Posts Tagged ‘correcte’

Directe, sense la ‘a’

Posted: 11 febrer 2016 in General
Etiquetes: , ,
a

Un dels errors més comuns en català és escriure el complement directe (CD) precedit de la preposició («*Ahir vaig veure a la meva cosina al cinema»). És una falta habitual perquè en castellà sí que la hi posen («Ayer vi a mi prima en el cine»). A diferència del complement indirecte, en català en la majoria de casos no introduïm el CD amb aquesta preposició. Com que això de la sintaxi a molts us deu quedar lluny, cal recordar que el CD és el complement que rep l’acció del verb i tant pot ser un nom («Ha rentat els plats»), un pronom («Va saludar tothom»), un sintagma nominal («Han comprat mig quilo de tomàquets»), una frase subordinada substantiva («Li han dit que vingués») o d’infinitiu («En Quim vol tornar-ho a provar»).

Però com que sempre hi ha l’excepció que confirma la regla, hi ha alguns casos en què hem d’escriure la preposició a precedint el CD. Per exemple davant dels pronoms forts referits a persones mituell/anosaltresvosaltres i ells/es («Em va mirar a mi» o «Ens escoltava a nosaltres»); o també pot anar davant dels pronoms tothomtots/es ningú («No va trobar a ningú al parc» o «Conec a tothom»). També es pot fer servir la preposició per desfer ambigüitats, per exemple en les frases «El perseguia com el gat a la rata» i«T’estimava molt: potser més que al seu fill», tot i que hi ha altres casos en què la preposició no és necessària si hi ha una pausa entre el subjecte i el CD: «La Mireia ajudava en Martí, i la Paula, en Joan». Quan l’interrogatiu qui fa de CD també es pot utilitzar la preposició, «A qui ha vist la Maria?», perquè sinó també podríem interpretar que qui és el subjecte i que es demana quina persona ha vist la Maria. 

 

Finalment també es permet l’ús de la preposició a davant del CD en l’expressió l’un a l’altre («Es miraven l’un a l’altre») i en els verbs sentir i veure quan van acompanyats d’un CD infinitiu: «En sentirem a parlar, d’aquesta notícia» o «En sentirem parlar, d’aquesta notícia».

 

Sabíeu que…

 

En català, el complement directe l’escrivim sense la preposició a al davant, com sí que fa el castellà. Només hi ha alguns casos en què es permet aquesta preposició, com ara davant dels pronoms mituell/anosaltresvosaltres i ells/es

(més…)

Trage o tratge?

Posted: 9 febrer 2016 in General
Etiquetes: , , ,

images

La grafia tratge la va usar Francesc Ferrer Pastor en el seu Diccionari general a on podem llegir: «tratge. m. Vestit complet d’una persona, especialment d’home, tern [traje]». Eixa mateixa grafia ha estat emprada per diversos escriptors valencians. Més avall reproduïsc alguns exemples literaris d’Enric Soler i Godes, Jordi Valor i Serra, Josep Lozano i Ferran Torrent.
Els dos únics mots que trobem en els diccionaris de la nostra llengua acabats en –age són enàl·lage ihipàl·lage, però ha de quedar molt clar que en eixos dos mots la a de la terminació –age és àtona, no tònica, i no tenen absolutament res a veure amb el conjunt de vocables acabats en –atge que estudiem.
Si els redactors del Diccionari normatiu valencià consideren que la grafia normativa ha de ser trageen lloc de tratge és imprescindible que ens expliquen quines són les raons filològiques que ens obliguen a acceptar aquesta complicació ortogràfica. Han d’haver-hi raons filològiques de molt de pes per a decidir fer aquesta única excepció a la regla general i els usuaris de la llengua tenim dret de saber per quins motius hem de patir eixa complicació.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha publicat el 5 de febrer del 2014 una versió informatitzada delDiccionari normatiu valencià que es pot consultar en aquest enllaç i a on es pot veure que la grafia triada per al mot que estudiem és trage. L’AVL ha posat a disposició dels usuaris de la llengua aquest enllaç en el qual es poden fer les propostes lingüístiques que es consideren oportunes. Us convide, amics lectors, a fer ús d’aquest enllaç per a expressar el vostre acord o desacord amb la grafia que empra el Diccionari normatiu valencià per a aquest vocable i per a fer els comentaris que considereu adients.

