Posts Tagged ‘català’

Jo confesse

Posted: 24 febrer 2016 in General
Etiquetes: , , , ,

Tant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com el seu diccionari han vingut per quedar-se1456061214_060659_1456079230_noticia_normal_recorte1

El títol està en valencià. És arribada l’hora de dir les coses pel seu nom, de donar la cara tot i les mirades de retret, d’admetre la culpa i el pecat. Jo confesso que consulto el Diccionari Normatiu Valencià, el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Sé, a més, que en el gremi dels esforçats de la lletra no sóc l’únic, perquè el diccionari de l’AVL està emergint com l’obra de consulta (obligada?) de tots aquells que, un moment o altre, han de corregir textos en valencià, sense anar més lluny la columna «Cartes de més a prop» que publica setmanalment elQuadern. Sí, és clar que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ja està pensat per abastar tot el domini lingüístic catalanòfon, però quan un supera la tanca del prejudici acaba acceptant que la possibilitat de consulta d’una obra específicament valenciana, i de notable qualitat, no és sinó un element a favor. Com més recursos, millor.

Dono per fet, així mateix, que si hi ha correctors que, del Principat estant, consulten el diccionari valencià, deu ser unànime el seguiment de l’obra a les mateixes terres valencianes. D’alguna manera no sé com, un material sorgit d’una entitat de gènesi espúria (sota mandats del Partit Popular, i amb la sospita de constituir-se en el Gran Aval del secessionisme lingüístic) ha acabat congriant una acceptació que obliga a replantejar moltes coses, perquè és evident que tant el diccionari com la mateixa AVL han vingut per quedar-se. I el mateix sospito que passa amb les instruccions gramaticals, sobretot en sintaxi, que s’han avançat a la promesa nova gramàtica de l’IEC.

Maria Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, a les preguntes del Quadern sobre les relacions amb l’AVL —«No hi ha relacions», va respondre—, deia emmotllar-se a les directrius de l’Institut, però ja apuntava la necessitat de tenir en compte el discurs de la nova política valenciana: “Hem de començar a fer una reflexió tots plegats a la vista del que pensen les noves autoritats del govern valencià sobre aquests temes”. Per si hi ha algun dubte “del que pensen”, el conseller de Cultura, Vicent Marzà, va ser prou explícit en la seva visita a l’AVL el passat 5 de febrer, tot reconeixent “l’enorme tasca de dignificació que ha fet i que cal que continue fent la màxima institució en matèria de normativa lingüística, ja que el valencià és el principal tresor que tenim com a poble”. Alerta al sintagma “màxima institució”.

El temps i els fets consumats corren en contra de l’IEC, que té pocs arguments per defensar el conegut model “polimòrfic i composicional” i, a la vegada, actuar amb recel contra una institució que ha dut aquests polimorfisme i composicionalitat fins a l’extrem tot proposant que, en lloc d’un sol centre normatiu rector, el català esdevingui llengua pluricèntrica, com ben mirat n’hi ha d’altres. Dos factors juguen a favor d’aquesta interpretació del paper que està fent l’AVL: d’una banda, el fet que no hagi trencat mai la filiació de la llengua, ni tan sols sota pressions polítiques; i de l’altra, la limitació de la pròpia actuació a l’àmbit estrictament valencià, sense la pretensió de bastir una normativa paral·lela vàlida per a tot el domini lingüístic.

No és que entre l’IEC i l’AVL s’hagin trencat els ponts; és que no n’hi ha hagut mai. I potser cal començar a fer una certa gestualitat que permeti coordinar esforços amb vista a regular un instrument —la llengua, ni més ni menys— que tots compartim i diem estimar. Una idea: fa poc l’Institut ha incorporat al seu diccionari en línia l’opció de buscar la mateixa paraula en quatre recursos en línia més. Doncs no estaria malament afegir-hi una cinquena i valenciana opció.

(més…)

El nostre Suárez

Posted: 15 febrer 2016 in General
Etiquetes: , ,

suarez

L’any 1976, en plena transició vers la democràcia i en plena efervescència per la rehabilitació del català, el president del govern espanyol (Adolfo Suárez), mitjançant unes declaracions al setmanari francès Paris Match, manifestà que la llengua catalana mancava de capacitat per funcionar com a llengua científica. L’exemple que ho confirmava era la impossibilitat de redactar-hi un “estudi sobre física nuclear”.

