Posts Tagged ‘Sàpiens’

Quan pensem en la tardor amb l’estómac, segurament ens vénen al cap productes com les castanyes, les carbasses o els bolets. Són tots aliments que podem comprar als nostres mercats i que també es trobaven a les taules dels homes i dones medievals. En són testimoni receptaris tan coneguts com el Llibre del Sent Soví, que ens parla d’una salsa de bolets feta amb ceba, julivert, vinagre i espècies (cap. CXXXXV, p. 480) o d’una recepta de carbassa amb carnsalada, formatge i canyella (cap. LXXXXIII, p. 441). Les castanyes, per la seva banda, eren, entre mitjans i finals de l’edat mitjana, un aliment bàsic per a les comunitats de les muntanyes, tot i que per la gent de planes i ciutats no va passar de ser un complement a la dieta. A la muntanya, on el cereal no era tan abundant, s’utilitzava farina de castanyes per preparar farinetes i pa de mala qualitat que rebia, en alguns llocs d’Itàlia, el nom de pa d’arbre.

Però la tardor és també una època en què molts fruits estan en el seu millor moment, a punt de collir: nous i avellanes o fruita fresca com les pomes i les peres que, avui com a l’edat mitjana, formaven part habitual de la dieta. Tot i això, alguns dietistes medievals no eren massa partidaris que la gent en mengés. El metge grec Galè havia dit segles enrere que ell mai havia tingut febre perquè no havia menjat mai fruita, però al segle XV Lluís Alcanyís reconeixia que no es podia desaprofitar l’abundància de què en gaudien llocs com la ciutat i regne de València. En el seu Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, de voltants de 1490, aquest metge valencià deia que «pomes, peres, préçechs, melons, albudeques, nesples madurades en l’arbre, castanyes, amel·les, avellanes e olives verdes» tenien la «proprietat de confortar lo ventrell». Algunes d’elles, com les pomes, peres, codonys, castanyes o nespres, eren a més bones de consumir al final de l’àpat, perquè tenien la virtut d’impedir que els aliments tornessin a la boca.

En aquesta ocasió, però, ens centrarem en un altre fruit de la tardor, que no s’acostuma a menjar cru sinó que es tracta per obtenir-ne un producte de llarga conservació: el codony i el seu resultant, el codonyat. A l’edat mitjana es considerava una fruita astringent i el mateix Lluís Alcanyís en parla com una de les fruites que, confitades amb sucre o mel, es podien menjar amb total tranquil·litat, recomanant-la especialment per acabar els àpats: «Codonyat de mel o carn de codony de sucre, se pot mengar e aprés lo past» (cap. De les fruytes).

El codonyat era un producte especialment comú a les taules més benestants. Els llibres de comptes de Sança Ximenis de Cabrera, una noble que vivia al carrer de Santa Anna de Barcelona, ens expliquen que a casa seva se’n preparava: l’octubre de 1440 manava comprar codonys i mel per «fer lo codoinat». També els receptaris medievals expliquen com preparar-lo, com el Llibre de totes maneres de confits, amb una recepta força semblant a l’actual (cap. VI, p. 365). Per a aquells paladars més atrevits, però, us reproduïm una recepta de finals del segle XV extreta del Llibre del Coch de Robert de Nola (foli 27r), que incorpora llet d’ametlles, brou de carn i espècies (!).

Codonyer, extret del Theatrum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, Roma

«Bon codonyat

Tants codonys pendràs com hauràs menester segons la quantitat que·n volràs fer; e quartonega’ls e leva’ls lo cor e aprés para-los de la escorxa. E quant seran ben mundats, renta’lls ab aygua tèbia e aprés leva’ls de aquesta aygua e met-los a bullir ab aygua freda; e com comensaran a desfer-se, levors saran cuyts e trauràs-los de la caldera e picaràs-los bé en un morter. E aprés destempraràs-los ab una poca de la lur aygua matexa e passaràs-los per estamenya.

E aprés pendràs set liures de ametles e mija sens parar, sinó renta-les ab aygua freda o tèbia, que valrà més. E picaràs-les bé en un morter e quant sien ben picades passa-les per stamenya destemprada ab aygua tèbia.

