Posts Tagged ‘Catalunya Nord’

La Bressola

Segons el seu director, Gerard Thorent, els objectius a  més llarg termini són construir una segona escola d’ensenyament secundari i ser  presents al Vallespir

Després de tres anys ‘difícils’, la Bressola encara  el 2014 amb optimisme i amb uns quants projectes ja tancats per continuar  creixent. El director, Gerard Thorent, afirma que totes les escoles ‘són gairebé  plenes’ i les llistes d’espera ‘no paren de créixer’. Això els ha obligats a  cercar fórmules per a ampliar la capacitat de quatre dels set centres  actuals.

Així, les escoles de Nyils i Prada començaran el  curs vinent amb noves aules per a acollir uns cent seixanta alumnes, i es  treballa per fer el mateix als centres de Sant Esteve i el Soler. Entre les  prioritats, Thorent assenyala la necessitat de renovar l’escola del Vernet de  Perpinyà, sense ‘descuidar’ l’obertura d’una tercera escola a la capital  nord-catalana.

La festa anual de la Bressola, que enguany s’ha  fet a l’escola d’ensenyament secundari Pompeu Fabra del Soler, ha estat marcada  per les bones notícies amb què ha arribat el 2014. I és que per primera vegada  els darrers tres anys, tant el balanç del curs passat, que es va tancar amb uns  840 alumnes, com les perspectives de futur, conviden a l’optimisme. Tant és així  que Thorent ha afirmat que la Bressola ‘és més viva que mai’ i amb prou energies  per a treballar en l’objectiu que en un futur no gaire llunyà ‘totes les  famílies de Catalunya Nord que ho vulguin puguin triar una escola en  català’.

Segons Thorent, la Bressola podrà ampliar aquest  2014 quatre dels set centres que té actualment. Dos d’ells, els de Prada de  Conflent i Nyils, començaran el curs vinent amb noves aules per ampliar la seva  capacitat fins a cent seixanta alumnes, la que es considera ‘òptima’ atesa la  demanda actual, i dues més, les de Sant Esteve i el Soler, també seran ampliades  tot i que no és segur que les obres s’enllesteixin abans del mes de setembre.  Una vegada fetes les ampliacions, la Bressola superarà la xifra dels mil  alumnes, una fita que fa alguns anys ‘semblava irrealitzable’.
Thorent  explica que tots els centres ‘són gairebé plens’, cosa que demostra que la  demanda d’escoles en català i de qualitat existeix a Catalunya Nord. Entre les  ‘urgències’, el president de la Bressola creu que cal afrontar l’ampliació de  l’escola del Vernet de Perpinyà que ‘és plena fins el sostre’. En aquest cas  concret, a diferència del que passa a les escoles de Prada, Nyils, Sant Esteve i  el Soler, l’actual centre té espai per a fer l’ampliació i el que cal és el  finançament de les obres.
Respecte a projectes a més llarg termini, els  dos que centren tots els esforços són la construcció d’una tercera escola de  primària a Perpinyà i un centre d’ensenyament secundari també a la capital  nord-catalana. Actualment, la Bressola només té un centre de secundària al Soler  amb cent seixanta alumnes i que es nodreix dels nens i nenes que han cursat la  primària a l’escola que hi ha al mateix municipi i la de Prada de Conflent.  L’objectiu és construir-ne un a Perpinyà per permetre que els alumnes de les  dues escoles actuals puguin continuar els estudis en català a la mateixa  ciutat.
Entre ‘les assignatures pendents’ hi ha obrir una escola al  Vallespir, el territori de Catalunya Nord on més es parla el català i que per  ‘unes quantes raons’ no té cap centre. En aquest sentit, Thorent explica que fa  alguns anys es va frustrar per raons econòmiques la construcció d’una escola a  Morellàs, però que continuen treballant per aconseguir que la Bressola ‘sigui  present a tot el territori’.
Els Amics de la Bressola  ‘resisteixen’ la crisi
Com ha assenyalat Thorent, ‘res del que  s’ha aconseguit’ hauria estat possible sense les aportacions ‘econòmiques i de  suport moral’ dels
Amics de la Bressola. El seu president, Aleix  Andreu, ha assegurat que tot i la crisi ‘fan el possible’ per aconseguir que  estudiar en català a Catalunya Nord ‘sigui absolutament normal’. Ha afegit que  malgrat la crisi i la lògica pèrdua d’aportacions d’ajuntaments, empreses i més  institucions, el nombre de socis ha crescut, cosa que ha permès de ‘salvar el  projecte’.
De fet, Andreu ha apuntat que actualment només reben  donacions d’un 30% dels cent vuitanta municipis que anys enrere col·laboraven  amb ells, i que l’aportació de la Generalitat també ha baixat molt. Amb tot,  Andreu està convençut que una vegada l’economia es torni a reactivar aquestes  institucions tornaran a aportar recursos a la Bressola perquè ‘creuen en el  projecte’. (més…)

