Posts Tagged ‘valencià’

En un apunt anterior havia parlat de l’estranya perspectiva que té actualment la portada barroca de la Catedral de València, i a què era deguda aquesta curiosa circumstància.
Aquesta portada, la més “valenciana” de les tres portades de la Catedral (en mostrar-hi quasi exclusivament personatges històrics religiosos valencians), construïda a principis del segle XVIII, en un moment històric transcendental per a l’antic Regne de València i per a bona part d’Europa (ja que la seua construcció es va produir durant el canvi de dinastia dels Àustries als Borbons), va ser adjudicada l’any 1703 a l’arquitecte i escultor alemany Konrad Rudolf mitjançant un concurs en què es van presentar tres dissenys diferents.
Rudolf, amb una formació com a arquitecte i escultor barroc obtinguda a Paris i Roma, havia arribat a Espanya amb el seguici de l’Arxiduc Carles d’Àustria. De fet era el seu escultor de cambra.
Es va instal·lar a València l’any 1700, on es va presentar i va guanyar el concurs per realitzar la nova portada que es requeria per a la Catedral de València. El seu atrevit, i en aquell moment avantguardista, disseny a força d’interseccions de curvatures còncaves i convexes, inèdit en el barroc a la Península que, fins llavors, només s’havia treballat amb superfícies planes, li va valdre per guanyar aquell concurs.
Però aquell disseny tan original no havia sorgit del cap d’aquell arquitecte per a ser exclusiu de la Catedral de València. Si alguna volta heu visitat la ciutat de Roma, potser hajeu vist un dels seus principals edificis barrocs, l’església de San Carlo alle Quattro Fontane, anomenada també de Sant Carlí, obra mestra de Francesco Borromini, el genial arquitecte suís-italià, considerat un dels màxims exponents del barroc romà.
La contemplació d’aquesta portada, realitzada per Borromini a mitjans del segle XVII per encàrrec de l’ordre dels Trinitaris Descalços espanyols a Roma, ens portarà immediatament al cap la Portada barroca de la Catedral de València.
Els elements ondulats, còncaus i convexos de la seua façana, units per una cornisa serpentejant i esculpits amb nínxols, la seua concepció espacial integrada en la seua verticalitat i l’horizontalitat, denoten una semblança entre les dues façanes realment sorprenent.
Però aquesta extraordinària similitud no és gens casual. Perquè Rudolf Konrad sentia admiració per l’obra de Francesco Borromini, que va estudiar fil per randa la seua obra durant la seua estada a Roma. I va ser precisament d’aquesta església d’on va copiar el disseny, completament nou i original aleshores a la Península, per presentar-lo i guanyar el concurs per executar la Portada de la Catedral de València.
Després de la pèrdua de la batalla d’Almansa el 1707, Rudolf Konrad va haver de fugir a Barcelona per la por a la repressió que podien mamprendre les autoritats de la nova dinastia borbònica a València, deixant incompleta la façana, què va ser conclosa en 1740 per alguns dels seus seguidors, entre ells el famós arquitecte i escultor valencià Francisco Vergara.
Adjunte a l’apunt sengles fotos d’aquestes dues Portades, on s’hi pot observar la seua extraordinària semblança.

(més…)

Anuncis

Si passegem per davant de la portada barroca de la catedral de València, i ens allunyem una mica per poder observar-la amb mes perspectiva, possiblement ens cridarà l’atenció el fet de què es trobe com “girada” o “torta” respecte al camp visual que s’obté mirant-la des de la plaça de la Reina.

