Posts Tagged ‘llegir’

David Bowie 100 llibres que cal llegir

Posted: 15 gener 2016 in Llibres
Etiquetes: , ,

Conèixer la llibreria d’algú és apuntar-se al seu jo més íntim…

fot_2862_gr

Quins són els 100 llibres que cal llegir, segons David Bowie? La pregunta va sorgir arran de David Bowie is, l’exposició impulsada pel Victoria and Albert Museum de Londres i que va recórrer l’univers del mític cantant pop.

Segons el comissari de la mostra, Geoffrey Marsh, David Bowie era un lector voraç, conegut per llegir un llibre al dia! Quina enveja tenir tant de temps per a llegir, Mr. Bowie…

Hem donat un cop d’ull a la llista dels 100 llibres que cal llegir, segons David Bowie, i descobrim la passió que el cantant sentia pels llibres editats en els 60, la qual cosa no té res d’estrany, si tenim en compte que la seua carrera es va iniciar en 1967. Ací estan fites de la contracultura com a Última eixida per a Brooklyn de Hubert Selby Jr o Kafka Was The Rage: A Greenwich Village Memoir, de Anatole Broyard, 1993.

Però el que més sorprèn és que no trie cap títol anterior a 1945!  No consta cap informació consultada que la selecció haguera de cenyir-se a la segona meitat del XX… Serà que Bowie considera que per a ser contemporani només es pot llegir així?

En la llista d’autors fonamentals per a David Bowie estan Truman Capote,Frank O’Hara, John Cage, Anthony Burgess, Ian McEwan, Yukio Mishima, Muriel Spark, Jack Kerouac, Lampedusa, Bruce Chatwin, Sarah Waters, Christopher Hitchens, Junot Diaz…
(més…)

Anuncis

Els nostres traductors

Posted: 6 Octubre 2013 in General
Etiquetes: , , ,

images

Ara que la llibertat condicional ens regala hores per llegir, valdria la pena retre un petit homenatge estival als nostres traductors. Per si ho desconeixien, els traductors són aquells proletaris de la lletra que els nostres crítics es ventilen amb una miserable frase a les seves ressenyes. Ben injust, perquè aquest curs ens ha deixat magnífiques versions catalanes d’obres universals: cal aplaudir, per exemple, l’extraordinària traducció que ens ha regalat Jaume Creus del Contra tota esperança de Nadejda Mandelstam (deixin el que fan i corrin a llegir aquest llibre!). El vodevil de novetats que monopolitza els suplements culturals ha fet passar desapercebuda una de les grans notícies d’enguany: Clara Formosa ha conclòs la traducció de la Pentalogia biogràfica de Thomas Bernhard, amb una traça bestial que atrapa tota la força de la sintaxi sageta de l’autor. Jordi Martín Lloret també ha fet el cim amb la pencada enorme que significa transvestir al català L’escuma dels dies de Boris Vian, i Martí Sales ens ha continuat alegrant l’existència amb una nova perla de John Fante: La Germandat del Raïm.

Cal aplaudir els editors de Quaderns Crema, El Gall, Viena i 1984 per aquests grans llibres i denunciar per enèsima vegada l’escassa importància que donem als nostres traductors, que subsisteixen com poden en condicions laborals pèssimes. Segons l’informe del CEATL, Catalunya té el trist privilegi de ser el quart país d’Europa amb més traductors literaris per metre quadrat, però el divuitè en termes de sous i dignitat laboral. Mentre els governs de països amb llengües minoritàries com Holanda impulsen la traducció de llibres estratègics per la salut literària del país –amb independència dels antulls del món editorial– els nostres traductors esprinten les neurones a 10 euros la pàgina, i amb obres no sempre majors. Quan aquest estiu obrin un llibre dediquin un pensament al camàlic que l’acaba de traduir, si és que ha tingut la mercè de sortir a la portada. Vist el panorama i el futur del seu art, una simple ullada compassiva serà tot un homenatge als nostres traductors.

(més…)

Zona Franca de lectura Kindle

Posted: 18 Juliol 2013 in General
Etiquetes: , , ,

A Casa del Lector et deixen un Kindle gratis per a llegir…
fot_2677_gr
Encara hi ha qui no coneix la Casa del Lector a Madrid: malament, perquè tenen idees tan fantàstiques com la “Zona Franca de lectura Kindle”.