Exemples literaris
En Els valencians pintats per ells mateix d’Enric Soler i Godes podem llegir:
“Tratge de burell, calces blanques i sabates de frare”.
En la novel·la Lina Morell, un cas apassionant de Jordi Valor i Serra trobem:
“El xicot arrimà el carro a la carena de l’andana i en veure entre les poques persones que baixaren a una jove senyorívola amb tratge sastre negre i un petit maletí a la mà, se dirigí devers ella amb decisió:
–Senyoreta Paulina?”
I en la mateixa novel·la, un poc més avant:
“En efecte, oberta que fou l’antiquíssima caixa, d’allí anaren eixint vestits antics: vestidets d’ella de son temps de col·legiala, tratges de caçador del seu pare i, per fi, tot impregnat del ferum del patxolí, un magnífic vestit de vellut negre amb adreços i voreres de fil d’or de la seua àvia materna, que ambdues jóvens recordaven molt bé quan se’l posava encara na Beatriu, la mamà, que estava formosíssima quan apareixia els dies de festa abillada amb tal vestimenta”.
En la novel·la Ribera de Josep Lozano podem llegir:
“Però Miquel se’n va anar a l’altre món sense corbata, sense tratge, vestit de romà: enrotllat en un llençol de fil del dot d’Irene.
Jo quasi ho vaig preferir aixina, que no duguera tratge. Una, per la corbata, rogenca, horrible, que no sé d’on la degué haver treta; i una altra, perquè ell era d’esquerres o el que collons siga, o ho havia sigut, i crec que haguera volgut que el soterraren amb el coll de la camisa despassat… com van els treballadors”.
En la novel·la Gràcies per la propina de Ferran Torrent trobem:
“Vestia el tratge de sempre, l’únic que tenia i que es posava en comptadíssimes ocasions”.

(més…)

sinó o si no

Posted: 3 febrer 2016 in General
Etiquetes: , ,

Sovint es produeixen confusions a l’hora d’escriure sinó i si no perquè fonèticament sonen igual. Es tracta, però, de conjuncions diferents que cal no confondre.

Sinó és una conjunció adversativa que indica oposició entre els elements que posa en relació:

No has de parlar amb aquesta professora sinó amb l’altra.

Aquesta conjunció sovint es converteix en sinó que quan els verbs de les dues oracions relacionades són diferents:

No solament has d’omplir la sol·licitud, sinó que has d’adjuntar-hi una fotocòpia del DNI.
O quan, tot i ser el mateix verb, es fa explícit les dues vegades:
No has de parlar amb aquesta professora sinó que has de parlar amb l’altra.
Si no, en canvi, és un conjunt de dos mots: la conjunció condicional si i l’adverbi de negació no:
Penseu-vos bé què li voleu dir abans d’entrar al despatx; si no us penseu bé què li voleu dir, potser no aconseguiu el que us proposeu.
Segur que arribarà a l’hora que ens va prometre; si no arriba a l’hora que ens va prometre, m’enfadaré amb ella.
Què es podia fer, si no es feia allò?
Sovint, però, per tal de no repetir tota la frase, si no esdevé una representació de tota l’oració anterior i té, per tant, un ús el·líptic; en aquest cas ha d’anar seguit d’una coma (excepte si es tracta d’una interrogació):
Penseu-vos bé què li voleu dir abans d’entrar al despatx; si no, potser no aconseguiu el que us proposeu.
Segur que arribarà a l’hora que ens va prometre; si no, m’enfadaré amb ella.
Què es podia fer, si no?
Quan té aquest ús el·líptic, podeu comprovar que la grafia si no és correcta si es pot substituir per la conjunció altrament:
Segur que arribarà a l’hora que ens va prometre; altrament, m’enfadaré amb ella.

(més…)

Cames ajudeu-me

Posted: 12 Abril 2014 in General
Etiquetes: , ,
  ?

El 1918 Fabra ja va escriure que darrere de la primera persona del plural de l’imperatiu “és admissible la substitució de –nos per ‘s-”. L’exemple més difós és anem’s-en. La fórmula, a vegades escrita equivocadament anem-se’n, és habitual en el català central col·loquial, on també es diu nem’s-en (o nem-se’n, seguint la grafia incorrecta).

