Posts Tagged ‘Catalunya’

Deu fortificacions que et faran viatjar en el temps

Catalunya és terra de castells. De fet, una de les nombroses teories sobre l’origen etimològic del nostre país és que el mot deriva de ‘terra de castells’, que hauria evolucionat des del terme ‘castlà’, provinent del francès ‘chastelain’ i ‘châtelain’, que serviria per denominar el governador d’un castell. Certa o no aquesta teoria, el que sí que és inqüestionable és que Catalunya posseeix una gran herència medieval. En són una prova les 600 fortaleses, torres i cases fortes escampades pels diversos punts de la geografia catalana. Amb les seves històries i llegendes, són testimonis del passat que han contribuït a fer-nos entendre la història tal com avui en dia la coneixem. Els que et presentem a continuació són deu dels castells més espectaculars i representatius que conformen el llegat històric medieval de Catalunya.

Castell de Montsoriu

Bernat Desclot el va definir al segle XIII com ‘un dels bells e nobles del món’, i actualment el castell de Montsoriu es considera un dels més significatius del Principat. Situat al peu del Montseny, entre Sant Feliu de Buixalleu i Arbúcies, es va convertir durant molts anys en residència i seu militar dels vescomtes de Cabrera. El més curiós és la gran quantitat de llegendes amagades entre les pedres d’aquesta fortalesa gòtica, en la qual increïbles mites transmesos de generació en generació sobre bruixes, guerres o tresors ocults han assignat un caràcter fantasiós i insòlit al castell i a tot el seu entorn.

montsoriu-general-40378.jpg
Castell de Cardona

Situat dalt d’un turó amb un gran domini visual, la ubicació d’aquesta fortalesa respon a la necessitat de controlar el Salí i la vall del Cardener. Entre els segles XI i XV, període en el qual va gaudir de la seva màxima esplendor, el castell es va convertir en la residència dels senyors de Cardona, més coneguts com els ‘rics senyors de la sal’, una de les nissagues més influents de la corona d’Aragó, enriquides, precisament, gràcies a l’explotació i el negoci de la sal. Però el que fa que el castell de Cardona sigui un dels més apreciats és la seva fama de fortificació militar inexpugnable, ja que al llarg de tots els seus anys d’existència ha resistit a nombrosos intents de conquesta, convertint-se, també, en l’últim bastió en caure en mans de Felip V durant la guerra de Successió.

Avui en dia, el castell de Cardona és l’escenari d’unes interessants visites dramatitzades que expliquen la història del municipi i el seu paper en la guerra de Successió.

castell-cardona-domenec-nogues-520px-39515
Castell de Miravet

Al capdamunt del centre històric de Miravet i amb una vista espectacular sobre el riu Ebre es troba un imponent castell envoltat d’una muralla de 25 metres d’alçada que el dotava de gran seguretat. Aquesta protecció va ser de gran utilitat per als monjos guerrers de l’orde del Temple per defensar-se de la persecució que van patir a principis del segle XIV. El castell de Miravet també ha estat l’escenari d’altres moments clau de la història de Catalunya, com la conquesta de Ramon Berenguer IV, l’expulsió dels moriscos, la guerra dels Segadors, la guerra de Successió, les guerres carlines, la batalla de l’Ebre o la gestació, l’any 2004, de l’actual Estatut de Catalunya.

Si voleu conèixer-ne la història, podeu assistir a una de les visites teatralitzades per a grups que s’hi realitzen.

miravet-520px-thinkstock-39772

Castell de Montesquiu

Enmig del paratge natural del Bisaura, al nord d’Osona, es troba el majestuós castell de Montesquiu, situat en una zona rica en fortins de funció defensiva que formaven part de la Marca Hispànica, com el castell de Besora o el castell de Boixader. Però la peculiaritat que té el castell de Montesquiu respecte dels altres és que no es tracta d’una fortificació purament militar, sinó que tenia una funció residencial. Això ha fet que es mantingués habitat fins fa poc i que actualment es trobi en un perfecte estat de conservació.
montesquiu-520-px-infotur-39773
Castell de Sant Ferran

