Posts Tagged ‘parlar’

 

El rebuig de com a amb valor comparatiu

 

rebuig

Sabem que “com” equival a “de la mateixa manera  que” i que “com a” equival a “en qualitat de”, és a dir, “d’acord amb la  condició (o categoria) de”. Si diem que una cosa és blanca com la neu, el que diem és que eixa cosa és blanca de la mateixa manera que ho és la  neu. I si diem m’ho va dir com a metge, el que diem és que allò  que em va dir la persona de qui parlem m’ho va dir en qualitat de metge, és a  dir, m’ho va dir d’acord amb la condició (o categoria) —en aquest cas,  titulació— de metge que té persona en qüestió.
Però en els modismes comparatius d’igualtat és  habitual en la nostra llengua emprar “com a” en lloc de “com”. És a dir, que en  eixos casos, “com a” assumix les funcions de “com” i passa a significar “de la  mateixa manera que”.
La Gramàtica normativa valenciana de  l’Acadèmia Valenciana de la Llengua contempla l’ús de “com a” amb valor  comparatiu i en la pàgina 210 diu:
Com s’ha indicat, la preposició “com a” també  s’usa amb valor comparatiu equivalent a ‘com si fóra’, ‘a la manera  de’:
Els supervivents es partien el menjar  com a bons germans.
Obria uns ulls com a plats.
Els pobres vells ploraven com  a xiquets.
Va caure un bac i es quedà com  a mort.
Corrien com a desesperats.
Tenien tanta fam que menjaven com  a llops.
N’eren tants en l’autobús que anaven  com a sardines.
Llàgrimes als ulls, bocins com  a punys.
L’ús de “com a” amb valor comparatiu, quan el  nom d’allò que prenem com a model apareix en plural i no va precedit d’article  és molt corrent. De fet, en el valencià popular parlat en els carrers i places  dels nostres pobles i ciutats, en el cas que ens ocupa s’usa únicament “com a”,  mai “com”. Una gran quantitat de modismes comparatius d’igualtat que diem en  singular usant com+article acostumem a dir-los en plural emprant “com a” i sense  article. Heus-ne ací alguns exemples:
adormir-se com un tronc /  adormir-se com a troncs
apegar-se com una llapassa /  apegar-se com a llapasses
cantar com un rossinyol /  cantar com a rossinyols
córrer com una centella /  córrer com a centelles
dormir com un tronc / dormir  com a troncs
lleig com un fes / lletjos  com a fessos
lluent com una navalla /  lluents com a navalles
menjar com un llop / menjar  com a llops
seguit com un fus / seguits  com a fusos
suar com una botija / suar  com a botiges
una veritat com un temple /  veritats com a temples
En alguns modismes comparatius que,  habitualment, es diuen només en plural, és normal emprar “com a” amb valor  comparatiu. Heus-ne ací alguns exemples:
caure com a mosques
celles com a màrgens
créixer com a bolets
llàgrimes com a cigrons
morir com a mosques
multiplicar-se com a conills
veritats com a punys
En la llengua dels nostres clàssics era normal  usar “com a” amb valor comparatiu quan el nom del model amb que es compara  apareixia en plural i sense article. Heus-ne ací un fragment de l’Espill de  Jaume Roig a on trobem la comparança matar com a conills, és a dir, matar de la mateixa manera com es maten els  conills.
“Apres s’uniren
casi ‘nfinides;
ensenyorides
han molt vixcut
he prou crexcut,
matant los fills
com a conills,
no les femelles.”
Hui en dia és cada volta més fàcil —sobretot en  la llengua escrita— trobar formades amb com comparances que el valencià popular  fa amb “com a”. Açò és degut al fet que la llengua culta no ha tingut en compte  el valor comparatiu de “com a” en la llengua viva a conseqüència de la nefasta  influència del castellà. Els correctors de les editorials canvien  sistemàticament els “com a” amb valor comparatiu per “com”, acció que deforma la  llengua dels autors. Vegem-ne un exemple.
En l’edició original de la novel·la Júlia d’Isabel-Clara Simó (Editorial La Magrana, Barcelona, 1984, pàg. 81) podem  llegir:
“A les set de la matinada, suats, cansats,  trasbalsats, el metge, l’amo i la dida rigueren com a bojos,  plens de llàgrimes, en sentir que el nen esclatava en un plor  incontenible…”
En l’edició corregida (Edicions Bromera, Alzira,  2003, pàg. 102) trobem:
“A les set de la matinada, suats, cansats,  trasbalsats, el metge, l’amo i la dida van riure com bojos,  plens de llàgrimes, en sentir que el xiquet esclatava en un plor  incontenible.”
A banda d’alguna canvis irrellevants com ara  emprar el perfet perifràstic en lloc del simple, canviar nen per xiquet o  eliminar els punts suspensius del final, observem que s’ha canviat com a bojos  per com bojos.
Com que el castellà diu i escriu “verdades  como puños” a nosaltres ens diuen que cal dir i escriure veritats com punys  malgrat que tots els valencians, espontàniament, diguem sempre “veritats com a  punys”. Eliminar “com a” amb valor comparatiu i substituir-lo per “com” ens  allunya del valencià genuí, tradicional i encara ben viu i ens acosta de manera  innecessària al castellà.
Anuncis

