Posts Tagged ‘llibre’

Els nostres traductors

Posted: 6 Octubre 2013 in General
Etiquetes: , , ,

images

Ara que la llibertat condicional ens regala hores per llegir, valdria la pena retre un petit homenatge estival als nostres traductors. Per si ho desconeixien, els traductors són aquells proletaris de la lletra que els nostres crítics es ventilen amb una miserable frase a les seves ressenyes. Ben injust, perquè aquest curs ens ha deixat magnífiques versions catalanes d’obres universals: cal aplaudir, per exemple, l’extraordinària traducció que ens ha regalat Jaume Creus del Contra tota esperança de Nadejda Mandelstam (deixin el que fan i corrin a llegir aquest llibre!). El vodevil de novetats que monopolitza els suplements culturals ha fet passar desapercebuda una de les grans notícies d’enguany: Clara Formosa ha conclòs la traducció de la Pentalogia biogràfica de Thomas Bernhard, amb una traça bestial que atrapa tota la força de la sintaxi sageta de l’autor. Jordi Martín Lloret també ha fet el cim amb la pencada enorme que significa transvestir al català L’escuma dels dies de Boris Vian, i Martí Sales ens ha continuat alegrant l’existència amb una nova perla de John Fante: La Germandat del Raïm.

Cal aplaudir els editors de Quaderns Crema, El Gall, Viena i 1984 per aquests grans llibres i denunciar per enèsima vegada l’escassa importància que donem als nostres traductors, que subsisteixen com poden en condicions laborals pèssimes. Segons l’informe del CEATL, Catalunya té el trist privilegi de ser el quart país d’Europa amb més traductors literaris per metre quadrat, però el divuitè en termes de sous i dignitat laboral. Mentre els governs de països amb llengües minoritàries com Holanda impulsen la traducció de llibres estratègics per la salut literària del país –amb independència dels antulls del món editorial– els nostres traductors esprinten les neurones a 10 euros la pàgina, i amb obres no sempre majors. Quan aquest estiu obrin un llibre dediquin un pensament al camàlic que l’acaba de traduir, si és que ha tingut la mercè de sortir a la portada. Vist el panorama i el futur del seu art, una simple ullada compassiva serà tot un homenatge als nostres traductors.

(més…)

Una guia de ‘Social Commerce’ amb 100 consells.
social-commerce
El comerç electrònic està creixent a Espanya per sobre del 20% anual, i aconsegueix ja els 9.000 milions d’euros de facturació. Per internet ja es venen tot tipus de béns i serveis. Creix la xifra de negoci total en la xarxa i s’amplia el ventall de productes on la venda per nternet suposa una part cada vegada més important del total.El mercat de venda en Internet creix i seguirà fent-ho. I les vendes offline, estan cada vegada més relacionades amb la nostra presència en la xarxa. Molts clients cerquen informació en internet sobre l’empresa, els seus productes o els seus directius abans de realitzar una compra.Aquells que dirigeixen una empresa o algun dels seus departaments clau, o un emprenedor, no pot pensar en el seu negoci d’esquena a la xarxa. Amb aqueixa idea, diu el seu autor, Leonard Pera, naix aquest llibre, per a donar unes pautes, idees generals, consells útils de com començar a fer-ho.

Social Commerce. 100 consells per a vendre en Internet. Leonard Pera és Llicenciat en Direcció d’empreses per la Universitat Autònoma de Madrid, Executive MBA pel IE Business School. Postgrau en Comerç Internacional per la Cambra de comerç de Madrid i en Unió Europea per l’Escola Diplomàtica. Amb més de 15 anys d’experiència en el sector TIC, ha treballat en empreses com Telefónica i Deutsche Telekom. És també un emprenedor tecnològic. Des de febrer del 2011 lidera Open-Idees com a soci fundador. Presideix la Comissió Internacional de l’Associació d’Usuaris de Telecomunicacions. És membre del CATSI (Consell Assessor del Ministeri d’Indústria d’Espanya) i membre del Claustre de la Càtedra de Comunicació Estratègica Responsable del IE Business School.

