Els llibres de cavalleries i les novel·les cavalleresques

Tots els crítics s’han posat d’acord a diferenciar les dues grans obres cavalleresques de la literatura catalana, Tirant lo Blanc i Curial i Güelfa, de la tradició dels llibres de cavalleries medievals. La tradició literària cavalleresca parteix del segle XII, amb la tradició artúrica o matèria de Bretanya, divulgada des de França a tot Europa per Chrétien de Troyes i es caracteritza per la presència als llibres d’elements meravellosos i inversemblants, i d’unes accions que transcorren en terres llunyanes i en un passat remot, protagonitzades per un cavaller idealitzat. A casa nostra, n’és una mostra d’aquest gènere l’obra Blandín de Cornualla i les nombroses traduccions que es feren dels romans de Tristany i del Lancelot. En castellà hi ha el famosíssim Amadís de Gaula. En oposició a aquest gènere fantàstic dels llibres de cavalleries, sorgeixen les novel·les cavalleresques, en les quals s’ha d’incloure el Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanch, caracteritzades sobretot pel realisme. La localització és més pròxima: l’acció se situa en països reals i en l’actualitat. La veracitat augmenta també amb l’aparició de personatges històrics i contemporanis. Aquestes novel·les són més complexes pel que fa a la trama i a la psicologia dels personatges, en especial, la de l’heroi, que s’humanitza considerablement.

L’oposició entre ambdós gèneres és evident. Així Cervantes, en escriure el Quixot, es rebel·larà contra els llibres de cavalleries amb una sàtira cruel i corrosiva i acabarà definitivament amb la tradició cavalleresca. Tanmateix salva el llibre del Tirant del foc, en el conegut episodi del Quixot en què s’expurga la biblioteca del cavaller protagonista. El mateix autor dirà del Tirant “que por su estilo es este el mejor libro del mundo” i afegeix: “aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen”, en clara referència al caràcter humà de l’heroi i al realisme de la novel·la.

Tirant lo Blanc

La novel·la cavalleresca del Tirant lo Blanc és el clàssic de la literatura catalana per excel·lència, el màxim tresor del segle d’or català. Ja a l’època comptà amb el reconeixement immediat del públic: l’obra es publicà el 1490 a València i fou reeditada poc després a Barcelona el 1497; aviat es feren traduccions a diverses llengües: al castellà l’any 1511, a l’italià el 1538 i al francés el 1737, les quals donen compte de la bona acollida que tingué l’obra a tot Europa.

La novel·la ens narra la història de les aventures d’un cavaller, Tirant lo Blanc, al llarg de diversos episodis:

• Tirant a Anglaterra (capítols 1-97). L’acció transcorre a la cort d’Anglaterra on el jove cavaller bretó anomenat Tirant aprén a ser un cavaller de fama de la mà de Guillem de Varoic.

• Tirant a Sicília i a l’illa de Rodes (capítols 98-114). Tirant se’ns mostra com un gran almirall amb aptituds per dirigir les forces navals al regne de Sicília i a l’illa de Rodes.

• Tirant a l’imperi grec (capítols 115-296). Tirant, cap suprem de grans exèrcits de terra, lluita contra turcs i moros per defensar la ciutat de Constantinoble, capital de l’imperi bizantí. Paral·lelament s’inicia la història amorosa amb la Carmesina, princesa de l’imperi.

• Tirant al nord d’Àfrica (capítols 296-407). Tirant, que ha naufragat a les costes de Tunis, és ara un cabdill cristià de les forces nord-africanes, dedicat a la conversió dels infidels.

• Retorn a Constantinoble, mort de Tirant i final (capítols 408-487). El cavaller torna a Grècia i en aconseguir alliberar-la del turcs, és coronat cèsar de l’imperi i es casa amb la princesa Carmesina, hereua de la corona. Tirant mor a Andrinòpolis d’una pulmonia. Seguidament moren l’emperador i Carmesina. Consegüentment, pren les regnes de l’imperi l’emperadriu, la qual es casa amb Hipòlit, antic servidor i confident de Tirant.

