Posts Tagged ‘Ressenya’

 Didàctica de la llengua oral formal. Continguts d’aprenentatge i seqüències didàctiques

M. Vilà i Santasusana, C. Ballesteros, J.M. Castellà, A.Cros, M. Grau, J. Palou

Biblioteca d’Articles, 131

Graó

El llibre està dividit en dos parts: la primera, “Què ensenyar de llengua oral”, és més llarga, més tècnica i per tant més complicada de llegir i poc amena; la segona, “Com ensenyar llengua oral” té un component més pràctic ja que conté cinc exemples de seqüències didàctiques.

Aquesta primera part explica què ensenyar de llengua oral. És la part teòrica: es presenten continguts d’aprenentatge i s’expliquen els conceptes que es considera que cal ensenyar en l’ensenyament obligatori i postobligatori. Es compon dels sis primers capítols: “La llengua oral formal: un espai intermedi entre oralitat i escriptura”, “Estratègies comunicatives de l’explicació oral”, “L’argumentació oral”, “La modalització”, “La llengua oral formal: una fesomia gramatical pròpia” i “Les creences dels professors i l’ensenyament de la llengua oral”. S’expliquen conceptes com ara diverses estratègies per a fer explicacions orals a classe; com ensenyar a elaborar textos orals argumentatius, com estructurar-los, com enllaçar els arguments amb els connector textuals; s’explica què és la modalització, és a dir, els diversos procediments (gramaticals, lèxics, discursius, gràfics, prosòdics…) que posen de manifest l’opinió de l’emissor en el text.

La segona part, més interessant, és “Com ensenyar la llengua oral”, sobretot el capítol número set on apareixen models de seqüències didàctiques.

La seqüència didàctica la divideixen en tres fases: una primera de preparació on mentalment ens representarem la tasca per a poder dissenyar el projecte (ens preguntem Què farem?) i dissenyarem els objectius d’aprenentatge (preguntant-nos Què aprendrem?). La segona fase és la de producció on després de buscar informació i d’organitzar-la, es redacta el text amb les activitats que tenen com a objectiu treballar el contingut temàtic. La tercera fase és la de l’avaluació, la del resultat (on ens preguntem Què hem fet?) i també la dels progressos en l’aprenentatge (ens preguntem Què hem après?). Cal recalcar que l’avaluació no sols és al final sinó a l’inici i durant tot el procés.

Personalment considere que està molt bé el punt de vista que se li dóna a la llengua oral, a la qual se li atorga una importància fins ara quasi imperceptible per a nosaltres. El capítol 7 és el més profitós, ja que parla de les seqüències didàctiques, que són el abecé dels docents. També explica les metodologies per a l’ensenyament i aprenentatge de la llengua oral formal.

El llibre està escrit per sis professors de distintes facultats d’universitats de Barcelona, totes, com no, vinculades a l’educació, a l’ensenyament de llengua i a la formació del professorat. Per això pensem que és un llibre interessant i recomanable per a nosaltres, futurs mestres o professors de llengua. Té un enfocament pràctic i aporten metodologies per orientar la didàctica de la llengua oral a les aules.

AVALUACIÓ DEL LLIBRE

1. Per què t’ha resultat interessant aquest llibre?

És un llibre, dins dels quatre proposats, de lectura obligatòria en l’assignatura de Didàctica de la llengua i literatura. Sempre he pensat que la llengua oral és molt important i està poc valorada, per això m’ha resultat interessant.

2. Què penses que aporta (com alguna cosa) nova per a tu?

El llibre atorga una gran importància a l’existència d’un registre oral formal que l’usuari ha de dominar i saber usar de manera adequada en cada ocasió, igual que fem amb la llengua escrita.

3. Ha sigut en la seua totalitat o en alguna de les seues parts o capítols el fet del seu interés? Per què? Què t’han aportat personal o professionalment?

La primera part és molt difícil de llegir i respon a la pregunta: “Què ensenyar en llengua oral?” Hi ha una segona part on es planteja: “Com ensenyar llengua oral?” on apareixen uns exemples de seqüències didàctiques sobre l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua oral a nivells acadèmics superiors.