Aquest castell va rebre el seu nom en honor de Ferran VI, monarca que regnava en el moment de la seva construcció. El seu objectiu era defensar la frontera i allotjar la infanteria, la cavalleria i l’artilleria necessàries per aturar les invasions franceses un cop acabada la guerra dels Trenta Anys. És per això que està estratègicament situat a tocar de la plana de l’Empordà, a prop de Figueres, una zona conflictiva després del trasllat de la frontera entre Catalunya i França que va comportar el tractat dels Pirineus. Es tracta d’una joia arquitectònica de 32 hectàrees, fet que la converteix en el monument més gran del Principat i una de les fortaleses més impactants d’Europa.

castell-sant-ferran-figueres-ubiquo520px-39517.jpg

Castell de Requesens

Al castell de Requesens no hi ha passat cap fet històric remarcable, ni tampoc ha patit cap atac ni assetjament. Tot i això, es tracta d’una obra arquitectònica amb un aire fantasiós i una vista espectacular sobre el parc forestal de l’Albera. Recórrer els seus passadissos laberíntics et transporta immediatament a èpoques passades i és fàcil imaginar-se’l com un escenari d’històries de cavallers, nobles i dames. L’encant especial d’aquesta fortificació l’ha convertit en diferents ocasions en plató de cinema, ja que s’hi han rodat algunes escenes de pel·lícules com ‘El perfum’ o ‘El caballero del dragón’.

castell-de-requesens-520px-39521.jpg

Castell de Claramunt

El de Claramunt és el més representatiu i més ben conservat dels castells de frontera, un conjunt de construccions a la comarca de l’Anoia destinades a delimitar la frontera entre el comtat de Barcelona i Al-Andalus i protegir la zona dels atacs dels sarraïns. La seva existència s’ha vist completament marcada per assalts i guerres, ja que ha patit una gran quantitat de destruccions i reconstruccions al llarg de la seva història. Tot i això, la seva espectacular estructura s’ha pogut mantenir fins avui, fet que el converteix en una construcció digna de ser admirada.
castell-claramunt-520-px-39522
Castell de Salses

És el castell català més francès, ja que es va construir per ordre dels Reis Catòlics a la vila rossellonesa de Salses, una ubicació estratègica per reforçar la frontera i dominar el camí que comunicava Catalunya amb Occitània. Al llarg de molts anys, francesos i espanyols es van disputar el control d’aquesta fortalesa fins que amb el tractat dels Pirineus de 1659 va quedar en mans dels francesos. El trobem construït per sota del nivell del sòl per ocultar-se de possibles atacs enemics i rodejat d’una muralla que encara avui es manté dreta, tot i haver patit nombrosos atacs al llarg dels segles.
castell-de-salses-520px-thinkstock-39775
Castell de les Sitges

Josep Pla va escriure que el castell de les Sitges transmet una “crispació guerrera que no s’ha evaporat amb el pas dels segles”. I és que aquesta petita però impactant fortalesa té un caràcter bel·ligerant, que avui en dia encara es pot apreciar amb l’aparença de la seva estructura exterior. Datat del segle XI, ha estat un gran testimoni de les lluites cristianes per avançar cap a les terres conquerides pels musulmans, i es tracta, sens dubte, d’una significativa mostra de l’arrelada cultura medieval de la Segarra.
castell-de-les-sitges-520px-39518
Castell de la Roca

Coronant un petit turó al costat del riu Mogent i sorgint entremig d’una arbreda, trobem el castell de la Roca, un fortí medieval que s’ha convertit en un símbol del feudalisme i que posseeix un potent vincle amb la història de la Roca del Vallès. Es tracta d’una construcció de pedra de planta trapezoïdal d’on sobresurten dues torres defensives de les quals la més destacada és la de l’Homenatge, una construcció de gran alçada on es juxtaposen petits finestrals. Actualment, aquest castell és propietat d’Antoni Rivière i Manén i el seu bon estat de conservació es deu a les importants tasques de restauració que hi ha dut a terme d’ençà que n’és propietari.castell-de-la-roca-520-px-39524.jpg

