Archive for the ‘Llibres’ Category

 Didàctica de la llengua oral formal. Continguts d’aprenentatge i seqüències didàctiques

M. Vilà i Santasusana, C. Ballesteros, J.M. Castellà, A.Cros, M. Grau, J. Palou

Biblioteca d’Articles, 131

Graó

El llibre està dividit en dos parts: la primera, “Què ensenyar de llengua oral”, és més llarga, més tècnica i per tant més complicada de llegir i poc amena; la segona, “Com ensenyar llengua oral” té un component més pràctic ja que conté cinc exemples de seqüències didàctiques.

Aquesta primera part explica què ensenyar de llengua oral. És la part teòrica: es presenten continguts d’aprenentatge i s’expliquen els conceptes que es considera que cal ensenyar en l’ensenyament obligatori i postobligatori. Es compon dels sis primers capítols: “La llengua oral formal: un espai intermedi entre oralitat i escriptura”, “Estratègies comunicatives de l’explicació oral”, “L’argumentació oral”, “La modalització”, “La llengua oral formal: una fesomia gramatical pròpia” i “Les creences dels professors i l’ensenyament de la llengua oral”. S’expliquen conceptes com ara diverses estratègies per a fer explicacions orals a classe; com ensenyar a elaborar textos orals argumentatius, com estructurar-los, com enllaçar els arguments amb els connector textuals; s’explica què és la modalització, és a dir, els diversos procediments (gramaticals, lèxics, discursius, gràfics, prosòdics…) que posen de manifest l’opinió de l’emissor en el text.

La segona part, més interessant, és “Com ensenyar la llengua oral”, sobretot el capítol número set on apareixen models de seqüències didàctiques.

La seqüència didàctica la divideixen en tres fases: una primera de preparació on mentalment ens representarem la tasca per a poder dissenyar el projecte (ens preguntem Què farem?) i dissenyarem els objectius d’aprenentatge (preguntant-nos Què aprendrem?). La segona fase és la de producció on després de buscar informació i d’organitzar-la, es redacta el text amb les activitats que tenen com a objectiu treballar el contingut temàtic. La tercera fase és la de l’avaluació, la del resultat (on ens preguntem Què hem fet?) i també la dels progressos en l’aprenentatge (ens preguntem Què hem après?). Cal recalcar que l’avaluació no sols és al final sinó a l’inici i durant tot el procés.

Personalment considere que està molt bé el punt de vista que se li dóna a la llengua oral, a la qual se li atorga una importància fins ara quasi imperceptible per a nosaltres. El capítol 7 és el més profitós, ja que parla de les seqüències didàctiques, que són el abecé dels docents. També explica les metodologies per a l’ensenyament i aprenentatge de la llengua oral formal.

El llibre està escrit per sis professors de distintes facultats d’universitats de Barcelona, totes, com no, vinculades a l’educació, a l’ensenyament de llengua i a la formació del professorat. Per això pensem que és un llibre interessant i recomanable per a nosaltres, futurs mestres o professors de llengua. Té un enfocament pràctic i aporten metodologies per orientar la didàctica de la llengua oral a les aules.

AVALUACIÓ DEL LLIBRE

1. Per què t’ha resultat interessant aquest llibre?

És un llibre, dins dels quatre proposats, de lectura obligatòria en l’assignatura de Didàctica de la llengua i literatura. Sempre he pensat que la llengua oral és molt important i està poc valorada, per això m’ha resultat interessant.

2. Què penses que aporta (com alguna cosa) nova per a tu?

El llibre atorga una gran importància a l’existència d’un registre oral formal que l’usuari ha de dominar i saber usar de manera adequada en cada ocasió, igual que fem amb la llengua escrita.

3. Ha sigut en la seua totalitat o en alguna de les seues parts o capítols el fet del seu interés? Per què? Què t’han aportat personal o professionalment?

La primera part és molt difícil de llegir i respon a la pregunta: “Què ensenyar en llengua oral?” Hi ha una segona part on es planteja: “Com ensenyar llengua oral?” on apareixen uns exemples de seqüències didàctiques sobre l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua oral a nivells acadèmics superiors.

4. Creus que t’ha aportat recursos pràctics o més bé t’ha servit per a poder pensar la realitat d’una altra forma? Per què?

M’ha aportat un canvi en la forma de plantejar-me una classe de llengua i m’he adonat que és igual o més important l’oral que l’escrit i m’ha fet pensar en la realitat ja que l’alumnat no li dóna la importància que cal. Tradicionalment, l’ensenyament de les llengües s’ha basat en la part escrita (gramàtica, ortografia…).

