Es van passar tots els escriptors catalans, d’un dia per l’altre, bruscament, a escriure en castellà, perquè era una llengua més noble? Per raons de mercat? O simplement per les coaccions, sancions i perills que van haver de patir per part de les autoritats competents i que, al final no van poder salvar? En Jordi Bilbeny ens ho explica en aquest document
Algunes dades sobre la traducció forçada d’obres literàries catalanes al castellà i el canvi de nom de llurs autors al llarg del segle XVI
1.- Una llengua i una cultura normals per a un país normal
Molts dels erudits actuals continuen defensant que, d’una forma natural, els literats i escriptors catalans, impressionats per la gran força de la literatura castellana i pel poder de les seves lletres, i empesos per les noves perspectives de venda del nou mercat castellà que s’obria llaminer, s’hi van abocar plegats de cop, renunciant a la llengua pròpia.
Nogensmenys, jo no em crec que als catalans els preocupés ni gaire ni gens, abocats com estaven a Itàlia i al comerç internacional, poder obrir el mercat del llibre a Castella. Ni em crec que es pugui dir que el castellà, com que era emprat a la cort, s’havia arribat a dotar d’una aurèola de dignitat, mentre que el català, com a llengua del poble, havia quedat reclòs als calaixos de l’oralitat i la família. A Catalunya, el català era la llengua també de la cort i de tota l’administració. La llengua amb què es redactaven les lleis. A tombants del segles XV i XVI, amb Alexandre VI exercint el Pontificat, va ser també llengua oficial de la Cúria romana. O com diu En Rubió i Balaguer: “acabà per donar-se el cas d’un poble on tota la maquinària administrativa tenia el català com a idioma oficial”1.
I pel que fa als llibres i a les preferències idiomàtiques dels lectors, En Manuel Peña ens assegura que, a Barcelona, “des de final del segle XV fins al darrer terç del XVI l’hegemonia del català és quasi absoluta”2. Mentre que, per contra, les obres en castellà eren quasi inexistents, car “la gran majoria dels llibres, i de vegades tots, de juristes, metges o professors universitaris era en llatí”3. I en aprofundir l’àmbit de la inexistència de llibres en castellà entre els barcelonins, s’adona que el que hi predomina són els llibres en italià i que l’hàbit de llegir en italià més que no pas en castellà tant s’esdevé entre la noblesa com entre els ciutadans honrats i els mercaders: “En Francesc Marquet (1514) no tenia cap llibre en castellà, però dos en italià; En Francesc Vernegal (1524) posseïa 17 llibres en llatí i 10 llibres en llengües vulguars, 4 en català i 4 en italià, i només dos en castellà.
“Per posar alguns exemples, com explicar que el jurista Jaume Antoni (1485) tingués «un libre dels comptes del studi en italià», que el canonge Serafí de Masdovelles (1538) posseís 14 llibres en italià i només 4 en castellà? Potser sigui més comprensible que el mercader Joan Ferrer (1530) tingués al seu estudi «una biblia toscana de paper de stampa [i] uns altres libres… anomenats en lengua toscana»; que el mercader Mateu Capell (1487) posseís dos dels seus quatre llibres en italià; que la Benedicta Salavert, vídua de mercader (1516) tingués 14 llibres, dels quals 10 eren en català i 3 en italià”4.
I si això passava a Barcelona, referent a València, En Philippe Berger, ha apuntat que des del 1474 al 1489 s’observa una producció del 33,33% d’obres en català i el 66,66% en llatí, sense cap obra en castellà. Cap ni una. I, encara, del 1490 al 1510, s’amplia encara més l’edició d’obres catalanes, que suposaran ja un 46%; es redueixen les llatines al 49% i apareixen tres llibres estampats en castellà, que computen un ínfim 4%5. I mentre anota que “del que ens precedeix hom pot pensar que la primera època de la impremta a València ha estat essencialment girada vers el mercat interior, que satisfeia. És l’època daurada del valencià”, per contra, objectiva que “durant aquest temps el castellà és pràcticament inexistent”6.
Llavors, cal ser molt cauts a l’hora d’interpretar que, si, de cop i volta, entre 1510 i 1524, es produeix un augment desmesurat de l’edició de llibres en castellà, que ara ja contempla un 45% de tota la producció editorial7, aquesta sigui per raó que els valencians escrivissin, de la nit al dia, en castellà. Perquè un estudi més personalitzat, d’autor en autor, ens indica que, l’edició d’una obra en castellà era, molt sovint -massa sovint- el fruit de traduccions imposades i forçoses, amb tota mena de coaccions, que diversos autors coetanis ja denunciaven.