Anuncis

Catalans, balears i valencians

Posted: 2 Novembre 2013 in General
Etiquetes: , ,
estelada
Arran del debat independentista a Catalunya, hi ha molts catalans que no dubten que el Principat ha de fer camí tot sol i deixar de banda, d’entrada, la resta dels Països Catalans –una opció força lògica si tenim en compte la complexitat del procés de bastir un estat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Alguns d’aquests mateixos catalans, però, sovint mostren també un cert menyspreu cap a valencians i balears –per no parlar de la gent de la Franja o dels catalans del Nord– adduint, principalment, allò que “ells mateixos s’han buscat els mals que pateixen”. Som, evidentment, davant un argument absurd i primari fruït de la ignorància i el desconeixement provocats pels molts anys viscuts d’esquena els uns dels altres –obligats per les circumstàncies polítiques, no cal oblidar-ho–, malgrat els evidents vincles històrics, econòmics, culturals i lingüístics. Uns vincles que tots plegats no només hauríem de mantenir, sinó més aviat intensificar, vist com de difícil ha estat fer-ho els últims tres-cents anys.
Alguns d’aquests catalans descreguts sembla, però, que aquests últims dies han vist la llum i han descobert, gairebé estupefactes, que a l’altra banda del mar i sud enllà hi ha gent preocupada pel seu país i, sobretot, disposada a lluitar en defensa de la seva llengua i la seva cultura, que no és poca cosa. S’ha vist a les Balears, amb la revolta de mestres, pares i bona part de la societat civil contra el decret que posa fi a la immersió lingüística, i s’ha vist també, per motius similars al País Valencià, on més de 125.000 famílies s’han quedat sense escolaritzar els seus fills en valencià. Els aragonesos catalanoparlants veuen, també, ben indignats, com el seu govern menysté, un cop més, la seva llengua. Uns atacs que també han tret la bena dels ulls a molts ciutadans a les Illes i el País Valencià, alguns dels quals segurament votants del PP. A mallorquins de Palma que havien confiat en el president Bauzá quan aquest prometia mà dura contra la corrupció i que ara blasmen la seva política educativa o a valencians de Vinaròs que havien mirat de cua d’ull els seus veïns d’Alcanar quan s’oposaven al projecte Castor i que ara veuen quanta raó tenien a l’altra banda del Sènia, el riu, que com el mar que ens separa de les Balears, deixarà de ser frontera. I més aviat del que molts es pensen i volen.

Sevilla

Sevilla. Una amiga meva visitava amb una companya la ciutat en un autobús, en la part davantera i prop del conductor. Parlaven en català i al cap d’una estona tal conductor els va preguntar: “Señoras, hablan vds. en catalán porque es su costumbre o para joderme?” Jo sabia de l’agilitat mental de l’amiga, que va permetre contestar-li: “Evidentemente, sólo para joderle, cosa mucho más importante que hablar en lengua tan rara de su bonita ciudad.

 

Madrid. Un altre conegut meu, advocat, agafa un taxi. Durant el recorregut, el telefonen del seu despatx de Girona, i s’inicia una conversa. Al cap d’una estona, el taxista, molt molest, li diu: “Lo siento, en mi taxi no se habla catalán. Haga el favor de bajar; no le cobro nada.”

 

Mar Bàltic. En un creuer, quatre parelles catalanes sopen. Si bé parlen en català, a l’hora de la comanda s’adrecen al cambrer, sud-americà, en castellà. De la taula del costat s’aixequen uns altres passatgers que ja han sopat. En sortir, els comenten: “Para poder comer sí que habláis en español.”

 

Tots tres comportaments tenen com a denominador comú:

a) Que cap dels catalanoparlants dialogava amb cap dels tan profundament agreujats, que, en conseqüència, no podien invocar allò de la mala educación.

b) Que la seva reacció no fou immediata (gairebé al final del trajecte tant en autobús com en taxi i havent ja sopat en el creuer), cosa que suggereix una tolerància inicial que va minvant en anar escoltant l’altra parla, fins a esdevenir irritació acumulativa i, finalment, fet mortificant.