Què és açò que sona tan… fred? Consisteix en alguna cosa tan senzilla i encertada com que si vas a la Casa del Lector i no portes llibre damunt, et deixen un ereader amb més de 100 ebooks carregats. Entre ells podràs triar entre El invierno del mundo de Ken Follett, Caperucita en Manhattan de Carmen Martín Gaite, El tango de la guardia vieja de Arturo Pérez-Reverte, Los juegos del hambre, de Suzanne Collins  o una bona ració de clàssics (La dama duende de Calderón de la Barca o El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha de Cervantes, entre altres).

La proposta naix d’una col·laboració entre Casa del Lector i Amazon i s’emmarca dins del concepte de Biblioteca Digital Casa del Lector (BDCL), en el qual estan treballant els experts de la Universitat Carlos III de Madrid i de Casa del Lector i que es donarà a conèixer íntegrament el pròxim mes d’octubre.

Per a gaudir de la Zona Franca de lectura Kindle només has de registrar-te en l’entrada de Casa del Lector. El servei és gratuït. En paraules del director de Casa del Lector, César Antonio Molina, “aquesta experiència ens acosta a un dels nostres objectius principals: generar lectors. En aquesta ocasió, en dispositius electrònics”.

Ens sembla una idea senzilla i eficaç per a animar a llegir, a tu no?

Enfortim els marges

Posted: 28 Mai 2013 in Educació
Etiquetes: , , ,

A través de la lectura de llibres com el que tractarem tot seguit, hom pot pensar que és molt injust l’esforç que han d’assumir els parlants de qualsevol de les anomenades llengües minoritzades per tal d’intentar, si més no, assolir el mateix estatus que d’altres parlants de llengües que gaudeixen d’una protecció específica i, en conseqüència, d’una bona salut.

llegir

Però així és, i essent ben cert que ningú, en néixer, no n’és culpable dels desgavells que s’hi troba escampats per casa seva, pel seu país o pel planeta, no és menys cert que, en créixer, sí que li pertocarà justament una part de la responsabilitat que calgui per mirar d’endreçar-los; ni que sigui una mica.

Pocs anys enrere, durant una conferència d’Alfons López Tena, ens va parlar als assistents de l’escriptor i polític francès Alexis de Tocqueville. Aquest va estar designat, el 1831, pel govern de França per anar als Estats Units a estudiar el seu sistema de presons. Fruit d’aquesta recerca va escriure, uns anys més tard, el seu llibre “La Democràcia a Amèrica”. Segons en Tena, els treballs de Tocqueville, i també la seva pregona inquietud intel·lectual, el van fer adonar-se que, per a copsar el nivell de benestar d’una societat qualsevol, el punt d’inici d’estudi n’han de ser els marges. Respecte de les presons americanes del dinou, el pensador francès sostenia que era important avaluar quines eren les condicions de vida dels seus presoners, car per ser aquests éssers humans privats de llibertat i d’altres drets, resultava més fàcil mesurar el grau d’aplicació de força que el poder podria arribar a imposar a tota la població en el cas que no hi haguessin impediments per fer-ho.

Ras i curt, que així com són tractats els marges o perifèries d’un sistema podem arribar a imaginar com seria tractat el centre (normalment més fort i consolidat), si no n’hi hagués resistència, i resiliència, o capacitat a resistir, concepte que l’autor ha treballat.

En el cas del llibre que comentem avui, “Qui estima la llengua la fa servir”, editat recentment per Barcanova, les similituds amb la teoria de Tocqueville són ben evidents. Perquè el seu autor, el psicòleg, mestre i escriptor Quim Gibert, malgrat ser nascut a Arenys de Mar, fa molts anys que resideix a la Franja de Ponent, concretament a Fraga (Baix Cinca). I fa encara més temps que malda per dignificar la llengua catalana, pròpia d’aquesta faixa interior del nostre àmbit lingüístic. Un àmbit, per cert, que resseguint la idea tocquevilliana adés apuntada, podria ser considerat perfectament com el marge, o bé com un més dels nombrosos marges de les terres de parla catalana. I això és rellevant pel que fa a la qüestió que aquí tractem. Perquè, per exemple, estudiant quin és el grau de promoció i protecció que el català rep a les terres de ponent (que, hores d’ara, és gairebé zero), podem entendre perfectament quin seria el tractament que rebria el català per part de les autoritats estatals espanyoles a d’altres nuclis on la consciència de la seva precarietat, i per tant, de la necessitat i urgència de la seva defensa, és més arrelada.