14611093_1119964848087437_360065235009008461_n
Els ciutadans de València ja estem acostumats a veure-la així des de sempre, però és aquest un detall que crida poderosament l’atenció d’alguns dels turistes i visitants de la ciutat.
Sense anar més lluny, fa unes setmanes vaig poder escoltar a uns turistes estrangers, italians per més senyes, que es trobaven davant d’aquesta Portada, admirats per la seua bellesa però sorpresos perquè els resultava incomprensible la manera en què s’hi trobava orientada. Amablement, i desprès de demanar-les permís, em vaig ficar en la seua conversa per donar-les una explicació sobre el perquè d’aquesta peculiar orientació, la qual cosa em van agrair quan finalment van entendre-ho.
Però, perquè la Porta dels ferros de la Catedral està girada respecte a la perspectiva que s’obté vista des de la plaça?
Aquesta portada, la darrera construïda de les tres que té la Catedral, va ser acabada de construir l’any 1738.
En aquella època l’actual plaça de la Reina no existia amb les dimensions en què ara la coneguem, ja que l’aspecte que té a hores d’ara es va acabar de configurar ja ben entrat el segle XX.14590338_1119964734754115_3324262281774630018_n
Aquella Portada es va construir en l’antiga plaça del Miquelet, en un espai físic molt reduït encotillat entre la torre del Miquelet i la Sala Capitular.
La seua construcció va constituir tot un exercici de virtuosisme per poder aconseguir l’efecte de grandiositat que es cercava, però que només s’apreciava en tota la seua magnitud quan s’arribava a la fi d’un carrer que encarava frontalment aquesta Portada, el carrer Saragossa, actualment ja inexistent, en haver estat enderrocades les illes de cases que es situaven davant de la façana de la Catedral. El seu nom, Saragosa, va donar durant un temps, com a record, nom a l’actualment coneguda com a plaça de la Reina.
Així doncs, aquell magnífic efecte visual que s’aconseguia en arribar a la Portada des d’aquell carrer, va desaparèixer totalment quan es va completar la configuració actual de la plaça, quedant la seua orientació com un anacronisme que es advertit per alguns visitants de la ciutat.
Hi adjunte sengles fotografies tretes del magnífic bloc de “La Valencia desaparecida”, on s’hi pot apreciar molt bé aquesta diferència de perspectiva de la Porta dels ferros entre el “abans” i el “desprès” de la desaparició del carrer Saragossa. (més…)

Com distingir un valencià

Posted: 11 Març 2016 in General
Etiquetes: ,

Alguna vegada t’has preguntat com pots distingir un valencià de la resta de persones?

Els valencians som únics, encara que penseu que no ens diferencia res de la resta de ciutadans del món, després de llegir este article te n’adonaràs que tinc raó, i que som diferents. Ja fa temps vaig llegir este estudi on es demostra que som el poble més diferent de la resta d’Espanya pel que fa a l’ADN, per davant inclús dels bascos. I clar, al ser “únics” hi ha unes quantes qüestions que ens diversifiquen de la resta d’éssers humans, qüestions que són fàcilment recognoscibles, però que passen desapercebudes perquè no parem massa atenció. I no parle dels tòpics “meninfotisme”, “autoodi”, “pensat i fet”, “fallers”…Parle de coses més reals i que ens unixen (i ens diferencien) molt més del que pensem.

Per tant seguint esta guia podràs diferenciar un valencià entre la multitud.

1.- Un valencià quan està davant d’una església o qualsevol tipus de recinte religiós, i escolta un petardeig, el primer que pensa és: “Boda, bateig o comunió”. La resta del món pensa que hi ha un atac terrorista en marxa.

valenciatraca1911
2.- A un valencià li tapes els ulls, li dónes a veure un got d’orxata i el primer que et dirà “massa dolça, o li falta sucre, o xe que bona!”, la resta de ciutadans del món diran “Açò què és?” o com a molt: “Esto es horchata, que fresquita”.

3.- Tot valencià té un moment en la seua vida anomenat “capità moro”. Un moment en el qual envaït pel virus de l’amistat i la generositat dirà “açò ho pague jo”… I l’endemà mirarà el compte corrent i vorà que s’ha gastat 3.000 euros en una bona fartada.

