Archive for the ‘General’ Category

Es diu bròcoli o bròquil?

Posted: 10 Abril 2017 in General

A plaça, al mercat o a la verduleria tant podem parlar de bròquils com de bròcolis: des de fa ben poc, totes dues denominacions són correctes. Així i tot, cal que anem amb compte, perquè bròquil i bròcoli, a diferència del que podria semblar, no fan referència a la mateixa hortalissa.

D’una banda, bròquil és un terme normatiu, recollit al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que s’aplica a Brassica oleracea var. botrytis, una hortalissa de la família de les crucíferes que presenta brots florals agrupats en una inflorescència compacta, densa i de branques carnoses. En algunes varietats dialectals, bròquil (o la variant bròcul) és una designació genèrica que s’aplica indistintament a la varietat de color verd clar i a la de color crema; en altres zones, en canvi, la forma bròquil només designa la varietat de color verd clar, mentre que la varietat blanquinosa rep el nom de coliflor (també colflori o floricol).

20101118121645Broquil.jpeg

D’altra banda, la forma bròcoli ha estat fixada recentment pel Consell Supervisor com a nom comú de Brassica oleracea var. italica. També és una hortalissa de la família de les crucíferes, però es diferencia del bròquil en el color (és de color verd fosc, de vegades fins i tot blavós) i en el fet que els brots florals estan agrupats en una inflorescència menys compacta.

brocoli-brotante-morado.jpeg

Tant bròquil com bròcoli procedeixen de l’italià broccoli (plural de broccolo, diminutiu de brocco ‘brot’), però el fet que el manlleu s’hagi pres en moments diferents (el bròquil és una verdura amb força tradició culinària a casa nostra, mentre que segurament el bròcoli és d’introducció més recent) explica que una mateixa forma d’origen hagi pogut donar lloc a adaptacions fonètiques i gràfiques diferents.

Bròquil i bròcoli.jpeg

Per últim, encara sense deixar la família de les crucíferes, convé comentar que el Consell Supervisor també ha normalitzat el manlleu de l’italià romanesco, que fa referència a una hortalissa obtinguda per hibridació de les varietats anteriors (Brassica oleracea var. botrytis i Brassica oleracea var. italica). El romanesco, doncs, és un encreuament de bròquil i de bròcoli, i es caracteritza per la disposició en corones espiraliformes dels brots florals, que són de forma cònica i de color verd clar.

I encara que l’expressió popular digui que s’ha acabat el bròquil, podeu consultar les fitxes d’aquests termes al Cercaterm i a la Neoloteca, i també el criteri sobre l’ús de les diferents denominacions relacionades.

Anuncis

De l’oliva a l’oli

Posted: 9 Desembre 2016 in General
Etiquetes: ,

Els fenicis van ser qui van exportar el conreu de l’oliva a punts molt concrets del mediterrani, els romans el van expandir, els àrabs el van impulsar a Andalusia. Actualment Espanya és el primer productor d’oli d’oliva a nivell mundial

 

El treball de recol·lecció de l’oliva és un treball manual i tradicional, no així la treta de l’oli d’oliva que s’ha modernitzat introduint innovacions tecnològiques, com ara la premsa elèctrica, però encara comporta una gran intervenció de l’home. Actualment la collita es porta a grans cooperatives.

 

 L’olivera és un arbre típicament mediterrani. El conreu s’estén per tota la costa i en general es pot veure en grans latifundis dedicats exclusivament a l’oliva. A les nostres terres l’olivera no es conrea en grans extensions de terreny, sinó que és habitual veure-les créixer entre ametlers i garroferes. La raó és l’aprofitament que se n’extrau, fa que, els propietaris no comercien amb l’oli que és d’autosuficiència.

 

 L’olivera comença a florir en abril quan trau la mostra, posteriorment quan les flors esclaten pel mes de maig, es diu que estan grumades. La flor cau a finals de maig- principis de juny quan les oliveres estan esporgant o espolsant. Tot seguit l’arbre trau els seus fruits que maduraran cap al mes de novembre.

El moment de la recollida varia segons el clima de cada zona i de l’ús que es vol fer del seu fruit, si es destina cap a l’elaboració d’oli o al consum directe com a fruits.

1.- Si les olives son per a menjar es poden collir verdes o madures- negres. Es cullen verdes en el mes d’octubre i són olives de posar i hi ha dues formes de conservar-les: senceres o partides (xafades amb un lleuger colp de pedra). De qualsevol manera es posen en aigua dins d’una gerreta de fang amb aigua, un grapat de sal i uns bastonets d’herbeta de les olives per tal de donar-li aroma, amb açò, les olives es conserven tot un any. En altres llocs s’usa timó.