A classe de Teoria de l’Educació vàrem parlar de la importància de la llengua ja que gràcies al seu ús podem transmetre la cultura de generació en generació.

5. Si penses que t’ha proporcionat idees pràctiques, podries dir quines han sigut aquestes?

En general el llibre dóna moltes indicacions per elaborar seqüències didàctiques i ho il·lustra amb diversos exemples: “L’explicació d’un tema acadèmic”; “El discurs oral: arguments i fal·làcies”; “La modalització”; “Planificar l’oral. La defensa d’un punt de vista”; “De l’entrevista al reportatge periodístic”.

Pel que fa a l’ensenyament de llengües s’ha de reforçar més el registre oral ja que és la base de la comunicació.

Anuncis

Una selecció de la BBC entre crítics estrangers. Les 25 millors novel·les britàniques (segons la BBC).

Quina és la millor novel·la britànica de la història? La BBC va llançar la pregunta als crítics estrangers, que lligen fora del Regne Unit —i als quals es pressuposa una mirada neta de prejudicis, en teoria— i posseeixen la mateixa llengua però una altra tradició. De les votacions d’aquests 82 crítics internacionals, coordinades per l’escriptora i crítica literària Jane Ciabattari, va extraure una curiosa selecció que ens desperta les ganes de llegir i rellegir.

Què ens crida l’atenció en aquest llistat de les millors novel·les britàniques segons la BBC? La presència de dones, en primer lloc: quasi la meitat dels títols seleccionats —12 de 25—, 6 entre els deu més votats, i els tres primers llocs! aquesta presència justa de les dones resulta cridanera. Però de quins noms parlem, clar: George Eliot, Virginia Woolf i Jane Austen —en tres ocasions cadascuna—, les germanes Brontë, la guanyadora del Nobel Doris Lessing, i Zadie Smith com a esperança de futur.

Un altre aspecte cridaner en aquesta llista de les millors novel·les britàniques segons la BBC és la supremacia del segle XIX. La majoria de les grans novel·les del país es van escriure durant l’època victoriana, coincidint amb l’assentament de la Revolució Industrial i la Gran Exposició de Londres.

L’escollida pels crítics com a millor novel·la britànica ha sigut Middlemarch, un llibre no tan popular entre els lectors estrangers —o en altres idiomes, almenys— com uns altres dels seleccionats. Aquest «estudi de la vida en províncies», com resa el seu subtítol, va ser la setena novel·la de George Eliot, el pseudònim masculí després del qual s’ocultava Mary Anne Evans. La novel·la es desenvolupa deu anys abans en la regió de les Midlands, en una ciutat imaginària anomanada Middlemarch. Compost per vuit blocs —llibres en el seu moment, ja que es va publicar inicialment en fascicles—, aquestes històries combinen el realisme i l’humor, dibuixant un fresc de la societat britànica de la segona meitat del segle XIX.

(més…)

LOZANO, Josep. Crim de Germania, Bromera, Alzira, 2005

 

En Josep Lozano és llicenciat en lletres modernes i filologia catalana, ha traduït textos de Stendhal o Flaubert i ha guanyat, entre altres, el Premi Ciutat d’Alzira amb Ribera i el Prudenci Bertrana amb Ofidi. A més ha escrit contes i llibres infantils i tornà a les mels dels èxits al 2003 amb la publicació d’El Mut de la Campana, diem tornà per què el seu primer èxit fou l’obra que ens ocupa, Crim de Germania, que obtingué el Premi Andròmina de narrativa dels Premis Octubre de 1979.

 

Aquesta edició de L’Eclèctica de Bromera és revisada, reescrita i ampliada per l’autor i commemora els 25 anys de la primera publicació d’aquesta novel·la mítica de les lletres valencianes contemporànies convertida ja amb un clàssic indispensable a la nostra biblioteca.

El llibre és un retaule d’estampes que ens introdueix en la València de principi del segle XVI, quan aquestes terres començaven a decaure en importància després d’haver segut un regne important feia només unes dècades. Narra les revoltes ocorregudes a terres valencianes, anomenades les Germanies, que enfrontaren els artesans, comerciants i camperols amb la noblesa. També ens presenta personatges històrics i reals com la virreina Germana de Foix, el rei Encobert, Vicent Peris cap dels agermanats, el duc de Calàbria…

D’això se’n diu novel·la històrica i En Josep Lozano trau profit usant un lèxic expressivament arcaïtzant (“peraire”, “coc” o “occir”) i moderadament dialectal però perfectament vàlid per tal de reconstruir la trama i que el lector puga imaginar-s’ho. Per tant podem dir que aquesta obra és tant una novel·la com un llibre de contes o un text amb valor de lliçons d’història.

