Posts Tagged ‘història’

Alguns dels invents i troballes més famosos els devem a la simple casualitat

La història és plena de descobriments sorprenents, però no totes han estat buscades o planejades. Algunes es deuen a la serendipitat (un descobriment casual o imprevist), com aquestes deu troballes. (més…)

DOS TRACTATS CLAU: COMPROMÍS DE CASP I PAU D’UTRECHT

La pau d’Utrecht
Origen: VilaWeb

La signatura de la pau d’Utrecht (1713), que posava fi al llarg conflicte internacional començat el 1702, la guerra de Successió d’Espanya, s’ha de considerar des de dos punts de vista.En primer lloc, restablia una pau anhelada per tothom, atès que aquella guerra mundial havia costat 1.251.000 vides i havia empobrit els principals països implicats. D’una altra banda, va comportar una novetat important en l’ordre internacional: per damunt dels interessos de les cases dinàstiques s’establia un dret racional. Per exemple, s’imposà la renúncia dels Borbó a governar alhora a França i Espanya. També establia un nou equilibri europeu, amb una certa igualtat entre els països poderosos, per bé que els britànics, guanyadors de la guerra, esdevenien una potència indiscutible. Quant a la monarquia hispànica, la gran paradoxa és que si el 1700 un ‘partit nacional’ castellà es va mobilitzar en favor d’un Borbó per ocupar el tron pensant que seria la millor garantia per a mantenir la integritat territorial del regne, el resultat d’Utrecht fou totalment contrari a aquestes expectatives: la pèrdua de Gibraltar, Menorca, els Països Baixos, Milà, Nàpols, Sicília, Sardenya i Sacramento, a banda les importants concessions comercials als britànics (‘asiento de negros’ i ‘navío de permiso’ a les Índies) confirmen el declivi d’Espanya en l’escena internacional. Això sí: els Borbó van aconseguir d’entronitzar-hi un de la seva dinastia.En relació amb el ‘cas dels catalans’, Utrecht va significar la renúncia dels britànics a garantir les constitucions, en contra d’allò que el plenipotenciari de la reina Anna, Mitford Crow, s’havia compromès a fer en el moment de signar el pacte de Gènova el juny del 1705. En aquell pacte els catalans s’havien compromès a donar suport a les tropes angleses per posar al tron l’arxiduc Carles III. No és que els britànics hi renunciessin d’entrada. De fet, els intents del seu ambaixador a Madrid, Lexington, van ser reiterats. Però a l’últim moment el ministre britànic Bolingbroke, després d’haver insistit que es respectessin ‘els antics drets dels catalans’, arran de la negativa absoluta de Felip V a negociar aquest punt, claudicà i acceptà la fórmula cínica que li proposà el duc de Monteleón, plenipotenciari de Felip V. Segons aquesta fórmula, el rei garantia als catalans ‘tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles’. Significava, ras i curt, la liquidació. De poc va servir que l’ambaixador català Pau Ignasi de Dalmases fos rebut per la reina Anna, a qui va demanar suport recordant-li en un sentit discurs que els catalans s’havien implicat en la guerra per incitació dels anglesos i que, en definitiva, lluitaven per unes lleis i unes llibertats semblants a aquelles de què gaudien ells. O que un grup de vint-i-quatre whigs (partit aleshores a l’oposició) de la Cambra dels Lords presentés una súplica a la reina per tal que els catalans poguessin conservar les seves ‘llibertats, tan valuoses per a ells i, així, continuar gaudint de llurs justos i antics privilegis’.Resolt aquest obstacle –innegociable, segons les instruccions que va donar als plenipotenciaris–, Felip V tenia les mans lliures, bo i apel·lant al ‘justo derecho de conquista’, per a liquidar l’estat català i posar fi a la monarquia composta dels Àustria. Aleshores instaurà la Nova Planta, absolutista, uniformitzadora, jeràrquica i militaritzada. Fou un retrocés indiscutible en termes de modernitat política, perquè el sistema abolit, basat en una concepció política que podríem qualificar de ‘republicanisme monàrquic’, en què el poder del rei era limitat per les constitucions, s’orientava cap al camí del parlamentarisme. Es tractava d’un sistema que feia possible una remarcable participació política de l’home comú en les institucions. La defensa (mitjançant una solidaritat interclassista) d’aquestes llibertats que eren amenaçades és, justament, una de les claus per a entendre la resistència dels catalans durant tretze mesos, un cop abandonats pels aliats, fins a l’entrada a Barcelona de les tropes borbòniques l’11 de setembre de 1714.

