Posts Tagged ‘llengua’

Comença el correllengua 2016

Posted: 23 Setembre 2016 in General
Etiquetes: , , ,

a3-correllengua2016

Els primers actes tenen lloc a Almassora i Gandia

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) organitza el Correllengua cada mes de setembre i octubre per reivindicar la defensa de la cultura i la llengua del País Valencià. Els actes ha començat avui amb l’arribada del Correllengua a Almassora. La Flama de la Llengua passarà aquest matí pels instituts Àlvar Falomir, Errando Vilar, Ambaixador Beltran, i Santa Quitèria.

Anuncis

Jo confesse

Posted: 24 febrer 2016 in General
Etiquetes: , , , ,

Tant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com el seu diccionari han vingut per quedar-se1456061214_060659_1456079230_noticia_normal_recorte1

El títol està en valencià. És arribada l’hora de dir les coses pel seu nom, de donar la cara tot i les mirades de retret, d’admetre la culpa i el pecat. Jo confesso que consulto el Diccionari Normatiu Valencià, el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Sé, a més, que en el gremi dels esforçats de la lletra no sóc l’únic, perquè el diccionari de l’AVL està emergint com l’obra de consulta (obligada?) de tots aquells que, un moment o altre, han de corregir textos en valencià, sense anar més lluny la columna «Cartes de més a prop» que publica setmanalment elQuadern. Sí, és clar que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ja està pensat per abastar tot el domini lingüístic catalanòfon, però quan un supera la tanca del prejudici acaba acceptant que la possibilitat de consulta d’una obra específicament valenciana, i de notable qualitat, no és sinó un element a favor. Com més recursos, millor.

Dono per fet, així mateix, que si hi ha correctors que, del Principat estant, consulten el diccionari valencià, deu ser unànime el seguiment de l’obra a les mateixes terres valencianes. D’alguna manera no sé com, un material sorgit d’una entitat de gènesi espúria (sota mandats del Partit Popular, i amb la sospita de constituir-se en el Gran Aval del secessionisme lingüístic) ha acabat congriant una acceptació que obliga a replantejar moltes coses, perquè és evident que tant el diccionari com la mateixa AVL han vingut per quedar-se. I el mateix sospito que passa amb les instruccions gramaticals, sobretot en sintaxi, que s’han avançat a la promesa nova gramàtica de l’IEC.

Maria Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, a les preguntes del Quadern sobre les relacions amb l’AVL —«No hi ha relacions», va respondre—, deia emmotllar-se a les directrius de l’Institut, però ja apuntava la necessitat de tenir en compte el discurs de la nova política valenciana: “Hem de començar a fer una reflexió tots plegats a la vista del que pensen les noves autoritats del govern valencià sobre aquests temes”. Per si hi ha algun dubte “del que pensen”, el conseller de Cultura, Vicent Marzà, va ser prou explícit en la seva visita a l’AVL el passat 5 de febrer, tot reconeixent “l’enorme tasca de dignificació que ha fet i que cal que continue fent la màxima institució en matèria de normativa lingüística, ja que el valencià és el principal tresor que tenim com a poble”. Alerta al sintagma “màxima institució”.

El temps i els fets consumats corren en contra de l’IEC, que té pocs arguments per defensar el conegut model “polimòrfic i composicional” i, a la vegada, actuar amb recel contra una institució que ha dut aquests polimorfisme i composicionalitat fins a l’extrem tot proposant que, en lloc d’un sol centre normatiu rector, el català esdevingui llengua pluricèntrica, com ben mirat n’hi ha d’altres. Dos factors juguen a favor d’aquesta interpretació del paper que està fent l’AVL: d’una banda, el fet que no hagi trencat mai la filiació de la llengua, ni tan sols sota pressions polítiques; i de l’altra, la limitació de la pròpia actuació a l’àmbit estrictament valencià, sense la pretensió de bastir una normativa paral·lela vàlida per a tot el domini lingüístic.

