Posts Tagged ‘IEC’

 

El projecte Corpus Literari Digital presenta la web · S’hi apleguen manuscrits, primeres edicions i enregistraments sonors i audiovisuals de l’escriptor

espriu

La veu de Salvador Espriu recitant ‘Cementiri de Sinera’, fitxes manuscrites, autògrafs i primeres edicions de la seva obra narrativa, poètica, teatral i crítica… Són alguns dels materials que recull la web Corpus Literari Digital, que posa a l’abast del públic el patrimoni literari d’Espriu. El projecte ‘Espriu Digital’ es presenta avui a horabaixa a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, amb motiu del centenari del naixement de l’escriptor.

S’han recuperat enregistraments amb la veu d’Espriu dipositats a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, que formaven part de l’Archive of Hispanic Literature on Tape. També totes les primeres edicions de les obres d’Espriu i la major part de les edicions publicades sota la seva supervisió. A més, s’ha recuperat el fons documental del doctor Joan Colomines, destacat ac­tivista cultural de la postguerra, que incloïa enregistraments amb la veu d’Espriu i més escriptors, i manuscrits. I s’han localitzat documents provinents de la censura franquista conservats a l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares. També s’han pogut recuperar els autògrafs de Salvador Espriu (manuscrits, mecanoscrits i proves d’impremta) que es conserven dins el fons històric d’Edicions 62 i que, juntament amb els que es conserven en arxius personals i en biblioteques diverses, permeten de resseguir el procés creador.

El Corpus Literari Digital, ideat i dirigit per Joan Ramon Veny i Jordi Malé, de la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida, vol recuperar, preservar, estudiar i difondre el patrimoni literari català contemporani i promoure’n l’estudi. Recull documents autògrafs, quaderns de notes i proves d’impressió, edicions originals, publicacions periòdiques, enregistra­ments amb la veu dels escriptors i enregis­traments audiovisuals amb la seva imatge. Es divideix en cinc seccions: hemeroteca, biblioteca, manuscrits, fonoteca i videoteca. Cadascuna conté un catàleg de consulta i hi ha un cercador general per a accedir a la visualització o a l’audició del document original. A més del patrimoni literari d’Espriu, també s’han digitalitzat materials de Carles Riba, Clementina Arderiu, J. V. Foix, Màrius Torres, Gabriel Ferrater i Narcís Oller, entre més.

(més…)

IEC
L’any 1949, Carles Salvador ―el primer gran fabrista del País Valencià― va impulsar el que es considera una de les grans fites de l’ensenyament i la normalització del valencià després de les Normes de Castelló: els Cursos de Gramàtica Valenciana. Aixoplugats per l’associació valencianista Lo Rat Penat, els Cursos van esdevenir fins a l’any 1976 el centre d’irradiació de la catalanitat i la sensibilitat per la llengua. En aquesta tasca, van acompanyar Salvador alguns dels integrants de la vella generació valencianista del 1930, com Ricard Sanmartí, Enric Soler i Godes, Ismael Rosselló o Josep Giner, i més endavant Francesc Ferrer Pastor, Enric Valor i Enric Matalí, que va esdevenir l’ànima i el principal sostenidor de la iniciativa. La tasca que van desenvolupar els Cursos de Gramàtica Valenciana s’explica en l’exposició «Ensenyar valencià en temps difícils. Carles Salvador i Enric Matalí», que es va inaugurar el 20 de setembre i que es podrà veure al claustre de l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, de Barcelona) fins al 19 d’octubre. En la inauguració, van intervenir Joandomènec Ros, president de l’IEC; Isidor Marí, president de la Secció Filològica, i Vicent Pitarch, membre de l’IEC i delegat del president de l’Institut a Castelló.

