Posts Tagged ‘Llei Wert’

Una família de Xirivella (l’Horta) ha presentat una sol·licitud al ministeri de Cultura i Educació reclamant danys econòmics i personals per haver hagut de dur la seva filla a un centre concertat d’un altre municipi davant la falta d’oferta d’ensenyament públic en valencià en la seva localitat.

Segons ha informat en un comunicat Escola Valenciana, els pares d’aquesta alumna demanen al ministre José Ignacio Wert que apliqui la llei orgànica de millora de la qualitat educativa (Lomqe) i garanteixi el dret a escollir ensenyament en la llengua pròpia, tal com preveu fer a Catalunya amb les famílies que sol·liciten l’ensenyament en castellà.

La família va tractar de matricular en valencià la seva filla el curs 2010-2011 a una escola de Xirivella, però la falta d’oferta d’ensenyament en valencià va fer que haguessin de matricular-la en l’escola cooperativa Les Carolines de Picassent. Aquest fet ha suposat una despesa per a la família durant els quatre cursos que ha estat la seva filla matriculada fora de la seva localitat de més de 17.000 euros.

En concret, la família reclama diferents danys en termes econòmics i personals per haver hagut de matricular la seva filla en valencià fora de la seva localitat. Reclamen al ministre Wert el pagament de la matrícula en el centre concertat, que suposa una despesa mensual de 100 euros; una despesa de transport mensual de 160 euros, i el pagament de 100 euros per la despesa del menjador escolar, ja que li resultava impossible per la distància anar a dinar a casa.

Aquesta família va guanyar el novembre passat un judici per obrir una línia d’ensenyament en valencià. Amb un grup de pares van recórrer la decisió de la conselleria d’Educació per la qual se’ls denegava un canvi de programa d’ensenyament per garantir el valencià al centre Ramón y Cajal de Xirivella. Escola Valenciana denuncia que la conselleria hauria d’haver convertit una de les unitats educatives de 1r de primària del centre, d’acord amb la sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià, però no ho va fer, cosa que ha impedit que la filla de la família demandant pugui estudiar ja en aquest centre.

(més…)

Wert

El PP i UpyD ultimen un acord en la tramitació de la Lomqe perquè el castellà sigui la llengua prioritària de l’ensenyament a tot l’Estat

La lluita del govern del PP per acotar la presència del català a les escoles no s’atura. Els populars i UPyD ultimen un acord en la tramitació parlamentària de la llei Wert perquè el castellà sigui la llengua vehicular de l’ensenyament a tot l’Estat. D’entrada sembla que no és res nou, perquè els partits matisen que als territoris on conviuen dues llengües es compartirà aquest privilegi, d’acord amb els seus estatuts d’autonomia. La qüestió és que es plantegen que la protecció que poden donar els estatus a la llengua pròpia quedi bloquejada si hi ha una normativa que digui el contrari. D’aquesta manera, anul·len la possibilitat que el català pugui ser la llengua vehicular a les Illes Balears, amb la llei lingüística decretada per José Ramón Bauzá, i obre la porta que altres comunitats amb dues llengües puguin fer el mateix.

El PP no es planteja en cap cas que desaparegui el polèmic redactat que diu que les “administracions educatives garantiran el dret dels alumnes a rebre l’ensenyament en castellà”, que va permetre al ministre d’Educació, José Ignacio Wert, advertir a la Generalitat que, directe o indirectament, haurà de finançar l’escolarització en castellà dels estudiants que ho demanin.

L’esmena negociada entre el PP i UPyD s’aprovarà -si tanquen l’acord- aquest dijous, dia que finalitzarà la tramitació parlamentària de la llei per a la millora de la qualitat educativa (Lomqe) al Congrés per anar al Senat, on s’aprovarà definitivament. Ahir, en el primer dia de debat en comissió, el diputat del PP Eugenio Nasarre va denunciar que “irònicament” el castellà pateix la mateixa discriminació a Catalunya que patia el català quan es va instaurar la democràcia. “Estem en presència d’algunes normes autonòmiques que no tan sols no garanteixen suficientment el castellà a les escoles, sinó que fins i tot l’impedeixen”, va proclamar. Nasarre va admetre que la Lomce pretén, “malgrat que sigui tard”, que es garanteixi el dret a escollir.