 

Estat de mortificació que no s’hauria generat mai si els mateixos actors haguessin parlat, per exemple, en xinès, ja que s’hauria considerat natural aquesta llengua en un ciutadà de tal nació, concepte aquest darrer tremendament important per als devots del “nacionalisme d’estat” (que, per cert, mai és presentat com a tal, sinó negat i substituït pel terme “patriotisme constitucional”, ja que queda reservat el “nacionalisme” com a substantiu i “l’excloent” com a adjectiu als de caire “perifèric”, sempre aberrants), un nacionalisme d’estat que disposa de mecanismes formidables per penetrar profundament en el moll de l’os dels seus súbdits (sovint, imperceptiblement).

 

Per això, Anne Marie Thiesse assenyala: “El sentiment nacional només és espontani quan ha estat fortament interioritzat; és necessari que abans hagi estat ensenyat.” Aquells creueristes, el conductor d’autobús i el taxista creuen que Espanya és una única nació del tot consolidada, de pedra picada, i que a una única nació li correspon, en conseqüència, una única llengua, i per tant no hi ha pitjor espanyol que aquell que no parla la “llengua comuna”.

 

I si el nacionalisme d’Estat és consubstancial a qualsevol país en possessió de l’esmentat estat, en el cas d’Espanya la cosa s’ha exasperat per allò de “la España invertebrada”, que tants esquinçaments d’ànima ha produït, al redós de l’“España me duele”.

 

Com va assenyalar Harold Laswell, “nació feliç és sens dubte aquella que mai té cap pensament sobre si mateixa”, als antípodes, doncs, del pensament recurrent de Madariaga, Américo Castro, Ortega y Gasset, Sánchez Albornoz, Unamuno i molts altres d’actuals de menor volada, que, amb l’esperit “doliente”, escriuen tan agònicament sobre la nación española, sabent en el racó més analític del seu cervell que tal “única nació” té molt més de ficció que de realitat. (més…)

José Pellicer, durant la guerra de separació de catalans i portuguesos d’Espanya (entre 1639 i1644 amb Pau Claris a Catalunya), recull des de Madrid (capital dels regnes hispànics a partir de Felip I), els diversos avisos que hi arriben i es fa eco del que hi passa. A part de les notícies sobre l’evolució de la guerra hi ha una notícia força xocant per la historiografia a què estem avesats, això és:

Un capità català bateja un territori  amb el nom de Nova Catalunya…

Evidentment el Consell d’Índies de Castella i la Santa Inquisició (que tot ho regeix el mateix), ja faran que el nom i la història futura siguin uns altres. El mateix que li pasà a Bartomeu Casaus (Bartolomé de las Casas) i als predicadors de València que copiaven els manuscrits de la història que ha desaparegut en la narració que ens ha arribat.

La notícia de l’avís que arriba a la cort diu així:

“Aviso de 3 de septiembre de 1641

Prodigios.-Descubrimientos nuevos en América.

En la Compañia de Jesus se está escribiendo sobre la figura de un eclipse de sol que el año pasado acontecio en las Indias, con aspectos y señales bien terribles y raros. También ha venido nueva de que un capitán catalán ha descubierto con las armas de S.M una gran provincia, que llaman Nueva Cataluña, y fundado nuevas poblaciones, y se trata de poner obispo”.

Actualment,  a Veneçuela no hi ha una Nueva Cataluña, i si una  Barcelona (estat de Anzoategui) que s’havia dit Nueva Barcelona, segons la divisió territorial històrica de Veneçuela proposada per Joan Orpí i del Pou;  militar nascut a Piera (1593) i mort a Nova Barcelona (1645). També batejà Nova Tarragona (1638) una altra  ciutat veneçolana, i a la mateixa  Veneçuela  hi ha la ciutat València.Nova Catalunya comprenia territori extens entre el Cap de Codera i Los Altos de San Felipe de Austria (actualment Cariaco), i de Codera fins a l’Orinoco. De manera general, Orpí pretenia que el sector entre els territoris de la governació de Caracas i de Cumanà—llavors anomenat Nueva Andalucía—, passés a anomenar-se Nova Catalunya, i ho justificava per les fundacions de Nova Barcelona i Nova Tarragona. La petició d’Orpí a Felip III no obtingué resposta, a causa del malestar polític entre Catalunya i la monarquia hispànica. Malgrat tot, la denominació arribà a tenir un cert estat oficiós, com ho revelen alguns documents escrits, entre els quals la coberta d’un informe de l’Audiència de Santo Domingo (1639), sobre la situació de la zona colonitzada per Orpí. Finalment, el 1654 els territoris que havien de constituir la governació de Nova Cataluña passaren a formar part de la jurisdicció de Cumaná.