No és que entre l’IEC i l’AVL s’hagin trencat els ponts; és que no n’hi ha hagut mai. I potser cal començar a fer una certa gestualitat que permeti coordinar esforços amb vista a regular un instrument —la llengua, ni més ni menys— que tots compartim i diem estimar. Una idea: fa poc l’Institut ha incorporat al seu diccionari en línia l’opció de buscar la mateixa paraula en quatre recursos en línia més. Doncs no estaria malament afegir-hi una cinquena i valenciana opció.

(més…)

sinó o si no

Posted: 3 febrer 2016 in General
Etiquetes: , ,

Sovint es produeixen confusions a l’hora d’escriure sinó i si no perquè fonèticament sonen igual. Es tracta, però, de conjuncions diferents que cal no confondre.

Sinó és una conjunció adversativa que indica oposició entre els elements que posa en relació:

No has de parlar amb aquesta professora sinó amb l’altra.

Aquesta conjunció sovint es converteix en sinó que quan els verbs de les dues oracions relacionades són diferents:

No solament has d’omplir la sol·licitud, sinó que has d’adjuntar-hi una fotocòpia del DNI.
O quan, tot i ser el mateix verb, es fa explícit les dues vegades:
No has de parlar amb aquesta professora sinó que has de parlar amb l’altra.
Si no, en canvi, és un conjunt de dos mots: la conjunció condicional si i l’adverbi de negació no:
Penseu-vos bé què li voleu dir abans d’entrar al despatx; si no us penseu bé què li voleu dir, potser no aconseguiu el que us proposeu.
Segur que arribarà a l’hora que ens va prometre; si no arriba a l’hora que ens va prometre, m’enfadaré amb ella.
Què es podia fer, si no es feia allò?
Sovint, però, per tal de no repetir tota la frase, si no esdevé una representació de tota l’oració anterior i té, per tant, un ús el·líptic; en aquest cas ha d’anar seguit d’una coma (excepte si es tracta d’una interrogació):
Penseu-vos bé què li voleu dir abans d’entrar al despatx; si no, potser no aconseguiu el que us proposeu.
Segur que arribarà a l’hora que ens va prometre; si no, m’enfadaré amb ella.
Què es podia fer, si no?
Quan té aquest ús el·líptic, podeu comprovar que la grafia si no és correcta si es pot substituir per la conjunció altrament:
Segur que arribarà a l’hora que ens va prometre; altrament, m’enfadaré amb ella.

(més…)

Matí, migdia, tarda, nit…

Posted: 2 Abril 2014 in General
Etiquetes: , ,
descarga
Ara que hem canviat l’hora i que la tarda s’allarga més, aprofitarem per parlar de quina manera dividim el dia en català. Què diem, les dues del migdia o de la tarda? Les set de la tarda o del vespre? La distribució de les parts del dia sempre ha generat confusions i vacil·lacions per diversos motius, com ara l’època de l’any a què ens referim –a l’hivern a les set ja és negra nit– i les hores dels àpats –a les dues pocs de nosaltres hem dinat. Per tant, hi ha unes franges horàries que presenten variacions i que admeten aquesta flexibilitat.
Al Principat dividim el dia en set parts: matí, migdia, tarda, vespre, nit, mitjanit i matinada. Tenint en compte la flexibilitat que esmentàvem, el matí comença entre les 5.00 (estiu) i les 6.00 (hivern) i s’allarga fins a les 12.00. El migdia va de les 12.00 a les 14.00 o les 15.00, en funció de l’horari laboral i de l’hora de dinar. La tarda abraça entre les 14.00 o les 15.00 i les 18.00 (hivern) o les 19.00 (estiu). El vespre s’inicia entre les 18.00 (hivern) o les 19.00 (estiu) i acaba cap a les 21.00 (hivern) o les 22.00 (estiu). La nit arrenca entre les 21.00 (hivern) o les 22.00 (estiu) i dura fins a les 00.00, quan arriba la mitjanit, que s’allarga fins a la 1.00. Finalment, la matinada, que es considera el començament del dia, seria entre la 1.00 i les 5.00 (estiu) o les 6.00 (hivern). És important tenir present aquesta distribució de les parts del dia a l’hora d’indicar les hores: “Un quart de set del matí”, “dos quarts de tres de la tarda”…
A les Illes Balears es fa servir la paraula horabaixa –un dels mots que acostuma a encapçalar els rànquings de paraules més belles en català– per referir-se a la part del dia que va des de després de dinar fins a l’hora que es pon el sol. Per designar aquesta mateixa franja horària, els valencians tenen el terme vesprada, i els de la vora de Lleida en diuen tardet.
Sabíeu que…
En català és incorrecte fer servir la preposició per per referir-nos a les parts del dia: “pel matí”, “per la tarda”, “per la nit”. Cal utilitzar la preposició a: “al matí”, “al vespre”, “a la nit”… La paraula matí també admet la preposició de: “Surt a passejar de matí”. Els mots dia i nit duen la preposició de: “De dia no li agrada dormir”, “els mussols surten de nit”