4.- Els valencians no fem barbacoes, fem torraes. Si estàs en Argentina enmig d’un “asado” i algú diu, “On estan les xulles?” o “Jo vull un blanc i negre amb allioli” no hi ha dubte que és valencià.

5.- Independentment de ser o no valencianoparlant, un valencià reaccionarà entre qualsevol grup de persones en escoltar la paraula “coentor”, “desfici” o “xafardera” entre altres paraules que només entenen els valencians.

6.- Un valencià major de 20 anys sap qui és Maria Abradelo.

7.- El tema de la paella és religió per a qualsevol valencià, encara que no t’agrade la paella, no la cuines, o en ta casa sigueu més de fideuà. Un valencià sempre reaccionarà igual davant un arròs groc amb xoriço, cigrons i gambes: “Açò no és paella, que se la menge ta mare”

8.- Tots els valencians saben que “El Gulliver” és una zona de jocs.

9.- Potser pegues a fugir sempre que són Falles, Fogueres o la Magdalena; també és possible que mai hages anat a la tomatina. Però per a tu no és estrany que cremem monuments que costen molts diners, llancem tones de tomaques o omplim la ciutat de llumenetes. Qualsevol estranger et dirà: “Açò és necessari? (ho dirà amb menys gràcia) i preguntarà: Per què llanceu tomaques o cremeu monuments?”, i ja li pots explicar el que vulgues que consideraran incomprensible el dispendi econòmic. Només un valencià és capaç d’entendre la lògica darrere de la festa.

10.– Un valencià, després de diverses copes d’alcohol, en escoltar “Paquito el chocolatero” sentirà necessàriament un impuls d’abraçar a qualsevol que estiga prop i alçar els peus mentre crida “ei, ei”.

Vicent Marco

EXTRA 1: Només un valencià demanarà un ‘bombón’ per a referir-se a un café, i si el vol amb gel dirà “del tiempo”.
EXTRA 2: M’apunten que és fàcil diferenciar un valencià perquè sempre camina per la carretera i no per la vorera peatonal.
EXTRA 3: Si a la gasosa li diu “limonà/limonada” és valencià.
Pd. Si complixes almenys 7 dels 10 punts, pots dir ben orgullós que eres valencià.
––––––––––––––––––––––––––-
“No és saludable estar ben adaptat a una societat profundament malalta” (Jiddu Krishnamurti)

 

Publicat a laveupv.com el divendres 11 de març de 2016

Jo confesse

Posted: 24 febrer 2016 in General
Etiquetes: , , , ,

Tant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com el seu diccionari han vingut per quedar-se1456061214_060659_1456079230_noticia_normal_recorte1

El títol està en valencià. És arribada l’hora de dir les coses pel seu nom, de donar la cara tot i les mirades de retret, d’admetre la culpa i el pecat. Jo confesso que consulto el Diccionari Normatiu Valencià, el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Sé, a més, que en el gremi dels esforçats de la lletra no sóc l’únic, perquè el diccionari de l’AVL està emergint com l’obra de consulta (obligada?) de tots aquells que, un moment o altre, han de corregir textos en valencià, sense anar més lluny la columna «Cartes de més a prop» que publica setmanalment elQuadern. Sí, és clar que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ja està pensat per abastar tot el domini lingüístic catalanòfon, però quan un supera la tanca del prejudici acaba acceptant que la possibilitat de consulta d’una obra específicament valenciana, i de notable qualitat, no és sinó un element a favor. Com més recursos, millor.

Dono per fet, així mateix, que si hi ha correctors que, del Principat estant, consulten el diccionari valencià, deu ser unànime el seguiment de l’obra a les mateixes terres valencianes. D’alguna manera no sé com, un material sorgit d’una entitat de gènesi espúria (sota mandats del Partit Popular, i amb la sospita de constituir-se en el Gran Aval del secessionisme lingüístic) ha acabat congriant una acceptació que obliga a replantejar moltes coses, perquè és evident que tant el diccionari com la mateixa AVL han vingut per quedar-se. I el mateix sospito que passa amb les instruccions gramaticals, sobretot en sintaxi, que s’han avançat a la promesa nova gramàtica de l’IEC.

