancament de l’emissió de Catalunya ràdio per al territori valencià, en este cas, segons sembla, per una decisió del Ministeri d’Indústria. Ja veus! Resulta que quan el món sencer, o quasi tot, accepta que els territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó compartixen la mateixa llengua, ara ja no es pot oir l’única ràdio “regional” que feia les emissions en la llengua pròpia dels valencians i de les valencianes.

Recordem el final de la pel·lícula Casablanca: “Sempre ens quedarà París”, “Este és el principi d’una nova i llarga amistat”. Resulta que, com es va poder contemplar en la Jornada del “Llenguatge de la ràdio”, que, organitzat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, es va dur a terme el 21 de juny del 2013 a la ciutat de València, de les emissores de ràdio generalistes poc o res es pot esperar pel que fa al foment de l’ús del valencià mitjançant el canal radiofònic. A més, la ràdio pública valenciana ja ha deixat d’existir, com és sabut i conegut. Dels ponents d’aquell moment de l’esmentada jornada tan sols resten vigents les emissores de ràdio locals i comarcals, que sí que emeten totalment o en gran part en valencià (”Sempre ens quedarà París”). Però resulta que eixes emissores tenen difícil la seua subsistència. Passen per problemes econòmics per tal de poder emetre en valencià. A penes si reben ajudes. I pot ser que amb l’aplicació de la famosa reforma de l’administració local, contestada per activa i per passiva pels ajuntaments, algunes d’eixes emissores poden veure’s afectades.

Sembla que els problemes que afecten als ciutadans d’un determinat territori, com ara el constituït pel País Valencià, les Illes Balears, Catalunya, Galícia, El País Basc,…, és a dir aquells que compten amb una llengua pròpia, hagen de ser resolts només amb l’esforç de cada comunitat autònoma, mentre que allò que afecta al castellà, antic idioma de Castella, s’ha de resoldre amb la concurrència de tots els “espanyols”. I això no ha de ser així. Ni molt menys. La “nació espanyola” té en el seu territori quatre llengües amb gran potència. Cal recolzar des de Castella, des de Madrid, totes les llengües del territori, i això tant com a obligació moral com legal. I això no es fa quan, des d’un ministeri, en lloc de fomentar l’ús del català en les ràdios s’opta per l’opció contrària. On queda el principi de solidaritat? On es veu l’aplicació del principi de justícia distributiva, igualitària i compensatòria? Mal, molt malament. No anem bé.

En els moments d’escriure esta petita reflexió existix el dubte, com a mínim el dubte, de si desapareixeran o no línies en valencià en els nostres centres educatius. De ser certs els rumors que indiquen que 151 línies en valencià poden desaparéixer de cara al curs escolar 2014-2015, ens trobaríem amb una altra nota negativa pel que fa al foment en condicions adequades del valencià. En fi, ja veurem. Pas a pas.

(més…)

AVL

Més del huitanta per cent dels municipis de les comarques valencianoparlants o el que és el mateix, 320 pobles i ciutats d’un total de 395, ja tenen normalitzat el seu nom en valencià, segons el president de la Secció d’Onomàstica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Emili Casanova.

Els últims municipis que s’han afegit a la llarga llista han sigut la Serratella (la Plana Alta) i Vilallonga/Villalonga (la Safor) i en fase de canvi es troben Vistabella del Maestrat (l’Alt Maestrat) i Montroi/Montroy (Ribera Alta). El procés de normalització del nom dels pobles i ciutats valencians es va iniciar l’any 1977, amb la Font d’en Carròs, i des que l’AVL té competències plenes en la matèria s’hi han sumat vint-i-cinc.

Però, a més dels 320 municipis amb el nom en valencià, n’hi ha trenta-un més, cosa que representa un huit per cent del total, que tenen la denominació oficial bilingüe, entre els quals es troben les ciutats de Castelló de la Plana / Castellón de la Plana i Alacant/Alicante. Les dos capitals valencianes encara mantenen la denominació castellana en el seu nom oficial.

A banda d’estos grups, hi ha un tercer bloc, que agrupa 44 municipis, l’equivalent a l’onze per cent del total, amb noms que no estan normalitzats en valencià. En la major part dels casos es tracta de noms en castellà o castellanitzats, però també hi ha casos de grafies considerades antigues.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com a institució normativa de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, du a terme, des de fa temps, una actuació permanent de sensibilització dirigida als ajuntaments dels municipis amb el nom sense normalitzar a l’objecte d’orientar-los en el procediment del canvi de denominació.