Reproduïm un fragment que dóna compte d’aquestes característiques:

Cada volta s’oïen més properes les caixes de guerra de la Germania, que retrunyen poderoses. El ris del foranell, que feia fremir les fulles de les alzines, es va mudar en calma. Els tambors cessaren, s’hi féu el silenci per uns segons i , com per encanteri, se sentiren, properes, les campanes del monestir de Sant Jeroni de Cotalba que tocaven l’hora sexta.

La negra gropa del cavall del Vicent Peris mirallejava de suor. L’animal duia el cap bel alt, tesos els músculs del coll, com si es vantàs de la seua animal bellesa. Però en oir el repic de les campanes ve restar immòbil, amb l’esguard fix en un lloc imprecís, potser esbrinant l’escull que s’atansava. El velluter, per tant d’amansir-lo, pronuncià amb dolcesa uns mots a l’orella del corser; després, afectuosament, va passar-li la mà per la sedosa crinera.”

El llibre ens narra els fets des de tots els punts de vista possibles. En primer lloc, ens situa al palau de la virreina Úrsula Germana de Foix que està a punt de celebrar una festa de pacificació (transcorreguda la guerra que donaria pas a una forta repressió) i espera rebre a tota la gent important de la contornada, però a causa de la situació del moment no hi acudeix ningú. El preparatiu presenta amb detall l’ambient del palau virregnal i el seu ritual cortesà.

Segueix amb el personatge del rei Encobert que es fa dir fill del príncep Joan i la princesa Margarida de Flandes i amb aquesta suposada argumentació demana les corones d’Aragó i de Castella.

En tercer lloc en presenta la Corbina, una esclava de color que fou jutjada d’herètica per la Inquisició. Ens fa veure el que va passar des del punt de vista agermanat, també del mascarat, ens fa posar-nos dintre la pell d’un fugitiu morisc que és perseguit per un acte que no ha fet i veu com tracten de malament als seus tant un bàndol com l’altre. Fins i tot ens fa reviure les penes d’un religiós que és empresonat i després desterrat per homosexualitat que li escriu al seu amant cremat a la foguera.

En resum, podem valorar aquest llibre com a molt bo i apte per a tots els jóvens a partir d’uns setze anys (diem açò perquè el llenguatge recrea el de l’època i també perquè s’ha de tindre nocions d’història per poder seguir el fil del relat). L’autor ens va introduint poc a poc fins el més profund d’una societat traïda per uns governants forans. A més a més reflexa la mescla de cultures, religions i llengües que hi ha en l’època, la qual cosa ens pareix d’allò més destacable. Creiem que l’autor s’ha documentat bé amb arxius i textos d’aquest període com així el patenta amb les fitxes del servei d’informació de la Inquisició que recorda als vists al cinema de la policia franquista o de la CIA.

En conclusió, podem valorar positivament aquest relat, recomanable per a qualsevol amant de la novel·la històrica.

El primer que vaig pensar quan aquest llibre va caure a les meues mans va ser:Un altre escrit sobre les teories de Piaget”. I vaig perdre la motivació inicial sobre el llibre. Més encara quan comence la lectura i me n’adone que els primers dos capítols són mera introducció i el tercer, efectivament parla de Piaget i Bachelard.

 

Però arribats a aquest punt, el llibre, diguem-ne, entra en matèria i trenca els esquemes que jo m’havia creat sense haver-me’l llegit, clar. Error. El llibre entra en una dinàmica de desenvolupament científic de les disciplines: epistemologia, empirisme, positivisme, conductisme, heurística… i ràpidament les relacione amb autors (Skinner per exemple) i terminologia (esquema, obstacle, equilibri…) que utilitzem al llarg del curs, no solament a Didàctica, sinó a la resta d’assignatures.

En efecte, Skinner va formular la Llei del Reforç que va servir de base per a tots els seus desenvolupaments posteriors i que afirma que si una conducta és seguida d’un reforç, és més probable que aquesta conducta es torne a produir. Les parts importants de la seua teoria van ser incloure dins del condicionament els conceptes de: càstig, reforç positiu, reforç negatiu, i el seu efecte conductual. En el camp de la psicologia, el conductisme descriu les posicions que s’estenen de la creença que l’estudi del comportament té un valor independent d’altres preocupacions. Segons això, el comportament ha de ser l’únic objecte d’estudi de la psicologia, i per tant, els termes mentals (creença, objectius, afectes etc.) no tenen cap interés per a determinar la conducta. Per tant el conductisme és una disciplina que s’interessa només pel comportament.