4. Creus que t’ha aportat recursos pràctics o més bé t’ha servit per a poder pensar la realitat d’una altra forma? Per què?

M’ha aportat un canvi en la forma de plantejar-me una classe de llengua i m’he adonat que és igual o més important l’oral que l’escrit i m’ha fet pensar en la realitat ja que l’alumnat no li dóna la importància que cal. Tradicionalment, l’ensenyament de les llengües s’ha basat en la part escrita (gramàtica, ortografia…).

A classe de Teoria de l’Educació vàrem parlar de la importància de la llengua ja que gràcies al seu ús podem transmetre la cultura de generació en generació.

5. Si penses que t’ha proporcionat idees pràctiques, podries dir quines han sigut aquestes?

En general el llibre dóna moltes indicacions per elaborar seqüències didàctiques i ho il·lustra amb diversos exemples: “L’explicació d’un tema acadèmic”; “El discurs oral: arguments i fal·làcies”; “La modalització”; “Planificar l’oral. La defensa d’un punt de vista”; “De l’entrevista al reportatge periodístic”.

Pel que fa a l’ensenyament de llengües s’ha de reforçar més el registre oral ja que és la base de la comunicació.

Anuncis

LOZANO, Josep. Crim de Germania, Bromera, Alzira, 2005

 

En Josep Lozano és llicenciat en lletres modernes i filologia catalana, ha traduït textos de Stendhal o Flaubert i ha guanyat, entre altres, el Premi Ciutat d’Alzira amb Ribera i el Prudenci Bertrana amb Ofidi. A més ha escrit contes i llibres infantils i tornà a les mels dels èxits al 2003 amb la publicació d’El Mut de la Campana, diem tornà per què el seu primer èxit fou l’obra que ens ocupa, Crim de Germania, que obtingué el Premi Andròmina de narrativa dels Premis Octubre de 1979.

 

Aquesta edició de L’Eclèctica de Bromera és revisada, reescrita i ampliada per l’autor i commemora els 25 anys de la primera publicació d’aquesta novel·la mítica de les lletres valencianes contemporànies convertida ja amb un clàssic indispensable a la nostra biblioteca.

El llibre és un retaule d’estampes que ens introdueix en la València de principi del segle XVI, quan aquestes terres començaven a decaure en importància després d’haver segut un regne important feia només unes dècades. Narra les revoltes ocorregudes a terres valencianes, anomenades les Germanies, que enfrontaren els artesans, comerciants i camperols amb la noblesa. També ens presenta personatges històrics i reals com la virreina Germana de Foix, el rei Encobert, Vicent Peris cap dels agermanats, el duc de Calàbria…

D’això se’n diu novel·la històrica i En Josep Lozano trau profit usant un lèxic expressivament arcaïtzant (“peraire”, “coc” o “occir”) i moderadament dialectal però perfectament vàlid per tal de reconstruir la trama i que el lector puga imaginar-s’ho. Per tant podem dir que aquesta obra és tant una novel·la com un llibre de contes o un text amb valor de lliçons d’història.

Reproduïm un fragment que dóna compte d’aquestes característiques:

Cada volta s’oïen més properes les caixes de guerra de la Germania, que retrunyen poderoses. El ris del foranell, que feia fremir les fulles de les alzines, es va mudar en calma. Els tambors cessaren, s’hi féu el silenci per uns segons i , com per encanteri, se sentiren, properes, les campanes del monestir de Sant Jeroni de Cotalba que tocaven l’hora sexta.

La negra gropa del cavall del Vicent Peris mirallejava de suor. L’animal duia el cap bel alt, tesos els músculs del coll, com si es vantàs de la seua animal bellesa. Però en oir el repic de les campanes ve restar immòbil, amb l’esguard fix en un lloc imprecís, potser esbrinant l’escull que s’atansava. El velluter, per tant d’amansir-lo, pronuncià amb dolcesa uns mots a l’orella del corser; després, afectuosament, va passar-li la mà per la sedosa crinera.”