El sexe de la ceba

Posted: 20 Mai 2013 in Llibres
Etiquetes: ,

El sexe de la ceba
Autor:  Galdric Sala & Lioba Pellicer
Editorial: La Patumaire
Gènere: Poti-poti
Any d’edició: 2012
Valoració dels usuaris: 7/10

Ets dels que penja la senyera al balcó per Sant Jordi i per la Diada i l’hi deixa tot l’any? T’agrada menjar crema catalana, pa amb tomàquet i una bona escudella amb carn d’olla, tot acompanyant-ho d’un raget de cava? Ets dels que s’emociona quan sent el Virolai o quan escolta la gralla mentre l’enxaneta fa l’aleta?
Si et passa tot això, aquest és el teu llibre. Visca Catalunya! I visca el sexe de la ceba!

Comprar-lo en línia.

Hi ha qui pensa que un ebook ha de ser tractat com a programari. I tu?
fot_2477_gr
És un ebook un llibre, o un programari? La realitat del llibre electrònic és tan jove, que van sorgint plantejaments de base a poc a poc, discussions que perfilen els coms i perquès de la seua naturalesa. .

De primeres pot semblar una pregunta de resposta òbvia: és un ebook un llibre, o un programari? Un llibre, clar, respondran molts sense pensar-ho. Quina importància té el suport en el qual rebem l’obra, l’important és el contingut, l’enriquiment que ens ofereix, el món al que permet que traguem el cap. Plantegem-ho pensant en una pel·lícula: és diferent El pacient anglés si la veiem en una sala de cinema o en el portàtil de casa? L’experiència del seu visionat difereix quant a intimitat, atenció, comoditat i altres aspectes, però l’obra en si mateixa manté la seua integritat, o no?

(Tu com ho veus? Aporta la teua visió del tema en la secció de comentaris que trobaràs al final d’aquesta pàgina.)

Ens plantegem aquestes coses arran d’un article de Jeremy Greenfield llegit en la revista Forbes, “Llaure Ebooks Really Books?”. Greenfield, de la mà de les idees de la bloguera Beth Bacon, defensa la postura contrària: els ebooks han de ser considerats en la categoria de programari. I per a açò comença per detectar dues característiques del ebook que ho acosten més al programari que al seu germà, el llibre en paper: una vegada que has editat una còpia d’un llibre electrònic, produir les següents és molt senzill, ràpid i barat. L’altra és que, quan compres un ebook, la qual cosa en realitat adquireixes és una llicència per a accedir a un programari que atresora una informació.

Si pensem en el cas dels llibres escolars, encara de la mà de Greenfied, tal vegada veiem la seua postura una mica més clara. Quan un col·legi compra ebooks, no està comprant un objecte que pot ser reutilitzat per diversos alumnes, sinó que compra una llicència d’ús. Greenfield veu açò com una gran oportunitat de negoci: es beneficiarà aquell que facilite als col·legis l’ús d’aquest material entenent la nova realitat. I crida l’atenció sobre les editorials que intenten vendre les seues ebooks als col·legis exactament igual que ho fan amb els llibres en paper: com a objectes independents, d’un sol ús, només en part reutilitzables i altra.

Més enllà de l’exemple de la venda de ebooks a col·legis, que respon millor a una realitat nord-americana que als països de parla hispana, ens sembla interessant el fet que es plantege si un ebook ha de considerar-se més un programari que un llibre. La veritat és que ens costa reconèixer que un llibre siga entès com un programari: pesen molt els segles d’Història… Però, a efectes pràctics, la compra d’un llibre electrònic s’equipara a la compra d’un programari: adquirim la llicència d’ús d’un producte. Cap la possibilitat que aqueixa llicència siga per un temps comcreto o per sempre, alguna cosa que s’adapta a la perfecció a les nostres necessitats en molts casos: hi ha llibres que no ens interessa atresorar per sempre, sinó només per un període concret…