 José Pellicer, d’origen familiar aragonès,  fou cronista de Castella (1629), Aragó (1636) i el 1640 Felip III  l’anomena Cronista Mayor del Rey.  Avisos históricos (Edició de E.Tierno Galván, Madrid, 1965) el recull  citat d’on traiem la notícia es considera un precursor del periodisme castellà.

(més…)

8 de juny Algemesí (Ribera Alta)
Festes d'Algemesí
Festes d’Algemesí

Amb motiu del 10è aniversari de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco, el proper dissabte 8 de juny, a les 19 h, es reuniran a la plaça Major d’Algemesí dos patrimonis culturals immaterials de la humanitat: les torres humanes de les muixerangues, que participen en la processó de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí cada setembre, i els castellers catalans, que s’estenen per bona part del Principat. Aquests hi estaran representats per una de les colles vilafranquines, els Xicots de Vilafranca, i alhora per un dels seus antecedents, la Moixiganga, que vindrà des de la ciutat de Tarragona.

En la trobada també hi participaran la històrica Muixeranga d’Algemesí i la Nova Muixeranga d’Algemesí. Es tracta d’un projecte que fomenta la relació entre les muixerangues d’Algemesí (País Valencià) amb entitats associatives de l’àmbit casteller (Catalunya). La investigació castellera situa l’origen dels castellers de Catalunya en la muixeranga valenciana, documentada a Algemesí a principis del segle XVIII, encara que el seu origen es creu més antic. A Catalunya les torres humanes es van conèixer inicialment amb l’antic nom de ball de valencians, precisament per la seva procedència geogràfica.

La mostra d’aquest dissabte permetrà veure en directe un ball de valencians en estat inicial —les muixerangues d’Algemesí—, la transformació del ball de valencians en representació religiosa en sentit estricte —la Moixiganga de Tarragona— i l’evolució definitiva del ball de valencians cap als castellers ja desproveïts de simbologia cristiana —els Xicots de Vilafranca.

Els sindicats alerten que pot augmentar l’amiquisme. Els responsables dels centres aplaudeixen la mesura, però demanen control
escola
Els directors de les escoles i instituts públics podran decidir fins al 50% de les seues plantilles de docents funcionaris i el 100% dels interins i substituts. Així ho arreplega l’esborrany de decret de provisió de plantilles que està preparant el Departament d’Ensenyament. Aquesta mesura donarà una bolcada a l’estructuració interna actual dels centres, ja que fins ara els professors interins i substituts aconsegueixen la seua plaça segons els punts aconseguits sobre la base dels seus anys d’experiència, la seua formació i càrrecs de responsabilitat assumits. “Els directors podran proposar el nomenament de personal interí que forma part de la borsa de treball”, diu la quarta versió de l’esborrany, amb data del passat 18 de febrer.

Amb el nou decret, els barems actuals no tindran tant pes i per a ocupar una plaça hi haurà també que complir uns nous “requisits específics”, que els directors s’encarregaran de definir. La reforma no es lliurarà de la polèmica, ja que els directors aplaudeixen la mesura, encara que amb prudència, mentre que els sindicats alerten del sectarisme que pot generar-se en alguns centres.

Lluís Llovet, director de l’escola CEIP Sant Martí d’Arenys de Munt i membre de la Junta de directors considera que el decret “va pel bon camí”, mentre que dóna més marge de maniobra als directors per a desenvolupar el seu projecte educatiu, com per exemple, que les matemàtiques s’impartisquen en anglès. No obstant açò, aquest director demana mesures de control davant possibles riscos del sistema. “Cal posar vigilància i demanar rendició de comptes als directors perquè l’escola no es convertisca en el seu regne de taifas”.