 

El rebuig de com a amb valor comparatiu

 

rebuig

Sabem que “com” equival a “de la mateixa manera  que” i que “com a” equival a “en qualitat de”, és a dir, “d’acord amb la  condició (o categoria) de”. Si diem que una cosa és blanca com la neu, el que diem és que eixa cosa és blanca de la mateixa manera que ho és la  neu. I si diem m’ho va dir com a metge, el que diem és que allò  que em va dir la persona de qui parlem m’ho va dir en qualitat de metge, és a  dir, m’ho va dir d’acord amb la condició (o categoria) —en aquest cas,  titulació— de metge que té persona en qüestió.
Però en els modismes comparatius d’igualtat és  habitual en la nostra llengua emprar “com a” en lloc de “com”. És a dir, que en  eixos casos, “com a” assumix les funcions de “com” i passa a significar “de la  mateixa manera que”.
La Gramàtica normativa valenciana de  l’Acadèmia Valenciana de la Llengua contempla l’ús de “com a” amb valor  comparatiu i en la pàgina 210 diu:
Com s’ha indicat, la preposició “com a” també  s’usa amb valor comparatiu equivalent a ‘com si fóra’, ‘a la manera  de’:
Els supervivents es partien el menjar  com a bons germans.
Obria uns ulls com a plats.
Els pobres vells ploraven com  a xiquets.
Va caure un bac i es quedà com  a mort.
Corrien com a desesperats.
Tenien tanta fam que menjaven com  a llops.
N’eren tants en l’autobús que anaven  com a sardines.
Llàgrimes als ulls, bocins com  a punys.
L’ús de “com a” amb valor comparatiu, quan el  nom d’allò que prenem com a model apareix en plural i no va precedit d’article  és molt corrent. De fet, en el valencià popular parlat en els carrers i places  dels nostres pobles i ciutats, en el cas que ens ocupa s’usa únicament “com a”,  mai “com”. Una gran quantitat de modismes comparatius d’igualtat que diem en  singular usant com+article acostumem a dir-los en plural emprant “com a” i sense  article. Heus-ne ací alguns exemples:
adormir-se com un tronc /  adormir-se com a troncs
apegar-se com una llapassa /  apegar-se com a llapasses
cantar com un rossinyol /  cantar com a rossinyols
córrer com una centella /  córrer com a centelles
dormir com un tronc / dormir  com a troncs
lleig com un fes / lletjos  com a fessos
lluent com una navalla /  lluents com a navalles
menjar com un llop / menjar  com a llops
seguit com un fus / seguits  com a fusos
suar com una botija / suar  com a botiges
una veritat com un temple /  veritats com a temples
En alguns modismes comparatius que,  habitualment, es diuen només en plural, és normal emprar “com a” amb valor  comparatiu. Heus-ne ací alguns exemples:
caure com a mosques
celles com a màrgens
créixer com a bolets
llàgrimes com a cigrons
morir com a mosques
multiplicar-se com a conills
veritats com a punys
En la llengua dels nostres clàssics era normal  usar “com a” amb valor comparatiu quan el nom del model amb que es compara  apareixia en plural i sense article. Heus-ne ací un fragment de l’Espill de  Jaume Roig a on trobem la comparança matar com a conills, és a dir, matar de la mateixa manera com es maten els  conills.
“Apres s’uniren
casi ‘nfinides;
ensenyorides
han molt vixcut
he prou crexcut,
matant los fills
com a conills,
no les femelles.”
Hui en dia és cada volta més fàcil —sobretot en  la llengua escrita— trobar formades amb com comparances que el valencià popular  fa amb “com a”. Açò és degut al fet que la llengua culta no ha tingut en compte  el valor comparatiu de “com a” en la llengua viva a conseqüència de la nefasta  influència del castellà. Els correctors de les editorials canvien  sistemàticament els “com a” amb valor comparatiu per “com”, acció que deforma la  llengua dels autors. Vegem-ne un exemple.
En l’edició original de la novel·la Júlia d’Isabel-Clara Simó (Editorial La Magrana, Barcelona, 1984, pàg. 81) podem  llegir:
“A les set de la matinada, suats, cansats,  trasbalsats, el metge, l’amo i la dida rigueren com a bojos,  plens de llàgrimes, en sentir que el nen esclatava en un plor  incontenible…”
En l’edició corregida (Edicions Bromera, Alzira,  2003, pàg. 102) trobem:
“A les set de la matinada, suats, cansats,  trasbalsats, el metge, l’amo i la dida van riure com bojos,  plens de llàgrimes, en sentir que el xiquet esclatava en un plor  incontenible.”
A banda d’alguna canvis irrellevants com ara  emprar el perfet perifràstic en lloc del simple, canviar nen per xiquet o  eliminar els punts suspensius del final, observem que s’ha canviat com a bojos  per com bojos.
Com que el castellà diu i escriu “verdades  como puños” a nosaltres ens diuen que cal dir i escriure veritats com punys  malgrat que tots els valencians, espontàniament, diguem sempre “veritats com a  punys”. Eliminar “com a” amb valor comparatiu i substituir-lo per “com” ens  allunya del valencià genuí, tradicional i encara ben viu i ens acosta de manera  innecessària al castellà.