En el text que es debat aquests dies el PP ja hi va introduir 42 modificacions respecte del que va sortir de la Moncloa. La majoria són tècniques, però n’hi ha alguna de polèmica, com la possibilitat de permetre la construcció de centres privats en sòl públic o el fet que professors de centres privats puguin corregir les revàlides. L’oposició hi veu una clara aposta per la privada.

(més…)

La batalla de les aules

Posted: 17 Juliol 2013 in Educació
Etiquetes: , , ,
Wert va camí d’aconseguir el rècord com a pitjor ministre de la nostra història
_wert
Fa uns dies el futbolista Pelé va intentar convèncer als seus compatriotes que es deixaren de protestes per coses d’estar per casa i se centraren en el terreny de joc. Bé, cadascú té la seua manera de veure les coses. Aquest és un ídol nacional i els ídols a voltes obliden els seus orígens. Però la selecció brasilera en ple va saltar al camp prenent partit pels quals barallen en el carrer contra la corrupció i les desigualtats socials. Des de Neymar fins a Rivaldo, tots es van desmarcar del rei de la pilota perquè una cosa és el futbol i una altra, la vida. Romario ho va fer amb un regateig suprem: “Pelé quan calla és un poeta”.No parle de Brasil per no parlar del nostre país. Però els draps bruts són els mateixos: malversació de fons, corrupció institucional i desmantellament de la sanitat i l’escola pública. El ministre d’Educació ha vingut a dir que açò que tothom puga estudiar es va a acabar. Wert és una mica com Pelé, cada vegada que obri la boca, es perd un vers.

Encara que entre l’un i l’altre no hi ha color. Pelé passarà als anals de l’esport simplement com el millor futbolista del món; el senyor Wert, no obstant açò, va camí d’aconseguir el rècord com a pitjor ministre de la nostra història, que té molt més mèrit amb la competència que hi ha.

Dins del PP no tots estan en contra de la igualtat d’oportunitats. Però el ministre d’Educació és un elitista salvatge i creu que la crisi ofereix l’excusa perfecta per a guanyar d’una vegada per sempre la lluita de classes.

Darrere de tot hi ha en el fons una cosa de nous rics que és la necessitat de fer diners sense solta ni volta. El món es divideix entre els quals tenen comptes a Suïssa i porten als seus fills als campus privats i el poble pla, que menja en silenci perquè sap que tot està dit des dels grecs. Si el Govern li demana sacrifici, la gent se sacrifica privant-se de luxes asiàtics com esmorzar o graduar-se la vista. Però d’ací a deixar a la xiqueta sense estudiar pot intervenir una guerra. Este és un país on els avis d’abans ficaven els estalvis en un matalàs i si feia falta, venien un camp de tarongers perquè el nét poguera anar a la universitat. Ací si té un que estrènyer-se el cinturó, se l’estreny. Però l’educació dels xiquets no es toca.

De moment, l’ensenyament públic ha guanyat la batalla de la Selectivitat. Les millors notes de les cinc universitats valencianes en Proves d’Accés a la Universitat (PAU) han sigut majoritàriament per a alumnes dels instituts públics que manquen dels sofisticats mitjans de l’ensenyament privat. Xavals com César Fuster (9,75), Sophie Franch, (9,68), José Antonio Fernández, (9,54), Roberto Díaz, (9,53)… També tots els altres, els que no van aconseguir notes tan brillants però han defensat les seues posicions amb esforç i orgull. María García Ferrer, Nihal Gouri, Ximo Alabau, Pablo Mora, Sergi Beltrán… Xics criats en els patis d’instituts de barri, amb aqueix aire adolescent de voler menjar-se el món, tornant a casa cada dia cansats amb la motxilla al muscle, forjant sense saber-ho les amistats irreemplaçables del futur, com hem fet tots, perquè el pati de l’escola és com el pati de la vida.

Ho tindran cru, per descomptat, però sabran plantar cara a les dificultats. Al cap i a la fi vénen d’una escola lliure i batalladora. Prenga nota, senyor ministre. Aquest fort no es rendeix.

wert
És tota una revolució ideològica la que el ministre Wert ha emprès. Totes les decisions del Govern en matèria educativa caminen en una mateixa adreça: un ensenyament públic deteriorat a força de retallades, convertida en una fàbrica de mà d’obra; i un sector privat en auge, consagrat a la formació dels rics. L’educació com a instrument de perpetuació de les classes.