No obstant açò, ens desperta cert recel aquesta equiparació entre el ebook i el programari: serà aprofitat pels governs per a “oblidar” certes mesures proteccionistes que alguns estats com el nostre ofereixen a l’objecte lliure (IVA reduït, compra d’exemplars per a biblioteques, etc)? Hi haurà qui ens ratlle de retrògrads o a l’excés temorosos, però no se’ns escapa que l’equiparació del ebook al programari podria separar al llibre de la citada protecció. S’haurien salvat de la pujada de l’IVA al 21% els ebooks si foren considerats programari?, ens preguntem… (NOTA: eliminem l’error que vam cometre en escriure la notícia, com s’explica en els comentaris d’a baix) Considerem que hi ha determinades realitats que precisen d’alguna ajuda dels estats per a seguir vives. El llibre és una d’elles.

No ens posicionem en contra de la consideració del ebook com un programari, però sempre que es faça tenint en compte l’especial naturalesa del fet cultural que tot llibre és. El que ens plantegem és, com dèiem al principi, una nova realitat que ens sorgeix en el camí. Pot ser que el temps ens done una nova visió de l’assumpte i faça desaparèixer certes pors, o produïsca altres nous… En qualsevol cas, és bé que ens plantegem des de ja aquest tema.

Una mestra lleonesa va inventar en 1949 un sorprenent artilugi.
fot_2377_gr
En els anys 90 del segle XX van aparèixer els primers suports electrònics per a la lectura de llibres, però fa més de seixanta anys, una mestra d’orígens lleonesos ja havia tingut la idea de construir un suport únic que permetera llegir diferents llibres canviant uns rodets amb el contingut escrit. L’Enciclopèdia Mecànica desenvolupada per Ángela Ruiz Robles en 1949 incloïa elements que fins i tot avui serien innovadors.

“En la història del ebook hi ha una baula perduda: el llibre mecànic patentat en 1949 per una mestra espanyola”, afirma a SINC Daniel González de la Rivera. És el nét de donya Angelita, una mestra d’orígens lleonesos que va passar la seua vida a Ferrol i que ha merescut el seu propi espai en l’entrada de Wikipedia sobre la història del llibre electrònic. L’Enciclopèdia Mecànica ideada per Ángela Ruiz Robles en 1949, amb la palés nombre 190.698, podria considerar-se un precursor de l’actual ereader.

Donya Angelita, com era coneguda en la seua terra, va ser una mestra i inventora nascuda en 1895 en Villamanín, que va estudiar magisteri en León i va començar fent classes en La Pola de Gordón, encara que va passar la major part de la seua vida en la localitat gallega de Ferrol. Durant els 80 anys que va viure, Ángela va inventar, va escriure llibres, va fundar la seua pròpia acadèmia, va ajudar als quals passaven per dificultats i va cuidar de les seues filles.

La seua idea més brillant es va materialitzar en 1949, quan va patentar un llibre de text per als estudiants que funcionava amb un sistema mecànic d’aire a pressió, al que es podien afegir diferents rodets corresponents a les diferents matèries, i al que va donar el nom d’Enciclopèdia Mecànica.

Tal com es pot llegir en la descripció de la patent, l’aparell “porta unes bobines on es col·loquen els llibres que es desitge llegir en qualsevol idioma. Per un moviment de les mateixes van passant tots els temes, fent les parades que es vulga”. El desplegament de les bobines es feia de forma mecànica, amb un sistema que desplegava els rodets.

A més, segons compte a SINC María José Rodríguez Fortiz, professora de Llenguatges i Sistemes Informàtics de la Universitat de Granada, el prototip que es va construir “no va incloure tota la funcionalitat per a la qual havia sigut dissenyat. L’addició de so i llum, per exemple, no va poder fer-se perquè tecnològicament no hi havia res inventat de petita grandària per a incorporar al dispositiu”, aclareix Rodríguez.