Els xanglots i més diacrítics

Posted: 16 gener 2014 in General
Etiquetes: , , ,
No sé
Una interferència absolutament innecessària, que està incrustant-se en la parla de molts jóvens, és “hipo”, paraula tan castellana com la catedral de Burgos, que va invadint el camp dels nostres “xanglot” o “sanglot”, que com tots sabem és el ‘sospir, convulsió, contracció espasmòdica del diafragma, que determina una brusca sobatuda del tòrax i de l’abdomen, que va acompanyada d’un soroll característic’. Fa uns quants dies vaig sentir una mare joveneta dient al marit “Pega-li unes quantes palmadetes al xic en l’esquena, a vore si se li’n va el xanglot”. Vaig pensar que encara no està del tot perduda tan nostrada manera d’anomenar eixe sospir i convulsió toràcica. Amb formes paregudes, arreplegades en diccionaris i, també, com molt bé il·lustra Eugeni S. Reig, en Valencià en perill d’extinció, en tenim altres com “xinglot o “singlot”, totes ben nostres. I no cal que ens omplim d’“hipos”, amb els nostres xanglots i semblants ja anem bé.
Però “xanglot” té també un altre sentit que no té res a vore amb l’anterior, com és quan ens referim a un “xanglot de raïm”, que apareix ben poc en els llibres, però que és usada en moltes zones valencianes. Com sabem, en esta accepcció, és ‘una porció o pomellet d’un penjoll de raïm”. Sembla que procedix de “singló”, i també hi ha les variants “xingló” i “xinglot”, tot molt coincident amb les formes de l’altre significat, esmentat més amunt, de convulsió toràcica. Per cert, que a “xanglot” no li fa falta cap accent diacrític per a diferenciar els dos sentits tan dispars que té. I encara com no ha hi hagut la intervenció “il·luminada” de posar-li el fatídic palet “diferenciador” per a, suposadament, destriar el sentit de cada “xanglot”. Perquè ninguna falta que fa, com tampoc a “cap”, “port, “moll” “alçar” i dotzenes i dotzenes més. Com no li cal a la gran majoria de les vora 60 paraules que en porten. Per exemple, ja em diran el paper que fa el diacrític en una frase com “La meua néta va vindre ahir i em va deixar la casa ben neta” o “Frederic i Rosalia venen la casa perquè ja no vénen pel poble”. Complicar innecessàriament. De segur que ningú es confon de “xanglot” en “Vols raïm?”, “Dóna-me’n un xanglot”, ni en “Deixa-la, quan li passe el xanglot ja parlarà”.xanglot