Les Corberes van ser durant segles la frontera entre els reialmes d’Aragó i França, així com l’escenari dels darrers combats dels cavallers càtars contra les tropes franceses

Les restes d’un homínid preneandertalià han fet conèixer la població nord-catalana arreu del món

Castell de Querbús.
ENTRE MAURIN I CUCUNHAN ES TROBA LA ÚLTIMA FORTALESA A CAURE A MANS DELS CROATS FRANCESOS EN LA SEVA LLUITA CONTRA ELS CÀTARS PRESÈNCIA.

El poble més conegut d’aquesta antiga frontera és Talteüll, a causa de la descoberta al seu territori, l’any 1971, de les restes d’un homínid de més de 500.00 anys. Aquesta troballa i moltes altres que l’han seguit durant anys posteriors, han estat ben aprofitades pel petit poble de les Corberes catalanes, i el seu museu dedicat a l’home de Talteüll ha esdevingut un dels indrets més visitats a la Catalunya Nord, sobretot a l’estiu, en període de forta afluència turística. A més del museu obert al públic, s’ha creat el Centre Europeu de Recerques Prehistòriques, que reuneix arqueòlegs i investigadors d’arreu del món. L’economia del poble es basa, sobretot, en la viticultura. Els vins de Talteüll (Tautavel en francès) es troben entre els més preuats de les Corberes. Aprofitant el renom de la població, l’ajuntament té una de les programacions culturals més riques de la Catalunya Nord. Aquest diumenge 19 de maig hi ha un campionat de tir amb armes prehistòriques, que forma part de les activitats que organitza regularment el Museu de la Prehistòria. A Talteüll s’hi troba, també, un dels teatres i palau dels congressos més ben equipats de la Catalunya Nord. Els dies 24, 25 i 26 de maig s’hi celebrarà el festival de música clàssica i jazz Tautavel en musique. Durant el mes de juny hi ha programades les Journées Nationales de l’Arqueologie els dies 8 i 9. El divendres 28 s’hi farà una conferència en francès sobre L’expédition des catalans en Orient amb Robert Viñas, autor d’un llibre divulgatiu sobre els almogàvers.

Un recorregut per la frontera més septentrional dels Països Catalans, en els límits incerts amb Occitània, és passejar-se en paisatges de gran bellesa mineral i vitícola, amb pobles i castells que evoquen una història oblidada per Catalunya i França. Antiga frontera on encara s’hi parla ara català, ara occità, zigzaguejant enmig les Corberes, durant segles límit polític de Catalunya, i que es continuen reivindicant-se catalanes.

