En un apunt anterior havia parlat de l’estranya perspectiva que té actualment la portada barroca de la Catedral de València, i a què era deguda aquesta curiosa circumstància.
Aquesta portada, la més “valenciana” de les tres portades de la Catedral (en mostrar-hi quasi exclusivament personatges històrics religiosos valencians), construïda a principis del segle XVIII, en un moment històric transcendental per a l’antic Regne de València i per a bona part d’Europa (ja que la seua construcció es va produir durant el canvi de dinastia dels Àustries als Borbons), va ser adjudicada l’any 1703 a l’arquitecte i escultor alemany Konrad Rudolf mitjançant un concurs en què es van presentar tres dissenys diferents.
Rudolf, amb una formació com a arquitecte i escultor barroc obtinguda a Paris i Roma, havia arribat a Espanya amb el seguici de l’Arxiduc Carles d’Àustria. De fet era el seu escultor de cambra.
Es va instal·lar a València l’any 1700, on es va presentar i va guanyar el concurs per realitzar la nova portada que es requeria per a la Catedral de València. El seu atrevit, i en aquell moment avantguardista, disseny a força d’interseccions de curvatures còncaves i convexes, inèdit en el barroc a la Península que, fins llavors, només s’havia treballat amb superfícies planes, li va valdre per guanyar aquell concurs.
Però aquell disseny tan original no havia sorgit del cap d’aquell arquitecte per a ser exclusiu de la Catedral de València. Si alguna volta heu visitat la ciutat de Roma, potser hajeu vist un dels seus principals edificis barrocs, l’església de San Carlo alle Quattro Fontane, anomenada també de Sant Carlí, obra mestra de Francesco Borromini, el genial arquitecte suís-italià, considerat un dels màxims exponents del barroc romà.
La contemplació d’aquesta portada, realitzada per Borromini a mitjans del segle XVII per encàrrec de l’ordre dels Trinitaris Descalços espanyols a Roma, ens portarà immediatament al cap la Portada barroca de la Catedral de València.
Els elements ondulats, còncaus i convexos de la seua façana, units per una cornisa serpentejant i esculpits amb nínxols, la seua concepció espacial integrada en la seua verticalitat i l’horizontalitat, denoten una semblança entre les dues façanes realment sorprenent.
Però aquesta extraordinària similitud no és gens casual. Perquè Rudolf Konrad sentia admiració per l’obra de Francesco Borromini, que va estudiar fil per randa la seua obra durant la seua estada a Roma. I va ser precisament d’aquesta església d’on va copiar el disseny, completament nou i original aleshores a la Península, per presentar-lo i guanyar el concurs per executar la Portada de la Catedral de València.
Després de la pèrdua de la batalla d’Almansa el 1707, Rudolf Konrad va haver de fugir a Barcelona per la por a la repressió que podien mamprendre les autoritats de la nova dinastia borbònica a València, deixant incompleta la façana, què va ser conclosa en 1740 per alguns dels seus seguidors, entre ells el famós arquitecte i escultor valencià Francisco Vergara.
Adjunte a l’apunt sengles fotos d’aquestes dues Portades, on s’hi pot observar la seua extraordinària semblança.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Si passegem per davant de la portada barroca de la catedral de València, i ens allunyem una mica per poder observar-la amb mes perspectiva, possiblement ens cridarà l’atenció el fet de què es trobe com “girada” o “torta” respecte al camp visual que s’obté mirant-la des de la plaça de la Reina.

14611093_1119964848087437_360065235009008461_n
Els ciutadans de València ja estem acostumats a veure-la així des de sempre, però és aquest un detall que crida poderosament l’atenció d’alguns dels turistes i visitants de la ciutat.
Sense anar més lluny, fa unes setmanes vaig poder escoltar a uns turistes estrangers, italians per més senyes, que es trobaven davant d’aquesta Portada, admirats per la seua bellesa però sorpresos perquè els resultava incomprensible la manera en què s’hi trobava orientada. Amablement, i desprès de demanar-les permís, em vaig ficar en la seua conversa per donar-les una explicació sobre el perquè d’aquesta peculiar orientació, la qual cosa em van agrair quan finalment van entendre-ho.
Però, perquè la Porta dels ferros de la Catedral està girada respecte a la perspectiva que s’obté vista des de la plaça?
Aquesta portada, la darrera construïda de les tres que té la Catedral, va ser acabada de construir l’any 1738.
En aquella època l’actual plaça de la Reina no existia amb les dimensions en què ara la coneguem, ja que l’aspecte que té a hores d’ara es va acabar de configurar ja ben entrat el segle XX.14590338_1119964734754115_3324262281774630018_n
Aquella Portada es va construir en l’antiga plaça del Miquelet, en un espai físic molt reduït encotillat entre la torre del Miquelet i la Sala Capitular.
La seua construcció va constituir tot un exercici de virtuosisme per poder aconseguir l’efecte de grandiositat que es cercava, però que només s’apreciava en tota la seua magnitud quan s’arribava a la fi d’un carrer que encarava frontalment aquesta Portada, el carrer Saragossa, actualment ja inexistent, en haver estat enderrocades les illes de cases que es situaven davant de la façana de la Catedral. El seu nom, Saragosa, va donar durant un temps, com a record, nom a l’actualment coneguda com a plaça de la Reina.
Així doncs, aquell magnífic efecte visual que s’aconseguia en arribar a la Portada des d’aquell carrer, va desaparèixer totalment quan es va completar la configuració actual de la plaça, quedant la seua orientació com un anacronisme que es advertit per alguns visitants de la ciutat.
Hi adjunte sengles fotografies tretes del magnífic bloc de “La Valencia desaparecida”, on s’hi pot apreciar molt bé aquesta diferència de perspectiva de la Porta dels ferros entre el “abans” i el “desprès” de la desaparició del carrer Saragossa. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Després d’esperar dotze anys la tornada de Ramon Muntaner finalment es va poder casar amb ell.