Joaquim Albareda

  El Compromís de Casp


En aquesta fita, dedicada a l’anomenat Compromís de Casp però que, en justícia, hauríem d’anomenar Iniquitat de Casp, ja que va representar el triomf d’una conxorxa iniqua i il·legal, García de Cortázar esmenta explícitament, per primer cop, Catalunya, però ho fa, tan sols, per alegrar-se’n que caigués sota domini castellà.
 
Així ho explica l’autor:
 
“Sucedió hace seis siglos. El pacto entre los reprresentantes de los reinos de Aragón, Valencia y el principado de Cataluña para elegir un nuevo rey a la muerte de 1410 de Martín I de Aragón –sin descendencia y sin sucesor aceptado– supuso la entronización de un Trastámara, Fernando de Antequera, en la corona de Aragón.”
 
Trobem, en un sol paràgraf, un grapat d’aberracions defensades, tradicionalment, per la historiografia espanyola.
 
D’entrada, el fet de qualificar de pacto l’acord que en va resultar ja és una inexactitud total. El procés que va conduir al compromís va estar ple d’il·legalitats i irregularitats. La primera, entre moltes d’altres, que l’autor denuncia sense adonar-se’n, va ser l’absència del regne de Mallorca en les en el procés i en les votacions. Una sèrie de representants dels diversos regnes, fos per suborn o coacció, van accelerar els debats i les votacions per impedir que els balears arribessin a temps.
 
Una altra de destacada va ser la de donar preeminència a una línia de successió femenina abans que a una de masculina. La llei catalana no reconeixia el dret al tron a aquells que no tinguessin parentiu amb el Casal de Barcelona per via masculina. Tant que els agrada als castellans la legalitat i el compliment de la llei, però només les defensen quan els interessa. I, a més a més, tot el procés estava sotmès a l’amenaça d’una intervenció militar castellana quan no hi havia temps de preparar un exèrcit per neutralitzar-la.
 
És clar que tot plegat ja havia començat malament. L’hereu legítim, Martí el Jove, havia mort durant una campanya militar a Sardenya, deixant Martí I sense hereu [1]. La historiografia diu que Martí el Jove va morir de paludisme després d’una triomfal campanya militar a Sardenya contra els sards que s’havien rebel·lat amb l’ajut genovès. Després de la contundent victòria que va acabar amb la rebel·lió, Martí va emmalaltir i va morir, diuen que de paludisme. En qualsevol cas va ser una malaltia que, segons sembla, només el va afectar a ell en tot l’exèrcit, la qual cosa ens sembla més que sospitós. Un any després, una altra molt oportuna mort, la del rei Martí, va dur el país i tota la Corona a la Iniquitat de Casp, i a la submissió a un monarca estranger [2]:
 
Mort el seu únic fill, al darrer representant del Casal de Barcelona no li quedava cap hereu directe legítim. Així doncs, Martí I va negociar amb el papa i cunyat seu, Benet XIII, el reconeixement de Frederic d’Aragó i Luna, fill il·legítim de Martí el Jove, com a legítim hereu i, per tant, com a successor a la corona. Les negociacions van reeixir i es va acordar que, el dia 1 de juny de 1410, se signarien els papers per fer realitat aquesta legitimació. La corona tornaria a tenir hereu legítim.
 