Per arribar-hi, cal agafar la sortida Perpinyà Nord de l’autopista i anar direcció d’Estagell. Entre Maurin i Cucunhan hi ha l’impressionant castell de Querbús, la darrera fortalesa presa pels francesos en la croada contra els càtars. El senyor del castell, Xacbert de Barberà, cavaller càtar faidit, es va refugiar a Perpinyà i es posà al servei de Jaume I, amb qui va participar a les conquestes de Mallorca i València. Per la seva valentia el rei li va donar el sobrenom de Lleó de Combat.

Ben a prop, hi ha Talteüll, on existeix el museu de prehistòria dedicat a l’homo erectus tautavelensis un dels homínids més antics d’Europa, descobert a la cauna de l’Aragó, vora el poble. De Talteüll, passant per Vingrau i els seus cellers del vi amb denominació d’origen, s’arriba a Òpol, on hi ha l’impressionant castell i antiga població de Salvaterra, fundats per ordre de Jaume I en un altiplà inexpugnable. El poble abandonat de Perellós, vora Salvaterra, és el punt més septentrional dels Països Catalans i seu de l’antic vescomtat de Perellós, on queden restes del castell. Baixant per aquestes Corberes marítimes s’arriba a la plana, els estanys i la població més coneguda d’aquest extrem nord de Catalunya, Salses. Visita obligada al seu castell, que defensava la frontera abans de l’annexió de l’actual Catalunya Nord al reialme de França, construït per ordre de Ferran el Catòlic. El recorregut pel septentrió català s’acaba fent la volta de l’estany de Salses. Passant per la llengua de terra i sorra que el separa del mar, travessem el Barcarès i arribem a Leucata, població occitana. Entre estany i platja hi ha el Grau, per on l’estany comunica amb el mar, i a banda i banda del canal es poden menjar unes de les millors ostres de l’Estat francès en barraques on els mateixos ostreïcultors en fan la venda i degustació directa.

(més…)

Perpinyà resisteix

Posted: 15 Mai 2013 in General
Etiquetes: , ,
Fermesa en la defensa de la llengua en els premis literaris nord-catalans
Òmnium Cat-nord

La Nit Literària de Sant Jordi, a Perpinyà, va començar amb una ovació per a Pere Codonyan i Thierry Masdeu, l’equip de TV3 de la Catalunya del Nord, que a la fi del mes seran acomiadats i veuran com la seva delegació és tancada. El sopar va tenir un caire reivindicatiu en les intervencions de responsables culturals i polítics. La presidenta d’Òmnium Cultural Catalunya Nord, Montserrat Biosca, va fer la llista de les entitats de promoció i ensenyament del català que, malgrat la supressió de les ajudes de la Generalitat, continuen la seva tasca amb grans dificultats. El batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, va fer un discurs en què, per primera vegada, va parlar, en part, en català, i en què va demanar que l’Estat francès signi la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. La mateixa demanda va fer el vicepresident del Consell Regional Marcel Mateu. Va tancar l’acte Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat. El premi Catalunya Nord d’assaig va ser concedit a la rossellonesa Florència Caillis i a l’andorrana Elsa Santos del Bosc. El Francesc Català de poesia se’l va endur l’osonenca Anna Pla Bayot, de Tona. El premi Presència de reportatge va ser per al jove nord-català del Vallespir Oriol Lluís Gual. El seu treball serà publicat properament en el setmanari. El premi d’economia transfronterera de la Unió Patronal de Perpinyà va ser per al web Opencat, i el Joan Blanca, de fidelitat al català, es va concedir a la botiga Visca! i al dirigent la la USAP, Raymond Rebujent.

(més…)

Carod Rovira

Fa anys, Josep Gifreu teoritzà sobre l’espai català de comunicació, expressió feliç que féu fortuna entre els teòrics de la matèria i els partidaris de la causa nacional, més que no pas en la realitat de la nostra estructura comunicativa, si bé s’anà imposant en l’àmbit digital més militant. Com les altres nacions europees, la nostra és també una nació cultural, amb una mateixa llengua i uns referents socioculturals comuns, si bé no és, com els altres països, una nació política. El mercat cultural català, probablement, no existeix com a tal, almenys com altres mercats d’un pes demogràfic similar al de la nostra comunitat lingüística, i és més que evident que el fraccionament polític, administratiu i legal només ha jugat en contra nostra.

