Posts Tagged ‘tradicions’

De l’oliva a l’oli

Posted: 9 Desembre 2016 in General
Etiquetes: ,

Els fenicis van ser qui van exportar el conreu de l’oliva a punts molt concrets del mediterrani, els romans el van expandir, els àrabs el van impulsar a Andalusia. Actualment Espanya és el primer productor d’oli d’oliva a nivell mundial

 

El treball de recol·lecció de l’oliva és un treball manual i tradicional, no així la treta de l’oli d’oliva que s’ha modernitzat introduint innovacions tecnològiques, com ara la premsa elèctrica, però encara comporta una gran intervenció de l’home. Actualment la collita es porta a grans cooperatives.

 

 L’olivera és un arbre típicament mediterrani. El conreu s’estén per tota la costa i en general es pot veure en grans latifundis dedicats exclusivament a l’oliva. A les nostres terres l’olivera no es conrea en grans extensions de terreny, sinó que és habitual veure-les créixer entre ametlers i garroferes. La raó és l’aprofitament que se n’extrau, fa que, els propietaris no comercien amb l’oli que és d’autosuficiència.

 

 L’olivera comença a florir en abril quan trau la mostra, posteriorment quan les flors esclaten pel mes de maig, es diu que estan grumades. La flor cau a finals de maig- principis de juny quan les oliveres estan esporgant o espolsant. Tot seguit l’arbre trau els seus fruits que maduraran cap al mes de novembre.

El moment de la recollida varia segons el clima de cada zona i de l’ús que es vol fer del seu fruit, si es destina cap a l’elaboració d’oli o al consum directe com a fruits.

1.- Si les olives son per a menjar es poden collir verdes o madures- negres. Es cullen verdes en el mes d’octubre i són olives de posar i hi ha dues formes de conservar-les: senceres o partides (xafades amb un lleuger colp de pedra). De qualsevol manera es posen en aigua dins d’una gerreta de fang amb aigua, un grapat de sal i uns bastonets d’herbeta de les olives per tal de donar-li aroma, amb açò, les olives es conserven tot un any. En altres llocs s’usa timó.

Si les olives a consumir són negres s’arrepleguen quan la collita ja que el fruit ja ha madurat i es poden preparar també de dues formes, una, senceres i amb aigua amb sal, trossets de pell de llima i fulles de garrofera mascle o borda (rebrots joves que naixen a les soques), i l’altra, són les olives marcides, que són senceres i secades a l’ombra durant dues setmanes fins que s’arruguen al perdre tota l’aigua que hi tenen i després es posa a una cassola amb sal i un raig d’oli.

 

2.- Les olives, destinades a la fabricació d’oli, comença la collita al mes de novembre i s’estén fins la fi de gener. Les olives es cullen directament de l’arbre, l’home fa us de màquines elèctriques, rasclets de plàstic, ganxos fets de branca d’olivera i de les seves pròpies mans, i deixen caure les olives dintre de les mantes per així arreplegar-les totes juntes i passar-les als basquets i facilitar el transport fins el molí o almàssera on es transformarà amb l’oli:

Les olives son abocades a uns depòsits anomenats graners, una volta passada la collita per la bàscula.

Tradicionalment el molí es movia per tracció animal, un mul anava rodant al mateix temps que feia girar un eix que alhora provocava el desplaçament circular de la mola, aquesta pedra anava esclafant, pel seu pes, les olives que anaven abocant, lentament i convertides en una pasta anomenada morca.

Després la modernitat va dur l’ús de maquinaria i el molí tradicional es va canviar per la premsa de biga, barra o palanca, feta de ferro i enroscada manualment per l’home ajudat per un torn que permet apretar la premsa al màxim. Les olives es dipositen als espartins que es col·loquen un al damunt de l’altre fins aplegar als 300 Kg. Cada pila s’anomena parada i és aquí on es mesura la qualitat de la collita amb el percentatge d’oli que ix de cada parada. El suc que ix de la premsa va canalitzat pel sequiolet fins les bassetes d’oli que fan el paper d’un vas de decantació.