L’exposició consisteix en diversos plafons i una selecció de documents originals sobre els Cursos, entre els quals hi ha llistes de l’alumnat, del professorat, material didàctic i informació sobre les conferències de la cloenda dels Cursos i d’altres activitats culturals. L’exposició es complementa amb el catàleg corresponent. En conjunt, és una mostra del que va ser la primera temptativa d’ensenyament del valencià durant la dictadura, que es va iniciar en plena postguerra amb la intenció de desvetllar la consciència nacional. Així, els Cursos no només oferien l’oportunitat d’aprendre l’idioma, sinó també de practicar l’excursionisme arreu del país, de conèixer-ne el patrimoni, i d’obtenir una formació idiomàtica, cívica i patriòtica. És, de fet, on van formar-se bona part dels mestres històrics i dels defensors de la llengua. Es calcula que entre el 1949 i el 1975 van assistir-hi més de dotze mil alumnes.

(més…)

 El Ple de l’Institut d’Estudis Catalans, a proposta de la Secció Filològica, va elegir com a nous membres numeraris d’aquesta secció el pedagog Vicent Pascual i l’escriptor Màrius Serra.
IEC
El procés s’havia iniciat mesos abans, d’acord amb el procediment establert per a l’elecció de nous membres de la Secció, amb una reflexió sobre la representació adequada dels diferents territoris de la llengua i la decisió dels perfils més indicats que calia donar a les dues places vacants que serien objecte de la selecció de candidats.
Entre els perfils proposats, la Secció va considerar que els més adequats en el moment actual eren els de ‘Llengua i ensenyament’ i ‘Escriptor/a’. Les justificacions eren moltes i diverses, difícils de resumir, però alhora fàcils de comprendre: el món educatiu i l’àmbit de la creació literària són tots dos vitals per a la bona connexió entre la comunitat lingüística i l’autoritat acadèmica encarregada de difondre satisfactòriament les orientacions normatives i acollir les innovacions expressives. No és casual que el centenari de la Secció Filològica hagués volgut adoptar l’any 2011 com a lema ‘L’any de la paraula viva’, recordant un dels seus primers membres, Joan Maragall, de qui també aquell any se celebrava el centenari.

El pedagog Vicent Pascual és ben conegut i reconegut amb tots els honors en terres valencianes, ja que ha desplegat al llarg de la seva vida un paper decisiu en l’orientació del model educatiu idoni per a les escoles valencianes i les millors pràctiques d’aprenentatge per a proporcionar una competència plurilingüe real, que en cap cas qüestioni o posi en risc el coneixement del valencià –del català dels valencians i del català de tots. És el referent pedagògic del moviment exemplar d’Escola Valenciana, i tant ell com aquesta entitat mereixen ser més àmpliament coneguts i reconeguts en tot l’àmbit de la nostra llengua. No dubtem que la seva incorporació a la Secció Filològica de l’IEC facilitarà una relació encara més fluida i eficaç amb el món educatiu valencià i aportarà experiències i coneixements molt valuosos a tots els catalanoparlants.

L’escriptor Màrius Serra té sens dubte una projecció pública més notòria, sobretot a Catalunya. Les seves variades activitats “verbívores”, com li agrada dir a ell mateix, han generat un interès molt extens per la llengua i per les seves capacitats expressives, de manera que ha captat l’atenció i la participació activa de moltíssima gent, en especial dels sectors juvenils i creatius dels quals depèn en bona part el desenvolupament saludable de la llengua, de la seva creativitat i del seu ús. Però no ens podem quedar en aquesta dimensió més coneguda de la seva producció: Màrius Serra és molt més que un mag mediàtic de les paraules. És un escriptor de llarga trajectòria i obra variada, en la qual trobem, per exemple, el darrer Premi Sant Jordi de novel·la.