La frontera francoespanyola, de l’any 1659 ençà, ha fet la seva funció i l’estructuració del Regne d’Espanya en comunitats autònomes ha reforçat i també accelerat el procés interior divergent. Si a això hi afegim el barceloninocentrisme, no es pot dir que els elements hagin jugat gaire a favor de la idea, sinó més aviat a l’inrevés. Llevat del terreny de la literatura i la música, el País Valencià, les Illes Balears i la part de Catalunya emplaçada al nord de l’Albera, no existeixen per a la majoria de catalans del Principat de Catalunya, els seus partits i les seves institucions, amb totes les conseqüències negatives que això comporta.
Tot plegat ve a tomb per la decisió de la CCMA d’eliminar les corresponsalies de TV3 a l’Ebre, els Pirineus-Andorra i Catalunya Nord. Crec que és una autèntica barbaritat i un desastre i no tan sols un simple error, sobretot si tenim en compte el cost econòmic real que en comportava el manteniment, comparant-lo amb la generositat amb què es continuen premiant, via subvenció multimilionària, iniciatives comunicatives privades que ben poc tenen a veure amb una certa idea de país. Malauradament, entre els sectors dirigents del Principat, a gairebé tots els àmbits no existeix una visió nacional del territori, no ja a nivell de Països Catalans, sinó del mateix espai situat entre la Jonquera i Alcanar.
Sovint, fa tot l’efecte que Catalunya s’acaba a Sitges i que la Catalunya Nova ja és una altra cosa, particularment les Terres de l’Ebre, allà on just s’acaba l’autovia gratuïta i la doble via que hauria de fer més fluid el trànsit ferroviari entre el nord i el sud del riu Sénia. L’Ebre, doncs, massa lluny de Barcelona, com també n’és i se’n senten al Pirineu. Però, en aquest cas, més enllà de la realitat de les comarques pirinenques, hi ha el Principat d’Andorra, estat independent i membre de l’ONU, amb el català com a única llengua oficial. Per què, si no, algú va decidir d’instal·lar-hi, en el seu moment, la seu de la Fundació Institut Ramon Llull, fora de la legalitat espanyola i francesa? És d’una miopia galopant no adonar-se de la dimensió política d’aquesta circumstància, cosa que no passa a Espanya, on durant dècades han mantingut amb diners públics vols directes a les diferents capitals llatinoamericanes, tot i ser deficitaris.
Hi ha encara Catalunya Nord, allà on la Generalitat fa anys que hi manté una delegació ben cèntrica, un Perpinyà amb carrers bilingües i que es presenta com a “Perpinyà, la catalana”, allà on des del 1969 se celebra la Universitat Catalana d’Estiu, amb un Salses on hi ha la Porta dels Països Catalans, una Prada on és enterrat Pompeu Fabra i un Portús on reposa Rovira i Virgili, i Cotlliure i Banyuls i Argelers i Port-Vendres i Sallagosa, i Ceret i Cuixà, i paisatges emocionals que són carn de la nostra carn. I Pere Codonyan, la veu i el rostre que havia aconseguit fer familiar la Catalunya del Nord al sud. Una nació és un relat i quan es perd una part del relat, perquè aquest no s’explica, es perd una part de la nació. La CCMA ha de rectificar i els seus consellers han de reaccionar. Perquè aspirem a ser més que una realitat en el mapa del temps.