En ocasions, l’autor realitza una sèrie d’afirmacions que, bé per la complexitat o bé per la simplicitat, perquè són òbvies, em van cridar l’atenció; són raonaments que potser no t’has parat mai a pensar: “las preguntas a las que hay que contestar no siempre están en forma de pregunta”. Jo sé que això és cert, sé que existeixen maneres distintes de preguntar sense fer preguntes, però igual que als xiquets, em va sorprendre. Potser aquesta, no tan simple com l’anterior, siga més aclaridora: “suprimir por decreto lo que se ha olvidado por método”. Em va parèixer un error en el qual, com a mestre, confie no caure.

El llibre està compost per cinc capítols en els quals s’aborda el tema l’error dintre de l’educació. La concepció de l’error ha canviat molt en els últims anys i ací es planteja com un indicador per a comprendre el procés de l’ensenyament/aprenentatge i així poder diagnosticar les dificultats dels alumnes.

Per afrontar el desequilibri que produeix l’error és necessari una bona comunicació amb l’alumne, motivant-lo constantment i que siga ell el que se n’adone de l’error, que siga conscient de les seues errades i dels progressos que vaja fent. L’error s’ha d’interpretar com un mitjà d’ensenyar i el mestre l’ha d’usar com un recurs més i no pensar en l’error com un fracàs del seu treball. Cal incorporar l’errada com una estratègia didàctica més. L’error ens ha de fer mirar endavant, cap al futur, cap al progrés i no cap arrere.

És difícil canviar les coses perquè històricament l’error ha estat comdemnat. L’error de l’alumne ha estat castigat pel mestre i s’ha vist com un defecte de l’ensenyament que impartia el mestre o de l’aprenentatge que feia l’alumne. És necessari un canvi de perspectiva en aquest sentit i nosaltres, els nous mestres, hem de treballar per a contribuir-hi.

Tirant

Tots els crítics s’han posat d’acord a diferenciar les dues grans obres cavalleresques de la literatura catalana, Tirant lo Blanc i Curial i Güelfa, de la tradició dels llibres de cavalleries medievals. La tradició literària cavalleresca parteix del segle XII, amb la tradició artúrica o matèria de Bretanya, divulgada des de França a tot Europa per Chrétien de Troyes i es caracteritza per la presència als llibres d’elements meravellosos i inversemblants, i d’unes accions que transcorren en terres llunyanes i en un passat remot, protagonitzades per un cavaller idealitzat. A casa nostra, n’és una mostra d’aquest gènere l’obra Blandín de Cornualla i les nombroses traduccions que es feren dels romans de Tristany i del Lancelot. En castellà hi ha el famosíssim Amadís de Gaula. En oposició a aquest gènere fantàstic dels llibres de cavalleries, sorgeixen les novel·les cavalleresques, en les quals s’ha d’incloure el Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanch, caracteritzades sobretot pel realisme. La localització és més pròxima: l’acció se situa en països reals i en l’actualitat. La veracitat augmenta també amb l’aparició de personatges històrics i contemporanis. Aquestes novel·les són més complexes pel que fa a la trama i a la psicologia dels personatges, en especial, la de l’heroi, que s’humanitza considerablement.

L’oposició entre ambdós gèneres és evident. Així Cervantes, en escriure el Quixot, es rebel·larà contra els llibres de cavalleries amb una sàtira cruel i corrosiva i acabarà definitivament amb la tradició cavalleresca. Tanmateix salva el llibre del Tirant del foc, en el conegut episodi del Quixot en què s’expurga la biblioteca del cavaller protagonista. El mateix autor dirà del Tirant “que por su estilo es este el mejor libro del mundo” i afegeix: “aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen”, en clara referència al caràcter humà de l’heroi i al realisme de la novel·la. images (més…)

Guanyadora del 17é Premi Bernat Capó, de difusió de la Cultura popular “Fem safareig” fa un recorregut humà pels llavadors i el que significaven com a centre social de les dones.

 premi-bullent-300x183

 

Fa uns mesos s’ha celebrat a Dénia el lliurament del Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular. Enguany compleix 17 edicions.

 

Durant l’acte hi ha hagut parlaments de Francesc Tamarit, (Director del Museu Valencià d’Etnologia de la Diputació de València), Xavier Rius, (Diputat de Cultura de la Diputació De València) Núria Sendra (Editora d’Edicions del Bullent), Jaume Buïgues (vicepresident de l’IECMA) Vicent Grimalt (president de la Macma i Alcalde de Dénia) i Bernat Capó.