L’Enciclopèdia Mecànica tenia també un buit en el qual aniria una calculadora, que no s’incloïa en el prototip per la mateixa raó que la llum i el so: encara no existien màquines de càlcul tan xicotetes.

Igual que els lectors electrònics actuals, l’invent d’Ángela permetia ‘fer zoom’ mitjançant una làmina transparent i irrompible que es col·locava sobre les assignatures, i que podia “portar la propietat d’augments”, segons la patent.

El text explica que totes les peces eren “intercanviables” i que podia col·locar-se “en perpendicular, facilitant la comoditat del lector, i evitant […] esforços intel·lectuals i físics”.

Ángela va tenir en compte a més l’aspecte econòmic, i en la seua patent assegura que “per a autors i editors, el cost de les seues obres es minora considerablement, per no necessitar ni pasta ni enquadernat”.

L’objectiu de donya Angelita era “reduir el pes dels llibres” que els xiquets havien de portar en les seues carteres i “fer l’ensenyament més atractiu per als alumnes”, explica el seu nét, que afig que una altra de les seues preocupacions eren “els xiquets amb alguna dificultat, per exemple en la vista, per als quals va idear la possibilitat de graduar la làmina transparent sota la qual es lliscaven els rodets”.

Desgraciadament, l’Enciclopèdia Mecànica mai es va arribar a comercialitzar, a causa que en aqueix temps “hi havia altres prioritats en el país i es va apostar per altres projectes. A més, la implementació de totes les especificacions de l’invent era inviable”, afirma Rodríguez.

“En els seus últims anys, Ángela va intentar tornar-ho a construir, quan ja era tot tecnològicament viable, però no va aconseguir suport públic ni finançament privat. El que fóra dona i espanyola potser va contribuir a açò…”, afig.

Però aquest no és l’únic invent de donya Angelita. Rodríguez assenyala altres dos. Un d’ells és el “Atles Científic gramatical, una espècie d’hipertext amb enllaços en el qual triant una ciutat o poble d’Espanya, poguera consultar-se sobre ell informació gastronòmica, cultural, geogràfica, política i social”.

L’altre era un mètode taquimecanográfico nou “que pretenia ajudar a escriure de forma més ràpida i fàcil d’aprendre i recordar, proposant una nova agrupació de les tecles en la màquina i fins i tot noves abreviatures”.

Entre tots aquests invents, Ángela Ruiz va tenir temps per a educar a les seues filles, escriure setze llibres i crear la seua pròpia acadèmia d’ensenyament, a la qual va posar el nom de Elmaca, en honor a les seues filles Elena, María Elvira i Carmen.

El seu nét explica que treia el temps de la nit, i assegura que recorda “el so de la seua màquina d’escriure”. Rememora també les frases que més li sentia dir a la seua àvia: “El temps és or” i “L’haver de complit proporciona dolç goig”, sentències que reflecteixen bé el caràcter d’aquesta incansable treballadora, apassionada per l’ensenyament.

“Els seus alumnes eren l’objecte de tots els seus desvetllaments i preocupacions. Tenia la certesa que per mitjà de l’ensenyament es feien les generacions més justes i els països més pròspers, i a açò va dedicar tota la seua vida”, relata Daniel.

Elvira, una de les filles d’Ángela, evoca una reflexió de la seua mare que il·lustra bastant ben la seua manera de veure l’educació: “Ella deia que si els morts ressuscitaren veurien tots els canvis tecnològics de la societat, ascensors, electrodomèstics… però si miraren l’ensenyament, comprovarien que tot segueix com en l’Edat Mitjana”.

Per açò apostava per mètodes que fins i tot ara serien innovadors: rebutjava l’aprenentatge memorístic; va veure la importància d’aprendre idiomes en la infància, quan resulta molt més senzill; i considerava que el sistema educatiu de l’època no era formatiu.

Ángela impartia classes desinteressadament, ensenyava als joves perquè tingueren una preparació i no es veren obligats a marxar-se d’un poble colpejat per la guerra civil, escrivia cartes per a la gent analfabeta que tenia familiars a Amèrica… “Supose que és poc coneguda per ser dona i espanyola, a voltes em pregunte què hauria passat si haguera sigut home i anglès…”, apunta el seu nét.