Maria Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, a les preguntes del Quadern sobre les relacions amb l’AVL —«No hi ha relacions», va respondre—, deia emmotllar-se a les directrius de l’Institut, però ja apuntava la necessitat de tenir en compte el discurs de la nova política valenciana: “Hem de començar a fer una reflexió tots plegats a la vista del que pensen les noves autoritats del govern valencià sobre aquests temes”. Per si hi ha algun dubte “del que pensen”, el conseller de Cultura, Vicent Marzà, va ser prou explícit en la seva visita a l’AVL el passat 5 de febrer, tot reconeixent “l’enorme tasca de dignificació que ha fet i que cal que continue fent la màxima institució en matèria de normativa lingüística, ja que el valencià és el principal tresor que tenim com a poble”. Alerta al sintagma “màxima institució”.

El temps i els fets consumats corren en contra de l’IEC, que té pocs arguments per defensar el conegut model “polimòrfic i composicional” i, a la vegada, actuar amb recel contra una institució que ha dut aquests polimorfisme i composicionalitat fins a l’extrem tot proposant que, en lloc d’un sol centre normatiu rector, el català esdevingui llengua pluricèntrica, com ben mirat n’hi ha d’altres. Dos factors juguen a favor d’aquesta interpretació del paper que està fent l’AVL: d’una banda, el fet que no hagi trencat mai la filiació de la llengua, ni tan sols sota pressions polítiques; i de l’altra, la limitació de la pròpia actuació a l’àmbit estrictament valencià, sense la pretensió de bastir una normativa paral·lela vàlida per a tot el domini lingüístic.

No és que entre l’IEC i l’AVL s’hagin trencat els ponts; és que no n’hi ha hagut mai. I potser cal començar a fer una certa gestualitat que permeti coordinar esforços amb vista a regular un instrument —la llengua, ni més ni menys— que tots compartim i diem estimar. Una idea: fa poc l’Institut ha incorporat al seu diccionari en línia l’opció de buscar la mateixa paraula en quatre recursos en línia més. Doncs no estaria malament afegir-hi una cinquena i valenciana opció.

(més…)