Baratar i barata

Posted: 28 Novembre 2013 in General
Etiquetes: , , , ,
barata

El verb “baratar” era molt usat fa quaranta anys en arrere. Ara s’utilitza molt poc, tal volta perquè ja no baratem tant com baratàvem; i com que tampoc s’empra massa en els textos escrits, eixe pobre verb, tan nostrat, ha perdut vitalitat entre els jóvens. Per això, per estar en trànsit de desaparició, Eugeni S. Reig el va incloure en l’impagable recull lèxic Valencià en perill d’extinció. Té el significat de ‘permutar, intercanviar, donar una cosa i rebre’n una altra a canvi’. És sinònim de “bescanviar”. Quan jo era menut, recorde que hi havia els baratadors, que, entre altres productes, barataven, és a dir canviaven o bescanviaven, gots, plats i coberteria en general per pells de conill. També es baratava arròs per oli o blat. Una part de l’economia en la societat agrària o rural es realitzava baratant, intercanviant. En un sentit modern de baratar podríem dir que, de vegades, es baraten/permuten solars per vivendes fetes. O que ‘Han baratat la moto per un gos de raça”. L’acte de baratar és la “barata”, és a dir ‘bescanvi, intercanvi, permuta, sense mediació de diners’: “Va fer la barata de la bicicleta de muntanya per un equip de música”, “El xiquet ha fet la barata de cromos per tebeos”.

A més de substantiu, la paraula mencionada, “barata”, pot ser preposició o locució preposicional, “a barata”; tampoc té els favors del model llibresc, però és viva encara en el valencià col·loquial, almenys en poblacions mitjanes i menudes. També la inclou, en les dos categories gramaticals, Eugeni S. Reig en l’esmentat llibre. És sinònima de “a canvi de”, “en canvi de”: “Barata el favor que m’ha fet, li he regalat un mòbil ”. Ma mare deia que, quan encara era ben xiqueta, feia de passejadora (cuidadora) d’una criatura de bolquers “barata el berenar”. Cap als dotze anys, va pujar en l’”escalafó laboral” i igualment passejava una altra cria, però també agranava i escurava en la casa del bebé “barata esmorzar, dinar i sopar”. Berenar, no. Esperem que la “barata”, com a part de l’economia domèstica, no torne ací i que desaparega del tot del planeta, perquè en algunes parts del món encara està present. I que ningú treballe barata un sou de misèria, com voldrien les sangoneres i els voltors de les selves financeres, que ausades que n’hi ha.

(més…)

¿Iaio i iaia o avi i àvia?

Posted: 22 Novembre 2013 in General
Etiquetes: , , ,

avi

Per a denominar el pare o la mare, tant del pare com de la mare d’una persona, la nostra llengua té les paraules avi i àvia. La paraula àvia és exactament la paraula llatina AVIA, femení de AVUS, del mateix significat. La paraula avi és un masculí analògic format a partir d’àvia, molt probablement perquè els infants coneixen i criden primer l’àvia que l’avi.

Els xiquets xicorrotius, quan comencen a parlar i no són capaços de pronunciar correctament les paraules que els diuen les persones grans perquè, per a la seua mentalitat infantil són massa llargues o massa complicades, creen un llenguatge propi en el qual les paraules de la llengua que aprenen són substituïdes per vocables infantils elaborats repetint la primera o la darrera síl·laba de la paraula en qüestió. Així, repetint la primera síl·laba, de pare fan papa, de mare, mama, de pixar, pipi, de cagar, caca, de nonir(variant formal de dormir que usen els adults quan s’adrecen als xiquets), nono, de biberó, bibi, etc. Però en alguns casos la paraula infantil es forma repetint la darrera síl·laba, com quan de germaneta fan tata. D’eixa manera és com els xiquets que encara no saben parlar han creat la paraula iaia, repetint el final de la paraula àvia. La paraula iaio és un masculí analògic format a partir del femení iaia. Joan Coromines en el seu DECat (I, 516b15) diu: “[…] però més estesa, és la forma iaia del llenguatge infantil del català central, occidental, etc. (també val., eiv. i men., segons AlcM); […]” I en el mateix DECat (IV, 875a11) diu: “En el Continent la variant afectiva iaio, iaia, resta pertot, si fa no fa, com a terme de parentiu, especialment en el llenguatge infantil o acriaturat […]”

¿Què pensaríem d’un adult que, en el seu llenguatge quotidià diguera habitualment papamamapipi,cacanonobibitata, etc.? Doncs exactament això mateix és el que hem de pensar dels que usen iaio i iaia en lloc d’usar avi i àvia, paraules patrimonials de la nostra llengua heretades del llatí i quasi idèntiques a les que empraven els antics romans fa més dos mil·lennis. Usar un llenguatge infantiloide i acriaturat en contextos formals toca en el ridícul.