El president de la Secció d’Onomàstica de l’AVL, Emili Casanova, insta els ajuntaments a normalitzar el nom del municipi en valencià i recorda la total disposició de la institució normativa a col·laborar en la tramitació de l’expedient i en la realització de l’estudi corresponent on es plantege una denominació adequada a la tradició històrica i lingüística del municipi.

Municipis amb denominacions castellanitzades

Els municipis que no tenen el nom oficial normalitzat són: Alboraya, Albuixech, Alcocer de Planes, Alfarp, Alfondeguilla, Algar de Palancia, Algimia de Alfara, Algueña, Alquerías del Niño Perdido, Adsubia, Benlloch, Benasal, Beniardá, Beniflá, Benisanó, Benisuera, Cañada, Villanueva de Castellón, Cervera del Maestre, Facheca, Forcall, Genovés, Herbés, Hondón de los Frailes, Lucena del Cid, Moncada, Montroy, Muro de Alcoy, Náquera, Palma de Gandía, Potríes, Ráfol de Salem, Real de Gandía, Rótova, Sanet y Negrals, Sempere, San Rafael del Río, Santa Magdalena de Pulpis, Sierra Engarcerán, Zorita del Maestrazgo, Todolella, Turís, Valencia, Vall de Gallinera i Vistabella del Maestrazgo.

Municipis amb denominacions bilingües

Els municipis que tenen el nom oficial bilingüe són: Alacant / Alicante, Alcoi / Alcoy, Almassora / Almazora, Benicàssim / Benicasim, Borriana / Burriana, Camp de Mirra / el Campo de Mirra, Castelló de la Plana / Castellón de la Plana, Elx / Elche, Fondó de les Neus / el Hondón de las Nieves, Moixent / Mogente, Monòver / Monóvar, Montitxelvo / Montichelvo, Novetlè / Novelé, Orpesa / Oropesa del Mar, l’Orxa / Lorcha, Peníscola / Peñíscola, Pinós / el Pinoso, el Poble Nou de Benitatxell / Benitachell, Sagunt / Sagunto, Sant Jordi / San Jorge, Sant Vicent del Raspeig / San Vicente del Raspeig, Suera / Sueras, la Torre de les Maçanes / Torremanzanas, les Useres / Useras, la Vila Joiosa / Villajoyosa, Vilafranca / Villafranca del Cid, Xàbia / Jávea, Xert / Chert, Xilxes / Chilches, Xixona / Jijona i Xodos / Chodos.

La presència d’una colònia valenciana en aquest país del Magreb durant l’època colonial va provocar el naixement del patuet valencià
Sin título

Imatge antiga de la plaça del Govern, un dels indrets més emblemàtics de la ciutat d’Àlger
Entre els anys 1830 i 1962, el període colonial en el qual Algèria fou una colònia francesa, l’emigració valenciana va tenir aquest país del Magreb com la seva destinació preferida. “Anar a Alger”, en el cas dels valencians de la Marina; “anar a Orà”, dita pels valencians de més al sud que escollien aquesta ciutat del nord oest; o “anar al moro”, eren expressions molt conegudes de l’època.L’estudi ‘El patuet valencià, un reflex lingüístic de la societat algeriana colonial’, recentment publicat pels filòlegs de la Universitat de València, Joan-Lluís Monjo i Àngela-Rosa Menages, trenca la imatge d’un patuet considerat “un subidalecte valencià degradat, espuri, resultat de la contaminació lingüística, seria una deducció excessivament simplista”.L’estudi demostra que aquesta nombrosa emigració valenciana, que preferentment es va instal•lar a la ciutat d’Alger, va caracteritzar-se pel seu dinamisme, un fet que va provocar que “el català adoptés com a pròpies una sèrie de formes procedents de les llengües amb què convivia en aquell espai; sobretot del francès, que era la llengua oficial i de prestigi”. L’origen del patuet es localitza en una “variant geogràfica consecutiva del català resultat d’una emigració de catalanoparlants al nord d’Àfrica, principalment de valencians i menorquins”, tot i que en el treball en qüestió s’ha focalitzat l’anàlisi en el cas valencià.

L’ús d’aquesta variant del català, que es limitava en l’àmbit familiar i col•loquial, actualment ha desaparegut del seu àmbit originari però arran de la independència d’Algèria l’any 1962 es va traslladar als territoris on els seus parlants es van establir, principalment a França i a les comarques valencianes meridionals.

¿Donem o no donem?