2.- La Història de València d’En Pere Antoni Beuter és feta recollir i se’l commina a traduir-la al castellà (1546)
Aquest és el cas, entre d’altres, d’En Pere Antoni Beuter, el qual, a l’edició castellana de la seva Historia de Valencia, ara ja titulada Primera parte de la Coronica general de toda Espanya, impresa al 1546, hi publica una carta adreçada al “Consell de la Ínclita ciutat de València”, on exposa que l’obra “imprimiose, pues, en lengua Valenciana, como yo la compuse”8, però denuncia que, acte seguit, “fue recogida en Aragon y Castilla”9. Llavors, matisa que el llibre “era necessario proveerle de lengua Castellana, con que fuesse entendida en los lugares do no entendieran la Valenciana”10. S’excusa de traduir l’obra, atès que, “siendo yo Valenciano natural, y escriviendo de Valencia, a los regidores della, escriva en Castellano, lengua estraña para Valencia”, perquè, havent vingut els diversos regnes d’Espanya “en un general y solo Señorio, excepto el reyno de Portugal, paresce que el mesmo tiempo requiere que sea en todos una comun lengua, como solia en la Monarchia primera de Espanya en tiempo de Godos”11.
Amb la qual cosa, el que queda palès que passava a València és que, encara que la llengua castellana sigui estranya al regne, cal que esdevingui la llengua comuna de tots els seus súbdits pel fet -per l’únic fet- de ser la llengua del rei. I per aquesta raó s’ordena que es reculli la Història catalana d’En Beuter i es tradueixi degudament al castellà. En Beuter va rebre l’ordre corresponent de traducció i, tot i així, sembla que no va ser gaire favorable a escometre-la, però no tenia més alternativa. Ens ho explica ell mateix cap al final de la carta: “Con todo esto yo no lo hiziera, si consultando muchas vezes, no les pareciera bien a vuestras Magnificiencias”12. És a dir, que hi va haver un cert debat, perquè En Beuter no ho volia fer. Però, al capdavall, aquestes autoritats van tancar files i li van ordenar la traducció de forma immediata, puix l’autor ens assegura que les magnificències predites “se firmaron en ello [s’hi afermaren], quando por diligencia del Iurado Bernat Symon, me dieron mucha prissa para que saliesse a la luz la segunda parte, que en mi casa quedava”13. I per això insisteix que, en cas de no haver-ho fet, hi podrien haver hagut represàlies: “Verdad es que me podrian algunos reprender, ya que en Castellano se havia de transladar”14. La rotunditat amb què ho diu, posa d’evidència que l’obra “s’havia de traduir al castellà” com un imperatiu legal, i que, si no ho feia, podia ser reprès. I llavors, per no dir-ho ell directament, porta a col·lació una situació semblant, en què Cató, a demanda d’Aule Gel·li, que no sabia com enllestir una obra, li respon: “quien te forçava escrivir lo que no sabias. Assi lo recuenta Aulo Gellio. Mas yo podre le dezir a Caton, y a quien tal me dixesse, que me fue forzado trasladar yo mismo” el llibre15, tal vegada perquè no l’atribuissin a un altre autor. Cert: ell mateix va assumir el risc de la traducció forçada. I ho escriu sense embuts: el van forçar a traduir el llibre. I tot seguit hi insisteix, abans d’acabar la carta: “yo he trabajado en complir con el cargo que vuestras Magnificencias me impusieron”16. Hi va haver, doncs, una imposició -dit tan ben dit com es podia dir-, de la qual, per bé que ho va intentar, no se’n va poder deslliurar. I el llibre, un cop recollida l’edició catalana, va ser imprès en castellà, a despit que, com ell mateix assegura, per deixar-ho palès, el castellà era “llengua estranya a València”.
Era la imposició que ja va detectar En Berger, per tal com ens confirma que “podem considerar, doncs, que a partir del 1540 i 1550 s’obre el període a partir del qual els editors valencians ja no deixaran als autors la facultat d’escollir la llengua que prefereixen. A partir d’aquests anys la llei del mercat imposa el castellà, pràcticament sense discussió. Un escriptor d’èxit d’aquesta època decisiva ho explica sense traves: J. Taix declara al pròleg de la primera edició en català de la seva obra sobre el rosari, que les dues anteriors s’havien imprès en castellà perquè havia rebut l’ordre expressa de redactar el seu llibre en aquesta llengua“17. Llavors, si hi havia ordres expresses que no es podien defugir i, en el moment d’editar el llibre, els autors ja no podien escollir la llengua en què el volien imprimir, la llei del mercat de què parla En Berger, ha ser una altra mena de lleis, perquè és de tothom sabut que el mercat, al segle XVI, no tenia cap mena de llei, que pogués exercir aquesta mena de coaccions lingüístiques. Les úniques lleis que hi havia eren les de l’Estat i dels seus organismes controladors i coaccionadors. Aquestes sí que eren lleis insalvables. (més…)