Les declaracions de Suárez, que provocaren un gran rebombori en els medis de la cultura catalana i la premsa n’anà plena durant dies i dies, ja no responien a l’ideari romàntic consistent a lloar una llengua i un poble per sobre de qualssevol altres. A la fi del segle XX el món s’havia convertit en un espai més obert i els arguments són nous: “alguns idiomes seran (i d’altres no) «internacionals», de «comunicació» i de «progrés»”. Amb un estat al darrere i una comunitat lingüística formada per 300 milions de parlants, Suárez no va creure necessari recórrer a arguments imperialistes o colonialistes per abocar el català a la categoria de llengua inútil; va optar per un mètode més sofisticat i persuasiu: el de l’extensió dels prejudicis lingüístics. Perquè quan el poder, empès per la ignorància o pels vestigis romàntics de la identificació entre llengua i poble, afirma que hi ha llengües més cultes i menys cultes, més internacionals i menys internacionals, més progressistes i menys progressistes, sempre les llengües que són “més” són les del poder mateix i les que són “menys” són les altres. Res a veure amb la igualtat lingüística.

La llengua catalana, sotmesa a l’hostilitat secular exògena (i n’hi podríem afegir una altra d’endògena), i la comunitat lingüística catalana, havent patit per imposició la diglòssia humiliant que suposava recórrer al castellà per a les funcions altes i reservar el català per a l’ús col·loquial, per a la intimitat, eren candidates perfectes a formar part del paradigma de la llengua inútil, sense competència lingüística. No obstant això, la profecia suarista era falsable i això no ha passat.

(més…)

Directe, sense la ‘a’

Posted: 11 febrer 2016 in General
Etiquetes: , ,
a

Un dels errors més comuns en català és escriure el complement directe (CD) precedit de la preposició («*Ahir vaig veure a la meva cosina al cinema»). És una falta habitual perquè en castellà sí que la hi posen («Ayer vi a mi prima en el cine»). A diferència del complement indirecte, en català en la majoria de casos no introduïm el CD amb aquesta preposició. Com que això de la sintaxi a molts us deu quedar lluny, cal recordar que el CD és el complement que rep l’acció del verb i tant pot ser un nom («Ha rentat els plats»), un pronom («Va saludar tothom»), un sintagma nominal («Han comprat mig quilo de tomàquets»), una frase subordinada substantiva («Li han dit que vingués») o d’infinitiu («En Quim vol tornar-ho a provar»).

Però com que sempre hi ha l’excepció que confirma la regla, hi ha alguns casos en què hem d’escriure la preposició a precedint el CD. Per exemple davant dels pronoms forts referits a persones mituell/anosaltresvosaltres i ells/es («Em va mirar a mi» o «Ens escoltava a nosaltres»); o també pot anar davant dels pronoms tothomtots/es ningú («No va trobar a ningú al parc» o «Conec a tothom»). També es pot fer servir la preposició per desfer ambigüitats, per exemple en les frases «El perseguia com el gat a la rata» i«T’estimava molt: potser més que al seu fill», tot i que hi ha altres casos en què la preposició no és necessària si hi ha una pausa entre el subjecte i el CD: «La Mireia ajudava en Martí, i la Paula, en Joan». Quan l’interrogatiu qui fa de CD també es pot utilitzar la preposició, «A qui ha vist la Maria?», perquè sinó també podríem interpretar que qui és el subjecte i que es demana quina persona ha vist la Maria. 

 

Finalment també es permet l’ús de la preposició a davant del CD en l’expressió l’un a l’altre («Es miraven l’un a l’altre») i en els verbs sentir i veure quan van acompanyats d’un CD infinitiu: «En sentirem a parlar, d’aquesta notícia» o «En sentirem parlar, d’aquesta notícia».

 

Sabíeu que…

 

En català, el complement directe l’escrivim sense la preposició a al davant, com sí que fa el castellà. Només hi ha alguns casos en què es permet aquesta preposició, com ara davant dels pronoms mituell/anosaltresvosaltres i ells/es

(més…)

Trage o tratge?

Posted: 9 febrer 2016 in General
Etiquetes: , , ,

images

La grafia tratge la va usar Francesc Ferrer Pastor en el seu Diccionari general a on podem llegir: «tratge. m. Vestit complet d’una persona, especialment d’home, tern [traje]». Eixa mateixa grafia ha estat emprada per diversos escriptors valencians. Més avall reproduïsc alguns exemples literaris d’Enric Soler i Godes, Jordi Valor i Serra, Josep Lozano i Ferran Torrent.
Els dos únics mots que trobem en els diccionaris de la nostra llengua acabats en –age són enàl·lage ihipàl·lage, però ha de quedar molt clar que en eixos dos mots la a de la terminació –age és àtona, no tònica, i no tenen absolutament res a veure amb el conjunt de vocables acabats en –atge que estudiem.
Si els redactors del Diccionari normatiu valencià consideren que la grafia normativa ha de ser trageen lloc de tratge és imprescindible que ens expliquen quines són les raons filològiques que ens obliguen a acceptar aquesta complicació ortogràfica. Han d’haver-hi raons filològiques de molt de pes per a decidir fer aquesta única excepció a la regla general i els usuaris de la llengua tenim dret de saber per quins motius hem de patir eixa complicació.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha publicat el 5 de febrer del 2014 una versió informatitzada delDiccionari normatiu valencià que es pot consultar en aquest enllaç i a on es pot veure que la grafia triada per al mot que estudiem és trage. L’AVL ha posat a disposició dels usuaris de la llengua aquest enllaç en el qual es poden fer les propostes lingüístiques que es consideren oportunes. Us convide, amics lectors, a fer ús d’aquest enllaç per a expressar el vostre acord o desacord amb la grafia que empra el Diccionari normatiu valencià per a aquest vocable i per a fer els comentaris que considereu adients.