El dia abans,però, el rei Martí, mentre sopava amb Ferrer de Gualbes, es va trobar malament de sobte i va morir al cap de poc. Durant l’agonia, el mateix Ferrer de Gualbes va arrencar al rei moribund que heretaria la corona qui, per justícia, hi tingués dret. O, almenys, així va ser explicat. Un sobtat i sospitós canvi d’opinió del monarca, decidit com estava a fer hereu el seu nét. Martí I tenia 54 anys i, si bé és cert que l’esperança de vida en aquells temps era molt menor que l’actual, per a un home ben alimentat, que no havia passat mai privacions, no era una edat massa avançada per morir.
 
La manca d’un hereu designat va dur cap a l’anomenat Compromís de Casp. Val a dir, però, que l’únic vot català necessari perquè es consumés la iniquitat va ser el de Bernat de Gualbes, més que probable parent del company de taula de Martí l’Humà i testimoni del canvi d’opinió del rei en els darrers instants de la seva vida.
 
Segons explica Joan Amades, Ferrer de Gualbes i la seva família van beneficiar-se d’un sobtat enriquiment en els anys posteriors a la coronació de Ferran d’Antequera, la qual cosa fa encara més contundents les sospites al voltant de l’estranya i sobtada mort de Martí I, el seu sorprenent darrer canvi d’opinió i, de retruc, la del príncep hereu.
 
Les conseqüències d’aquesta sobtada mort són ben conegudes per tots: l’entronització d’una dinastia estrangera en la figura d’un monarca que no coneixia el nostre idioma i que era aliè als costums i les lleis del país, quan no les menystenia directament. Unes lleis que feien del català el poble més franc i amb més control sobre el poder reial més limitat de tota Europa. Tots aquests són aspectes se li escapen absolutament a García de Cortázar.
 
Aquesta manca absoluta de respecte per les lleis i costums catalanes d’un castellà esdevingut rei de Catalunya van provocar nombroses i gravíssimes topades amb les institucions. I, ironies del destí, Ferran I, el primer rei de la dinastia Trastàmara va morir en circumstàncies similars pocs anys després “de unas yerbas que le dieron”, segons testimonia el cronista aragonès del segle XVI, Jerónimo Zurita. Es diu que, per això, el seu fill i hereu Alfons IV el Magnànim, es va absentar de Catalunya de seguida que va poder, es va instal·lar a Nàpols i mai més no hi va tornar. Cal destacar que, abans de marxar el 1422, es va adreçar a les corts catalanes en castellà. Es veu que en 10 anys de viure a Catalunya no havia tingut prou temps per aprendre el nostre idioma.
 
El més conegut adalil de la causa de l’intrús castellà va ser Vicent Ferrer, al qual Ferran d’Antequera havia donat paraula que, si arribava a ser rei, donaria tot el seu suport al papa d’Avinyó. En aquell moment, la cristiandat catòlica estava dividida pel Cisma d’occident i coexistien dos papes, un a Roma i l’altre a Avinyó, cadascun amb els seus respectius suports polítics. Ferrer era un acèrrim partidari del d’Avinyó. Davant d’aquesta promesa, Vicent Ferrer va fer mans i mànigues per aconseguir que el Trastàmara fos nomenat rei. Tanmateix, un cop coronat, Ferran d’Antequera, seguint la tradicional manera de fer dels governants castellans que ha arribat fins avui, es va oblidar totalment de les promeses fetes a Ferrer i va donar suport a qui li va convenir.
 
L’altre aberració que, com aquell qui no vol la cosa, l’autor ens deixa anar és la de qualificar, gens innocentment, Catalunya com a principado, evitant en tot moment d’anomenar-la regne, denominació que, des de sempre, havia recollit la documentació cancelleresca i que, fins i tot els Borbons del segle XVIII havien utilitzat.
 
Apareix aquí l’anòmala denominació de Corona d’Aragó que és com s’anomena des del segle XVI la confederació d’estats que, amb Catalunya com a estat capdavanter, constituïren la Corona Catalana, i que alguns autors ja han denunciat[3].
 
I l’autor es treu totalment la careta quan, cofoi, acaba aquest capítol afirmant:
 
“Plenitud del poder castellano en el siglo XV”.
 