Els xanglots i més diacrítics

Posted: 16 gener 2014 in General
Etiquetes: , , ,
No sé
Una interferència absolutament innecessària, que està incrustant-se en la parla de molts jóvens, és “hipo”, paraula tan castellana com la catedral de Burgos, que va invadint el camp dels nostres “xanglot” o “sanglot”, que com tots sabem és el ‘sospir, convulsió, contracció espasmòdica del diafragma, que determina una brusca sobatuda del tòrax i de l’abdomen, que va acompanyada d’un soroll característic’. Fa uns quants dies vaig sentir una mare joveneta dient al marit “Pega-li unes quantes palmadetes al xic en l’esquena, a vore si se li’n va el xanglot”. Vaig pensar que encara no està del tot perduda tan nostrada manera d’anomenar eixe sospir i convulsió toràcica. Amb formes paregudes, arreplegades en diccionaris i, també, com molt bé il·lustra Eugeni S. Reig, en Valencià en perill d’extinció, en tenim altres com “xinglot o “singlot”, totes ben nostres. I no cal que ens omplim d’“hipos”, amb els nostres xanglots i semblants ja anem bé.
Però “xanglot” té també un altre sentit que no té res a vore amb l’anterior, com és quan ens referim a un “xanglot de raïm”, que apareix ben poc en els llibres, però que és usada en moltes zones valencianes. Com sabem, en esta accepcció, és ‘una porció o pomellet d’un penjoll de raïm”. Sembla que procedix de “singló”, i també hi ha les variants “xingló” i “xinglot”, tot molt coincident amb les formes de l’altre significat, esmentat més amunt, de convulsió toràcica. Per cert, que a “xanglot” no li fa falta cap accent diacrític per a diferenciar els dos sentits tan dispars que té. I encara com no ha hi hagut la intervenció “il·luminada” de posar-li el fatídic palet “diferenciador” per a, suposadament, destriar el sentit de cada “xanglot”. Perquè ninguna falta que fa, com tampoc a “cap”, “port, “moll” “alçar” i dotzenes i dotzenes més. Com no li cal a la gran majoria de les vora 60 paraules que en porten. Per exemple, ja em diran el paper que fa el diacrític en una frase com “La meua néta va vindre ahir i em va deixar la casa ben neta” o “Frederic i Rosalia venen la casa perquè ja no vénen pel poble”. Complicar innecessàriament. De segur que ningú es confon de “xanglot” en “Vols raïm?”, “Dóna-me’n un xanglot”, ni en “Deixa-la, quan li passe el xanglot ja parlarà”.xanglot
Article publicat en la premsa de València (Las Provincias) i de Barcelona (El Punt) en abril del 2004. L’article de València anava firmat per tres professors de la Universitat de València (Abelard Saragossà, Rafael Castelló i Josep Ll. Pitarch). El de Barcelona portava els noms de Joan Solà (Universitat de Barcelona), Ramon Lapiedra (Universitat de València), Artur Quintana (Universitat de Heidelberg), Brauli Montoya (Universitat d’Alacant) i Abelard Saragossà (Universitat de València). Recentment, el periòdic El Punt-Avui ha tornat a publicar l’article durant un dia (20-11-2013)
images
Amb unes valoracions diferents, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha anat fent camí, a pesar de la situació política tan poc favorable en què viu. Ja ha realitzat una operació bàsica: legalitzar globalment la llengua culta prenent com a model la que ha usat la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana des de 1983 fins a l’actualitat, que és en general la mateixa llengua usada en l’ensenyament i en quasi tots els llibres. En el camp de la normativa, les seccions de gramàtica i de lexicografia es proposen perfeccionar la llengua culta actual, objectiu assolible amb un conjunt de propostes cada una de les quals hauria d’estar justificada. En concret, l’Acadèmia té la responsabilitat de decidir quins constituents lingüístics han de formar part, d’una manera explícita, de la normativa lingüística valenciana i, dins d’eixe conjunt, deu ressaltar quins constituents hauria de potenciar el valencià culte. Eixa actuació s’hauria d’inserir dins la normativa consolidada per a la llengua comuna, que compartim amb catalans i balears i, sense abandonar eixe marc comú, hauria de desembocar en un model lingüístic profundament arrelat en el valencià tradicional i en el valencià clàssic, cosa que facilitaria que fóra reconegut amplament en la societat valenciana. Diguem-ho clar i ras: recorrent a l’argumentació i a les dades empíriques, l’Acadèmia hauria de possibilitar que no hi hagen ni vencedors ni vençuts, ans un sol guanyador: el poble valencià, que hauria d’eixir cohesionat, enfortit i potenciat amb eixe procés d’institucionalització lingüística.
Ara bé, per a avançar més bé per eixe camí i facilitar que una gran part del treball de l’Acadèmia estiga dedicat a superar una part rellevant dels obstacles que dificulten l’ús social del valencià,  també és important que precisem i delimitem les maneres d’anomenar institucionalment el valencià. Ara com ara, hi han tres lleis valencianes que parlen sobre el nom i la naturalesa de la llengua pròpia dels valencians. L’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià només usen el nom valencià, i no fan cap referència als parlars de les Illes Balears i de Catalunya. En canvi, la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeix que els parlars balears, valencians i catalans formen part d’un mateix “sistema lingüístic”. En el cas del nom, eixa llei afirma que el nom valencià no és l’únic que té la llengua pròpia del poble valencià, i que els altres noms (que han d’estar “avalats per la tradició històrica valenciana, l’ús popular o la legalitat vigent”) “no són ni han de ser objecte de qüestionament o polèmica”.