(més…)

“No hi ha que fer-ho”

Posted: 9 Novembre 2013 in General
Etiquetes: , ,

emoticono pensant 

Les perífrasis verbals són la unió de dos verbs que expressen una única idea. En concret, estan formades per un verb auxiliar i un altre de principal, representat per un infinitiu, un gerundi o un participi. N’hi ha que expressen probabilitat (“Deus tenir molta set”), d’altres obligació (“Hem de llegir aquest manifest”), imminència (“Començava a ploure quan vam arribar”); intencionalitat (“Volem ser-hi abans de les set”) o reiteració (“Ho tornarem a intentar”). Ara bé, cal parar esment en algunes perífrasis que sovint es construeixen incorrectament. Aquest és el cas de les perífrasis de probabilitat, que s’han de formar amb el verb deure + infinitiu (o amb un verb acompanyat dels adverbis probablementsegurament o potser), però que són incorrectes quan s’expressen amb un temps futur o condicional. Per exemple, “Serien les dues de la matinada quan van plegar” o “Com ja sabràs, ho han deixat córrer”, en comptes de “Devien ser les dues de la matinada quan van plegar” o “Com ja deus saber, ho han deixat córrer”.
Una altra de les perífrasis que sovint es forma erròniament és venir + gerundi (“Fa setmanes que us vinc avisant que no vindrà”), que la podem corregir fent servir el temps verbal simple corresponent: “Fa setmanes que us aviso que no vindrà”).
Tampoc és correcte anar + infinitiu quan indica una acció d’un futur immediat en un context de present. Per exemple, “Vaig a dir-t’ho perquè ho sàpigues” o “El concert va a començar”. En aquests casos, hem de recórrer a les formes de futur: “T’ho diré perquè ho sàpigues” o “El concert començarà ara mateix”. Aquesta perífrasi només es pot utilitzar quan fa referència al passat: “Ho anava a dir però vaig callar”.
Finalment, per expressar l’obligatorietat d’una acció tenim diverses maneres de fer-ho: haver de + infinitiu;haver-se de + infinitiu; caldre + infinitiucaldre + que + subjuntiuser necessari + infinitiu ser necessari +que + oració subordinada. Són totalment inacceptables les construccions “tenir que”, “haver-hi que” i “ser precís que”. És a dir, la frase “No hi ha que fer-ho”, la podem corregir per: “No s’ha de fer”, “No cal fer-ho (o ‘que ho facis’)”, o “No és necessari fer-ho (o ‘que ho facis’)”.
 
Sabíeu que…
En català són incorrectes les perífrasis verbals formades amb venir + gerundi, “tenir que”, “haver-hi que” i “ser precís que”.

Oli en un cresol

Posted: 3 Novembre 2013 in General
Etiquetes: , ,

cresol

Fa uns quants dies vaig sentir dir al pare d’un xiquet problemàtic la locució “mà de sant”, un calc del castellà i estranya totalment a la parla valenciana. La frase era “Al meu fill l’han canviat de grup en l’institut i ha sigut com mà de sant”. L’autor de la dita és valencianoparlant d’adquisició un poc tardana, que molt bé, ja voldríem que n’hi hagueren molts milers més, però es nota que no domina el valencià del carrer i col·loquial, perquè eixa traducció, del castellà “mano de santo”, no l’haguera feta, crec, ningú que parle en esta llengua des de les primeres paraules. Un calc innecessari, que l’hem pogut vore també en algun blog, no revisat degudament. Ai, els traductors automàtics! En valencià, com en qualsevol llengua del nostre entorn, abunden les referències a sants concrets o al santoral en general, en el refranyer i en la fraseologia popular, però de vegades, allà on altres llengües els invoquen, nosaltres tenim solucions lingüístiques més terrenals i prosaiques. Per exemple per a eixa locució  disposem de l’expressió “oli en un cresol”. En la frase citada, en bon valencià seria “Al meu fill l’han canviat de grup en l’institut i ha sigut com oli en un cresol” que com sabem significa ‘aplicar un remei ràpid i molt eficaç’. En el mateix sentit, en altres parts i variants de la llengua, també tenim “oli en un llum”, que ve a ser el mateix”. No obstant, els sants els invoquem en moltíssimes altres expressions. Per exemple quan preguntem per quin motiu, quina fanalitat, quin pretext: “A quin sant?”, i no “¿A sant de què?”, que és un altre calc, més perillós que el mencionat anteriorment perquè està introduint-se en la parla de massa valencianoparlants de tota la vida. Es diu per a manifestar estranyesa per alguna cosa que algú proposa, “A quint sant em dius això?”, sinònim de “Per què em dius això?”. En alguns indrets, en el mateix sentit, li lleven el sant i dirien ¿Per quins cinc (o set) sous em dius això? En molts altres mantenim el sant com en castellà i “Dormim com un sant (o “com els sants”)”, és a dir, ‘profundament’, cosa comprensible, perquè es veu que els sants, lliures de pecats terrenals, dormen ben tranquils i a gust. I les santes també, supose.