En efecte, d’això es tractava: d’aconseguir, de la manera que fos, que Castella, millor dit, les elits castellanes que diuen defensar Castella, s’apoderessin de la Corona Catalana via assassinats, coaccions, irregularitats i il·legalitats; però, això, tant se val, l’important és assolir la fita.
 
Gairebé l’endemà de l’entronització de l’il·legal rei més de tres-cents castellans van ocupar els principals càrrecs del país, tan eclesiàstics com seculars, civils i militars, càrrecs que les lleis dels diferents estats de la confederació exigien que només podien ser ocupats per gent natural de la corona i no per estrangers. Estrangers que no sabien ni volien saber res ni de les nostres lleis ni del nostre idioma. L’arribada d’aquests va provocar greus tensions en tota la corona, un tema encara pendent d’un profund estudi.
 
Aquest fet que va tenir lloc fa pocs més de sis-cents anys va significar el punt de partida de la nostra submissió a les elits castellanes, de la repressió de les nostres llibertats i el nostre idioma i el primer pas cap la reducció del nostre país a l’estatus de colònia.
  
Carles Camp
16 de juliol de 2013

José Pellicer, durant la guerra de separació de catalans i portuguesos d’Espanya (entre 1639 i1644 amb Pau Claris a Catalunya), recull des de Madrid (capital dels regnes hispànics a partir de Felip I), els diversos avisos que hi arriben i es fa eco del que hi passa. A part de les notícies sobre l’evolució de la guerra hi ha una notícia força xocant per la historiografia a què estem avesats, això és:

Un capità català bateja un territori  amb el nom de Nova Catalunya…

Evidentment el Consell d’Índies de Castella i la Santa Inquisició (que tot ho regeix el mateix), ja faran que el nom i la història futura siguin uns altres. El mateix que li pasà a Bartomeu Casaus (Bartolomé de las Casas) i als predicadors de València que copiaven els manuscrits de la història que ha desaparegut en la narració que ens ha arribat.

La notícia de l’avís que arriba a la cort diu així:

“Aviso de 3 de septiembre de 1641

Prodigios.-Descubrimientos nuevos en América.

En la Compañia de Jesus se está escribiendo sobre la figura de un eclipse de sol que el año pasado acontecio en las Indias, con aspectos y señales bien terribles y raros. También ha venido nueva de que un capitán catalán ha descubierto con las armas de S.M una gran provincia, que llaman Nueva Cataluña, y fundado nuevas poblaciones, y se trata de poner obispo”.

Actualment,  a Veneçuela no hi ha una Nueva Cataluña, i si una  Barcelona (estat de Anzoategui) que s’havia dit Nueva Barcelona, segons la divisió territorial històrica de Veneçuela proposada per Joan Orpí i del Pou;  militar nascut a Piera (1593) i mort a Nova Barcelona (1645). També batejà Nova Tarragona (1638) una altra  ciutat veneçolana, i a la mateixa  Veneçuela  hi ha la ciutat València.Nova Catalunya comprenia territori extens entre el Cap de Codera i Los Altos de San Felipe de Austria (actualment Cariaco), i de Codera fins a l’Orinoco. De manera general, Orpí pretenia que el sector entre els territoris de la governació de Caracas i de Cumanà—llavors anomenat Nueva Andalucía—, passés a anomenar-se Nova Catalunya, i ho justificava per les fundacions de Nova Barcelona i Nova Tarragona. La petició d’Orpí a Felip III no obtingué resposta, a causa del malestar polític entre Catalunya i la monarquia hispànica. Malgrat tot, la denominació arribà a tenir un cert estat oficiós, com ho revelen alguns documents escrits, entre els quals la coberta d’un informe de l’Audiència de Santo Domingo (1639), sobre la situació de la zona colonitzada per Orpí. Finalment, el 1654 els territoris que havien de constituir la governació de Nova Cataluña passaren a formar part de la jurisdicció de Cumaná.