Si les olives a consumir són negres s’arrepleguen quan la collita ja que el fruit ja ha madurat i es poden preparar també de dues formes, una, senceres i amb aigua amb sal, trossets de pell de llima i fulles de garrofera mascle o borda (rebrots joves que naixen a les soques), i l’altra, són les olives marcides, que són senceres i secades a l’ombra durant dues setmanes fins que s’arruguen al perdre tota l’aigua que hi tenen i després es posa a una cassola amb sal i un raig d’oli.

 

2.- Les olives, destinades a la fabricació d’oli, comença la collita al mes de novembre i s’estén fins la fi de gener. Les olives es cullen directament de l’arbre, l’home fa us de màquines elèctriques, rasclets de plàstic, ganxos fets de branca d’olivera i de les seves pròpies mans, i deixen caure les olives dintre de les mantes per així arreplegar-les totes juntes i passar-les als basquets i facilitar el transport fins el molí o almàssera on es transformarà amb l’oli:

Les olives son abocades a uns depòsits anomenats graners, una volta passada la collita per la bàscula.

Tradicionalment el molí es movia per tracció animal, un mul anava rodant al mateix temps que feia girar un eix que alhora provocava el desplaçament circular de la mola, aquesta pedra anava esclafant, pel seu pes, les olives que anaven abocant, lentament i convertides en una pasta anomenada morca.

Després la modernitat va dur l’ús de maquinaria i el molí tradicional es va canviar per la premsa de biga, barra o palanca, feta de ferro i enroscada manualment per l’home ajudat per un torn que permet apretar la premsa al màxim. Les olives es dipositen als espartins que es col·loquen un al damunt de l’altre fins aplegar als 300 Kg. Cada pila s’anomena parada i és aquí on es mesura la qualitat de la collita amb el percentatge d’oli que ix de cada parada. El suc que ix de la premsa va canalitzat pel sequiolet fins les bassetes d’oli que fan el paper d’un vas de decantació.

Quan ja s’ha escorregut tot l’oli i ja es al pouet, es tria. Aquest procés s’anomena plegar l’oli i consisteix en separar l’oli de l’aigua. L’operació de tria és molt delicada, cal tenir molta mà a més de paciència. El solatge que queda no es tira sinó que s’aprofita per fer sabó casolà o encendre el cresol.

El transport de l’oli fins a casa es feia amb cuiros de pell d’ovella i capacitat d’uns 40 litres o també en cànters de fang de menor capacitat. Una volta a casa, l’oli s’emmagatzemava al celler amb unes gerres de fang de gran capacitat (160 litres) i la tapa de fusta. Al cap d’uns dos o tres mesos, l’oli s’ha de trascolar per treure-li les impureses que hi pugen quedar amb un colador. L’oli novell ja està llest per utilitzar-lo i disfrutar-lo a la cuina fins que arribe la següent temporada.

Actualment les grans cooperatives fan aquest mateix procés més ràpid i eficient, amb el resultat final un poc més pobre però si més segur per al consum ja que l’oli ix de l’almàssera refinat.

La Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport activarà el dimecres 2 de novembre un nou canal de comunicació per a docents, equips directius, famílies i agents de la comunitat educativa que informarà directament al mòbil cada dia sobre temes rellevants en matèria educativa valenciana.

16-10-27_telegram_2-25Aquesta informació estarà referida a ordres, bases i resolucions que es publiquen al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana en matèria educativa, així com informació útil sobre diferents ajudes i altres qüestions relatives al funcionament diari als centres educatius, com poden ser convocatòries d’oposicions, obertura de borses de treball o inscripcions a cursos i proves.

El conseller Vicent Marzà ha explicat que “durant la presentació del curs escolar 2016-2017, diguérem que aquest seria el curs de la igualtat, la innovació i la implicació. Innovar és també apropar de diferents maneres la conselleria a tota la comunitat educativa. Promoure la igualtat és també assegurar que la informació arriba de primera mà als interessats. Generar implicació suposa que cal desenvolupar eines per tendir ponts de comunicació directa i de proximitat entre totes i tots els qui treballem cada dia per una educació valenciana de qualitat. És per això que aquest recurs és una manera més d’obrir pas a eixos objectius”.

Telegram és una app de missatgeria instantània que es pot usar en telèfons mòbils, tauletes tàctils i ordinadors. Els mòbils que són compatibles amb Telegram són els iPhone i els que usen els sistemes operatius Android o Windows. Hi ha aplicacions oficials també per a iPad i ordinadors amb Windows, Mac OS X i Linux. A més, és possible accedir a aquest des del navegador de qualsevol ordinador en la pàgina web.telegram.org.

