Posts Tagged ‘medievals’

Deu fortificacions que et faran viatjar en el temps

Catalunya és terra de castells. De fet, una de les nombroses teories sobre l’origen etimològic del nostre país és que el mot deriva de ‘terra de castells’, que hauria evolucionat des del terme ‘castlà’, provinent del francès ‘chastelain’ i ‘châtelain’, que serviria per denominar el governador d’un castell. Certa o no aquesta teoria, el que sí que és inqüestionable és que Catalunya posseeix una gran herència medieval. En són una prova les 600 fortaleses, torres i cases fortes escampades pels diversos punts de la geografia catalana. Amb les seves històries i llegendes, són testimonis del passat que han contribuït a fer-nos entendre la història tal com avui en dia la coneixem. Els que et presentem a continuació són deu dels castells més espectaculars i representatius que conformen el llegat històric medieval de Catalunya.

Castell de Montsoriu

Bernat Desclot el va definir al segle XIII com ‘un dels bells e nobles del món’, i actualment el castell de Montsoriu es considera un dels més significatius del Principat. Situat al peu del Montseny, entre Sant Feliu de Buixalleu i Arbúcies, es va convertir durant molts anys en residència i seu militar dels vescomtes de Cabrera. El més curiós és la gran quantitat de llegendes amagades entre les pedres d’aquesta fortalesa gòtica, en la qual increïbles mites transmesos de generació en generació sobre bruixes, guerres o tresors ocults han assignat un caràcter fantasiós i insòlit al castell i a tot el seu entorn.

montsoriu-general-40378.jpg
Castell de Cardona

Situat dalt d’un turó amb un gran domini visual, la ubicació d’aquesta fortalesa respon a la necessitat de controlar el Salí i la vall del Cardener. Entre els segles XI i XV, període en el qual va gaudir de la seva màxima esplendor, el castell es va convertir en la residència dels senyors de Cardona, més coneguts com els ‘rics senyors de la sal’, una de les nissagues més influents de la corona d’Aragó, enriquides, precisament, gràcies a l’explotació i el negoci de la sal. Però el que fa que el castell de Cardona sigui un dels més apreciats és la seva fama de fortificació militar inexpugnable, ja que al llarg de tots els seus anys d’existència ha resistit a nombrosos intents de conquesta, convertint-se, també, en l’últim bastió en caure en mans de Felip V durant la guerra de Successió.

Avui en dia, el castell de Cardona és l’escenari d’unes interessants visites dramatitzades que expliquen la història del municipi i el seu paper en la guerra de Successió.

castell-cardona-domenec-nogues-520px-39515
Castell de Miravet

Al capdamunt del centre històric de Miravet i amb una vista espectacular sobre el riu Ebre es troba un imponent castell envoltat d’una muralla de 25 metres d’alçada que el dotava de gran seguretat. Aquesta protecció va ser de gran utilitat per als monjos guerrers de l’orde del Temple per defensar-se de la persecució que van patir a principis del segle XIV. El castell de Miravet també ha estat l’escenari d’altres moments clau de la història de Catalunya, com la conquesta de Ramon Berenguer IV, l’expulsió dels moriscos, la guerra dels Segadors, la guerra de Successió, les guerres carlines, la batalla de l’Ebre o la gestació, l’any 2004, de l’actual Estatut de Catalunya.

Si voleu conèixer-ne la història, podeu assistir a una de les visites teatralitzades per a grups que s’hi realitzen.

miravet-520px-thinkstock-39772

Castell de Montesquiu

Enmig del paratge natural del Bisaura, al nord d’Osona, es troba el majestuós castell de Montesquiu, situat en una zona rica en fortins de funció defensiva que formaven part de la Marca Hispànica, com el castell de Besora o el castell de Boixader. Però la peculiaritat que té el castell de Montesquiu respecte dels altres és que no es tracta d’una fortificació purament militar, sinó que tenia una funció residencial. Això ha fet que es mantingués habitat fins fa poc i que actualment es trobi en un perfecte estat de conservació.
montesquiu-520-px-infotur-39773
Castell de Sant Ferran

Aquest castell va rebre el seu nom en honor de Ferran VI, monarca que regnava en el moment de la seva construcció. El seu objectiu era defensar la frontera i allotjar la infanteria, la cavalleria i l’artilleria necessàries per aturar les invasions franceses un cop acabada la guerra dels Trenta Anys. És per això que està estratègicament situat a tocar de la plana de l’Empordà, a prop de Figueres, una zona conflictiva després del trasllat de la frontera entre Catalunya i França que va comportar el tractat dels Pirineus. Es tracta d’una joia arquitectònica de 32 hectàrees, fet que la converteix en el monument més gran del Principat i una de les fortaleses més impactants d’Europa.