Sevilla

Sevilla. Una amiga meva visitava amb una companya la ciutat en un autobús, en la part davantera i prop del conductor. Parlaven en català i al cap d’una estona tal conductor els va preguntar: “Señoras, hablan vds. en catalán porque es su costumbre o para joderme?” Jo sabia de l’agilitat mental de l’amiga, que va permetre contestar-li: “Evidentemente, sólo para joderle, cosa mucho más importante que hablar en lengua tan rara de su bonita ciudad.

 

Madrid. Un altre conegut meu, advocat, agafa un taxi. Durant el recorregut, el telefonen del seu despatx de Girona, i s’inicia una conversa. Al cap d’una estona, el taxista, molt molest, li diu: “Lo siento, en mi taxi no se habla catalán. Haga el favor de bajar; no le cobro nada.”

 

Mar Bàltic. En un creuer, quatre parelles catalanes sopen. Si bé parlen en català, a l’hora de la comanda s’adrecen al cambrer, sud-americà, en castellà. De la taula del costat s’aixequen uns altres passatgers que ja han sopat. En sortir, els comenten: “Para poder comer sí que habláis en español.”

 

Tots tres comportaments tenen com a denominador comú:

a) Que cap dels catalanoparlants dialogava amb cap dels tan profundament agreujats, que, en conseqüència, no podien invocar allò de la mala educación.

b) Que la seva reacció no fou immediata (gairebé al final del trajecte tant en autobús com en taxi i havent ja sopat en el creuer), cosa que suggereix una tolerància inicial que va minvant en anar escoltant l’altra parla, fins a esdevenir irritació acumulativa i, finalment, fet mortificant.

 

Estat de mortificació que no s’hauria generat mai si els mateixos actors haguessin parlat, per exemple, en xinès, ja que s’hauria considerat natural aquesta llengua en un ciutadà de tal nació, concepte aquest darrer tremendament important per als devots del “nacionalisme d’estat” (que, per cert, mai és presentat com a tal, sinó negat i substituït pel terme “patriotisme constitucional”, ja que queda reservat el “nacionalisme” com a substantiu i “l’excloent” com a adjectiu als de caire “perifèric”, sempre aberrants), un nacionalisme d’estat que disposa de mecanismes formidables per penetrar profundament en el moll de l’os dels seus súbdits (sovint, imperceptiblement).

 

Per això, Anne Marie Thiesse assenyala: “El sentiment nacional només és espontani quan ha estat fortament interioritzat; és necessari que abans hagi estat ensenyat.” Aquells creueristes, el conductor d’autobús i el taxista creuen que Espanya és una única nació del tot consolidada, de pedra picada, i que a una única nació li correspon, en conseqüència, una única llengua, i per tant no hi ha pitjor espanyol que aquell que no parla la “llengua comuna”.

 

I si el nacionalisme d’Estat és consubstancial a qualsevol país en possessió de l’esmentat estat, en el cas d’Espanya la cosa s’ha exasperat per allò de “la España invertebrada”, que tants esquinçaments d’ànima ha produït, al redós de l’“España me duele”.

 

Com va assenyalar Harold Laswell, “nació feliç és sens dubte aquella que mai té cap pensament sobre si mateixa”, als antípodes, doncs, del pensament recurrent de Madariaga, Américo Castro, Ortega y Gasset, Sánchez Albornoz, Unamuno i molts altres d’actuals de menor volada, que, amb l’esperit “doliente”, escriuen tan agònicament sobre la nación española, sabent en el racó més analític del seu cervell que tal “única nació” té molt més de ficció que de realitat. (més…)