valencona_almogavers-catalans-35341

La vida de la Valençona va ser una vida d’espera: esperar per casar-se, esperar els fills que venien, esperar que tornés el marit de terres llunyanes. Una vida que no va tenir relleu públic, com era habitual en una dona, però que tampoc no ha quedat en l’oblit gràcies al prestigi del seu espòs: Ramon Muntaner, autor d’una de les quatre cròniques.

La pubilla d’horta
La Valençona va néixer prop del 1285 a Xirivella (l’Horta), en una família de pagesos benestants, i quan tot just havia iniciat l’adolescència la van prometre amb Ramon Muntaner, que ja era un home fet. Res feia sospitar que el seu nom passaria a la història: igual que ella, provenia d’una família ben situada però no pas noble. En Ramon era de Peralada però n’havia marxat amb la família en ser destruït el poble —incendiat pels almogàvers, segons va escriure ell—, i s’havien instal·lat a València. De Peralada, se’n va endur els records d’infància i de joventut, un dels més estimats dels quals era l’estada que havia fet el rei Jaume I a casa seva.

Després del compromís, la jove va veure com el seu futur marit, que s’havia enrolat com a soldat de fortuna, es convertia en home de confiança de la cort. Creixia el seu prestigi, però els encàrrecs reials el duien a viatjar arreu de la Mediterrània. I la Valençona creixia i esperava: un any, cinc anys, vuit, deu… Fins a dotze anys va trigar en Ramon —que ja tenia 46 anys– a tornar a València amb el permís del rei Frederic de Sicília per dur-la a l’altar. I només tres setmanes després d’aquell casament tan llargament esperat, la parella va haver d’embarcar-se cap a l’illa tunisiana de Gerba, que comandava en Ramon.

Un mes en una galera
Allà la Valençona va parir els primers dos fills, en Macari i en Martí. Però la vida familiar tranquil·la no va durar gaire, perquè Gerba estava amenaçada, i la noia, juntament amb els nens, en va haver de fugir. Aquell viatge devia ser una autèntica tortura: un mes sencer a bord d’una galera, amb dos nadons i embarassada de nou.

En Ramon va trigar dos anys a reunir-se de nou a Xirivella amb la seva família, incloent-hi la menuda Caterina. I va ser allà, a l’alqueria de la seva dona, que ell va tenir una visió que el va empènyer a escriure la famosa crònica. La Valençona va morir al voltant del 1340, pocs anys després de quedar vídua.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Va ser la quarta esposa de Jaume II, a qui va aconsellar en afers de govern. Amb la mort del rei, Elisenda es va instal·lar al palauet construït al costat del monestir de Pedralbes, on hi ha el seu sepulcre.

tomba_d-elisenda_de_montcada_-detall-35320

L’Elisenda era una dona intel·ligent, culta i amb criteri. També era bonica, però això no devia ser un valor que pesés gaire quan la van escollir com a esposa del rei Jaume II. Sens dubte, va ser molt més rellevant el llinatge: els seus pares eren d’unes de les cases més antigues de Catalunya. El pare era el senescal Pere II Ramon de Montcada i d’Abarca, senyor de la baronia d’Aitona, i la mare era Elisenda de Pinós.

Muller abnegada
Les noces amb el rei es van fer el dia de Nadal del 1322. No devien ser especialment lluïdes: Jaume II tenia 55 anys i havia enviudat recentment de la seva tercera esposa, Maria de Xipre (a qui de totes maneres volia repudiar perquè no aconseguien tenir fills), i Elisenda ja era una dona madura de 30 anys. La parella tampoc no va aconseguir descendència, però s’avenien: ella aconsellava el marit en els afers de govern, i quan Jaume va emmalaltir la va tenir abnegadament al seu costat. L’esperit religiós va ser molt important per al matrimoni: Elisenda era una dona intensament pietosa, i això va marcar els últims anys del rei i els va unir.