 José Pellicer, d’origen familiar aragonès,  fou cronista de Castella (1629), Aragó (1636) i el 1640 Felip III  l’anomena Cronista Mayor del Rey.  Avisos históricos (Edició de E.Tierno Galván, Madrid, 1965) el recull  citat d’on traiem la notícia es considera un precursor del periodisme castellà.

(més…)

Actuar en veu alta no és el mateix que fer-ho en silenci. Pot semblar una obvietat, a priori, però si reflexionem amb una mica de profunditat, veurem que la comunicació no és necessàriament sempre en veu alta. ¿Com ens comuniquem, doncs? ¿Com ensenyem? ¿Com aprenem? L’educació al segle XXI és cada cop més en silenci. Les noves tecnologies ens permeten accedir a la informació de manera instantània, precisa, ràpida però sobretot individual i independent. El lloc on s’emmagatzema la informació en la societat actual tendeix a situar-se a l’ordinador, al núvol. En definitiva, una extensió del text escrit. ¿Resulta, doncs, que estem perdent  la capacitat d’escoltar? ¿Resulta que l’individu no serà més una font de coneixement i saviesa, sinó que serà únicament l’eina per interpretar-la?

arts liberals.jpg

Les arts liberals estiren del carro de la Santa Teologia (Biblioteca de Salzburg, ms. III, 36).

A tot això, ens remuntem uns quants segles enrere. Al segle XIV, el gran erudit Francesc Eiximenis escrigué un tractat que duia per títol: Tractat del seny de l’oir. En aquest tractat, Eiximenis feia un vertader elogi de la paraula, afirmant que aprèn molt millor la persona que ha escoltat tal cosa d’un altre, en veu alta, que no pas el qui ho ha llegit. Aquest principi s’aplicà en general durant tota l’època medieval per tots els processos educatius, ja foren institucionals o bé quotidians. No és casualitat que la paraula que utilitzaven els medievals per referir-se a estudiar fos, precisament, oir. Els estudiants de l’Estudi General (universitat) no “estudiaven” teologia, ni dret, ni medicina. Els estudiants “oïen” la lliçó. El llenguatge comú, doncs, era ben diferent. No és difícil imaginar una conversa entre dos escolars universitaris, tal com ens relata Eiximenis, en que un pregunta què hi fa tanta gent allà. L’altre li respon: “oir dret”. (més…)

Als jueus se’ls han atribuït molts tòpics al llarg de l’Edat Mitjana: garrepes, emmetzinadors de pous i viatgers, entre d’altres (alguns de negatius, altres de més neutres).  Avui, però, ens centrarem en el tòpic del jueu viatger, que té facilitat per anar d’un lloc a l’altre. Dels altres ja ens n’ocuparem un altre dia, si cal.

Com a investigadors ens cridava molt l’atenció la gran mobilitat dels jueus, perquè ens podia resoldre molts dels dubtes que ens havíem plantejat, des de fer-nos entendre millor el món del comerç fins al món del peregrinatge, o fins i tot poder copsar com viatjava el coneixement. També teníem dubtes més prosaics i menys intel·lectuals (sí, els investigadors també ens divertim amb la nostra feina): viatjarien aquests jueus amb un ganivet a la cuixa per defensar-se? Haurien de contractar guardaespatlles per protegir-se als camins? Viatjarien de nit tot camuflant-se entre les ombres per evitar el perill? Què menjarien? Doncs bé, ja us avancem que no, que tot això no ho hem trobat. Ja ens hagués agradat, ja, una descripció dels jueus vestits amb capa negra i esmunyint-se com el personatge del Zorro a través dels boscos de Catalunya. Però tot i que la documentació ens dóna molta informació, no ens ha pogut aclarir tots els dubtes.

Llavors, què en sabem i com ho sabem? Gràcies a fonts com ara llibres de viatges, epístoles, responsa o documentació notarial, hem pogut fer una primera visió de com viatjaven aquests jueus. Perquè sí, la mobilitat no és pas un mite i els jueus medievals tenien molts motius per viatjar.