Quan ja s’ha escorregut tot l’oli i ja es al pouet, es tria. Aquest procés s’anomena plegar l’oli i consisteix en separar l’oli de l’aigua. L’operació de tria és molt delicada, cal tenir molta mà a més de paciència. El solatge que queda no es tira sinó que s’aprofita per fer sabó casolà o encendre el cresol.

El transport de l’oli fins a casa es feia amb cuiros de pell d’ovella i capacitat d’uns 40 litres o també en cànters de fang de menor capacitat. Una volta a casa, l’oli s’emmagatzemava al celler amb unes gerres de fang de gran capacitat (160 litres) i la tapa de fusta. Al cap d’uns dos o tres mesos, l’oli s’ha de trascolar per treure-li les impureses que hi pugen quedar amb un colador. L’oli novell ja està llest per utilitzar-lo i disfrutar-lo a la cuina fins que arribe la següent temporada.

Actualment les grans cooperatives fan aquest mateix procés més ràpid i eficient, amb el resultat final un poc més pobre però si més segur per al consum ja que l’oli ix de l’almàssera refinat.

Anuncis

Expliquem l’origen d’aquesta tradició al nostre país i les variants en alguns països llatins

raïm
Menjar raïm per cap d’any és una tradicció moderna

Es tracta d’una pràctica molt observada i de la qual en sabem ben poc. L’explicació més estesa és que la implantació d’aquest costum és el resultat de la iniciativa d’uns viticultors del sud del País Valencià, que l’any 1909 —un any d’excedència de collita— van idear aquesta estratègia per donar sortida a l’excés de producció. L’hàbit s’hauria anat implantant a partir d’aquell moment arreu de l’Estat, amb més o menys celeritat, però no de manera immediata. Amades, per exemple, en el seu clàssic Costumari català ni tan sols ho esmenta; si tenim en compte que aquesta obra data de la dècada del 1950, hem de deduir que, si es feia, no devia ser una tradició gaire antiga, i si estava implantada, devia tenir una connotació de costum modern i sense arrelament.
Però potser la decisió no va ser tan casual. Ja a l’antiga Roma es creia que menjar grans de raïm ajudava a pal·liar els efectes dels empatxos. Per tant, no fóra estrany que a la primeria del segle XX en quedés algun vestigi o se’n conegués alguna notícia que inspirés els viticultors esmentats.

Salut i prosperitat
Hom ha apuntat que aquest costum amaga actualment un desig de prosperitat i d’abundància: aquest seria el significat de menjar raïm fora de l’època de la verema (la qual es fa, segons el lloc, des d’abans i fins passat el mes de setembre). Així ho recull també el refrany: “Menjar raïm per Cap d’Any porta diners per a tot l’any”.
La convenció de menjar dotze grans de raïm, si bé s’ha estès en alguns països llatinoamericans com ara Colòmbia, no és pròpia d’enlloc més que d’aquí. A l’Argentina se’n practica una variant que, de fet, desmentiria una mica la possibilitat que el raïm sigui símbol d’abundància perquè es menja fora de temporada: allà es menja raïm pansit, o sigui, panses (dotze, és clar).
Entorn d’aquesta tradició darrerament s’ha originat una petita polèmica: els dotze grans de raïm són un per cada campanada o un per cada mes de l’any? Qui ho sap… El cert és que el costum diu que te n’has de menjar un a cada campanada, però no si cada gra correspon a un mes de l’any. O és que potser hi ha algú creu que si es deixa de menjar el vuitè, l’agost serà pitjor que el gener?

Per Tots Sants, abrics i guants

Posted: 24 Novembre 2012 in General
Etiquetes: , , ,

Ja ho diu el refranyer, de Tots Sants enllà, agafa la manta i no la deixis anar. Tots Sants es considera popularment el primer dia de l’hivern, per això, tradicionalment, la gent es posava l’abric tant si feia fred com si no, i el no se’l treia fins que arribava el dijous sant. Altres refranys alerten de l’arribada del fred, com ara de Tots Sants a Nadal, l’hivern formal; per Tots Sants, capes i mocadors grans; entre Tots Sants i la Nativitat, entra l’hivern de veritat; per Tots Sants, la neu pels alts, i per sant Andreu, la neu al peu; per Tots Sants, abrics i guants, i per Tots Sants, pluges i vents.