Per accedir al canal @gvaEducacio sols caldrà instal·lar-se al telèfon mòbil l’aplicació Telegram, buscar @gvaEducacio en la mateixa app i unir-se al canal.

Festival Medieval d’Elx 2016

Posted: 21 Octubre 2016 in General

untitled

Del 20 d’octubre a l’1 de novembre – Elx (Baix Vinalopó)

Des de l’any 1990 se celebra, l’última setmana del mes d’octubre, el Festival Medieval d’Elx. Fins a l’any 2002 va mantenir el seu caràcter biennal, coincidint amb les representacions extraordinàries de tardor de la Festa del Misteri, programant seminaris de música i actuacions de grups teatrals i musicals nacionals i internacionals en diferents places i carrers de la ciutat, i oferint un mercat d’època als voltants de la basílica de Santa Maria. Des de l’any 2003, les edicions del Festival Medieval són anuals i l’àmbit d’actuació s’ha estès fins als temps del Segle d’Or.

Parades, música i cercaviles
El Festival Medieval s’inspira en els antics mercats i fires on es podien adquirir productes diversos, alguns arribats de lluny, la qual cosa despertava una enorme curiositat per part dels vilatans. Va ser Jaume II qui va concedir, l’any 1322, la celebració a Elx d’una fira anual que tindria lloc la segona quinzena de novembre, introduint així la ciutat en els circuits comercials del regne. Cada any el Festival Medieval torna a transportar els visitants de la ciutat d’Elx fins als orígens d’aquesta població mil·lenària. El mercat i les representacions itinerants, cercaviles i correfocs prenen la ciutat durant aquests dies, en què, a més de les nombroses parades de productes, també es pot gaudir de manifestacions culturals com ara concerts, representacions històriques, recitals i tallers.

Doncs clar que sí… sempre! O et vas creure el mite?

abecedari

Porten accent les majúscules? Per suposat que sí. Aclarim primer que aquesta pregunta, bastant comuna, en veritat hauria d’enunciar-se com: Porten titlla les majúscules? ja que el dubte sol sorgir a l’hora de posar titlla o no a les lletres majúscules (l’accent és inherent a la paraula, la titlla és la representació gràfica d’aquest accent).

Aclarim en segon lloc que és un fals mite que algú permetera durant un temps que les majúscules no portaren titlla, una llegenda urbana en tota regla.

Les lletres majúscules han d’escriure’s amb titlla si els correspon portar-la segons les regles d’accentuació gràfica del català, tant si es tracta de paraules escrites íntegrament amb majúscules com si es tracta únicament de la majúscula inicial: El seu fill es diu Àngel. ADMINISTRACIÓ. ATENCIÓ, PER FAVOR. Mai han establit una norma en sentit contrari.

L’accentuació gràfica de les lletres majúscules és obligatòria, no és opcional, i afecta a qualsevol tipus de text. Les úniques majúscules que no s’accentuen són les que formen part de les sigles.

11

D’on ve aquesta falsa idea que les majúscules no s’accentuen? Abans que apareguera la composició i impressió mitjançant planxes, era freqüent que es trencaren els accents dels tipus d’impremta en relleu, per la qual cosa els impressors van haver de renunciar a accentuar les majúscules. Però des de l’aparició dels tipus mòbils, aquest problema està més que superat, per la qual cosa… no dubtes. Les majúscules s’accentuen sempre.

Diccionari mafiós

Posted: 30 Setembre 2016 in General

L’argot del bon gàngster, de la A a la Z

Ens endinsem en la història de la Cosa Nostra, als Estats Units, on va viure el seu apogeu en els anys de la llei seca.

fitxaalcapone-38028

Al Capone

Adéu, au negra: frase que indica que un informador de la policia ha estat executat.

‘Associati’: persones que no pertanyien a la ‘família’, però que hi col•laboraven i aspiraven a ser-hi admesos.

Camorra: la màfia napolitana.

‘Capo di tutti capi’: cap dels caps. Aquest càrrec només podia aconseguir-se per dues vies, o perquè hi havia un ‘don’ molt més poderós que els altres o perquè un ‘don’ havia assassinat els caps de les altres ‘famílies’ per haver-se saltat la llei del silenci.

‘Capodecime’: encarregats d’un grup de deu homes.

‘Caporegime’: membre d’alt rang, una mena de capità que dóna les ordres que cal executar. El més habitual és que una ‘família’ en tingui entre dos i cinc, però n’hi hagut amb nou.

‘Cassetto’ (o ‘avvocato’): el comptable del clan.

‘Consigliere’: el conseller del ‘don’, la persona que l’assessora sempre que cal prendre una decisió important.

Contracte: permís concedit per un alt membre de la Cosa Nostra per matar un altre membre de la màfia.