En els dos casos, per tant, la Secció Filològica i el conjunt de l’IEC tenen la confiança d’haver reforçat els vincles entre l’acadèmia i la societat i de poder aspirar amb més força que mai a refermar la capacitat i el dret de la llengua catalana d’aconseguir el reconeixement igualitari que mereix entre les llengües d’Europa i del món. Un objectiu que estic segur que comparteixen tots els que es mouen entorn de TORNAVEU. (més…)

S’incorporen dos membres a la Secció Filològica i dos més a la Secció de Ciències BiològiquesIEC

El Ple de l’Institut d’Estudis Catalans va acordar aquest dilluns incorporar quatre nous membres a l’entitat, dos a la Secció Filològica i dos més a la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC.
D’una banda l’escriptor articulista, enigmista, narrador i traductor Màrius Serra (Barcelona, 1963) i el pedagog Vicent Pascual (Silla, 1944), que ha tingut un paper clau en la introducció del català en l’escola valenciana en els últims trenta anys, s’han afegit a la secció filològica. L’IEC també va aprovar afegir a la Secció de Ciències Biològiques els metges Ramon Gomis (Reus, 1946), metge endocrinòleg, docent i investigador sobre diabetis i obesitat; i Jordi Salas-Salvadó (Reus, 1958), doctor i cirurgià, especialitzat en nutrició, alimentació i dietètica.

El valencià en l’àmbit local

 alcoi

Alcoi, 23 de març de 2013

Universitat Politècnica de València

Campus d’Alcoi

Objectiu

Analitzar l’ús del valencià en l’àmbit local, a través de la participació d’experts, experiències municipals de les agències de promoció del valencià (AVIVA) i la tasca de les entitats locals (església, festa, cultura, comerç, associacions de veïns, societats musicals…).

Programa

 

9.00 h – 9.15 h Recepció i lliurament de la documentació
9.15 h – 11.00 h  Inauguració a càrrec de Georgina Blanes, directora del Campus d’Alcoi de la UPV, i Antoni Francés, alcalde d’AlcoiConferència inaugural: “Els drets lingüístics en l’àmbit local”,   Jaume Vernet, Universitat Rovira i VirgiliPresenta: Josep Cortés, Universitat Politècnica de València
11.00 h – 11.30 h Café i visita a l’exposició “Vicent Andrés Estellés. Cronista de records i d’esperances”Sala d’exposicions del Campus d’Alcoi (planta baixa de l’edifici de Carbonell) 
11.30 h – 13.00 h Taula redona: “La promoció lingüística des de l’administració local: el paper de les agències de promoció del valencià (AVIVA)”:- M. Àngels Sempere, Ajuntament de Santa Pola- Cèsar Mateu, Ajuntament d’Almassora

– Vicent Santamaria, Ajuntament de Cocentaina

– Immaculada Cerdà, Diputació de València

Modera: Empar Minguet, Ajuntament de Silla

 

13.00 h– 14.15 h Presentació i projecció del documental “Una llengua que camina. País Valencià”, amb Amanda Gascó, directoraPresenta: Vicent Romans
14.15 h – 16.00 h Dinar 
16.00 h – 18.00 h Tertúlia: “La societat i el valencià”-        Església: Francesc Aracil, Comissió de Cultura de la Diòcesi d’Oriola-        Moros i Cristians: Sergi Gómez, etnòleg

–        Societats musicals: Josep F. Almeria, Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana

–        Associacions de veïns: Juan Antonio Caballero, Confederació d’Associacions de Veïns i Consumidors de la CV

–        Mitjans de comunicació: Rosa Solbes, periodista

–        Comerç: Pilar Llorens, llibretera

–        Cultura: Joanfran Rozalén, gestor teatral

Modera: Juan Enrique Ruiz, Ràdio Alcoi SER

 

18.30 h – 19.30 h                            Acte ludicolingüístic: Monòlegs de valencianitat, amb Rosanna Espinós, Joan Gadea i Pepa Miralles.Centre Cultural(entrada gratuïta per a les persones inscrites a la XVIII Jornada de Sociolingüística)

 

(més…)