En la mateixa línia s’expressa María José Rodríguez, que opina que si haguera sigut “home i nord-americà o alemany, potser li haguera sigut més fàcil”.

A més, Rodríguez creu que també ha pogut contribuir al seu desconeixement “el fet que el seu invent no s’arribara a construir, com a punts altres invents que segur s’han quedat en un calaix”.

El prototip de l’Enciclopèdia Mecànica que es va construir es conserva actualment en la seu del MUNCYT de La Corunya, el director del qual, Ramón Núñez, comenta a SINC que el personatge d’Ángela Ruiz “és singular, no solament a Espanya, sinó en el món. És fàcil veure que són escasísimas les dones que s’han atrevit a formalitzar les seues idees sobre invents i innovacions”.

“Per aqueix caràcter excepcional, el fet que siga poc coneguda és molt més greu. El problema és molt complex”, continua Núñez. “Una vegada, Emilia Pardo Bazán reflexionava sobre les dificultats que tenen en general els científics i inventors per a tirar endavant: mentre un escriptor o un pintor poden crear amb escassos recursos, el convertir en realitat les idees d’un inventor requereix uns mitjans, a voltes econòmics, que no estan a l’abast de qualsevol”.

Núñez assenyala com molts escriptors i artistes arriben a ser coneguts en el seu temps abans que el filtre històric de qualitat complisca la seua missió, i no obstant açò l’inventor solament serà conegut si té èxit real.

“Si a açò se li suma el fet que la societat espanyola no valora suficientment la tècnica, i que històricament s’ha despreocupado de la creació cultural femenina… ja són unes quantes raons. Però no podem tirar la tovallola. El fet que la història de la ciència espanyola siga desconeguda no vol dir que siga inexistent”, conclou.

(més…)

Refrany al sac i ben lligat

Posted: 13 febrer 2013 in Llibres
Etiquetes: ,
Víctor Pàmies i Jordi Palou publiquen ‘Els 100 refranys més populars’, llibre elaborat a partir d’una gran enquesta
100 refranys
 
El rànquing s’ha confeccionat a partir de 12.000 refranys proposats per 1.205 participants La dita més popular de totes ha estat proposada per 404 persones, un 33,5% dels enquestats

D’eres, ja no n’hi ha. I de segur que molts parlants no n’han vista mai cap. I en canvi, gràcies a un refrany, continua sent una paraula coneguda i comprensible. La dita “qui no vulgui pols que no vagi a l’era” ha obtingut la medalla d’or, s’ha enfilat dalt de tot del podi, ha aconseguit la pole. On? En la selecció Els 100 refranys més populars (Cossetània Edicions). Els lingüistes Víctor Pàmies i Jordi Palou han compilat aquestes cent frases, les han analitzades, les han contextualitzades i fins i tot hi han inclòs l’etimologia d’alguna de les paraules significatives de cada dita.

Però com que amb això no n’hi havia prou, també ofereixen refranys equivalents en altres llengües. Per exemple, del número 6, “cel rogent, pluja o vent”, l’equivalent castellà és “arreboles al anochecer, agua al amanecer”; i en anglès: “red sky in the morning, sailers take warning; red sky at night, sailors delight”. Daniel Sherr ha estat l’assessor dels refranys anglesos, tasca que ha resultat molt enriquidora, confessen els autors. Per a la dita de la pols i l’era, en proposen un que el president nord-americà Harry Truman va fer molt popular: “If you can’t stand the heat, get out of the kitchen” (si no suportes la calor, surt de la cuina).