Si és die de carn, destempra-la ab lo brou de la carn e met-hi la let ab los codonys. E aprés metràs dintre en la olla de totes maneres de salses fines, ço és bon gingebre e bona canyella e çaffrà e grana paradisi e nous noscadas e flor de macís. E si és die de carn metràs-hi dos rovells de ous per cada escudella. E si és dia de peix no cal. Quant sia tornat bé espès, faràs escudelles e damunt elles met sucre e canyella»

Una bona manera d’iniciar-se a la cuina medieval. Bon profit!

* Agraïm la col·laboració de Pau Castell, que ens ha facilitat diverses dades referents al codonyat, fruit de la seva recerca dins el projecte “BCN Gastronòmica” dut a terme per la Universitat de Barcelona i el MUHBA.

(més…)

Anuncis

Sant Climent de Taüll és indiscutiblement un dels monuments artístics més emblemàtics de l’art romànic català, i la seva imatge és habitual a l’hora de resumir els actius del país en el terreny del patrimoni i el turisme cultural. Avui, però, Sant Climent de Taüll no és simplement l’església que el visitant pot veure a la Vall de Boí. A inicis del segle XX, la seva descoberta i reconeixement com a monument important de l’art romànic català va comportar les més importants transformacions de l’edifici: la venda d’alguns dels seus elements mobles més destacats, l’arrencament de part de les pintures murals i el seu trasllat al Museu d’art de Barcelona per tal d’evitar-ne la seva exportació, les diferents campanyes de restauració i la realització de reproduccions. Per tant, conèixer Sant Climent de Taüll al segle XXI de manera complerta és complicat: l’església conserva importants fragments de pintures murals, descoberts amb posterioritat a l’arrencament de 1920, així com algunes imatges, frontals i parts de retaules; al Museu Nacional d’Art de Catalunya s’hi poden veure les pintures arrencades el 1920, així com mobiliari i objectes; i encara cal anar a dos museus més per a trobar la resta d’obres conservades d’aquest conjunt. I la majoria del més d’un centenar d’esglésies amb pintures murals romàniques han viscut històries paral·leles a la de Sant Climent de Taüll, amb resultats de fragmentació i dispersió similars, que fan difícil al visitant la comprensió dels conjunts.

Sant Climent de Taüll (Foto I. Lorés)

Sant Climent de Taüll (Foto I. Lorés) (més…)

Actuar en veu alta no és el mateix que fer-ho en silenci. Pot semblar una obvietat, a priori, però si reflexionem amb una mica de profunditat, veurem que la comunicació no és necessàriament sempre en veu alta. ¿Com ens comuniquem, doncs? ¿Com ensenyem? ¿Com aprenem? L’educació al segle XXI és cada cop més en silenci. Les noves tecnologies ens permeten accedir a la informació de manera instantània, precisa, ràpida però sobretot individual i independent. El lloc on s’emmagatzema la informació en la societat actual tendeix a situar-se a l’ordinador, al núvol. En definitiva, una extensió del text escrit. ¿Resulta, doncs, que estem perdent  la capacitat d’escoltar? ¿Resulta que l’individu no serà més una font de coneixement i saviesa, sinó que serà únicament l’eina per interpretar-la?

arts liberals.jpg

Les arts liberals estiren del carro de la Santa Teologia (Biblioteca de Salzburg, ms. III, 36).

A tot això, ens remuntem uns quants segles enrere. Al segle XIV, el gran erudit Francesc Eiximenis escrigué un tractat que duia per títol: Tractat del seny de l’oir. En aquest tractat, Eiximenis feia un vertader elogi de la paraula, afirmant que aprèn molt millor la persona que ha escoltat tal cosa d’un altre, en veu alta, que no pas el qui ho ha llegit. Aquest principi s’aplicà en general durant tota l’època medieval per tots els processos educatius, ja foren institucionals o bé quotidians. No és casualitat que la paraula que utilitzaven els medievals per referir-se a estudiar fos, precisament, oir. Els estudiants de l’Estudi General (universitat) no “estudiaven” teologia, ni dret, ni medicina. Els estudiants “oïen” la lliçó. El llenguatge comú, doncs, era ben diferent. No és difícil imaginar una conversa entre dos escolars universitaris, tal com ens relata Eiximenis, en que un pregunta què hi fa tanta gent allà. L’altre li respon: “oir dret”. (més…)

Als jueus se’ls han atribuït molts tòpics al llarg de l’Edat Mitjana: garrepes, emmetzinadors de pous i viatgers, entre d’altres (alguns de negatius, altres de més neutres).  Avui, però, ens centrarem en el tòpic del jueu viatger, que té facilitat per anar d’un lloc a l’altre. Dels altres ja ens n’ocuparem un altre dia, si cal.