100 anys d’ortografia

Posted: 13 febrer 2013 in General
Etiquetes: , , , ,
Cent anys
El 24 de gener del 1913 es va publicar la normativa que volia posar fi a decennis de disputes sobre com escriure en català

Fa cent anys que en català no fem servir la ñ. El basc i el gallec sí que la tenen. Això no vol dir que el so que representa sigui exclusiu d’aquestes llengües. Sense anar gaire lluny, hi és en portuguès i occità (nh), i en francès i en italià (gn). L’ortografia de cada llengua ha optat per una solució a l’hora d’escriure. I l’Institut d’Estudis Catalans va decidir, ara fa cent anys, que faríem servir la ny, que la ela geminada l’escriuríem amb un punt volat (l·l) i que paraules com rahó perdrien l’hac intercalada (raó).

Una convenció. Unes normes ortogràfiques no són altra cosa que una convenció, un acord entre els parlants d’una llengua per escriure-la d’una manera determinada. Les llengües existeixen encara que no tinguin expressió escrita, va recordar Isidor Marí dijous en la inauguració del centenari de les normes ortogràfiques de l’IEC. El president de la Secció Filològica -que és la que té l’encàrrec de produir les obres normatives de la llengua catalana- va definir la llengua com allò que ens permet ordenar la realitat i transmetre els coneixements; i l’escriptura és l’eina central per dur-ho a terme: “Sense la plenitud de l’escriptura no hi pot haver plenitud cultural ni nacional”, va apuntar. Donant la volta a aquesta idea, una mica com allò de l’ou i la gallina, el president de l’Institut, Salvador Giner, acabava de dir que “tota cultura nacional necessita unes normes que regulin l’expressió escrita”.

Anys convulsos. Mila Segarra, estudiosa de l’obra de Fabra, va repassar alguns dels aspectes principals de la gestació d’aquelles normes. Antoni Maria Alcover -que va ser president intermitent de l’IEC i president de la Secció Filològica en aquella època- no mentia quan deia que les normes ortogràfiques ja s’havien aprovat l’abril del 1912, tot i que la data de publicació oficial va ser el 24 de gener del 1913. En la seva recerca documental, Segarra documenta unes actes d’aquell mes d’abril en què les normes ja van quedar fixades. Des que es va fundar la Secció Filològica de l’IEC (1911) fins que es van aprovar les normes, el debat intel·lectual era públic i amb participacions diverses. Durant els nou mesos que passen entre l’aprovació i la publicació, en canvi, se n’oculten les actes.

Obra col·lectiva. Segarra qualifica aquells anys de convulsos i Fabra, malgrat la creença general, no va participar plenament en la confecció de les normes, sobretot perquè vivia a Bilbao. En algun moment, Fabra fins i tot les va considerar “un esguerro”. L’autoria, doncs, s’ha de considerar col·lectiva, de la ponència que les va establir i en què participaven membres de l’Institut i del món cultural. Fabra n’havia fet la proposta de partença i en va fer algunes revisions, sobretot la darrera. Li van enviar els acords dels plenaris del 15 i 16 d’abril del 1912 i en va fer la redacció definitiva: la va farcir d’exemples (cosa poc corrent en treballs contemporanis d’aquella mena) i en va corregir les faltes. És a dir, va estalviar a l’Institut de fer el ridícul, amb perles com ara grupu

Accents diacrítics. Aquell abril es va decidir escriure per a en dues paraules (dues preposicions, en lloc de pera). Al filòleg i hel·lenista Lluís Segalà devem l’accentuació dels homògrafs, les paraules de diferents significats que s’escriuen igual, i que diferenciem gràficament mitjançant un accent. Són els accents diacrítics: ma (la meva), mà (part terminal del braç). Al president, mossèn Alcover, devem la grafia de la ela geminada (l·l), tot i que a Fabra no li agradava; ell volia escriure-la com en llatí o italià (dues eles: ll), i buscar un altre dígraf per a la ela palatal (ll, en castellà; lh en portuguès i occità, o gli en italià). Al final es va establir el mateix dígraf que en castellà per a la doble ela (colla), i el punt volat per a la ela geminada (col·legi).