 

Han amenitzat la vetllada el grup ENDINS, un grup de música en valencià, format per Rebeca Mut (Beniarbeig) i Àlex Velázquez (Pedreguer) que tenen un ampli repertori de distints estils que van des del swing, fins al pasdoble, passant per la cançó protesta..

 

Les entitats col·laboradores i organitzadores del premi i l’acte d’entrega són Edicions del Bullent, el Museu Valencià d’Etnologia, l’Ajuntament de Dénia i la Mancomunitat Cultural de la Marina Alta, que aporta el grup de música que amenitza la vetllada, el grup Endins, així com l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina.

  (més…)

Deu adaptacions al cinema per al 2016

Posted: 20 gener 2016 in Llibres
Etiquetes: , ,

Deu adaptacions al cinema que arriben ja. Ens agradarà més el llibre o la pel·lícula? S’estrenen en 2016.

fot_4542_gr

Et va agradar més el llibre o la pel·lícula? Aquesta pregunta sorgeix sempre que ens enfrontem a l’adaptació a la pantalla gran d’un llibre que hem gaudit. Hem seleccionat deu pel·lícules sobre llibres que s’estrenaran en 2016 (o poc després).

Sense data definitiva d’estrena, però ja en fase de postproducció, es troba l’adaptació al cinema de El contingut del silenci (2011), la penúltima novel·la de Lucía Etxebarria. Hel·lena Taverna ha dirigit i he fet el guió —al costat de Natxo López i Andrés Martorell— la versió lliure de la història sobre la desaparició de Cordelia (Ingrid García-Jonsson), atrapada per una secta en les illes Canàries. El seu germà Gabriel (Daniel Grau) i la seua amiga Elena (Juana Acosta) correran a cercar-la.

Xavier Gens va començar a rodar el passat 30 de desembre la pel·lícula Cold skin, amb guió de Jesús Olmo sobre La pell freda (2002), la novel·la d’Albert Sánchez Piñol escrita en català, i que li va llançar a l’àmbit internacional. En ella, un home fuig del seu passat per a refugiar-se en una illa perduda en l’oceà. Allí viurà en la cabanya del meteoròleg, protegint-se al costat de l’únic habitant de l’ illa, Batis Caffó. Una història entre la fantasia i el terror, rodada en anglès.

Durant el primer trimestre de l’any començarà a rodar-se El guardià invisible, la pel·lícula sobre el primer lliurament de la trilogia de Dolors Redondo. Fernando González Molina, un veterà en les adaptacions al cinema de supervendes —ja ha estrenat Tres metres sobre el cel (2010), Tinc ganes de tu (2012) i Palmeres en la neu (2015)—, serà l’encarregat de rodar en Elizondo (Navarra), el mateix lloc en el qual transcorre la novel·la de Redondo; del guió s’ocuparà Luiso Berdejo. Encara no sabem qui posarà rostre a Amaia Salazar, la inspectora cap d’homicidis en la Policia Foral de Navarra.

El dibuixant Paco Roca dirigirà l’adaptació al cinema dels seus còmics Memòries d’un home en pijama (2011) i Aventures d’un home en pijama (2014), que es va començar a rodar a l’estiu: una pel·lícula d’animació en la qual Raúl Arévalo posarà la veu al personatge, i ho interpretarà durant alguns minuts d’imatge real. No es tracta de la primera experiència en el cinema de Paco Roca, que va obtenir un Goya pel guió d’Arrugues, també basada en la seua pròpia obra.

L’última de les pel·lícules que hem seleccionat es troba encara en ple procés de preproducció, i augura polèmica: l’autor de la novel·la en la qual es basa, Arturo Pérez-Reverte, no sol rebre amb bones paraules les adaptacions audiovisuals de les seues obres; de totes elles, bé al cel·luloide, bé al format televisiu, solament ha rescatat la versió de Alatriste per Agustín Díaz Yanes. Es tracta de La pell del tambor, encara que el títol variarà en el seu salt a la gran pantalla, figuren dues opcions, The Seville Communion —títol de la traducció a l’anglès— i The Man from Rome. Publicada en 1995, explica la història del sacerdot Lorenzo Quart, que ha d’investigar una sèrie de morts produïdes en una xicoteta església sevillana. La pel·lícula, dirigida pel colombià Sergio Dow i coproducida entre Espanya i Estats Units, comptarà amb Paz Vega en el paper de l’aristòcrata Macarena Bruner. (més…)