Cosa Nostra: la màfia siciliana.

‘Don’ (o ‘capo’): el cap absolut del clan, l’home més poderós.

‘Gabellotto’ (‘gabellotti’, en plural): a Sicília, una mena de capatàs dels rics terratinents sicilians que es dedicaven a recaptar impostos i salvaguardar les terres de bandolers i lladres comuns a canvi d’una part de les collites de les immenses extensions de tarongers i llimoners de l’illa.

Garantia: concessió que s’atorga a un ‘capo’ retirat per la qual se li assegura que no s’atemptarà contra ell.

‘Little Italy’: nom que reben els barris de Nova York dominats pels italians.

Llibres: on queden registrats tots els membres de la Cosa Nostra que han jurat fidelitat a la família.

’Ndrangheta: la màfia calabresa.

‘Omertà’: llei del silenci.

Petó de la mort: senyal que es dóna a un membre quan el seu padrí n’ha ordenat la mort.

Rata: nom amb què són coneguts els informadors de la Cosa Nostra a la policia o a les autoritats, condemnats a mort.

‘Soldati’: la posició més baixa en l’escalafó eren els sicaris encarregats de la feina bruta. Als Estats Units només es podia ser ‘soldato’ si s’era sicilià o descendent de sicilià.

‘Sottocapo’: persona que gestiona els negocis de la ‘família’ en el dia a dia, i substitueix el ‘don’ en cas que aquest estigui incapacitat. Als Estats Units solia ser el fill del ‘don’ o un familiar molt proper.

Un dels nostres: denominació amb què s’identifiquen els membres de la Cosa Nostra entre ells.

luckyluciano-37769-37771

Lucky Luciano

Hola Occitània, adéu Rosselló?

Posted: 30 Setembre 2016 in General

Aquesta tardor el Consell d’Estat francès haurà de revalidar Occitània com el nom de la nova macroregió que agruparà els territoris de les antigues regions de Llenguadoc-Rosselló i de Migdia-Pirineus. La denominació es va imposar en una consulta popular per internet, en què dues-centes mil persones —dels sis milions que podien votar!— van elegir aquesta opció. Les altres eren: Llenguadoc, Llenguadoc-Pirineus, Pirineus-Mediterrània i Occitània-País Català (la defensada pels catalans del nord i del sud).

1471791306117.jpg

Crec que és una bona notícia que el nom d’Occitània torni a formar part de la realitat oficial de l’estat veí, 200 anys després que la post Revolució Francesa es dediqués a esborrar totes les nacions històriques. El problema és que aquesta denominació és representativa de 12 dels 13 departaments que engloba. El tretzè departament, administrativament anomenat Pirineus Orientals, és l’actual Catalunya del Nord, i no ha estat mai, ni històricament, ni lingüísticament, ni culturalment, Occitània. Fins i tot, la capital del seu departament s’autoanomena Perpinyà la catalana perquè no hi hagi dubte.

De fet, Occitània no ha tingut mai una unitat política ni territorial, més enllà de l’abast geogràfic de la seva llengua. Ni abans ni després de la batalla de Muret no va produir-se cap intent vertebrador comparable al dels comtes catalans, ni cap trencament de vassallatge com el de Borrell II davant del rei franc Hug Capet. La seva llengua, però, sí que va tenir un gran moment d’esplendor entre els segles XI i XIII, quan era l’idioma dels trobadors i de les administracions europees.

El catalanisme fa mesos que recull signatures per pressionar el Consell d’Estat perquè afegeixi País Català a la denominació després d’Occitània. Esperem que puguin apuntar-se una altra victòria com en el cas de Septimània. El 2005 la pressió popular va aconseguir que les institucions nord-catalanes rebutgessin el nom amb què l’aleshores president de la regió volia rebatejar el Llenguadoc-Rosselló. El motiu que movia Georges Frêche a recuperar una denominació del temps dels visigots era eliminar la identificació d’aquest territori amb la cultura occitana i catalana.

Ens agradaria confiar que l’Estat francès sabrà fer un gest per satisfer les demandes d’un dels departaments que té més abandonats. Els catalans tenen dret que se’ls consideri alguna cosa més que una pura referència geogràfica (gent dels Pirineus Orientals). Almenys en la denominació de la regió anterior, Llenguadoc-Rosselló, es reconeixia la diferència entre occitans i catalans.

Si no, els rossellonesos es despertaran formant part d’Occitània, igual que el 8 de novembre del 1659, en què els catalans dels territoris del Rosselló, del Conflent, del Vallespir, del Capcir i de mitja Cerdanya es van despertar sota domini administratiu francès.

Publicat en la secció “El retrovisor” de l’especial 11 de setembre (Sàpiens 173)