Com a investigadors ens cridava molt l’atenció la gran mobilitat dels jueus, perquè ens podia resoldre molts dels dubtes que ens havíem plantejat, des de fer-nos entendre millor el món del comerç fins al món del peregrinatge, o fins i tot poder copsar com viatjava el coneixement. També teníem dubtes més prosaics i menys intel·lectuals (sí, els investigadors també ens divertim amb la nostra feina): viatjarien aquests jueus amb un ganivet a la cuixa per defensar-se? Haurien de contractar guardaespatlles per protegir-se als camins? Viatjarien de nit tot camuflant-se entre les ombres per evitar el perill? Què menjarien? Doncs bé, ja us avancem que no, que tot això no ho hem trobat. Ja ens hagués agradat, ja, una descripció dels jueus vestits amb capa negra i esmunyint-se com el personatge del Zorro a través dels boscos de Catalunya. Però tot i que la documentació ens dóna molta informació, no ens ha pogut aclarir tots els dubtes.

Llavors, què en sabem i com ho sabem? Gràcies a fonts com ara llibres de viatges, epístoles, responsa o documentació notarial, hem pogut fer una primera visió de com viatjaven aquests jueus. Perquè sí, la mobilitat no és pas un mite i els jueus medievals tenien molts motius per viatjar.

D’una banda trobem el cas del peregrinatge a Terra Santa. Ens han arribat testimonis de primera mà, com el de l’arxiconegut Benjamí de Tudela o Meixul·lam de Volterra, que ens expliquen amb ets i uts tots els detalls del seu camí cap al Pròxim Orient. El fet de descriure totes les ciutats per les quals passen també ens dóna la seva particular visió del món. Perquè clar, no s’estan d’opinar quin menjar és millor o quin costum és més estrany comparat amb el seu propi. I, clar, sempre el seu serà el millor. Aquests personatges (bé, deixem-ho clar, són persones reals) eren acollits a totes les aljames o calls que trobaven al seu camí, donant-nos també informació sobre les diferents branques del judaisme que es podien trobar en aquell moment. Amb ells ens queda clar que els viatges són perillosos, que les caravanes pel desert són la manera més segura de viatjar i que el turisme religiós és la millor activitat que pots dur a terme a l’arribar a un nou indret. Sobre aquest últim punt, els nostres viatgers que arriben als diferents punts de la geografia del Pròxim Orient ja apuntaven la bona disposició i l’orgull de la comunitat local a fer de guies turístics per arreu.

Un altre motiu per viatjar és el comerç. De fet, és un altre gran tòpic atribuït als jueus, el de ser grans comerciants. I no és pas mentida, a les epístoles que s’enviaven els mercaders es pot veure l’activitat frenètica que duien: “compra’m tant de pebre, tant de seda i t’envio tants diners per si veus alguna cosa més…”. Visitar noves ciutats era també una manera de buscar negocis nous i ampliar els ja existents. Tot sembla suggerir que qualsevol viatge es podia aprofitar per fer estudis de mercat, fins i tot els religiosos. Us podríem dir d’uns quants peregrins que desembarcaren a la ciutat d’Alexandria i romangueren algunes dies estudiant possibilitats comercials per la zona nord d’Egipte abans no prengueren camí cap a Terra Santa. (més…)

En la part més alta de Tarragona s’alça impetuosa la catedral de Santa Maria, retallant el cel i dibuixant un perfil ben visible des de la llunyania, sigui per mar, sigui per terra. Però aquesta atalaiada situació no és casual, perquè els romans ja hi havien erigit en aquell mateix lloc una monumental plaça de culte, presidida al bell mig per un temple dedicat a August, del qual recentment se n’ha pogut concretar la ubicació precisa, gràcies als vestigis arqueològics trobats sota la nau central de la catedral.