Posted: 24 Mai 2013 in General
Etiquetes: , ,
images
Eugeni S. Reig
 

El valencians tenim locucions formades amb el verb donar totalment genuïnes com ara: donar a beure, donar a conéixer, donar a menjar, donar a tastar, donar ajuda, donar consell, donar corda, donar exemple, donar faena, donar fi, donar idees, donar l’absolució, donar l’enhorabona, donar la benvinguda, donar la comunió, donar la mà, donar la raó, donar les gràcies, donar ocasió, donar pas, donar permís, donar què dir, donar quefer, donar raó, donar remei, donar una lliçó o donar una sorpresa. Per desgràcia, actualment, per influència del castellà, acostumem a formar amb el verb donar locucions que en valencià s’han fet sempre amb altres verbs. En pose alguns exemples. A l’esquerra pose la locució formada, per influència del castellà, amb donar, i a la dreta la forma tradicional valenciana que hem d’intentar conservar i potenciar.

Donar el sol / pegar el sol

Donar ganes de plorar / fer ganes de plorar

Donar goig / fer goig

Donar igual / ser igual, tindre igual

Donar l’esquena / girar l’esquena

Donar la volta (a alguna cosa) / capgirar, posar de cap per avall

Donar la volta al món / fer la volta al món, pegar la volta al món

Donar llàstima / fer llàstima

Donar mitja volta / pegar mitja volta

Donar palmes / fer palmes

Donar por / fer por

Donar un abraç (o una abraçada) / fer un abraç (o una abraçada), pegar un abraç (o una abraçada)

Donar un bes (o una besada) / pegar un bes (o una besada)

Donar un bot / pegar un bot

Donar un xiulit / fer un xiulit, xiular

Donar una galtada / pegar una galtada

Donar una volta (o un passeig, o una passejada) / fer una volta (o un passeig, o una passejada), pegar una volta (o un passeig, o una passejada)

Donar voltes / pegar voltes (recordeu la coneguda expressió “pegar-li voltes al nano”)

Donar-se pressa / afanyar-se

Donar-se un bany / banyar-se, prendre el bany

Algunes expressions, com ara donar una conferència, donar una festa, donar un ball, donar un dinar, donar un recital o donar classe, es poden admetre amb donar però és més genuí i més adequat construir-les amb fer.

La locució donar la llanda amb el significat de ‘importunar algú a algú altre de manera insistent i reiterativa’ és un calc del castellà dar la lata però està molt arrelada en els parlars valencians. Considere que es pot admetre, però fóra millor usar incomodar, molestar, fer la guitza, fer la pruna o fer la punyeta. Repertori tradicional, en tenim.

A més de fer llàstima també podem dir fer pena, però de cap manera –amb eixe significat– donar pena. La darrera expressió existeix en valencià i s’ha usat molt i encara s’empra, però té un significat completament diferent. Donar pena significa ‘impedir o dificultar de fer una cosa determinada’ i equival a ‘molestar’, ‘fer nosa’.

 
 
Sha

Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’Associació d’Editors del País Valencià i la Llibreria 3i4, amb la col·laboració del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, van celebrar la diada de Sant Jordi amb un acte a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània destinat a visibilitzar els escriptors valencians. Tal com va expressar Toni Gisbert, secretari d’ACPV, “aquest és el nostre humil reconeixement a la vostra tasca, mentre treballem per fer possible que algun dia, més aviat que tard, siguen les institucions valencianes i els mitjans de comunicació públics valencians els que facen la funció que els pertoca i visibilitzen els nostres autors i autores”.

Els escriptors i escriptores van llegir breus fragments de la seua obra, i Miquel Gil va posar fi a la celebració amb algunes cançons.

L’acte, celebrat en el vintè aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés, fou també un homenatge al poeta de Burjassot en la persona de la seua filla, Carmina, a qui Gemma Pasqual en nom de l’Associació d’Escriptors i Toni Gisbert en nom d’ACPV li van lliurar un senzill present.

L’encarregada de presentar l’acte va ser Reis Juan, presidenta de Mildenou-Plataforma d’Afectats per l’ERO de RTVV, en expressió de suport dels organitzadors als treballadors i treballadores de la ràdio i televisió valencianes afectades per aquest ERO.

Així, l’Octubre es convertí en l’espai de celebració de la nostra literatura i de visibilització dels nostres autors, i el públic pugué fer un tast de la seua obra, alhora que complia amb la tradició de comprar un llibre i una rosa.