Verbs fantasma

Posted: 21 Novembre 2013 in General
Etiquetes: , ,
fantasmes

Aquesta setmana llegia al Twitter que un dels lemes de la campanya dels liberals alemanys era desgravar pergarantitzar el progrés. En català, el verb garantitzar és incorrecte, el podríem considerar un calc del castellà (“garantizar”). La forma correcta del verb derivat de garantia és garantir. Per exemple, “Boi Ruiz afirma que garantirà (i no “garantitzarà”) l’accés als medicaments a tots els pacients afectats pel copagament del govern de l’Estat espanyol”. La confusió ve del fet que la forma garantitzar pren el prefix català –itzar, d’origen culte, correcte en altres verbs de la primera conjugació, com ara organitzarcaracteritzarhospitalitzarobstaculitzar,agonitzarsintetitzar i analitzar. Un cas similar és el que succeeix amb el verb derivat de valor que significa ‘determinar el valor (d’una cosa)’, és a dir, valorar, i no valoritzar, o el derivat revalorar (‘tornar a valorar, a reconèixer el valor de quelcom’), i no revaloritzar. Així direm que “el quadre està valorat en 400.000 euros” (i no que “el quadre està valoritzat…”) i “el terreny s’ha revalorat molt en els últims anys” (i no “el terreny s’ha revaloritzat…”). Tampoc són correctes els verbs atemoritzar o aterritzar, ja que els verbs que deriven de temori de terror són atemorir i aterrir, respectivament. “Els nens han quedat ben atemorits (o ‘aterrits’) amb el conte”, i no “atemoritzats” o “aterroritzats”. Un altre prefix verbal que genera problemes és –isar. Amb aquest prefix formem irisartamisaranisarimprovisar (i no “improvitzar”) i matisar (i no “matitzar”).