A l’octubre de 2010, el Govern de la Comunitat de Madrid va gastar 1,8 milions d’euros en la campanya “Respectem i recolzem als nostres professors” per a frenar, va dir llavors la consellera d’Educació, Lucía Figar, la “creixent indisciplina” en les aules, que obliga als docents a “emprar entre el 30 i el 50% del seu temps de classe a posar ordre, a manar callar”. Un any després, el curs va començar en aqueixa Comunitat amb uns 3.000 professors interins menys en el sector públic; amb els titulars obligats a impartir dues hores lectives més a la setmana (de 18 a 20) i amb la llavors presidenta, Esperanza Aguirre, encapçalant un maquiavèl·lic atac contra el col·lectiu pel seu rebuig a les retallades: “20 hores són, en general, menys del que treballa la resta dels madrilenys”, va arribar a dir amb tanta demagògia que es va veure obligada a rectificar.

Convertida una vegada més en avanzadilla de les polítiques neoliberals del PP, Madrid començava a dibuixar llavors el futur de l’ensenyament públic a Espanya. El curs 2012-2013 ha transcorregut en tot el país amb uns 50.000 professors menys (els ‘sobrants’ després d’obligar als docents a augmentar les seues hores de classe detrayéndolas d’altres tasques); amb aules abarrotades (després de pujar el màxim a fins a 36 alumnes en la secundària); sense ajudes a l’escolarització de 0 a 3 anys (després de l’eliminació dels 100 milions d’euros que, des de 2008, el Pla Educa 3 invertia anualment en la creació de places); i amb baixes de professors sense cobrir (fins que complisquen dues setmanes).

A més, el preu de les matrícules universitàries s’ha disparat (un 16% de mitjana en les diferents Comunitats, amb becs de fins al 50%); les condicions per a accedir a beques s’han endurit (a força d’augmentar la nota mitjana o el percentatge d’assignatures aprovades l’any anterior) i el material escolar és de sobte un 17% més car (després de la pujada de l’IVA del 4 al 21% en tots els productes, excepte en llibres de text, mapes, partitures i àlbums).

En aqueix context, el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, el mateix que malgrat la suposada supèrbia i altivesa que els seus interlocutors li retrauen s’ha avingut a gestionar una rebaixa del 21,2% en el seu pressupost –uns 900 milions- enfront del 16,9 de mitjana dels altres departaments i fins i tot a oferir després una retallada addicional d’altres 3.000 milions, imposa una reforma de la Llei Educativa que plaga de revàlides ja des de l’inici el camí dels escolars; relega i menysprea l’ensenyament de les Arts i les Humanitats i avança fins als 14 anys el moment de segregar als alumnes entre els quals valen i els que no valen, entre els quals poden seguir estudiant i els que han de posar-se a aprendre com més prompte millor un ofici.
educaionok (més…)

wert

Diu a l’entitat que la garantia de l’escolarització dels xiquets en català és cosa de les comunitats autònomes

El ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, s’ha espolsat la responsabilitat de garantir l’ensenyament en català als xiquets valencians, tal com li ha demanat avui Escola Valenciana en la reunió que han tingut a Madrid. Wert ha dit que això era cosa de cada comunitat autònoma, tot i que el seu ministeri sí que reserva cinc milions a garantir l’atenció individualitzada en castellà al Principat. L’entitat li ha expressat el malestar per la LOMCE, que només garantira el dret de les famílies valencianes a triar l’ensenyament en espanyol, però, en canvi, deixarà sense atendre les catorze mil famílies que demanarien el programa en valencià.

El ministre Wert ha expressat al president d’Escola valenciana que el dret a l’ensenyament en valencià és una competència exclusivament autonòmica. Així mateix, el president d’Escola Valenciana ha mostrat el malestar de l’entitat respecte a què la LOMQE només garantirà el dret de les famílies valencianes a escollir ensenyament en castellà, però no el dret de les 14.000 famílies que demanarien l’ensenyament en català en la matriculació dels seus fills de tres anys i no ho poden fer perquè no hi ha prou oferta.