 
 
 Publicat a acpv.cat el dimecres 24 d’abril de 2013

vm

Es fa difícil d’entendre la situació en què es troba la nostra llengua actualment. Sense un marc institucional que la protegisca, es veu sovint utilitzada per uns i altres per a defensar políticament els seus ineteressos i això, evidentment la perjudica. La llengua no ha de ser una estratègia política ni molt menys un motiu per enfrontar una societat històricament unida per la cultura, més bé al contrari, ha de ser el vehicle que ens conduïsca a entendre’ns ja que les llengües serveixen per a això, per a comunicar-nos. En aquest marc trobem una institució que actualment vetlla en defensa de la nostra llengua i per extensió de la nostra cultura. Escola Valenciana, amb la inestimable col·laboració dels que en som usuaris convençuts, fa que hui encara puguem continuar sentint, pensant i estimant en la nostra llengua. El seu president Vicent Moreno, ens rep a casa seua tot i la terrible agenda que l’acompanya cada dia. La feina de director de l’escola Jaume I el Conqueridor de Catarroja i president d’Escola Valenciana fa quasi impossible trobar un moment per compartir, amb aquest apassionat de l’educació i de la seua terra, la nostra curiositat. Per això, des de La Veu li agraïm l’esforç que ha fet i sobretot la impagable generositat i humilitat que ha mostrat amb nosaltres. Amb l’entrevista volem fer arribar el testimoni d’un personatge clau en la situació actual de la llengua i vital en l’obscur futur que de no canviar li espera.
– Què és Escola Valenciana i què fa per la llengua.

Escola Valenciana està formada per 26 associacions que treballen per la llengua distribuïdes amb una xarxa ben organitzada per ocupar totes les comarques del País Valencià i difondre el nostre missatge, els nostres programes i fins i tot la nostra il·lusió. Per a mi, que en aquests momentes estic com a cap visible, és un moviment cívic, cultural, reivindicatiu i acitivista per la llengua.

A nosaltres ens agrada dir que som activistes de la llengua, cosa que es fa pal·lesa quan parlem de les activitats que hi desenvolupem. Som un grup de gent que començàrem la nostra activitat amb l’excusa de potenciar l’ensenyament en valencià a les comarques i d’aquest esforç varen sorgir les trobades, que aquest any algunes d’elles ja compliran 28 anys. Les primeres van ser a La Marina Alta i a la Ribera. Volíem fer públic que l’ensenyament en valencià era positiu, que donava molt bons resultats i que la gent confiava en eixe projecte. Ha sigut un moviment pioner en la renovació pedagògica perquè incorporava tot el procés que suposen les noves pedagogies més les que sempre han estat ahí, Freinet, Freire… Volíem mostrar, a uns pares il·lusionats, que hi havia més gent que matriculava els seus fills en valencià, i d’ací l’excusa de les Trobades. Podem dir que això era una primera campanya comunicativa de matriculació, i per descomptat, es continua fent. A més, fa poc vam decidir que anàvem a eixir fora de l’escola i treure la llengua al carrer per a utilitzar-la en tots els àmbits de la vida social. La llengua està viva quan s’utilitza. La llengua que s’aprén a les escoles no serveix per a res si al carrer no s’utilitza. Els mateixos alumnes, sobretot a la secundària, podrien dir: “Per què m’ensenya vostè valencià si no la vaig a fer servir?”. (més…)

Plaça de Baix. Elx. Dissabte, 12 de gener de 2013 Foto Vicent Sansano
Per no deixar-nos no ens deixen tenir ni una vida normal, en la llengua d’aquesta ciutat i terme d’Elx, des de 1265, quan el rei Jaume I ens va reincorporar a l’Occident Europeu i vingueren els nous repobladors cristians de terres catalanes. Vet aquí més d’un centenar de persones aplegades, aquest matí, a la Plaça de Baix, davant la porta medieval dita “de Guardamar”, perquè mira cap a la vila més meridional de llengua catalana a la costa. Aquesta Porta de Guardamar de fusta duta, des de Barcelona, el 1441 segons els arxius municipals. Hi érem, aquest dissabte, 12 de gener de 2012, els representants de les associacions culturals d’Elx de la Plataforma per la Llengua: l’Associació Cívica per la Llengua El Tempir d’Elxels Joves d’Elx per la Llenguaels Xiquets d’Elx , el Casal Jaume I d’Elx  , i l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó . S’hi van afegir, a més a més, els representants de la Junta Directiva d’Escola Valenciana, arribats des de totes les comarques des de l’Extrem Nord a l’Extrem Sud valencians. I tot perquè l’Ajuntament d’Elx, que ens representa a tots els elxans i que representa la tradició d’aquesta ciutat i terme; i que ha de ser el garant de la valencianitat d’Elx, ha decidit que la nostra ciutat té, com a primer nom i únic, el seu nom en una altra llengua que no és la llengua que els elxans parlem des de fa gairebé set segles i mig. Per no deixar-nos no ens deixen tenir ni una vida normal, en la llengua d’aquesta ciutat ciutat i terme d’Elx des de 1265. Vergonya, cavallers i dames, vergonya! La cosa, de tan greu, se’ns fa difícil i feixuga. Si em voleu buscar les puces, sóc el del capell. (més…)