Tots aquests verbs incorrectes serien com uns verbs fantasma, que tenen comú que han estat creats per analogia amb altres verbs a partir d’un substantiu. Altres casos són decepcionar, per decebreexplosionar, en comptes d’explotarinsertar, en lloc d’inserircol·lisionar, per col·lidirformatejar, en comptes de formatar;convulsionar, en lloc de convulsar, i extraditar, per extradir.

Altres verbs

Altres verbs incorrectes en català que cal tenir en compte són: ofertar, per oferir; fugar-se, en lloc de fugir;telefonejar, en comptes de telefonartraïcionar, per trair, i reflexar en lloc de reflectir.

(més…)

La batalla per la llengua

Posted: 4 Novembre 2013 in General
Etiquetes: , ,
PPCC
“Saben molt bé que és a través de la llengua que els catalans som, i que només a través de la llengua els catalans vam arribar a ser un poble normal i civilitzat”
La batalla per la llengua té lloc als baluards de València i les Illes, però tots som a les muralles. No és endebades . La nostra pàtria és la nostra llengua i allà on la llengua és ferida, tots en som les víctimes. Per això questa batalla ens concerneix a tots, cal que hi siguem tots, perquè o la guanyem tots o la perdem tots.
Sabem molt bé les terribles conseqüències de mutilar l’ànima de la nació: la reducció al folklore, a la farsa grotesca del dialectisme bord, a la pèrdua de la identitat que ens fa poble. El provincialisme té la diana posada al bell mig de l’ensenyament del català i l’atac és amb tota la capacitat destructiva d’un Estat mobilitzat en tots els fronts per a assetjar tot allò que li és diferent i aliè a la seva tradició jacobita i ‘messetària’.
Saben molt bé que és a través de la llengua que els catalans som, i que només a través de la llengua els catalans vam arribar a ser un poble normal i civilitzat, tant modern com qualsevol altre, en aquella república de les lletres -deixat enrere l’esclat enlluernador del modernisme i l’ordre ponderat del noucentisme-, de Josep Pla, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra o Just Cabot. O és que alguna altra vegada havíem arribat tan lluny? Gràcies a què? A la llengua.

Havia costat Déu i ajuda arribar fins allà. Després de la desfeta de 1714, res no va quedar dempeus, tampoc la llengua. Va caldre “re-néixer”, adonar-se que parlàvem una llengua apta per a l’estudi i la literatura!. I encara va caldre imaginar-se un idioma nou, dibuixar-lo, sentir-lo, tornar a fer-nos-el nostre, fer-ne milers d’esborranys a llapis, esborrar-los, discutir-los, cedir —sovint—, per acabar dibuixant amb carbonet cada mot, cada frase, lligats per sempre més a una geografia, a una terra i a una llum. Gràcies a Pompeu Fabra s’obria la porta a la modernitat per la via de la normalitat. Estrenàvem una llengua i la seves possibilitats van fer el miracle. Verdaguer n’havia salvat l’ànima; Fabra en salvava el cos. Ja no miraríem mai més a Madrid sinó a París, Londres o Berlín. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer. I la porta que vam saber obrir ens va permetre abocar-nos al cosmopolitisme autèntic, el que sap d’on ve,i tocar el futur amb la punta dels dits.

La setmana passada els parlava dels cosmopolites fòssils, hòrrids provincialistes que representen exactament el contrari d’aquella generació. Jo no vull renunciar al cosmopolitisme, ni a la paraula “ciutadà”, però només podrem recuperar-les si la llengua catalana venç la batalla.

A les Illes i a València ens ho juguem tot. Poques vegades com aquests dies els pobles de la nació catalana no ens sentim tan propers, tan íntimament lligats pel mateix objectiu. “La llengua i la història són el botí més preuat a l’hora de sotmetre un poble” va dir Àngel Guimerà. Prou espolis. Prou!