D’ençà de la caiguda de l’Imperi romà, l’antiga Tàrraco va entrar en una espiral negativa que li féu perdre força davant d’altres ciutats emergents com Toledo i Barcelona; i la cosa s’agreujà encara més arran de l’ocupació islàmica (714), si bé sembla poc probable que quedés deserta, tal com s’ha exagerat en més d’una ocasió. Per això, quan al començament del segle XII els cristians van tornar a exercir el seu control sobre Tarragona, es van assentar les bases per redreçar el camí i recuperar el prestigi perdut. És en aquest context que hem d’entendre la construcció de la catedral, mitjançant la qual es volia simbolitzar de manera notòria el poder eclesiàstic restablert. Es va iniciar a les darreries de la centúria, amb un projecte condicionat per les subestructures romanes, tal com avui dia encara es pot apreciar en el seu monumental claustre. Pel que fa al temple pròpiament dit, traça en planta una creu llatina, amb tres naus cobertes per sòlides voltes de creueria, separades entre si per potents pilars resolts amb semicolumnes aparellades i columnetes angulars, i rematades per esplèndids capitells que combinen frondoses formes vegetals i geomètriques amb algunes escenes narratives de gran delicadesa. El transsepte és ampli i està coronat al creuer per un airós cimbori de perfil octogonal, mentre que la capçalera es compon de quatre absis disposats de manera esglaonada, d’acord amb una solució que recorda, amb matisos, la practicada a la Seu Vella de Lleida. (més…)

“En aquella època els atacs eren assidus i es produïen sense interrupció lluites i combats que tenien com objectiu les fortaleses i els castells que s’aixequen a les marques. I per aquesta causa restà l’esmenta’t lloc durant més de tres cents anys erm, sense que fos útil a ningú tret de servir com a pastura pels onagres i els cérvols, i a d’altres animals de peülla”(Cartulari de Sant Cugat del Vallès)

Amb aquestes paraules els monjos del monestir de sant Cugat del Vallès descrivien els espais existents entre els comtats catalans i el món islàmic, coneguts amb el nom de marques. La seva situació extrema els convertia en zones insegures i perilloses, però també en terra d’oportunitats. Gràcies a l’aprisio, promoguda pels comtes catalans, nous pobladors foren atrets per aquelles vastes regions, les ocuparen i les conrearen. N’és un bon exemple el cas de Guinedilda. L’any 1026 la comtessa Ermessenda atorgà a Guinedilda i els seus fills el domini de les terres de Cervera, a la Marca del comtat d’Osona, on els nous pobladors ja havien construït un primitiu castell (donatores sumus vobis, sicuti et damus, terram nostram heremam adiacentem marchiae comitatus Ausonensis, cum ipso puio et castellare quod ibidem est, dictum Cervaria).

Mitjançant aquestes polítiques d’aprisió, les terres de marca s’ompliren ràpidament de castells i torres de guaita, de nous pobladors i d’activitats que acabaren configurant i dibuixant nous paisatges. Amb l’avanç de la frontera vers ponent, els antics castells fronterers, estructures defensives altament fortificades per protegir-se dels atacs i per això mancades de comoditats, van anar perdent sentit. Els nobles que els habitaven van optar, al llarg dels segles XIV– XV, per emprendre grans obres de remodelació amb la finalitat de fer-los més habitables.

Un bon exemple d’aquests nous castells residència el trobem, precisament, a la Segarra, concretament als municipis dels Plans de Sió i Torrefeta i Florejacs . En aquest indret s’hi alcen els castells de Les Pallargues, L’Aranyó, Moncortés, Concabella, Florejacs i el Castell de les Sitges. Les antigues torres de guaita emmurallades van deixar pas, aquí, a nous edificis molt més confortables. En alguns casos l’antiga torre de l’homenatge va acabar plenament integrada al nou edifici, com en el cas del castell de les Sitges. En d’altres, el nou escenari de poder es va dotar d’una gran balconada gòtica com la que es pot veure al castell de les Pallargues.