Vicent Moreno, president d’Escola Valenciana, ha explicat: ‘La LOMQE contempla que les llengües oficials, com el català,  poden estar considerades com a troncals però que depè de les respectives autonomies eixa regulació. És per això que si en algun moment l’autonomia decideix marcar en la seua normativa les excepcions que vulga de cursar la llengua i la literatura oficial, doncs no hi haurà cap problema, això sí, en tots els casos sí que queda garantit que tot l’alumnat ha de cursar una primera llengua estrangera. Ens sembla que amb aquestes condicions es desemparen completament les diferents llengües oficials a les autonomies i es deixa la decisió de garantir la competència lingüística de l’alumnat a criteris ideològics i no pedagògics.’

L’entitat ha fet saber al ministre que li farà arribar les queixes de les famílies que no poden matricular els seus fills en català, i li ha explicat per què el Programa Plurilingüe en Valencià és el programa òptim d’ensenyament: ‘Perquè és l’únic que garanteix la competència lingüística en les dues llengües cooficials i una millor competència funcional en anglès.’

Fa just una setmana, en una entrevista a RAC-1, Wert evitava de respondre per què discrimina les famílies valencianes que volen escolaritzar els fills en català.

(més…)

Som tan diferents?

Posted: 14 Juny 2013 in General
Etiquetes: , , , ,

wert

“Wert vol imposar i no comprendre”
Irene Rigau
Ara que Espanya fa un intent desesperat d’arribar, fent entrar el clau per la cabota, on gairebé ja eren fa un segle altres estats d’encuny jacobí -a ser una única nació amb una sola llengua-, val la pena que ens preguntem si nosaltres som tan diferents.

Solem argüir que ser petits ens fa inofensius i perjurem que mai hem imposat la llengua a ningú: que ens limitem a voler que ens deixin ser com som. Això sí: tenint clar que ens dissoldrem si no refem, en democràcia, part del que es va desfer en dictadura.

Però ens rosega un dubte sembrat pels ciutadans universals: si aspirem a ser estat amb una llengua nacional, ¿no som, al capdavall, un esqueix del nacionalisme excloent que ens vol anorrear?

No falten els que diuen que l’estat nació està passat de moda, que ara es porta ser multiculturals, com l’idíl·lica Sefarad que invocava el veí de baix d’aquesta plana.

Si algú sap per on s’hi va, que m’ho expliqui. Som, ens agradi o no, al segle XXI, ficats en una globalització que no para de destruir tota diversitat que no es fa forta.

No ens volen estatals els que ens voldrien a la seva nació. I no volen més estats els grans nuclis de poder, perquè saben que com més petits i cohesionats -vegeu Islàndia- més bastons posen a les seves rodes.

Jo vull un petit estat perquè crec que són la millor matriu per engendrar democràcia real. I vull una llengua nacional perquè hi creï cohesió.

Si el volem per a això -i no per perpetuar cap essència- crec que no hi ha perill que acabem com en Wert: imposant sense entendre res. (més…)

LLENGUA I MERCAT

Posted: 8 Juny 2013 in General
Etiquetes: , ,
Un país que en trenta anys ha canviat deu vegades de marc educatiu no és viable. Perquè indica la incapacitat d’haver-hi un consens mínim entre dretes i esquerres i entre nacionalitats i cultures diverses. La nova llei Wert rebla el clau i a part d’alguna virtut com la allunyar-se d’alguns buonismes progres que van resultar fracassats de cara a la millora escolar. És sobretot una llei ideològica. Pel seu revisionisme antilaic. I per l’obsessió identitària castellanista.
mercat-de-lletresL’excusa sobre la necessitat de garantir les competències lingüístiques arreu no s’aguanta. Totes les diagnosis que s’han fet sobre competències lingüístiques situen a Catalunya, Galícia i altres comunitats amb llengua oficial en la posició intermèdia. Curiosament van sempre a la cua Canàries, Extremadura i Andalusia. No serà com a fruit d’una violentació històrica que va produir una substitució forçada de la llengua autòctona i de la què n’ha quedat un substrat potentíssim que es resisteix a desaparèixer?Un altre argument que se sol vincular a qualsevol política uniformadora com la de l’educació és el de la unitat de mercat. En el segle de la globalització, l’argument és patètic. Tots els no castellanoparlants saben castellà, però en canvi molts castellanoparlants són monolingües.En aquest àmbit i essent conseller, vaig haver de torejar diverses vegades amb la intoxicació jacobina que deia que el problema per a la implantació de les multinacionals era el català. Si hi ha un problema lingüístic a tot l’Estat és la manca de competència en anglès propiciat per l’apriorisme erroni que el castellà sol ja serveix per anar pel món quan en realitat serveix bàsicament per Amèrica Llatina. Aquesta setmana mateix acaba d’haver-hi un debat sobre el mal nivell d’anglès dels estudiants francesos. No passa el mateix amb els holandesos o finlandesos.Els parlants monolingües de grans llengües parteixen de la base que no cal aprendre idiomes. En canvi els parlants de llengües de mitjana i baixa demografia són més plurilingües.ElMercat
A Europa, el castellà pesa demogràficament com el polonès. Les llengües de mercat i de la innovació a Europa són per aquest ordre anglès, alemany i francès. La pataleta espanyola no aprovant la fita històrica de la patent europea per l’absència del castellà, és una opció inimaginable pels que estem acostumats a anar pel món amb modèstia lingüística.