Si fem l’exercici d’escriure l’anem’s-en tal com es diu en alguna altra varietat del català, trobem que, a més a més del pronom de primera persona del plural, hi ha variació en la tònica de la forma anem (dita també anamnam, amb elisió de la a) i en el pronom en (dit també ne). Així, en lleidatà es diu anem’o-n; en tortosí, nam’o-nnem’o-n nam’o-ne, i en valencià, m’o-ne. Hi ha altres maneres de dir-ho, per descomptat, incloent-hi el canvi de posició del pronom (s’en anem en tarragoní, per exemple), però no m’hi aturo. Només vull dir com em sembla que cal escriure les realitzacions col·loquials esmentades.

Primer, el lleidatà: el nos pot ser os (també es diu anem-os-en) i fins només o (anem’o-n). Si Fabra va marcar amb un apòstrof l’elisió del pronom nos, sembla lògic fer-ho també a anem’o-n i mantenir el guionet entre el que queda del nos i l’en reduït a (amb tot, és estesa la forma escrita ane-mo’n. Així ho escriu Pep Coll en El parlar del Pallars).

Segon, el tortosí: l’anem també es diu amb aanam, i col·loquialment s’elideix la primera anam. Però no es diu nam-nos-en ni nam-os-en, i com en lleidatà, os esdevé o i en esdevé nnam’o-n. Ara bé, el pronom entambé pot fer-se ple, ne. Aleshores tenim nam’o-ne. L’Elisenda Bernal em fa veure que també el vámonos castellà ha perdut la marca de plural (no és pas vámosnos). Tercer, el valencià: l’imperatiu del verb anar ha quedat reduït a m, el nos és o i l’ennem’o-ne. Caram.

Malgrat tot, penso que totes aquestes combinacions gràfiques són difícils d’implantar. Per això, a imatge d’un possible si’s plau que en llengua estàndard ha passat a sisplau, potser algun dia escriurem anémonnàmon,némonnàmone i mone, ja sense la pressió d’apòstrofs i guionets.

(més…)

Matí, migdia, tarda, nit…

Posted: 2 Abril 2014 in General
Etiquetes: , ,
descarga
Ara que hem canviat l’hora i que la tarda s’allarga més, aprofitarem per parlar de quina manera dividim el dia en català. Què diem, les dues del migdia o de la tarda? Les set de la tarda o del vespre? La distribució de les parts del dia sempre ha generat confusions i vacil·lacions per diversos motius, com ara l’època de l’any a què ens referim –a l’hivern a les set ja és negra nit– i les hores dels àpats –a les dues pocs de nosaltres hem dinat. Per tant, hi ha unes franges horàries que presenten variacions i que admeten aquesta flexibilitat.
Al Principat dividim el dia en set parts: matí, migdia, tarda, vespre, nit, mitjanit i matinada. Tenint en compte la flexibilitat que esmentàvem, el matí comença entre les 5.00 (estiu) i les 6.00 (hivern) i s’allarga fins a les 12.00. El migdia va de les 12.00 a les 14.00 o les 15.00, en funció de l’horari laboral i de l’hora de dinar. La tarda abraça entre les 14.00 o les 15.00 i les 18.00 (hivern) o les 19.00 (estiu). El vespre s’inicia entre les 18.00 (hivern) o les 19.00 (estiu) i acaba cap a les 21.00 (hivern) o les 22.00 (estiu). La nit arrenca entre les 21.00 (hivern) o les 22.00 (estiu) i dura fins a les 00.00, quan arriba la mitjanit, que s’allarga fins a la 1.00. Finalment, la matinada, que es considera el començament del dia, seria entre la 1.00 i les 5.00 (estiu) o les 6.00 (hivern). És important tenir present aquesta distribució de les parts del dia a l’hora d’indicar les hores: “Un quart de set del matí”, “dos quarts de tres de la tarda”…
A les Illes Balears es fa servir la paraula horabaixa –un dels mots que acostuma a encapçalar els rànquings de paraules més belles en català– per referir-se a la part del dia que va des de després de dinar fins a l’hora que es pon el sol. Per designar aquesta mateixa franja horària, els valencians tenen el terme vesprada, i els de la vora de Lleida en diuen tardet.
Sabíeu que…
En català és incorrecte fer servir la preposició per per referir-nos a les parts del dia: “pel matí”, “per la tarda”, “per la nit”. Cal utilitzar la preposició a: “al matí”, “al vespre”, “a la nit”… La paraula matí també admet la preposició de: “Surt a passejar de matí”. Els mots dia i nit duen la preposició de: “De dia no li agrada dormir”, “els mussols surten de nit”