L’estructura és cíclica pel que fa a l’espai: els primers capítols transcorren a Anglaterra, posteriorment l’acció es trasllada cap a la Mediterrània i en morir Tirant, és enviat a Bretanya per ser soterrat, segons el seu últim desig.

Escriptors de tots els temps i de totes les llengües han parlat del Tirant. Ja Cervantes li ret un homenatge en salvar-la de la crema expurgatòria de la biblioteca del Quixot. Dámaso Alonso l’ha considerada com un precedent de la novel·la moderna, a causa del realisme i de com es desenvolupa la psicologia dels personatges. La complexitat del Tirant que abraça temes bèl·lics, amorosos, cavallerescos, eròtics, històrics i fantàstics ha portat Vargas Llosa a definir el Tirant com a “novel·la total”.

• Novel·la de cavalleria: s’acosta al realisme i defuig els fets sobrenaturals o els personatges fabulosos dels llibres de cavalleries. Tot i això, podem observar diversos passatges fabulosos que tanmateix no trastoquen el fons realista de la història i que sovint són només exageracions. Mostres d’aquestes fantasies són: la conquesta de 372 viles i castells en quatre anys i mig; l’aparició de la fada Morgana a Constantinoble; la impossible presència del rei Artús entre els vassalls de l’emperador de Grècia o l’aparició de la mare de Déu al rei d’Anglaterra.

• Novel·la històrica: nombrosos episodis tenen una base històrica, com ara el setge de Rodes o la gesta de Tirant a l’imperi grec que s’inspira en la campanya dirigida per Roger de Flor i la seua companyia, narrada per Muntaner a la seua crònica. El capità de l’exèrcit almogàver de la Corona d’Aragó va viure un segle i mig abans que Tirant, portà de Sicília a Grècia contingents militars per a defensar l’imperi d’Orient dels turcs, arribà també a ser cèsar de l’imperi, es casà amb una neboda de l’emperador i també morí a Andrinòpolis. De la mateixa manera col·laboraren en la construcció fictícia del personatge de Tirant, altres cavallers com Joan Hunyadi, conegut com “lo comte Blanc” o el castellà Pedro Vázquez de Saavedra que també es cultivà a Anglaterra i acudí a defensar Constantinoble.

• novel·la militar: és una exposició d’art bèl·lic. Tirant se’ns mostra com un estrateg que no combat en solitari sinó que capitaneja exèrcits. El Tirant permet una lectura com a manual per als jòvens cavallers ja que mostra l’art de les armes, les virtuts que ha de tindre el cavaller i les pautes de comportament refinades de l’època.

• novel·la eròtica: és la història d’amor entre Tirant i Carmesina, però n’hi ha d’altres com la relació clandestina que mantenen Hipòlit i l’emperadriu. Aquestes històries mostren una nova concepció de l’amor allunyada de l’amor platònic dels trobadors. Es tracta d’un amor realista on són presents els jocs de seducció, la passió i el desig sexual. L’amor, però, no és idíl·lic, és un amor real que es barreja amb uns clars interessos polítics.

Per últim, ens referirem a l’estil literari del Tirant. A l’obra s’alternen passatges ràpids i divertits, plens d’humor i d’ironia, on els diàlegs barregen cortesia i popularisme, amb els llargs parlaments retòrics i emfàtics, plens de citacions sàvies. El Tirant barreja dos nivells d’estil al llarg de les seues pàgines: un de planer, viu i acostat a la parla popular, el col·loquial; i un altre de culte, afectat i retòric, anomenat “valenciana prosa”.

La llengua del Tirant és el català culte heretat de l’estàndard cancelleresc, això sí, amb trets valencians propis de la incipient dialectalització de la llengua al segle XV: primera persona del present d’indicatiu en -e, sufixos en -ea als substantius, etc. També abunden arabismes i castellanismes o aragonesismes que devien ser freqüents a la parla de València. La llengua del Tirant evita els arcaismes i molt sovint introdueix neologismes creats a partir del llatí.