No obstant, i a més de les terres de ponent, no cal oblidar que, de marges, n’hi ha molts als nostres territoris: hom podrà parlar del País Valencià, de la Catalunya Nord, de les Illes, de l’Alguer i, fins i tot, a segons quines contrades, del mateix Principat, on ara mateix la situació de la nostra llengua no és gens tranquil·litzadora ni tampoc idònia.

En altres paraules, avui les agressions contra la llengua catalana es multipliquen arreu. N’hi ha prou amb que un sol alumne reclami rebre l’escolarització en castellà al sistema d’educació públic del Principat perquè la justícia espanyola obligui d’immediat a la resta d’alumnes del centre a ser ensenyats en aqueixa llengua, tot cruspint-se olímpicament les vigents i consolidades disposicions en matèria d’immersió lingüística. Al País Valencià resulten insuficients les places d’escolarització en valencià per als alumnes que així ho exigeixen, i el govern de la Generalitat valenciana no fa el menor esforç per a incrementar-les. A les Illes han volgut decretar que el català sigui una llengua de segona tant a l’administració com a l’educació. A la Catalunya Nord no hi ha rastre del català als estaments oficials i la seva precària existència depèn de lloabilíssimes iniciatives privades. A la Franja, finalment, l’amenaça de tenir l’ominosa denominació d’aragonès oriental per al català de totes i tots és una mostra de com de punyent pot ser l’Estat espanyol al moment de carregar, amb tots els mitjans possibles al seu abast, contra la nostra llengua, que és el mateix que dir que ho fa contra la nostra cultura i la nostra societat.

Així les coses, doncs, es fa més necessària que mai la tasca d’anar multiplicant iniciatives de denúncia, defensa i cura de la llengua catalana. La societat civil fa molt temps que ha agafat la paella pel mànec en aquest sentit però, malauradament, sempre hi surt un nou front de lluita per on l’adversari ens va colant les seves ignomínies i desraons d’Estat. L’objectiu, per ells, està ben clar: aconseguir que el castellà sigui plenament hegemònic a casa nostra, convertir-nos en els seus iguals i tenir garantit per sempre més el seu anhel atàvic de disposar d’una Espanya monolingüe en castellà, amb una ciutadania el més submisa possible. En justa reciprocitat, el nostre objectiu ha de ser la consecució d’un Estat propi català que garanteixi la digna pervivència de la nostra llengua a casa nostra, així com de la nostra cultura i formes pròpies de mostrar-nos al món.

Tenint això ben clar, mentre que la nostra emancipació, a tots els efectes, no acabi d’arribar, continuen essent necessaris llibres com aquest que Quim Gibert ha publicat fa escassos mesos. El llibre Qui estima la llengua la fa servir (Els catalans i l’ús del català) és un llibre plaent i estimulant. A més de la seva utilitat didàctica i instructiva, perquè proporciona arguments i recursos per poder sortir-se’n de situacions incòmodes, és de lectura amena i entretinguda. L’estil deliciós i delicat d’en Quim ens fa passar fulla rere fulla sense adonar-nos-en, insuflant en el lector la balsàmica sensació de trobar-se en un món evidentment imperfecte, però en el qual la paraula impossible gairebé és delictiva, i amb les solucions i els seus nombrosíssims exemples a l’abast.

Per a aquells que ja el coneixem, s’ha de dir que a les pàgines de l’obra s’hi troba el Quim narrador de contes i faules que ja havíem presenciat a tants indrets sota la forma de presentacions, jornades de conferències i activitats diverses. Però també és cert que, fins i tot per a aquests últims, l’obra presenta una solidesa formal tan formidable que constitueix una gratíssima sorpresa. Això és degut a la gran quantitat de referències, perspectives, cites, anàlisis i possibilitats que hi conté. És increïble l’arsenal (mai millor dit) de situacions reals relatades al seu sí, tendents a explicar als lectors fórmules per al millorament de la nostra situació lingüística i nacional, d’estratègies per a combatre el pessimisme, de savis consells per fomentar l’autoestima, i de raons, en definitiva, per aconseguir fer virtut de la nostra necessitat i no acabar defallint com a catalans, víctimes fàcils dels nostres botxins. Al llibre, Quim ens ho explica ben a les clares: no som els primers que hem patit aquests tràngols identitaris, probablement tampoc no serem els últims. Exemples n’hi ha, a dojo, que ens ho demostren i avalen, ja que altres individus, col·lectius i pobles han passat per situacions semblants al llarg de la història, molts d’aquests en moments ben recents, i han aconseguit superar-les i reeixir-se’n. Els exemples, com molt bé ens diu Quim, els tenim, i de tota mena. Ara només cal conèixer-los i seguir-los. I quan n’hi anem mancats, de recursos, sempre podem fer ús de la creativitat, de la intel·ligència, procurant fins i tot convertir la nostra lluita personal davant l’adversitat en un camí plaent i encoratjador i que tingui sentit per ell mateix.llegir llibre