 

El rebuig de com a amb valor comparatiu

 

rebuig

Sabem que “com” equival a “de la mateixa manera  que” i que “com a” equival a “en qualitat de”, és a dir, “d’acord amb la  condició (o categoria) de”. Si diem que una cosa és blanca com la neu, el que diem és que eixa cosa és blanca de la mateixa manera que ho és la  neu. I si diem m’ho va dir com a metge, el que diem és que allò  que em va dir la persona de qui parlem m’ho va dir en qualitat de metge, és a  dir, m’ho va dir d’acord amb la condició (o categoria) —en aquest cas,  titulació— de metge que té persona en qüestió.
Però en els modismes comparatius d’igualtat és  habitual en la nostra llengua emprar “com a” en lloc de “com”. És a dir, que en  eixos casos, “com a” assumix les funcions de “com” i passa a significar “de la  mateixa manera que”.
La Gramàtica normativa valenciana de  l’Acadèmia Valenciana de la Llengua contempla l’ús de “com a” amb valor  comparatiu i en la pàgina 210 diu:
Com s’ha indicat, la preposició “com a” també  s’usa amb valor comparatiu equivalent a ‘com si fóra’, ‘a la manera  de’:
Els supervivents es partien el menjar  com a bons germans.
Obria uns ulls com a plats.
Els pobres vells ploraven com  a xiquets.
Va caure un bac i es quedà com  a mort.
Corrien com a desesperats.
Tenien tanta fam que menjaven com  a llops.
N’eren tants en l’autobús que anaven  com a sardines.
Llàgrimes als ulls, bocins com  a punys.
L’ús de “com a” amb valor comparatiu, quan el  nom d’allò que prenem com a model apareix en plural i no va precedit d’article  és molt corrent. De fet, en el valencià popular parlat en els carrers i places  dels nostres pobles i ciutats, en el cas que ens ocupa s’usa únicament “com a”,  mai “com”. Una gran quantitat de modismes comparatius d’igualtat que diem en  singular usant com+article acostumem a dir-los en plural emprant “com a” i sense  article. Heus-ne ací alguns exemples:
adormir-se com un tronc /  adormir-se com a troncs
apegar-se com una llapassa /  apegar-se com a llapasses
cantar com un rossinyol /  cantar com a rossinyols
córrer com una centella /  córrer com a centelles
dormir com un tronc / dormir  com a troncs
lleig com un fes / lletjos  com a fessos
lluent com una navalla /  lluents com a navalles
menjar com un llop / menjar  com a llops
seguit com un fus / seguits  com a fusos
suar com una botija / suar  com a botiges
una veritat com un temple /  veritats com a temples
En alguns modismes comparatius que,  habitualment, es diuen només en plural, és normal emprar “com a” amb valor  comparatiu. Heus-ne ací alguns exemples:
caure com a mosques
celles com a màrgens
créixer com a bolets
llàgrimes com a cigrons
morir com a mosques
multiplicar-se com a conills
veritats com a punys
En la llengua dels nostres clàssics era normal  usar “com a” amb valor comparatiu quan el nom del model amb que es compara  apareixia en plural i sense article. Heus-ne ací un fragment de l’Espill de  Jaume Roig a on trobem la comparança matar com a conills, és a dir, matar de la mateixa manera com es maten els  conills.
“Apres s’uniren
casi ‘nfinides;
ensenyorides
han molt vixcut
he prou crexcut,
matant los fills
com a conills,
no les femelles.”
Hui en dia és cada volta més fàcil —sobretot en  la llengua escrita— trobar formades amb com comparances que el valencià popular  fa amb “com a”. Açò és degut al fet que la llengua culta no ha tingut en compte  el valor comparatiu de “com a” en la llengua viva a conseqüència de la nefasta  influència del castellà. Els correctors de les editorials canvien  sistemàticament els “com a” amb valor comparatiu per “com”, acció que deforma la  llengua dels autors. Vegem-ne un exemple.
En l’edició original de la novel·la Júlia d’Isabel-Clara Simó (Editorial La Magrana, Barcelona, 1984, pàg. 81) podem  llegir:
“A les set de la matinada, suats, cansats,  trasbalsats, el metge, l’amo i la dida rigueren com a bojos,  plens de llàgrimes, en sentir que el nen esclatava en un plor  incontenible…”
En l’edició corregida (Edicions Bromera, Alzira,  2003, pàg. 102) trobem:
“A les set de la matinada, suats, cansats,  trasbalsats, el metge, l’amo i la dida van riure com bojos,  plens de llàgrimes, en sentir que el xiquet esclatava en un plor  incontenible.”
A banda d’alguna canvis irrellevants com ara  emprar el perfet perifràstic en lloc del simple, canviar nen per xiquet o  eliminar els punts suspensius del final, observem que s’ha canviat com a bojos  per com bojos.
Com que el castellà diu i escriu “verdades  como puños” a nosaltres ens diuen que cal dir i escriure veritats com punys  malgrat que tots els valencians, espontàniament, diguem sempre “veritats com a  punys”. Eliminar “com a” amb valor comparatiu i substituir-lo per “com” ens  allunya del valencià genuí, tradicional i encara ben viu i ens acosta de manera  innecessària al castellà.