La construcció d’aquestes noves residències va propiciar-ne la continuat d’ús al llarg dels segles. D’aquesta manera els edificis s’anaren adaptant als nous temps, amb noves remodelacions i innovacions tecnològiques que els han conservat com a espais habitats, en alguns casos, fins avui dia. El fet que es trobin en mans privades no és cap problema per a què alguns d’ells siguin fàcilment visitables.

Aquestes, de fet, són algunes de les meravelles que es poden visitar a la comarca de la Segarra. Tractant-se, però, d’un patrimoni medieval poc conegut i difós, ens preocupa que una recent iniciativa desaprofiti la oportunitat per a fer-ne una bona i documentada difusió. Afortunadament, el territori segarrenc compta amb revistes especialitzades que haurien de garantir un bon coneixement de les novetats en la història i el patrimoni de la comarca, és el cas de Miscel·lània Cerverina i d’Urtx, que ofereixen amb rigor articles interessants sobre el seu passat medieval. Tanmateix, els estudis recollits dins aquestes revistes no sempre arriben al ciutadà curiós d’història.

Una de les modalitats que podria garantir una divulgació d’alta qualitat que es fes ressó d’estudis com els citats, seria treballar de manera professional les iniciatives turístiques que aprofiten el patrimoni conservat en territoris encara poc explotats com la Segarra. I utilitzem la paraula professional referida a les necessàries competències històriques de qui ha de guiar pel territori visitants atrets, com els aprisionadors medievals, per les oportunitats d’aquestes noves marques. El nostre país té molts historiadors, historiadors de l’art o arqueòlegs de bona formació que sovint però no troben feina perquè per explicar la història d’un lloc o la importància d’un monument, igual que per opinar sobre el Barça, tothom serveix. Doncs, lamentem, des d’aquest bloc, informar que no és així: que la història i la seva transmissió no consisteix a repetir dades memoritzades i anècdotes més o menys misterioses, que la història de l’art no consisteix a descriure amb gràcia un monument, que l’arqueologia no consisteix a portar amb estil un barret i un fuet per salvar-se al darrer moment.

Si volem fer gaudir del patrimoni i de la seva història és necessari que siguem capaços de transmetre la recerca que s’hi fa i que disposem de persones competents per a parlar-ne. Com la feina que fa i ha fet el  Centre d’interpretació dels Castells del Sió a Concabella. Altrament, farem un pèssim favor al territori i al seu coneixement. Estem segurs que les noves rutes impulsades en aquesta comarca sabran trobar l’equilibri just entre diversió i formació, entre anècdota i història, que sabran, en definitiva, aprofitar aquesta fantàstica oportunitat de que s’han dotat i que ha de garantir la popularització d’una comarca tant bella i desconeguda com la Segarra.

Avui dia la Segarra ja no és la terra inhòspita i allunyada que se situava a l’extrem de la Marca del comtat d’Osona, ans al contrari, és una terra propera i fascinant. Un territori sense presses, per citar les paraules de Maria Josep Jové del Consell Comarcal de la Segarra. Un espai on gaudir tranquil·lament del patrimoni i els paisatges que l’home ha anat creant al llarg els segles.

* Des de Medievalistes en bloc voldríem agrair al Consell Comarcal de la Segarra, així com a Camins de Sikarra i la resta d’empreses i particulars implicats, per haver-nos convidat a la “I trobada de Bloggers i periodistes especialitzats en turisme”. Moltes gràcies pel tracte rebut i per descobrir-nos un territori amb tant de passat com futur.

  (més…)

L’altre dia al “Polònia”, tot fent broma sobre els pressupostos d’enguany de la Generalitat, el president Mas informava que els comptes catalans s’estaven prorrogant des del regnat de Jaume I, al segle XIII, per tant. Un dels capítols en els que es desglossaven les despeses eren 200 donzelles “per satisfer el dret de cuixa del Duc Berenguer de Millet”. L’Oriol Junqueras, convertit en Jaume I, reclamava el dret de cuixa per a ell.