Joan Lluís Lluís

La força d’una llengua es mesura amb molts criteris diferents, entre els quals el nombre de parlants és tan sols el més objectiu. Així, per exemple, és probable que a escala mundial el noruec, amb els seus cinc milions de parlants, sembli una llengua més forta, més prestigiosa i més moderna que el malaiàlam, parlat per trenta-cinc milions de persones a l’Índia. Injustament, la riquesa dels països, la seva influència política, diplomàtica i cultural són elements determinants per confegir la imatge mental d’una llengua, tant a l’interior com a l’exterior del territori on es parla. També, és clar, és determinant el seu estatus legal, com se sap a la Unió Europa en què els tres-cents mil parlants de maltès tenen una llengua amb més reconeixement oficial que els nou milions de catalanoparlants. Aquests i altres criteris, a vegades bastant subjectius, configuren allò que és cada llengua, és a dir el territori mental de cada parlant. La pregunta «On comença i on s’acaba la meva llengua?» no és teòrica sinó que remet a la profunditat de l’imaginari assumit per cada comunitat lingüística.

Aplicat al nostre cas, la pregunta «on comença i on s’acaba la llengua catalana?» va molt més enllà dels límits geogràfics fixats pels lingüistes. És una pregunta amb diverses direccions, començant per la direcció temporal: tots els catalanoparlants saben quan va néixer la llengua catalana? Tenen una idea prou exacta del seu recorregut de segle en segle? Certament, no. I això afecta el recorregut futur de la llengua: és més fàcil imaginar la seva llengua rica i plena al segle XXIII si se sap que era rica i plena al segle XIII. I sobretot, és més fàcil voler que continuï sent rica i plena si se sap que va ser-ho, i si se’n coneix les vicissituds, si se sap com i per què ha estat condemnada a mort tan sovint i com i per què mai no ha mort.
És clar, aquesta pregunta afecta també l’espai i, doncs, els mapes. Tots els mapes: lingüístics, polítics, de carreteres i del temps. Perquè la força real d’una llengua depèn també de la força mental dels seus parlants i aquesta força mental es reflecteix en els mapes que utilitzen aquests parlants, activament o passivament. El que importa del mapa del temps de TV3 no és que permeti saber quin temps farà als territoris catalanoparlants que envolten Catalunya sinó que visualitza un espai comú. O, si més no, una possibilitat d’espai comú. Aquest mapa fabrica autoestima ja que recorda que existeix una realitat –oficiosa però de carn, ossos i saliva– més enllà de la legalitat vigent de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Aquest mapa obre la porta a una assumpció completa de la llengua catalana i per això és tan important i, en certs cercles, tan odiat. I per aquesta mateixa raó la desaparició de les corresponsalies de TV3 a la Catalunya Nord i a Andorra –i també, encara que sigui intern al Principat, a les Terres de l’Ebre– és una catàstrofe. Aquestes desaparicions redueixen l’espai mental de Catalunya i, doncs, de la llengua catalana. I no importa gens si és veritat o no, com m’ho han preguntat algun cop, que Pere Codonyan i jo mateix siguem els dos últims catalanoparlants de la Catalunya Nord. El que importa és que la Catalunya Nord, com a tros de Catalunya, hauria de ser part integrant del territori mental de qualsevol català del Principat. Que la crisi econòmica serveixi a reduir aquest espai mental a les detestables Quatre Províncies és un indici greu del possible encongiment d’aquesta terra nostra que, com ho deia Pere Quart, és «tan petita que la somio completa». Aleshores, si no és demanar massa, aconseguim sense tardar gaire la independència de Catalunya i veiem tot seguit com reactivar un espai mental que sigui de debò complet. La llengua catalana ho necessita i nosaltres, doncs, també. (més…)
Per qui no ho tingui present, el Rosselló i la resta de comarques que conformen l’actual departament francès dels Pirineus Orientals, van ser fins al 1659 Catalunya. Administrativament. Perquè Catalunya ho han estat sempre, malgrat tot. I aquest “malgrat tot” inclou un munt de repressió i un munt de pressions. Repressió perquè la gent deixés d’usar el català. Fa poc va fer 312 anys de l’edicte del rei Lluís XIV prohibint la llengua catalana. Una repressió que van patir de valent els nens a l’escola, amb pràctiques abominables com aquell anell que es passaven els qui parlaven català. Qui el tenia al final del dia rebia un fort càstig. Els imposaven mestres vinguts del nord, perquè els d’aquí els enviaven ben lluny. Amb una generació en van tenir prou per ensorrar el català. Pel que fa a les pressions han estat, sobretot, demogràfiques, fins que la població autòctona ha quedat reduïda a una quarta part del total dels habitants. En aquestes condicions, i ens en deixem d’altres pel camí, és gairebé un miracle que més de set mil persones participessin dissabte en la gravació d’un vídeo en favor del català. Un miracle i una gran esperança en la reconstrucció del país.
Vilafranca de Conflent és una població aturada en el temps. Les muralles que la cerquen completament, Patrimoni de la Humanitat, l’han protegida, conservant així tot l’encant medieval. I com una talaia, el fort vigila des de les altures