castell-sant-ferran-figueres-ubiquo520px-39517.jpg

Castell de Requesens

Al castell de Requesens no hi ha passat cap fet històric remarcable, ni tampoc ha patit cap atac ni assetjament. Tot i això, es tracta d’una obra arquitectònica amb un aire fantasiós i una vista espectacular sobre el parc forestal de l’Albera. Recórrer els seus passadissos laberíntics et transporta immediatament a èpoques passades i és fàcil imaginar-se’l com un escenari d’històries de cavallers, nobles i dames. L’encant especial d’aquesta fortificació l’ha convertit en diferents ocasions en plató de cinema, ja que s’hi han rodat algunes escenes de pel·lícules com ‘El perfum’ o ‘El caballero del dragón’.

castell-de-requesens-520px-39521.jpg

Castell de Claramunt

El de Claramunt és el més representatiu i més ben conservat dels castells de frontera, un conjunt de construccions a la comarca de l’Anoia destinades a delimitar la frontera entre el comtat de Barcelona i Al-Andalus i protegir la zona dels atacs dels sarraïns. La seva existència s’ha vist completament marcada per assalts i guerres, ja que ha patit una gran quantitat de destruccions i reconstruccions al llarg de la seva història. Tot i això, la seva espectacular estructura s’ha pogut mantenir fins avui, fet que el converteix en una construcció digna de ser admirada.
castell-claramunt-520-px-39522
Castell de Salses

És el castell català més francès, ja que es va construir per ordre dels Reis Catòlics a la vila rossellonesa de Salses, una ubicació estratègica per reforçar la frontera i dominar el camí que comunicava Catalunya amb Occitània. Al llarg de molts anys, francesos i espanyols es van disputar el control d’aquesta fortalesa fins que amb el tractat dels Pirineus de 1659 va quedar en mans dels francesos. El trobem construït per sota del nivell del sòl per ocultar-se de possibles atacs enemics i rodejat d’una muralla que encara avui es manté dreta, tot i haver patit nombrosos atacs al llarg dels segles.
castell-de-salses-520px-thinkstock-39775
Castell de les Sitges

Josep Pla va escriure que el castell de les Sitges transmet una “crispació guerrera que no s’ha evaporat amb el pas dels segles”. I és que aquesta petita però impactant fortalesa té un caràcter bel·ligerant, que avui en dia encara es pot apreciar amb l’aparença de la seva estructura exterior. Datat del segle XI, ha estat un gran testimoni de les lluites cristianes per avançar cap a les terres conquerides pels musulmans, i es tracta, sens dubte, d’una significativa mostra de l’arrelada cultura medieval de la Segarra.
castell-de-les-sitges-520px-39518
Castell de la Roca

Coronant un petit turó al costat del riu Mogent i sorgint entremig d’una arbreda, trobem el castell de la Roca, un fortí medieval que s’ha convertit en un símbol del feudalisme i que posseeix un potent vincle amb la història de la Roca del Vallès. Es tracta d’una construcció de pedra de planta trapezoïdal d’on sobresurten dues torres defensives de les quals la més destacada és la de l’Homenatge, una construcció de gran alçada on es juxtaposen petits finestrals. Actualment, aquest castell és propietat d’Antoni Rivière i Manén i el seu bon estat de conservació es deu a les importants tasques de restauració que hi ha dut a terme d’ençà que n’és propietari.castell-de-la-roca-520-px-39524.jpg

L’altre dia al “Polònia”, tot fent broma sobre els pressupostos d’enguany de la Generalitat, el president Mas informava que els comptes catalans s’estaven prorrogant des del regnat de Jaume I, al segle XIII, per tant. Un dels capítols en els que es desglossaven les despeses eren 200 donzelles “per satisfer el dret de cuixa del Duc Berenguer de Millet”. L’Oriol Junqueras, convertit en Jaume I, reclamava el dret de cuixa per a ell.

Ambrogio_Lorenzetti_020.jpg

Ambrogio Lorenzetti, Al·legoria del mal govern, Siena

Sens dubte el famós “dret de cuixa”, “ius primae noctis” o “dret de la primera nit” és un dels grans mites medievals que encara són presents en l’imaginari col·lectiu actual. Sovint, si més no molt més sovint que amb altres pràctiques i abusos medievals, algú en parla, s’hi refereix o el posa d’exemple. Així mateix quan es vol criticar la brutalitat i la incivilització dels segles medievals, sempre és un dels elements aportats. Tots ens posaríem fàcilment d’acord en considerar que la seva exigència seria una prova clara de manca de respecte total d’allò que –ara– en diem drets humans.