Ambrogio_Lorenzetti_020.jpg

Ambrogio Lorenzetti, Al·legoria del mal govern, Siena

Sens dubte el famós “dret de cuixa”, “ius primae noctis” o “dret de la primera nit” és un dels grans mites medievals que encara són presents en l’imaginari col·lectiu actual. Sovint, si més no molt més sovint que amb altres pràctiques i abusos medievals, algú en parla, s’hi refereix o el posa d’exemple. Així mateix quan es vol criticar la brutalitat i la incivilització dels segles medievals, sempre és un dels elements aportats. Tots ens posaríem fàcilment d’acord en considerar que la seva exigència seria una prova clara de manca de respecte total d’allò que –ara– en diem drets humans.

Realment què era el dret de la primera nit? Què en sabem? La veritat és que en sabem molt menys del que ens podrien fer pensar les contínues referències a la seva presència. Ningú, ningú ha trobat mai cap mena de traça ni notícia que pugui fer insinuar que s’exigís de veritat a la Catalunya medieval. Ni tampoc, pel que sembla, a d’altres llocs. Alain Boureau va publicar l’any 1995, un llibre sobre aquest abús a França. El títol del llibre és molt clar: Le Droit de cuissage, la fabrication d’un mythe, XIIIe-XXe siècle. I aquesta també és la seva conclusió, el dret de cuixa és un mite i no pas una realitat al nord dels Pirineus. Ell reconeix que no n’ha trobat cap exemple medieval documentat, només algunes referències en textos literaris, per tant cap prova real de la seva exigència. A més, afirma que els seus orígens s’haurien de buscar en un dret consuetudinari d’alguns pobles bàrbars abans de la seva arribada a terres imperials romanes. De manera oral s’hauria anat transmetent la seva memòria i la seva existència.

De llegendes i narracions sobre el dret de cuixa n’hi ha arreu del món i no només durant els temps medievals. A Catalunya trobem històries relacionades amb aquest abús a molts llocs: al castell de Concabella, al castell de Montsoriu, a Moià, al veïnat de Rabioses a Cruïlles, a Gombrèn, a Vilanova i la Geltrú, a Hostalric i un llarguíssim etcètera. I els protagonistes sempre són senyors feudals, sovint els senyors dels castells, però també n’hi ha molts d’eclesiàstics.

Aquestes històries no són només dels temps medievals, els obrers de les colònies tèxtils catalanes també acusaven als patrons de practicar un abús igual amb les seves dones i filles i tampoc no es conserven rastres de la seva aplicació a la pràctica. Semblantment, és un tema recurrent en l’imaginari de molts llocs i temps i en diverses obres literàries hi apareix com una pràctica totalment habitual i exigible. Per exemple, en el famós 1984 de Georges Orwell, s’afirma que els empresaris tenen dret a dormir amb qualsevol de les dones que treballen a les seves empreses. Gabriel García Márquez també s’hi refereix en diverses obres, els grans propietaris de les hisendes i també els generals, com ara el pare de Simón Bolívar, tenien dret a abusar sexualment de les noies quan i com volguessin. A mi no deixa de resultar-me curiós que gairebé sempre a les llegendes, contes, novel·les i també pel·lícules, la jove abusada sempre sigui atractiva, guapa i, fins i tot, neta i olorosa, cosa que no lligaria sempre ni gaire amb la realitat …

Però realment, en què consistia el dret de cuixa a la Catalunya medieval? En què el senyor feudal podia o, més ben dit, havia d’anar-se’n al llit amb cadascuna de les seves pageses el dia que aquestes es casaven, és a dir, la seva primera nit com a dones casades. El Diccionari de l’IEC, el defineix com el “dret que suposadament s’arrogaven alguns senyors territorials sobre la virginitat de la filla d’un remença el dia del seu casament”. Teòricament podia afectar a totes les noies, tot i que a Catalunya aquesta mena d’abús va atribuir-se gairebé exclusivament a les noies remences. És a dir, a les noies sotmeses a la servitud i, per tant, a les noies no lliures. De fet, els remences i alguns dels seus defensors inclouen el dret de la primera nit en les seves demandes d’abolició de drets feudals. No cal dir que una exigència com aquesta era i és tan humiliant que seria impossible trobar ningú que la defensés i no estigués d’acord en la seva desaparició.