D’una banda trobem el cas del peregrinatge a Terra Santa. Ens han arribat testimonis de primera mà, com el de l’arxiconegut Benjamí de Tudela o Meixul·lam de Volterra, que ens expliquen amb ets i uts tots els detalls del seu camí cap al Pròxim Orient. El fet de descriure totes les ciutats per les quals passen també ens dóna la seva particular visió del món. Perquè clar, no s’estan d’opinar quin menjar és millor o quin costum és més estrany comparat amb el seu propi. I, clar, sempre el seu serà el millor. Aquests personatges (bé, deixem-ho clar, són persones reals) eren acollits a totes les aljames o calls que trobaven al seu camí, donant-nos també informació sobre les diferents branques del judaisme que es podien trobar en aquell moment. Amb ells ens queda clar que els viatges són perillosos, que les caravanes pel desert són la manera més segura de viatjar i que el turisme religiós és la millor activitat que pots dur a terme a l’arribar a un nou indret. Sobre aquest últim punt, els nostres viatgers que arriben als diferents punts de la geografia del Pròxim Orient ja apuntaven la bona disposició i l’orgull de la comunitat local a fer de guies turístics per arreu.

Un altre motiu per viatjar és el comerç. De fet, és un altre gran tòpic atribuït als jueus, el de ser grans comerciants. I no és pas mentida, a les epístoles que s’enviaven els mercaders es pot veure l’activitat frenètica que duien: “compra’m tant de pebre, tant de seda i t’envio tants diners per si veus alguna cosa més…”. Visitar noves ciutats era també una manera de buscar negocis nous i ampliar els ja existents. Tot sembla suggerir que qualsevol viatge es podia aprofitar per fer estudis de mercat, fins i tot els religiosos. Us podríem dir d’uns quants peregrins que desembarcaren a la ciutat d’Alexandria i romangueren algunes dies estudiant possibilitats comercials per la zona nord d’Egipte abans no prengueren camí cap a Terra Santa. (més…)

En la part més alta de Tarragona s’alça impetuosa la catedral de Santa Maria, retallant el cel i dibuixant un perfil ben visible des de la llunyania, sigui per mar, sigui per terra. Però aquesta atalaiada situació no és casual, perquè els romans ja hi havien erigit en aquell mateix lloc una monumental plaça de culte, presidida al bell mig per un temple dedicat a August, del qual recentment se n’ha pogut concretar la ubicació precisa, gràcies als vestigis arqueològics trobats sota la nau central de la catedral.

D’ençà de la caiguda de l’Imperi romà, l’antiga Tàrraco va entrar en una espiral negativa que li féu perdre força davant d’altres ciutats emergents com Toledo i Barcelona; i la cosa s’agreujà encara més arran de l’ocupació islàmica (714), si bé sembla poc probable que quedés deserta, tal com s’ha exagerat en més d’una ocasió. Per això, quan al començament del segle XII els cristians van tornar a exercir el seu control sobre Tarragona, es van assentar les bases per redreçar el camí i recuperar el prestigi perdut. És en aquest context que hem d’entendre la construcció de la catedral, mitjançant la qual es volia simbolitzar de manera notòria el poder eclesiàstic restablert. Es va iniciar a les darreries de la centúria, amb un projecte condicionat per les subestructures romanes, tal com avui dia encara es pot apreciar en el seu monumental claustre. Pel que fa al temple pròpiament dit, traça en planta una creu llatina, amb tres naus cobertes per sòlides voltes de creueria, separades entre si per potents pilars resolts amb semicolumnes aparellades i columnetes angulars, i rematades per esplèndids capitells que combinen frondoses formes vegetals i geomètriques amb algunes escenes narratives de gran delicadesa. El transsepte és ampli i està coronat al creuer per un airós cimbori de perfil octogonal, mentre que la capçalera es compon de quatre absis disposats de manera esglaonada, d’acord amb una solució que recorda, amb matisos, la practicada a la Seu Vella de Lleida. (més…)