Fabra va recuperar la tz de paraules com generalitzat o normalitzar, que fins a l’última revisió figuraven amb essa: generalisat o normalisar. L’enginyer, acasat a Bilbao, no va aconseguir suprimir la hac inicial, com havia fet l’italià, però sí que va aconseguir suprimir les intercalades: rahó\>raótrahir\>trair.

‘L’Avenç’. La revista que va fer de capdavantera en l’impuls d’establir una ortografia moderna va proclamar el 31 de desembre del 1912 que des d’aquell moment començava a fer servir la nova normativa. Malgrat tot, les normes explicades a L’Avenç contenien faltes de la nova ortografia. Vint-i-quatre dies després es va publicar l’ortografia oficial, aquest cop, sí, sense faltes. La revistaPatufet, fundada per Aureli Capmany el 1904 i que tenia com a principal col·laborador Josep M. Folch i Torres, s’hi va adherir de bon principi. També ho van fer els diaris, com La Veu de Catalunya, que el 31 de gener del 1913 va validar la normativa i la va començar a fer servir. La premsa va ser determinant per assolir-ne la difusió i la consolidació.

Demanda política. Les normes eren l’única obra oficial de l’IEC, però malgrat això Fabra la va concebre com un treball obert, pensat per ser modificat, per ser millorat. Però va ser un procés complex i conflictiu, dintre i fora de l’IEC, va explicar Josep Massot, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2012, en l’acte del centenari. Mossèn Alcover, al capdavant de l’Institut, estava en contra d’establir unes normes ortogràfiques, però va acceptar la demanda d’Enric Prat de la Riba. El llavors president de la Diputació de Barcelona -i creador de la Mancomunitat de Catalunya- tenia clar que calia proveir la cultura catalana d’eines polítiques. Prat de la Riba volia consolidar la llengua i la cultura catalanes atorgant-los la fortalesa institucional que tenien les llengües d’Estat.

Intents anteriors. Abans de crear-se l’IEC, hi havia hagut altres propostes ortogràfiques, com la de l’Acadèmia de Bones Lletres. En l’últim terç del segle XIX, els acadèmics van encarregar a dos prestigiosos lingüistes, Manuel Milà i Fontanals i Josep Balari, la redacció d’una ortografia. Però el seu model arcaïtzant, tot i que vàlid en aquell moment, no va tenir prou adhesions i, per tant, no va aconseguir imposar-se com a hegemònic.

El costat fosc. Amb les normes de l’Institut aprovades, amb Fabra com a principal valedor i emparades pel poder polític, un altre sector força important del món de la cultura continuava defensant la grafia arcaïtzant, amb figures destacables com el dramaturg Àngel Guimerà o l’historiador i polític Francesc Carreras Candi. Això va provocar la creació de una institució paral·lela, l’Acadèmia de la Llengua Catalana (1915), contrària a l’esperit agosarat i trencador del noucentisme. Presidida per Jaume Collell, l’Acadèmia va elaborar una ortografia pròpia i va tenir com a principal soci contra l’IEC la institució dels Jocs Florals de Barcelona. Però l’empenta de les normes de l’IEC va anar fent forat i guanyant adeptes l’un rere l’altre. Els mateixos acadèmics de Bones Lletres s’anaven passant a l’ortografia de l’Institut, tot i que la seva es va mantenir vigent fins al 1931.