Fa pocs anys, l’escriptor i llibreter valencià Rafael Arnal ens va dir sobre la seva participació a la lluita antifranquista als anys seixanta, que en realitat eren pocs com ell, i que la caiguda de la dictadura, en certs moments, no estava gens clara. Malgrat la por i la incertesa d’aquell període infaust, ell i els seus companys persistien, ja que sabien que allò que feien era just, que estaven carregats de raó, i que fent-ho ja s’hi sentien homes lliures, malgrat viure sota una dictadura. Amb aquest exemple es comprova un cop més que allò que més ens acaba omplint als humans és la capacitat que tenim per ajudar a d’altres. I això, en definitiva, ens el que ens ha ofert Quim Gibert amb aquest primer llibre seu en solitari: un argument irrefutable per a conèixer quins són els entrebancs en el camí de la nostra plenitud, i quines són o poden ser les maneres per superar-los. En el fons, una cosa tan senzilla com no deixar de parlar la nostra pròpia llengua, el català, pot ser de molta, moltíssima utilitat.

(més…)

Parlem de llibres

Posted: 10 Abril 2013 in General
Etiquetes: , ,

llibres

Com que comencen les vacances i els pocs recursos de què disposem ens inviten a romandre a casa, què millor que uns llibres que ens facin companyia i que ens ensenyin el que no sabem? Parlem doncs de llibres. Vull donar notícia, en primer lloc, d’un llibre de consulta extraordinari: un diccionari temàtic i fraseològic del valencià meridional (autors: Ovidi Carbonell, Josep Tormo i Jordi Colomina) que, a més de culte és divertit, perquè podem passejar per la nostra llengua i conèixer algunes formes no habituals. Es titula Tresor del valencià meridional i l’ha editat la Universitat d’Alacant. Si sabéssiu tot el que s’està fent per la llengua comuna al sud del país! Imprescindible: Una vida articulada del mestre Josep Maria Espinàs. És molt més que un recull d’articles: és una forma de veure la vida, civilitzada i elegant, i, a més, amb un compromís a la terra i a la llengua. Es pot obrir per qualsevol lloc –cosa que passa rares vegades– i fruir amb el verb alat i correcte de l’Espinàs. L’enhorabona.I el futur Estat de Catalunya? Si voleu saber-ho tot, absolutament tot sobre l’ecologia del futur immediat, cal llegir una obra cabdal: L’Estat ecològic: una proposta per a l’Estat català del segle XXI, de Santiago Vilanova, un expert que a més és un dels millors periodistes que ha donat aquest país. No us el perdeu. I si voleu xalar, recomano L’ull blau de Sibèria, del mateix Santiago Vilanova, que coneix aquest remot país i que ens hi trasllada amb una trama política amb tal habilitat que no ens deixa respirar. Literatura pura. Molt rar, trobar aquest paisatge en la literatura catalana: qui ho diu, que no som universals? Apassionant també la novel·la de Miquel Pujadó (sí, sí, un dels millors cantants catalans, impecable de veu i d’estil), El ficcionauta, on la realitat i la ficció es barregen. Si la comenceu ja no podreu anar a dormir sense acabar-la. I una delícia per a paladars satírics: Botifarra de pagès!, que escriu Lo Gaiter del Besòs, pseudònim del nostre culte company Ramon Solsona. Això sí que és humor, humor de debò! Afegiu-hi més llibres, és clar: m’he limitat a passar-vos “els meus”. Bones vacances.