Exemples literaris
En Els valencians pintats per ells mateix d’Enric Soler i Godes podem llegir:
“Tratge de burell, calces blanques i sabates de frare”.
En la novel·la Lina Morell, un cas apassionant de Jordi Valor i Serra trobem:
“El xicot arrimà el carro a la carena de l’andana i en veure entre les poques persones que baixaren a una jove senyorívola amb tratge sastre negre i un petit maletí a la mà, se dirigí devers ella amb decisió:
–Senyoreta Paulina?”
I en la mateixa novel·la, un poc més avant:
“En efecte, oberta que fou l’antiquíssima caixa, d’allí anaren eixint vestits antics: vestidets d’ella de son temps de col·legiala, tratges de caçador del seu pare i, per fi, tot impregnat del ferum del patxolí, un magnífic vestit de vellut negre amb adreços i voreres de fil d’or de la seua àvia materna, que ambdues jóvens recordaven molt bé quan se’l posava encara na Beatriu, la mamà, que estava formosíssima quan apareixia els dies de festa abillada amb tal vestimenta”.
En la novel·la Ribera de Josep Lozano podem llegir:
“Però Miquel se’n va anar a l’altre món sense corbata, sense tratge, vestit de romà: enrotllat en un llençol de fil del dot d’Irene.
Jo quasi ho vaig preferir aixina, que no duguera tratge. Una, per la corbata, rogenca, horrible, que no sé d’on la degué haver treta; i una altra, perquè ell era d’esquerres o el que collons siga, o ho havia sigut, i crec que haguera volgut que el soterraren amb el coll de la camisa despassat… com van els treballadors”.
En la novel·la Gràcies per la propina de Ferran Torrent trobem:
“Vestia el tratge de sempre, l’únic que tenia i que es posava en comptadíssimes ocasions”.

(més…)

sinó o si no

Posted: 3 febrer 2016 in General
Etiquetes: , ,

Sovint es produeixen confusions a l’hora d’escriure sinó i si no perquè fonèticament sonen igual. Es tracta, però, de conjuncions diferents que cal no confondre.

Sinó és una conjunció adversativa que indica oposició entre els elements que posa en relació:

No has de parlar amb aquesta professora sinó amb l’altra.

Aquesta conjunció sovint es converteix en sinó que quan els verbs de les dues oracions relacionades són diferents:

No solament has d’omplir la sol·licitud, sinó que has d’adjuntar-hi una fotocòpia del DNI.
O quan, tot i ser el mateix verb, es fa explícit les dues vegades:
No has de parlar amb aquesta professora sinó que has de parlar amb l’altra.
Si no, en canvi, és un conjunt de dos mots: la conjunció condicional si i l’adverbi de negació no:
Penseu-vos bé què li voleu dir abans d’entrar al despatx; si no us penseu bé què li voleu dir, potser no aconseguiu el que us proposeu.
Segur que arribarà a l’hora que ens va prometre; si no arriba a l’hora que ens va prometre, m’enfadaré amb ella.
Què es podia fer, si no es feia allò?
Sovint, però, per tal de no repetir tota la frase, si no esdevé una representació de tota l’oració anterior i té, per tant, un ús el·líptic; en aquest cas ha d’anar seguit d’una coma (excepte si es tracta d’una interrogació):
Penseu-vos bé què li voleu dir abans d’entrar al despatx; si no, potser no aconseguiu el que us proposeu.
Segur que arribarà a l’hora que ens va prometre; si no, m’enfadaré amb ella.
Què es podia fer, si no?
Quan té aquest ús el·líptic, podeu comprovar que la grafia si no és correcta si es pot substituir per la conjunció altrament:
Segur que arribarà a l’hora que ens va prometre; altrament, m’enfadaré amb ella.

(més…)

Cames ajudeu-me

Posted: 12 Abril 2014 in General
Etiquetes: , ,
  ?

El 1918 Fabra ja va escriure que darrere de la primera persona del plural de l’imperatiu “és admissible la substitució de –nos per ‘s-”. L’exemple més difós és anem’s-en. La fórmula, a vegades escrita equivocadament anem-se’n, és habitual en el català central col·loquial, on també es diu nem’s-en (o nem-se’n, seguint la grafia incorrecta).