Per arribar fins als cent refranys més populars, però, calia fer-ne una tria. I com s’escullen? Com es dictamina quins són els més populars? Víctor Pàmies, filòleg de formació i paremiòleg d’especialització, va elaborar una enquesta senzilla per fer-la arribar a molta gent, però, sobretot, perquè la gent la respongués. La paremiologia és la disciplina que estudia els refranys i Pàmies no volia atabalar el personal amb massa tecnicismes ni acotacions. Només demanava que l’enquestat fes la llista dels deu refranys que considerava més vius en la seva parla, els deu primers que li vinguessin al cap. També demanava el seu origen geogràfic i el lloc de residència, per establir les coordenades de l’atles dels refranys. No calia entrar en detalls entre dites, refranys, adagis, proverbis o frases fetes; Pàmies ja en faria la selecció.

L’any 2010, al març (“marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot”, quarta posició del rànquing), en el seu blog Raons que rimen (vpamies.dites.cat), hi va fer la primera crida. Van passar alguns mesos: abril (“cada gota val per mil”, 22a posició), maig (“cada dia un raig”: medalla de plata), juny (“la falç al puny”, 18è de la llista)… Ja se sap que no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat (medalla de bronze), però gràcies als mitjans digitals i a les xarxes socials, l’enquesta va tenir una molt bona difusió: la van respondre 1.205 persones, la qual cosa va suposar un cabal de 12.000 refranys. Per Sant Joan (“bacores, verdes o madures, però segures”, número 69), Pàmies va tancar l’enquesta i es va posar a analitzar les dades durant tot l’estiu (“tota cua viu”, 10è de la classificació). A la tardor, va establir una data simbòlica per fer pública la llista dels cent refranys més populars, el 10 d’octubre: 10/10/10.

La feina és ingent: gestionar i ordenar 12.000 frases ha de ser una tasca titànica. Pàmies explica que el refrany que li va donar més feina va ser “per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre”. El cas és que alguns dels participants el van enviar sencer, però molts d’altres en van enviar només un tros, el de Santa Llúcia o el de Nadal. En la primera classificació, la referència a Santa Llúcia ocupava el lloc 25, i la de Nadal, el 36. Quan els va sistematitzar en un de sol, el refrany va ascendir fins a la 12a posició.

Dos anys després, aquella primera llista s’ha convertit en un llibre. Cada refrany ha estat sistematitzat, analitzat, comentat i contextualitzat, amb la col·laboració de Jordi Palou, artífex de Rodamots.com (Cada dia un mot). La lectura desvela el sentit dels refranys i les variants (n’hi ha molts que tenen més d’una versió); si no és d’ús general, s’indica la zona geogràfica on s’empra; també s’hi inclou un parell de fragments literaris, periodístics i fins i tot tires còmiques on es fa servir, que demostren la bona salut de la frase; i encara un apunt etimològic d’alguna de les paraules més significatives que conté. En aquests últims apartats és on la col·laboració de Palou ha estat fonamental. I encara Ramon Torrents en va fer la primera lectura fent-hi esmenes i aportanthi dades valuoses per arrodonir el treball.

Al rànquing de refranys, en surten de tota mena: vinculats al decurs de l’any, com els esmentats; venjatius (“qui la fa, la paga”, número 49; “advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”, 89) o vitals (“salut i força al canut!”, 97). Tot plegat, 240 pàgines farcides d’una saviesa popular que no s’hauria de perdre, ni en la forma ni en el fons. Perquè “qui guarda quan té, menja quan vol” (75a posició). (més…)

llibre recomanat
Autor: Ferran Torrent
Gènere: Novel·la Negra
Editorial: Columna
Any d’edició: 2010
Altres dades: 878-84-664-1125-7

Un Ferran Torrent àcid i real sobre els darrers anys del franquisme. Dura crítica a la dependència del partidisme i la poca democràcia interna. El tractament dels personatges, les seves pors, els seus èxits i les raons que els impulsen a actuar d’una manera concreta, són ja un clàssic en la literatura de Torrent, que no per tal deixa de ser exquisida. A mi la confessió del traïdor a en Josep, i no explico més, en feu reflexionar molt.

Us agradarà si no l’heu llegit i si ja l’heu llegit, la seva relectura us serà gratificant

bulevard francesos