La primavera del 1327 Jaume II va poder veure com un dels somnis de la seva esposa es feia realitat: la construcció d’un monestir de clarisses a Pedralbes. I quan el rei va morir, tan sols uns mesos més tard, Elisenda va deixar el Palau Reial de Barcelona i es va instal·lar la resta de la seva vida al palauet que havia fet alçar al costat d’aquell monestir. S’hi va estar 37 anys, i va deixar la major part dels seus béns a la comunitat, en un esforç més per assegurar la seva persistència.

Reina i monja
I ho va aconseguir: gairebé 800 anys més tard, el monestir de Pedralbes segueix dempeus, i encara hi viuen clarisses. Com a record del compromís de la fundadora amb la Corona i amb la vida religiosa, a Elisenda de Montcada li van construir un sepulcre gòtic flanquejat per dues figures jacents diferents: una que dóna a l’església, en què apareix vestida de reina, i una altra al claustre, amb hàbit de monja. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

La Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport activarà el dimecres 2 de novembre un nou canal de comunicació per a docents, equips directius, famílies i agents de la comunitat educativa que informarà directament al mòbil cada dia sobre temes rellevants en matèria educativa valenciana.

16-10-27_telegram_2-25Aquesta informació estarà referida a ordres, bases i resolucions que es publiquen al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana en matèria educativa, així com informació útil sobre diferents ajudes i altres qüestions relatives al funcionament diari als centres educatius, com poden ser convocatòries d’oposicions, obertura de borses de treball o inscripcions a cursos i proves.

El conseller Vicent Marzà ha explicat que “durant la presentació del curs escolar 2016-2017, diguérem que aquest seria el curs de la igualtat, la innovació i la implicació. Innovar és també apropar de diferents maneres la conselleria a tota la comunitat educativa. Promoure la igualtat és també assegurar que la informació arriba de primera mà als interessats. Generar implicació suposa que cal desenvolupar eines per tendir ponts de comunicació directa i de proximitat entre totes i tots els qui treballem cada dia per una educació valenciana de qualitat. És per això que aquest recurs és una manera més d’obrir pas a eixos objectius”.

Telegram és una app de missatgeria instantània que es pot usar en telèfons mòbils, tauletes tàctils i ordinadors. Els mòbils que són compatibles amb Telegram són els iPhone i els que usen els sistemes operatius Android o Windows. Hi ha aplicacions oficials també per a iPad i ordinadors amb Windows, Mac OS X i Linux. A més, és possible accedir a aquest des del navegador de qualsevol ordinador en la pàgina web.telegram.org.

Per accedir al canal @gvaEducacio sols caldrà instal·lar-se al telèfon mòbil l’aplicació Telegram, buscar @gvaEducacio en la mateixa app i unir-se al canal.

Festival Medieval d’Elx 2016

Posted: 21 Octubre 2016 in General

untitled

Del 20 d’octubre a l’1 de novembre – Elx (Baix Vinalopó)

Des de l’any 1990 se celebra, l’última setmana del mes d’octubre, el Festival Medieval d’Elx. Fins a l’any 2002 va mantenir el seu caràcter biennal, coincidint amb les representacions extraordinàries de tardor de la Festa del Misteri, programant seminaris de música i actuacions de grups teatrals i musicals nacionals i internacionals en diferents places i carrers de la ciutat, i oferint un mercat d’època als voltants de la basílica de Santa Maria. Des de l’any 2003, les edicions del Festival Medieval són anuals i l’àmbit d’actuació s’ha estès fins als temps del Segle d’Or.

Parades, música i cercaviles
El Festival Medieval s’inspira en els antics mercats i fires on es podien adquirir productes diversos, alguns arribats de lluny, la qual cosa despertava una enorme curiositat per part dels vilatans. Va ser Jaume II qui va concedir, l’any 1322, la celebració a Elx d’una fira anual que tindria lloc la segona quinzena de novembre, introduint així la ciutat en els circuits comercials del regne. Cada any el Festival Medieval torna a transportar els visitants de la ciutat d’Elx fins als orígens d’aquesta població mil·lenària. El mercat i les representacions itinerants, cercaviles i correfocs prenen la ciutat durant aquests dies, en què, a més de les nombroses parades de productes, també es pot gaudir de manifestacions culturals com ara concerts, representacions històriques, recitals i tallers.

Teories Psicoanalítiques

Posted: 20 Octubre 2016 in Educació
Etiquetes: ,

TEORIES PSICOANALÍTIQUES

No és la raó la que guia a l’home, és l’emoció”

 

-El xiquet està construint-se la seua identitat personal.

 

-Hem de saber interpretar les emocions i sentiments dels xiquets.

 

-Hem de proporcionar contextos adequats.

 

-Tres espais: motriu, simbòlic i representatiu. La psicomotricitat crea contextos favorables.

 

-L’expressivitat motriu és la manifestació de la totalitat corporal.

 

-Incorporar la pràctica psicomotriu en el currículum escolar.

 

-Buscar el nostre equilibri emocional per relacionar-nos amb els xiquets i famílies.

 

-No deixar-nos arrossegar per les dinàmiques negatives.

 

-No podem solucionar tots els conflictes.