Eixa situació heterogènia facilita que cada partit polític puga mirar unes lleis i ignorar les altres, segons li convinga electoralment. De fet, això ha passat recentment en el cas del decret de creació de la titulació de valencià en les escoles oficials d’idiomes. Naturalment, l’ensenyament del valencià (dins i fora del nostre domini lingüístic) hauria de comportar tant l’exposició de les característiques compartides per balears, valencians i catalans com de les particularitats bàsiques de cada territori. També hauria de ser habitual fer cursos centrats en la variant valenciana, sobretot quan els alumnes així ho demanen o en aquells cursos adreçats a funcionaris que han de treballar en la societat valenciana. Tot això és positiu per al valencià i, per tant, tota acció encaminada a aconseguir eixos objectius mereix el suport de tots. En canvi, és negatiu feractes que, a més de provocar divisions i enfrontaments en la nostra societat, ignoren una llei valenciana. De fet, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha aprovat un acord en què matisa fortament el decret que comporta dos titulacions diferents per a un mateix sistema lingüístic (i demana que les institucions públiques la consulten quan hagen de prendre iniciatives sobre el valencià). La veritat és que no és eixe l’únic problema onomàstic que hi ha actualment: és sabut que hi ha un enfrontament històric entre el Govern Valencià i diverses Universitats valencianes a causa del nom de l’idioma.
La solució d’eixes tensions només pot vindre de la mà del diàleg, sobre la base d’allò que la filologia reconeix quant a la naturalesa del valencià: cal un acord social sobre els noms amb què hauria de ser factible anomenar legalment el valencià i el sistema lingüístic de què forma part. Eixe acord s’hauria de fonamentar en el criteri que hi haja una relació absolutament igualitària entre València i Catalunya, condició que es pot concretar en la formulació següent: fer que els noms valencià i català siguen equivalents, en la legalitat valenciana (i, per extensió, en l’espanyola i en l’europea). És a dir, els dos noms haurien de ser vàlids per a referir-se, quan siga adequat, a la llengua pròpia que ocupa els territoris de les Illes Balears, del País Valencià i de Catalunya. Des del punt de vista de la societat valenciana, el nom habitual hauria de ser valencià (ollengua valenciana), de la mateixa manera que català (o llengua catalana) són els noms usuals en les Illes Balears i a Catalunya. En les lleis d’Espanya (o d’Europa), caldria anomenar el conjunt lingüístic amb els dos noms (o bé llengua valencianocatalana o catalanovalenciana, o bé valencià/català o català/valencià). Cal dir que eixe acord també dificultaria que els partits polítics subordinen als seus interessos particulars les necessitats del valencià i de la mateixa societat valenciana.
Finalment, els agents que haurien de prendre l’acord haurien de ser, primer que res, els partits polítics representats en les Corts Valencianes. L’ordenament jurídic d’un país democràtic depén principalment dels partits polítics que tenen representació parlamentària i, com a conseqüència, eixos són els agents bàsics de l’acord. Ara bé, a la vista que existix una institució pública que té, entre altres missions, l’obligació de “vetlar pel valencià”, seria desitjable que hi participara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Igualment, seria convenient que les Universitats valencianes, com a institucions que formen els nostres docents, intervingueren en l’acord. Per una altra banda, l’acord valencià demanaria que, correlativament, també hi haguera un acord en les Illes Balears i Catalunya, el qual hauria d’implicar, correlativament, la Universitat de les Illes Balears i l’Institut d’Estudis Catalans. Cal dir que, a Catalunya, ja hi han hagut diverses entitats cíviques (la Plataforma per la Llengua, el CIEMEN, Veu Pròpia) que han fet propostes onomàstiques que convergixen amb la que acabem d’esmentar.
Les divisions socials pel nom de la llengua no únicament dificulten la recuperació de l’ús social del valencià, sinó que “incidixen negativament en la vertebració social del nostre poble”, tal com ha reconegut el Consell Valencià de Cultura. La veritat és que la situació institucional en què viu el valencià és tan precària i negativa, que, quan hi han acords a favor del seu ús, senzillament no es complixen. Així, les mesures que el PP i el PSOE varen pactar a l’hora de nomenar els acadèmics s’han ignorat d’una manera quasi absoluta. Així mateix, el decàleg del conseller González Pons s’ha quedat pràcticament en una campanya de propaganda. Ben mirat, l’incompliment de les paraules donades ve des del principi i és sistemàtica, ja que hi han preceptes de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que no s’han aplicat mai, al cap de vint anys de vigència.
En aquesta situació, quan l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià ja fa vint anys que estan aprovats, no podem ajornar més l’hora d’institucionalitzar la resolució d’un conflicte que perjudica tot un poble: l’únic perjudicat és el poble valencià. El compromís amb ell i l’assumpció de responsabilitats s’ha de concretar necessàriament en la formulació i execució d’uns acords que desterren per sempre més l’aprofitament partidari d’una qüestió tan bàsica per a la cohesió d’un poble com és la pròpia llengua.