Els xanglots i més diacrítics

Posted: 16 gener 2014 in General
Etiquetes: , , ,
No sé
Una interferència absolutament innecessària, que està incrustant-se en la parla de molts jóvens, és “hipo”, paraula tan castellana com la catedral de Burgos, que va invadint el camp dels nostres “xanglot” o “sanglot”, que com tots sabem és el ‘sospir, convulsió, contracció espasmòdica del diafragma, que determina una brusca sobatuda del tòrax i de l’abdomen, que va acompanyada d’un soroll característic’. Fa uns quants dies vaig sentir una mare joveneta dient al marit “Pega-li unes quantes palmadetes al xic en l’esquena, a vore si se li’n va el xanglot”. Vaig pensar que encara no està del tot perduda tan nostrada manera d’anomenar eixe sospir i convulsió toràcica. Amb formes paregudes, arreplegades en diccionaris i, també, com molt bé il·lustra Eugeni S. Reig, en Valencià en perill d’extinció, en tenim altres com “xinglot o “singlot”, totes ben nostres. I no cal que ens omplim d’“hipos”, amb els nostres xanglots i semblants ja anem bé.
Però “xanglot” té també un altre sentit que no té res a vore amb l’anterior, com és quan ens referim a un “xanglot de raïm”, que apareix ben poc en els llibres, però que és usada en moltes zones valencianes. Com sabem, en esta accepcció, és ‘una porció o pomellet d’un penjoll de raïm”. Sembla que procedix de “singló”, i també hi ha les variants “xingló” i “xinglot”, tot molt coincident amb les formes de l’altre significat, esmentat més amunt, de convulsió toràcica. Per cert, que a “xanglot” no li fa falta cap accent diacrític per a diferenciar els dos sentits tan dispars que té. I encara com no ha hi hagut la intervenció “il·luminada” de posar-li el fatídic palet “diferenciador” per a, suposadament, destriar el sentit de cada “xanglot”. Perquè ninguna falta que fa, com tampoc a “cap”, “port, “moll” “alçar” i dotzenes i dotzenes més. Com no li cal a la gran majoria de les vora 60 paraules que en porten. Per exemple, ja em diran el paper que fa el diacrític en una frase com “La meua néta va vindre ahir i em va deixar la casa ben neta” o “Frederic i Rosalia venen la casa perquè ja no vénen pel poble”. Complicar innecessàriament. De segur que ningú es confon de “xanglot” en “Vols raïm?”, “Dóna-me’n un xanglot”, ni en “Deixa-la, quan li passe el xanglot ja parlarà”.xanglot