Restes de la muralla de Vilafranca de Conflent

Poc ha canviat Vilafranca de Conflent des de la seva fundació per part del comte de Cerdanya Guillem Ramon I, a la darreria del segle XI. Les cases de pedra s’arrengleren en dos carrers principals planers i paral·lels, Sant Joan i Sant Jaume. Cal passejar-hi a poc a poc, entretenint-se en les botigues d’artesans o fent un cafè a les placetes.

Murs de Vauban

Entrem a la vila a través de la porta d’Espanya. A la muralla, a mà esquerra, hi hem vist el bastió del Rei i, a mà dreta, el de la Reina. La fortificació va ser reformada pel marquès de Vauban, l’enginyer de Lluís XIV, al final del segle XIV, i el 2008 la Unesco la va declarar Patrimoni de la Humanitat. De seguida tombem a la dreta, on se’ns obrirà una elegant plaça amb l’església de Sant Jaume -d’estil romànic amb algunes modificacions gòtiques-, l’Ajuntament -construït totalment de pedra picada de marbre- i, per damunt seu, l’anomenada torre de Vegueria. Un rellotge de sol al costat de l’Ajuntament explica que “com més sol fa, més bé estic” . Continuem descobrint els racons i les façanes del carrer de Sant Jaume, fins que trobem l’edifici del Vell Hospital, amb una torre de planta quadrada que se suposa que és la construcció més antiga de Vilafranca de Conflent que es manté dempeus. En finalitzar el carrer, sortim momentàniament fora muralles a través de la porta de França. Des d’aquí tenim una magnífica visió del fort Libéria, una fortalesa que es troba dalt d’una muntanya. Tornem a entrar a la vila i ara ho fem per la porta Comtal, més petita i al costat de la qual hi ha el bastió del Delfí.
Caminem pel carrer de Sant Joan, amb diversos restaurants i botigues, fins que, just abans d’arribar a la torre de Vegueria, girem a la dreta per trobar-nos el pont de Sant Pere, a partir del qual podríem iniciar l’ascens al fort Libéria, però ho deixarem per un altre dia. El darrer tram abans d’arribar de nou a la porta d’Espanya el podem fer pel camí que separa les cases de les muralles.

Fort Libéria
Accés amb microbús i vehicles tot terreny des de l’aparcament de la porta de França i des del cafè El Canigó. A peu, és recomanable pujar pel camí de la muntanya i baixar per les escales subterrànies de més de 700 escalons.
De 10 a 18 h; de juny a setembre, de 9 a 20 h 6€; tarifa reduïda: 5€; menors d’edat: 3,50€; menors de 5 anys: gratis
  • Dificultat:
  • Més informació: Guia pràctica Punt d’Informació de Vilafranca de Conflent. A més de trobar informació de la vila, també és punt d’accés a les defenses de la muralla. Sant Joan, 2 . (0033) 468 96 22 96-www.villefranchedeconflent.fr