Si fem l’exercici d’escriure l’anem’s-en tal com es diu en alguna altra varietat del català, trobem que, a més a més del pronom de primera persona del plural, hi ha variació en la tònica de la forma anem (dita també anamnam, amb elisió de la a) i en el pronom en (dit també ne). Així, en lleidatà es diu anem’o-n; en tortosí, nam’o-nnem’o-n nam’o-ne, i en valencià, m’o-ne. Hi ha altres maneres de dir-ho, per descomptat, incloent-hi el canvi de posició del pronom (s’en anem en tarragoní, per exemple), però no m’hi aturo. Només vull dir com em sembla que cal escriure les realitzacions col·loquials esmentades.

Primer, el lleidatà: el nos pot ser os (també es diu anem-os-en) i fins només o (anem’o-n). Si Fabra va marcar amb un apòstrof l’elisió del pronom nos, sembla lògic fer-ho també a anem’o-n i mantenir el guionet entre el que queda del nos i l’en reduït a (amb tot, és estesa la forma escrita ane-mo’n. Així ho escriu Pep Coll en El parlar del Pallars).

Segon, el tortosí: l’anem també es diu amb aanam, i col·loquialment s’elideix la primera anam. Però no es diu nam-nos-en ni nam-os-en, i com en lleidatà, os esdevé o i en esdevé nnam’o-n. Ara bé, el pronom entambé pot fer-se ple, ne. Aleshores tenim nam’o-ne. L’Elisenda Bernal em fa veure que també el vámonos castellà ha perdut la marca de plural (no és pas vámosnos). Tercer, el valencià: l’imperatiu del verb anar ha quedat reduït a m, el nos és o i l’ennem’o-ne. Caram.

Malgrat tot, penso que totes aquestes combinacions gràfiques són difícils d’implantar. Per això, a imatge d’un possible si’s plau que en llengua estàndard ha passat a sisplau, potser algun dia escriurem anémonnàmon,némonnàmone i mone, ja sense la pressió d’apòstrofs i guionets.

(més…)

Matí, migdia, tarda, nit…

Posted: 2 Abril 2014 in General
Etiquetes: , ,
descarga
Ara que hem canviat l’hora i que la tarda s’allarga més, aprofitarem per parlar de quina manera dividim el dia en català. Què diem, les dues del migdia o de la tarda? Les set de la tarda o del vespre? La distribució de les parts del dia sempre ha generat confusions i vacil·lacions per diversos motius, com ara l’època de l’any a què ens referim –a l’hivern a les set ja és negra nit– i les hores dels àpats –a les dues pocs de nosaltres hem dinat. Per tant, hi ha unes franges horàries que presenten variacions i que admeten aquesta flexibilitat.
Al Principat dividim el dia en set parts: matí, migdia, tarda, vespre, nit, mitjanit i matinada. Tenint en compte la flexibilitat que esmentàvem, el matí comença entre les 5.00 (estiu) i les 6.00 (hivern) i s’allarga fins a les 12.00. El migdia va de les 12.00 a les 14.00 o les 15.00, en funció de l’horari laboral i de l’hora de dinar. La tarda abraça entre les 14.00 o les 15.00 i les 18.00 (hivern) o les 19.00 (estiu). El vespre s’inicia entre les 18.00 (hivern) o les 19.00 (estiu) i acaba cap a les 21.00 (hivern) o les 22.00 (estiu). La nit arrenca entre les 21.00 (hivern) o les 22.00 (estiu) i dura fins a les 00.00, quan arriba la mitjanit, que s’allarga fins a la 1.00. Finalment, la matinada, que es considera el començament del dia, seria entre la 1.00 i les 5.00 (estiu) o les 6.00 (hivern). És important tenir present aquesta distribució de les parts del dia a l’hora d’indicar les hores: “Un quart de set del matí”, “dos quarts de tres de la tarda”…
A les Illes Balears es fa servir la paraula horabaixa –un dels mots que acostuma a encapçalar els rànquings de paraules més belles en català– per referir-se a la part del dia que va des de després de dinar fins a l’hora que es pon el sol. Per designar aquesta mateixa franja horària, els valencians tenen el terme vesprada, i els de la vora de Lleida en diuen tardet.
Sabíeu que…
En català és incorrecte fer servir la preposició per per referir-nos a les parts del dia: “pel matí”, “per la tarda”, “per la nit”. Cal utilitzar la preposició a: “al matí”, “al vespre”, “a la nit”… La paraula matí també admet la preposició de: “Surt a passejar de matí”. Els mots dia i nit duen la preposició de: “De dia no li agrada dormir”, “els mussols surten de nit”