La llengua de lectura

Posted: 9 Abril 2013 in General
Etiquetes: , ,

Llegir és un luxe i un privilegi. Llegir és la tercera en grau de dificultat de les quatre habilitats lingüístiques bàsiques que podem adquirir els humans. El llarg camí de la història de la lectura, juntament amb el laboriós aprenentatge personal de l’acte de llegir, ens habilita per a una funció suprema, la interpretació de les escriptures. Això sí, només les escrites en una determinada llengua. L’alfabetització ens fa lectors potencials d’una llengua.

Ara que torna la festa del llibre i de la rosa que el gloriós sant Jordi ens concedeix cada 23 d’abril, em pregunto un any més quines escriptures i quina llengua de lectura preferim i usem els catalans i catalanes. En el procés històric de recuperació de les llibertats i drets bàsics de la nació, de la llengua i la cultura catalanes, és saludable que en ocasions com aquesta ens interroguem sobre les nostres pràctiques de lectura. Unes pràctiques que, si bé són fruit de decisions personals molt íntimes, també aporten informació valuosa sobre l’estat general de la llengua.Quina és la situació actual de la lectura en català respecte del castellà a Catalunya? En la dinàmica actual de circulació de l’escriptura i per tant de les oportunitats de lectura per als usuaris d’una llengua, em sembla que hi ha tres àmbits principals a valorar: el llibre, la premsa i internet.

Les dades globals més recents que he pogut consultar sobre lectura de llibres corresponen al 2010 i procedeixen de les enquestes del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Segons l’estudi, de la població major de 14 anys declaren llegir (un o més llibres l’any) un 58,7 per cent, i d’aquests entorn d’un 25 ho fan en català, un 70 en espanyol i un 5 en altres llengües. Mentre els hàbits de lectura dels catalanoparlants són bilingües (48 per cent català, 50 castellà), els dels castellanoparlants són pràcticament monolingües (només un 10 per cent llegeixen en català).

A la premsa, la lectura en català, segons el mateix Baròmetre, no sols ha fet un salt notable –els lectors habituals són un milió, contra els gairebé 2,5 milions en espanyol–, sinó que la tendència sembla afavorir-ne un augment progressiu. Els tres diaris amb doble versió, editats abans només en castellà, venen bé la versió catalana i això podria estimular la doble versió dels esportius i comarcals que encara no la publiquen.

A internet, les pràctiques de lectura en català són un continent per explorar. Per desgràcia no disposem de dades precises sobre la llengua habitual d’ús a Catalunya quan la lectura es fa en pantalla accedint a internet i els seus diversos serveis a través dels múltiples dispositius d’accés (ordinadors, tablets, mòbils, etcètera). Tenim dades dels usuaris únics de portals i pàgines web en català, però són insuficients per avaluar-ne els hàbits de lectura segons llengua.

Les pràctiques de lectura en català han format part i encara conformen avui a Catalunya –i als altres països de parla catalana– un autèntic camp de batalla entre llengües en presència. Els que patírem l’escola del franquisme recordem com vam veure’ns forçats, si volíem aprendre a llegir en català, a fer-ho fora de l’escola. Avui hem avançat molt: el model d’escolarització a Catalunya obliga a saber llegir en la llengua pròpia. Ara bé, a fora de l’aula les autoritats de l’Estat i els mercats de l’espanyol procuren que la lectura en català no superi els límits de la reserva.

El llibre resistirà, la premsa en paper encara té anys de vida i internet ho textualitza tot. Però, sigui quin sigui l’estat de l’art dels textos, mentre els hàbits lectors en català a Catalunya no siguin majoritaris, aquest país estarà lluny de ser un país modern i normal. Per ara, llegir en català és encara un acte d’afirmació de la identitat, més enllà dels interessos instrumentals concrets de l’acte de lectura. (més…)

Sovint n’hem parlat en petits grups i dins de fòrums en xarxa, més o menys tancats. I és que, el dels premis literaris, és un tema recurrent que va i ve. Avui llegíem les paraules d’una editora que posava en dubte la credibilitat d’algun premi atorgat darrerament. L’amiguisme, els contactes… fins on creieu que aquests factors tenen importància a l’hora d’atorgar un premi? Des del Premi Nobel al Ramon Llull, passant pel Llibreter o el Josep Pla, per posar només alguns exemples. Quins premis us donen confiança? Quins creieu que no tenen cap mena de credibilitat? En podrem parlar obertament?