Realment què era el dret de la primera nit? Què en sabem? La veritat és que en sabem molt menys del que ens podrien fer pensar les contínues referències a la seva presència. Ningú, ningú ha trobat mai cap mena de traça ni notícia que pugui fer insinuar que s’exigís de veritat a la Catalunya medieval. Ni tampoc, pel que sembla, a d’altres llocs. Alain Boureau va publicar l’any 1995, un llibre sobre aquest abús a França. El títol del llibre és molt clar: Le Droit de cuissage, la fabrication d’un mythe, XIIIe-XXe siècle. I aquesta també és la seva conclusió, el dret de cuixa és un mite i no pas una realitat al nord dels Pirineus. Ell reconeix que no n’ha trobat cap exemple medieval documentat, només algunes referències en textos literaris, per tant cap prova real de la seva exigència. A més, afirma que els seus orígens s’haurien de buscar en un dret consuetudinari d’alguns pobles bàrbars abans de la seva arribada a terres imperials romanes. De manera oral s’hauria anat transmetent la seva memòria i la seva existència.

De llegendes i narracions sobre el dret de cuixa n’hi ha arreu del món i no només durant els temps medievals. A Catalunya trobem històries relacionades amb aquest abús a molts llocs: al castell de Concabella, al castell de Montsoriu, a Moià, al veïnat de Rabioses a Cruïlles, a Gombrèn, a Vilanova i la Geltrú, a Hostalric i un llarguíssim etcètera. I els protagonistes sempre són senyors feudals, sovint els senyors dels castells, però també n’hi ha molts d’eclesiàstics.

Aquestes històries no són només dels temps medievals, els obrers de les colònies tèxtils catalanes també acusaven als patrons de practicar un abús igual amb les seves dones i filles i tampoc no es conserven rastres de la seva aplicació a la pràctica. Semblantment, és un tema recurrent en l’imaginari de molts llocs i temps i en diverses obres literàries hi apareix com una pràctica totalment habitual i exigible. Per exemple, en el famós 1984 de Georges Orwell, s’afirma que els empresaris tenen dret a dormir amb qualsevol de les dones que treballen a les seves empreses. Gabriel García Márquez també s’hi refereix en diverses obres, els grans propietaris de les hisendes i també els generals, com ara el pare de Simón Bolívar, tenien dret a abusar sexualment de les noies quan i com volguessin. A mi no deixa de resultar-me curiós que gairebé sempre a les llegendes, contes, novel·les i també pel·lícules, la jove abusada sempre sigui atractiva, guapa i, fins i tot, neta i olorosa, cosa que no lligaria sempre ni gaire amb la realitat …

Però realment, en què consistia el dret de cuixa a la Catalunya medieval? En què el senyor feudal podia o, més ben dit, havia d’anar-se’n al llit amb cadascuna de les seves pageses el dia que aquestes es casaven, és a dir, la seva primera nit com a dones casades. El Diccionari de l’IEC, el defineix com el “dret que suposadament s’arrogaven alguns senyors territorials sobre la virginitat de la filla d’un remença el dia del seu casament”. Teòricament podia afectar a totes les noies, tot i que a Catalunya aquesta mena d’abús va atribuir-se gairebé exclusivament a les noies remences. És a dir, a les noies sotmeses a la servitud i, per tant, a les noies no lliures. De fet, els remences i alguns dels seus defensors inclouen el dret de la primera nit en les seves demandes d’abolició de drets feudals. No cal dir que una exigència com aquesta era i és tan humiliant que seria impossible trobar ningú que la defensés i no estigués d’acord en la seva desaparició.

Moltes d’aquestes noies remences que havien de “satisfer”, per dir-ho d’alguna manera, aquest abús eren les mateixes que rebien l’apel·latiu de noies “verges” abans de casar-se. Com és sabut, els senyors no podien negar la redempció de les noies que es volguessin casar i no fossin ni pubilles ni vídues, per això se les anomenava “verges”. A més, diversos textos i exemples pràctics asseguren que en cas que el senyor no hi fos, es fes el desentès o no hi accedís, n’hi havia prou amb deixar sobre l’altar de l’església el dia del casament els 2 sous i 8 diners acostumats a pagar per la llibertat de les noies “verges”. La virginitat o, potser millor, la paternitat d’un possible fill era un valor que calia assegurar.

El mateix Alain Boureau reconeix que en l’únic text legal on hi ha especificat el dret de cuixa és la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 que posa fi a la Guerra Remença. Amb tot, no era la primera vegada que es posava per escrit. L’any 1462, poc abans del primer alçament armat pagès, una part dels remences s’havien trobat amb una part dels senyors (en una operació molt partidista i interessada emparada per la Diputació del General) per mirar de resoldre el conflicte que ja feia anys que durava. D’aquella trobada en va sortir una “Avinença Concordada” en el que els remences reclamaven la supressió d’usos i mals usos i els senyors els ho concedien o els ho negaven.