 
A inici de mes celebràvem Tots Sants, la festa dels morts, i seguit, el Dia dels Morts. Totes dues festivitats conserven creences que són anteriors al cristianisme, de la cultura celta. Segons la tradició, l’1 de novembre els vius visiten els morts i el 2 de novembre són els morts els que visiten els vius.
A banda del fred, Tots Sants també arriba acompanyat del costum de menjar castanyes i panellets. Tradicionalment, la castanyada –una festa molt generalitzada a finals del segle XVIII– se celebrava en família, després de sopar, i s’acompanyava de panellets i vi dolç, mentre es passava el rosari per recordar els familiars difunts. Pel que fa als panellets, era costum que els padrins en regalessin als seus fillols, igual que per Pasqua els donaven la mona. En algunes comarques de Ponent, com la Segarra i l’Urgell, els panellets reben el nom de mitgetes. Les castanyes també són protagonistes en diverses frases fetes. Per exemple, quan solucionem una situació compromesa a algú, li traiem les castanyes del foc; quan una persona és molt tancada, és més closa que una castanya; quan dues coses són molt diferents, s’assemblen com un ou a una castanya, i si algú té un mal despertar, s’alça amb la castanya torta. I també trobem castanyes en uns quants refranys, com castanya bullida, castanya ensopida, i castanya sencera al foc peta.

Sabíeu que…

De la paella plena de forats on es torren les castanyes, en diem castanyera, igual com la dona que torra castanyes al carrer i les ven.

D’on prové la mona de Pasqua?

Posted: 2 Abril 2012 in General
Etiquetes: , ,

Resseguim els possibles orígens grecs, llatins i àrabs d’aquesta tradició de Setmana Santa

L’existència de la ‘mona’ entesa com una menja dolça pròpia del dia de Pasqua Florida està documentada almenys des del segle XV, tot i que hom sospita que es remunta a més antic. La forma i composició d’aquest pastís, que la tradició dicta que els padrins han de regalar en aquesta data als seus fillols, ha variat molt amb el temps. Sembla que antigament, quan es feia a casa, tenia forma de tortell i era feta amb pasta de pa, possiblement una mica més pastada i enriquida. Fins ben entrat el segle XX s’hi posaven ous durs amb la closca pintada, un per cada any de l’infant a qui li era lliurada. En alguns llocs el pastís tenia forma de ninot amb les cames eixarrancades i amb l’ou a la boca o al ventre, fet que alguns han interpretat com la supervivència d’un antic culte a la fecunditat. Les mones actuals del Principat, fetes amb una base de pa de pessic, mantega i xocolata, i adornades amb plomalls, fruita confitada i ous o altres figures de xocolata, no es van començar a fer fins al segle XIX.

Una tradició amb diferents arrels possibles


S’atribueixen molts orígens plausibles a aquest costum: de les ‘muníquies’, celebracions gregues dedicades a Artemísia; de les ‘pascorals’, festes que els pastors romans celebraven amb coques, o de la festa cèltica de Beltene —el primer de maig—, quan s’ofrenaven tortells rematats amb ous. Etimològicament, les pistes ens porten a l’àrab antic, on per ‘mûna’ s’entenia un tribut d’arrendament de terres que es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. D’aquesta llengua hauria passat al llatí, on l’ofrena prengué el nom de ‘monus’ (‘present’ o ‘ofrena’). En llatí, però, existeix també la paraula ‘munda’ (plural de mundum), mot amb què es coneixien les paneres ornades i plenes d’objectes, particularment coques i pastissos, que els romans ofrenaven a Ceres durant el mes d’abril.

Actualment, arreu dels Països Catalans continua essent costum menjar algun tipus de coca o pastís exclusiu de Pasqua, sovint de noms particulars: empanades a Mallorca, formatjades a Menorca, flaons a Eivissa… En moltes zones del Principat, però sobretot a la Catalunya Nova i també al País Valencià, està molt arrelat l’hàbit a qualsevol edat d’anar a menjar la mona en grups d’amics al camp, coincidint generalment amb els primers dies del bon temps.