Baratar i barata

Posted: 28 Novembre 2013 in General
Etiquetes: , , , ,
barata

El verb “baratar” era molt usat fa quaranta anys en arrere. Ara s’utilitza molt poc, tal volta perquè ja no baratem tant com baratàvem; i com que tampoc s’empra massa en els textos escrits, eixe pobre verb, tan nostrat, ha perdut vitalitat entre els jóvens. Per això, per estar en trànsit de desaparició, Eugeni S. Reig el va incloure en l’impagable recull lèxic Valencià en perill d’extinció. Té el significat de ‘permutar, intercanviar, donar una cosa i rebre’n una altra a canvi’. És sinònim de “bescanviar”. Quan jo era menut, recorde que hi havia els baratadors, que, entre altres productes, barataven, és a dir canviaven o bescanviaven, gots, plats i coberteria en general per pells de conill. També es baratava arròs per oli o blat. Una part de l’economia en la societat agrària o rural es realitzava baratant, intercanviant. En un sentit modern de baratar podríem dir que, de vegades, es baraten/permuten solars per vivendes fetes. O que ‘Han baratat la moto per un gos de raça”. L’acte de baratar és la “barata”, és a dir ‘bescanvi, intercanvi, permuta, sense mediació de diners’: “Va fer la barata de la bicicleta de muntanya per un equip de música”, “El xiquet ha fet la barata de cromos per tebeos”.

A més de substantiu, la paraula mencionada, “barata”, pot ser preposició o locució preposicional, “a barata”; tampoc té els favors del model llibresc, però és viva encara en el valencià col·loquial, almenys en poblacions mitjanes i menudes. També la inclou, en les dos categories gramaticals, Eugeni S. Reig en l’esmentat llibre. És sinònima de “a canvi de”, “en canvi de”: “Barata el favor que m’ha fet, li he regalat un mòbil ”. Ma mare deia que, quan encara era ben xiqueta, feia de passejadora (cuidadora) d’una criatura de bolquers “barata el berenar”. Cap als dotze anys, va pujar en l’”escalafó laboral” i igualment passejava una altra cria, però també agranava i escurava en la casa del bebé “barata esmorzar, dinar i sopar”. Berenar, no. Esperem que la “barata”, com a part de l’economia domèstica, no torne ací i que desaparega del tot del planeta, perquè en algunes parts del món encara està present. I que ningú treballe barata un sou de misèria, com voldrien les sangoneres i els voltors de les selves financeres, que ausades que n’hi ha.

(més…)