52-aspetti_di_vita_quotidiana,_amore,Taccuino_Sanitatis,_Cas.jpg

Escena íntima, Tacuinum Sanitatis, Bibliotheca Casanatense, Roma

El capítol 8 es titula “que lo senyor no puxe dormir la primera nit ab la muller del pagès”. En ell, els pagesos diuen que “pretenen alguns senyors, que com lo pagès pren muller lo senyor ha a dormir la primera nit ab ella, e en senyal de senyoria, lo vespre que lo pagès deu fer noces ésser la muller colgada, ve lo senyor e munte en lo lit pessant de sobre la dita dona”. Fixeu-vos, a més, que els pagesos diuen “alguns” senyors. La resposta d’aquests és claríssima, no permet interpretacions: los senyors afirmen que “no saben ne crehen que tal servitut sia en lo present Principat ni sia may per algun senyor exhigida” i, encara són més clars, “si axí és veritat com en lo dit capítol és contengut, renuncien, cassen e annul·len los dits senyors tal servitud com sie cose molt iniusta e desonesta”.

Els senyors feudals no són sant de la meva devoció però crec que, si més no, en aquest aspecte els hem de creure. Ells mateixos reconeixen no conèixer cap aplicació pràctica del dret de la primera nit i, a més a més, el qualifiquen d’injust i deshonest. Això, naturalment, no vol dir que mai cap senyor, ni laic ni eclesiàstic, hagués abusat mai de cap de les noies de la seva senyoria, però, per desgràcia, el mateix podríem dir que qualsevol lloc i temps i sense el paraigües d’un suposat dret o mal ús reconegut.

La Sentència Arbitral de Guadalupe de l’any 1486, després de més d’una vintena d’anys de conflicte violent obert i uns cent anys de conflicte latent entre els remences i els senyors, resol el mateix. El dret de la primera nit queda abolit juntament amb d’altres drets consuetudinaris, com ara l’alletament dels fills del senyor, la flassada del cap de casa o l’anar a servir gratuïtament a casa el senyor. “Ni tampoco puedan [el senyors] la primera noche que el pagés prende mujer dormir con ella; o en señal de senyoría la noche de bodas de que la muger será echada en la cama, pasar encima de aquella sobre la dicha muger.”

Per altra banda, si féssim cas textualment del que diuen els remences i els senyors, l’exigència del dret de cuixa tindria una aplicació més simbòlica de demostrar la senyoria sobre els vassalls que no pas real. Seria, per tant, una cerimònia més simbòlica de sotmetiment que de contingut sexual. Amb tot, és ben lògic que fos una de les queixes més utilitzades pels remences catalans. Qui podria estar d’acord amb un abús com aquest?

Ara com ara, no hi ha dubte que el dret de cuixa és més un mite, un abús injust i deshonest però inexistent que no pas una realitat a la Catalunya medieval.

  (més…)

Els combatents han cremat el centre, que conservava valuosos documents medievals

L'Institut Ahmed Baba, patrimoni de la Humanitat, conservava manuscrits del segle XIII / EFE/Evan Schneider/ONU L’Institut Ahmed Baba, patrimoni de la Humanitat, conservava manuscrits del segle XIII

L’Institut Ahmed Baba, una de les biblioteques més importants del món, ha quedat completament destruït per les flames, segons ha informat aquest dilluns l’alcalde de Tombouctou, Halle Osmane, refugiat a la capital de Mali. Osmane ha qualificat de “crim” la destrucció premeditada del centre per part dels combatents islamistes. La biblioteca, amb milers de documents del segle XIII, estava considerada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Els francesos han completat aquest dilluns el control de Tombouctou, la principal ciutat del nord de Mali. Amb l’acció militar el president francès, François Hollande, ha donat per acabada la primera fase de l’ofensiva i ha demanat el relleu de les forces africanes. Però l’arribada de les tropes franceses i malianes a la històrica ciutat no ha pogut evitar un dels episodis de destrucció patrimonial més greus dels provocats pels islamistes a Mali. L’Institut Ahmed Baba, un dels centres de referència per als estudiosos de la història medieval africana, ha quedat literalment arrasat per les flames. Pel que sembla, els combatents islamistes li van calar foc fa quatre dies, en els primers estadis de la seva retirada de la ciutat.

Els actes de pillatge i destrucció del patrimoni per part dels islamistes no són, però, un fet nou i vinculat a l’actual intervenció militar francesa. Ja al juliol les potències occidentals i la mateixa Unesco van expressar la seva preocupació i van manifestar la seva condemna davant l’evidència que els islamistes es dedicaven a destruir part del patrimoni històric i cultural del país. Mesquites i mausoleus han quedat arrasats els últims mesos, en una acció continuada que busca esborrar la història del país. (més…)