El poder de la República. Com ja havia vaticinat Prat de la Riba, una llengua i una cultura nacionals, és a dir, amb la força i el respecte que tenen les llengües i cultures d’Estat, només es podia consolidar amb una força política que l’emparés. Malgrat les enrabiades del president de la Mancomunitat davant les baralles i dissensions entre lingüistes i escriptors a l’hora d’aplicar la norma, el pes polític de les institucions catalanes no era prou sòlid. Calien “estructures d’Estat”, com es diu avui cent anys després, tal com van referir alguns dels participants en l’acte del centenari. I el més semblant a unes estructures d’Estat que va arribar a tenir Catalunya va ser a la II República. L’Acadèmia de Bones Lletres va renunciar a la seva ortografia el 1931. Els Jocs Florals de Barcelona, en canvi, no van donar el braç a tòrcer fins al 1934.

Mira: “Cal un poder que empenyi la normalització”

Ni vencedors ni vençuts. Pompeu Fabra, que havia anat assolint el control de la Secció Filològica malgrat l’oposició frontal de mossèn Alcover, contra ell i contra el diccionari, arriba a la República com a figura consolidada. Als Jocs Florals del 1934 hi fa un discurs en què destaca les renúncies que tothom ha hagut de fer -ell inclòs-, per arribar a aquell punt d’unió. “No hi ha hagut vencedors ni vençuts”, va resumir. Però els enfrontaments no s’havien acabat pas aquí. Com va recordar dijous Josep Massot, en l’elaboració de la segona edició del diccionari, l’enfrontament es va produir entre Joan Coromines, i Carles Riba i Ramon Aramon. Però això és una altra història…

Llengua fràgil. En la seva intervenció, l’humanista Joan Francesc Mira va desplegar amb la paraula un mapa de les llengües europees. Poques llengües s’han normalitzat a partir d’una obra de referència: ha passat al centre i a l’est d’Europa amb casos com el de la Bíblia de Luter. En els estats nació, els segles XVIII i XIX, hi ha hagut un culte a la llengua essència que ha exclòs les altres que hi convivien, les no estatals, amb l’excusa de la funcionalitat. Mira considera que una llengua esdevé símbol d’ella mateixa i hauria de tenir un valor igual que les altres. “La llengua marca un espai intern i extern, marca una cultura i necessita una unificació normativa”. En la majoria dels casos, cal un poder que empenyi la normalització: “L’estàndard és un factor decisiu per a la cohesió de la societat”. El territori de parla catalana és estret i fràgil, i això ho pateix la llengua. “Les diferències territorials (serveixi/servisca, galleda/poal) se solucionen llegint”. Així de fàcil.

Responsabilitat social. Mira va concloure que “els filòlegs i els escriptors són conductors d’una llengua en què el poble s’hi reflecteix. Són, per tant, els demiürgs”. Isidor Marí va considerar que, tot i que “els dialectes poden triturar una llengua, quan tenim una llengua literària, els dialectes no la divideixen sinó que la tonifiquen. Ens cal un model de llengua literària per arribar a la plenitud nacional”. “Les altres llengües han pogut fer els processos normatius tranquil·lament, mentre que el català ho ha hagut de fer amb rapidesa, apel·lant a la generositat i al patriotisme (Prat de la Riba) i a les renúncies en bé de la col·lectivitat”. Marí va fer una crida a la col·laboració del món educatiu i del món de la comunicació per aconseguir la imprescindible cohesió lingüística.
L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Federació de Persones Sordes de Catalunya han creat una pàgina web (www.lsc.iec.cat) que recollirà tots els recursos lingüístics sobre la llengua de signes catalana, entre els quals destaca la primera gramàtica. El Portal de la llengua de signes catalana inclourà, a més, un alfabet dactilològic, un apartat amb bibliografia, així com un apartat sobre la legislació de la llengua de signes, segons que va informar en un comunicat.

El director del projecte i membre de l’IEC, Josep Quer, assegura que la creació del web era “urgent” perquè hi ha un coneixement “molt limitat” de la llengua de signes. També matisa que la gramàtica que es publicarà “no és exhaustiva, perquè és la primera”, però servirà com a punt de partida per seguir treballant-hi.