Però hi ha més. Un estudi encarregat per la UE sobre Plurilingüisme i pimes conclou que per la manca de preparació plurilingüe ( no només anglès) les empreses perden més d’un 30% de possibilitats de negoci. Cal saber anglès i alguna latra de les garns llengües de comunicació. Però tal com em van fer veure a l’Escola superior de Comerç internacional (ESCI) on s’ensenya en català i en múltiples llengües, per un autèntic professional, acadèmic o empresari global, dominar més d’una llengua de gran comunicació és condició necessària però no suficient. A igualtat de nivell competencial guanyarà qui tingui l’obertura mental per aprendre amb rapidesa llengües de baixa demografia.

Un empresari o professional enviat a Dinamarca pot passar només en anglès, però triomfarà si té l’obertura mental d’aprendre un idioma que parlen només cinc milions d’habitants. Per la globalització, tenim avantatges els parlants de llengües mitjanes o petites. Quan l’actitud és arrogància, els parlants de llengües dels ex grans imperis perden importants oportunitats de negoci.

Imaginem-nos per un moment que un dia Espanya es despertés suïssa. Hi trobaríem una aposta decidida per l’oficialitat del gallec. La potenciació de l’ensenyament bilingüe gallec- portuguès. O Instituts trilingües gallec, portuguès, anglès. Per una raó molt simple: més de dos-cents milions de parlants, l’origen lingüístic dels quals fou Galícia, distribuïts entre Amèrica i Àfrica, esperarien amb els braços oberts la presència dels lusòfons més pròxims al cor d’Europa.

Espanya mimaria Portugal a través de Galícia i no el maltractaria, com Itàlia fa amb Alemanya a través d’Alsàcia o Itàlia amb Àustria a través de Tirol del Sud. En canvi ens trobem una Galícia amb més baixa autoestima que en els temps de Fraga. Amb un PP ple de polítics que en el llenguatge cañí anomenen “mamporreros” i “cuneros” pels quals Galícia és un territori clientelar del que cal liquidar qualsevol esperança. Cap dels Instituts de secundària gallecs, per exemple, és bilingüe amb el portuguès. I la Galícia oficial dóna l’esquena a Portugal i Brasil.

Si Espanya es despertés suïssa, promouria el català a través de la bilateralitat amb Andorra i el departament dels Pirineus Orientals, on el català comparteix espai amb el francès i la francofonia. La francofilia tradicional de Catalunya per lligams familiars o històrics es veuria com un avantatge competitiu i no com un fet sospitós de traïció. Els fets són tossuts: Catalunya ha depès oficialment més temps de França que d’Espanya. Ara mateix, podríem estar celebrant el 200 aniversari de la República catalana. Sí, no s’estranyin; durant la guerra napoleònica, Catalunya va passar a ser província francesa amb el nom de Departament de l’Ebre i el català en va ser llengua oficial.

Si Espanya es despertés suïssa, utilitzaria els vincles històrics i culturals de l’antic Andalus per no fer el ridícul al Magreb, on malgrat la proximitat, Espanya figura per darrera França i en certs àmbits econòmics per darrera d’italians, alemanys o anglesos.

Aquesta política transfronterera és la que practica Suïssa des dels Cantons germànics, francòfons o italians.
Perquè Espanya mai serà Suïssa com demostra la llei Wert? I no sabrà ni voldrà aprofitar els avantatges competitius del plurilingüisme seriós per projectar-se al món? Perquè aquest canvi de model i de concepció significaria la desaparició de la casta oligàrquica madrilenya.

(més…)