Moltes d’aquestes noies remences que havien de “satisfer”, per dir-ho d’alguna manera, aquest abús eren les mateixes que rebien l’apel·latiu de noies “verges” abans de casar-se. Com és sabut, els senyors no podien negar la redempció de les noies que es volguessin casar i no fossin ni pubilles ni vídues, per això se les anomenava “verges”. A més, diversos textos i exemples pràctics asseguren que en cas que el senyor no hi fos, es fes el desentès o no hi accedís, n’hi havia prou amb deixar sobre l’altar de l’església el dia del casament els 2 sous i 8 diners acostumats a pagar per la llibertat de les noies “verges”. La virginitat o, potser millor, la paternitat d’un possible fill era un valor que calia assegurar.

El mateix Alain Boureau reconeix que en l’únic text legal on hi ha especificat el dret de cuixa és la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 que posa fi a la Guerra Remença. Amb tot, no era la primera vegada que es posava per escrit. L’any 1462, poc abans del primer alçament armat pagès, una part dels remences s’havien trobat amb una part dels senyors (en una operació molt partidista i interessada emparada per la Diputació del General) per mirar de resoldre el conflicte que ja feia anys que durava. D’aquella trobada en va sortir una “Avinença Concordada” en el que els remences reclamaven la supressió d’usos i mals usos i els senyors els ho concedien o els ho negaven.

52-aspetti_di_vita_quotidiana,_amore,Taccuino_Sanitatis,_Cas.jpg

Escena íntima, Tacuinum Sanitatis, Bibliotheca Casanatense, Roma

El capítol 8 es titula “que lo senyor no puxe dormir la primera nit ab la muller del pagès”. En ell, els pagesos diuen que “pretenen alguns senyors, que com lo pagès pren muller lo senyor ha a dormir la primera nit ab ella, e en senyal de senyoria, lo vespre que lo pagès deu fer noces ésser la muller colgada, ve lo senyor e munte en lo lit pessant de sobre la dita dona”. Fixeu-vos, a més, que els pagesos diuen “alguns” senyors. La resposta d’aquests és claríssima, no permet interpretacions: los senyors afirmen que “no saben ne crehen que tal servitut sia en lo present Principat ni sia may per algun senyor exhigida” i, encara són més clars, “si axí és veritat com en lo dit capítol és contengut, renuncien, cassen e annul·len los dits senyors tal servitud com sie cose molt iniusta e desonesta”.

Els senyors feudals no són sant de la meva devoció però crec que, si més no, en aquest aspecte els hem de creure. Ells mateixos reconeixen no conèixer cap aplicació pràctica del dret de la primera nit i, a més a més, el qualifiquen d’injust i deshonest. Això, naturalment, no vol dir que mai cap senyor, ni laic ni eclesiàstic, hagués abusat mai de cap de les noies de la seva senyoria, però, per desgràcia, el mateix podríem dir que qualsevol lloc i temps i sense el paraigües d’un suposat dret o mal ús reconegut.

La Sentència Arbitral de Guadalupe de l’any 1486, després de més d’una vintena d’anys de conflicte violent obert i uns cent anys de conflicte latent entre els remences i els senyors, resol el mateix. El dret de la primera nit queda abolit juntament amb d’altres drets consuetudinaris, com ara l’alletament dels fills del senyor, la flassada del cap de casa o l’anar a servir gratuïtament a casa el senyor. “Ni tampoco puedan [el senyors] la primera noche que el pagés prende mujer dormir con ella; o en señal de senyoría la noche de bodas de que la muger será echada en la cama, pasar encima de aquella sobre la dicha muger.”

Per altra banda, si féssim cas textualment del que diuen els remences i els senyors, l’exigència del dret de cuixa tindria una aplicació més simbòlica de demostrar la senyoria sobre els vassalls que no pas real. Seria, per tant, una cerimònia més simbòlica de sotmetiment que de contingut sexual. Amb tot, és ben lògic que fos una de les queixes més utilitzades pels remences catalans. Qui podria estar d’acord amb un abús com aquest?

Ara com ara, no hi ha dubte que el dret de cuixa és més un mite, un abús injust i deshonest però inexistent que no pas una realitat a la Catalunya medieval.

  (més…)