D’aquest mateix perill adverteixen els sindicats i és el que els porta a rebutjar el decret. “Aquesta situació obri la via a la repressió política i ideològica, a més de suposar més burocràcia i menys transparència”, valora la portaveu del sindicat USTEC, Rosa Cañadell.

“Cal posar vigilància perquè l’escola no es convertisca en el seu regne de taifes”, diu un director.

L’esborrany també estableix tres tipologies de professor: l’ordinari (que imparteix una matèria), l’específic o singular (docència especial, formació d’adults, però també s’inclou l’ensenyament de llengües o les noves tecnologies) i els que ostenten càrrecs de responsabilitat (l’equip directiu). En les dues primeres categories, la Generalitat es reserva el dret de poder exigir al professor una titulació addicional i relacionada amb la matèria que ensenya.

Els sindicats critiquen especialment l’última de les categories. “Són places de suport a l’adreça. A açò se li crida pilotes. Un professor deu lleialtat a la funció pública, no a un funcionari”, critica Montse Ros, responsable de la Federació d’Ensenyament de CC OO. Les places vinculades a càrrecs de responsabilitat es cobriran via concursos públics, però els seus ocupants podran ser cessats d’aquest lloc, i traslladats a un altre, si el director fa una avaluació negativa del docent.

Per a la categoria de professor específic es crea una forma de selecció nova, que constarà de dues fases: en la primera s’acreditaran els mèrits del candidat, com la seua titulació i l’experiència. La possessió d’un nivell B2 d’una llengua estrangera serà obligatòria. En la segona fase, el candidat haurà de fer una exposició davant una comissió sobre les seues idees i aportacions al projecte educatiu del centre.

Quant als substituts, que també seran escollits pel director, se’ls valorarà la nota mitjana de la carrera, així com la seua experiència i formació complementària. Hauran de passar una entrevista i podran ser cessats, a petició del director. Els substituts, com els interins, estaran sotmesos a un període de prova de tres mesos després de ser nomenats.

La línia de la reforma que planteja el decret, de fet, no és nova, ja que suposa el desplegament de la Llei d’Educació de Catalunya, referent a les competències dels directors del centre. De fet, els sindicats s’esperaven en un moment o un altre la redacció d’aquest decret, però critiquen al Departament d’Ensenyament per no negociar el text amb ells. (més…)

“Ask the office”

Posted: 14 Març 2013 in General
Etiquetes: , ,
Oficina de turisme virtual a Facebook que atén consultes en català, castellà, anglès, francès, italià i alemany
Catalunya Experience
El Departament d’Empresa i Ocupació ha posat en marxa una oficina de turisme a Facebook. El servei, anomenat “Ask the office”, gestionat pel personal de la xarxa d’oficines de turisme de la Generalitat, atendrà consultes en català, castellà, anglès, francès, italià i alemany.

Els usuaris que siguin simpatitzants de la pàgina de Facebook de Catalunya Experience podran fer consultes que seran ateses pel personal de la xarxa d’Oficines de Turisme de la Generalitat. Les consultes i les respostes facilitades es publicaran al mur d’aquesta pàgina. No obstant això, l’usuari pot sol.licitar que el procés sigui privat i, en aquest cas, se’l respondrà per correu electrònic. L’oficina virtual disposarà també d’una secció de “Preguntes més freqüents” (FAQ en anglès), amb informació pràctica per viatjar a Catalunya.

Accés a l’oficina “Ask the office”

Es tracta de la primera experiència d’aquest tipus que es posa en marxa a l’Estat espanyol, i és accessible tant des de l’ordinador com des dels dispositius mòbils.

Aquesta pàgina s’emmarca dins la solució corporativa de xarxes socials de la Generalitat de Catalunya. La iniciativa suposa un pas més en la consolidació de l’estratègia de la Generalitat en aquest camp.

(més…)