El llibre ens narra els fets des de tots els punts de vista possibles. En primer lloc, ens situa al palau de la virreina Úrsula Germana de Foix que està a punt de celebrar una festa de pacificació (transcorreguda la guerra que donaria pas a una forta repressió) i espera rebre a tota la gent important de la contornada, però a causa de la situació del moment no hi acudeix ningú. El preparatiu presenta amb detall l’ambient del palau virregnal i el seu ritual cortesà.

Segueix amb el personatge del rei Encobert que es fa dir fill del príncep Joan i la princesa Margarida de Flandes i amb aquesta suposada argumentació demana les corones d’Aragó i de Castella.

En tercer lloc en presenta la Corbina, una esclava de color que fou jutjada d’herètica per la Inquisició. Ens fa veure el que va passar des del punt de vista agermanat, també del mascarat, ens fa posar-nos dintre la pell d’un fugitiu morisc que és perseguit per un acte que no ha fet i veu com tracten de malament als seus tant un bàndol com l’altre. Fins i tot ens fa reviure les penes d’un religiós que és empresonat i després desterrat per homosexualitat que li escriu al seu amant cremat a la foguera.

En resum, podem valorar aquest llibre com a molt bo i apte per a tots els jóvens a partir d’uns setze anys (diem açò perquè el llenguatge recrea el de l’època i també perquè s’ha de tindre nocions d’història per poder seguir el fil del relat). L’autor ens va introduint poc a poc fins el més profund d’una societat traïda per uns governants forans. A més a més reflexa la mescla de cultures, religions i llengües que hi ha en l’època, la qual cosa ens pareix d’allò més destacable. Creiem que l’autor s’ha documentat bé amb arxius i textos d’aquest període com així el patenta amb les fitxes del servei d’informació de la Inquisició que recorda als vists al cinema de la policia franquista o de la CIA.

En conclusió, podem valorar positivament aquest relat, recomanable per a qualsevol amant de la novel·la històrica.

El primer que vaig pensar quan aquest llibre va caure a les meues mans va ser:Un altre escrit sobre les teories de Piaget”. I vaig perdre la motivació inicial sobre el llibre. Més encara quan comence la lectura i me n’adone que els primers dos capítols són mera introducció i el tercer, efectivament parla de Piaget i Bachelard.

 

Però arribats a aquest punt, el llibre, diguem-ne, entra en matèria i trenca els esquemes que jo m’havia creat sense haver-me’l llegit, clar. Error. El llibre entra en una dinàmica de desenvolupament científic de les disciplines: epistemologia, empirisme, positivisme, conductisme, heurística… i ràpidament les relacione amb autors (Skinner per exemple) i terminologia (esquema, obstacle, equilibri…) que utilitzem al llarg del curs, no solament a Didàctica, sinó a la resta d’assignatures.

En efecte, Skinner va formular la Llei del Reforç que va servir de base per a tots els seus desenvolupaments posteriors i que afirma que si una conducta és seguida d’un reforç, és més probable que aquesta conducta es torne a produir. Les parts importants de la seua teoria van ser incloure dins del condicionament els conceptes de: càstig, reforç positiu, reforç negatiu, i el seu efecte conductual. En el camp de la psicologia, el conductisme descriu les posicions que s’estenen de la creença que l’estudi del comportament té un valor independent d’altres preocupacions. Segons això, el comportament ha de ser l’únic objecte d’estudi de la psicologia, i per tant, els termes mentals (creença, objectius, afectes etc.) no tenen cap interés per a determinar la conducta. Per tant el conductisme és una disciplina que s’interessa només pel comportament.

En ocasions, l’autor realitza una sèrie d’afirmacions que, bé per la complexitat o bé per la simplicitat, perquè són òbvies, em van cridar l’atenció; són raonaments que potser no t’has parat mai a pensar: “las preguntas a las que hay que contestar no siempre están en forma de pregunta”. Jo sé que això és cert, sé que existeixen maneres distintes de preguntar sense fer preguntes, però igual que als xiquets, em va sorprendre. Potser aquesta, no tan simple com l’anterior, siga més aclaridora: “suprimir por decreto lo que se ha olvidado por método”. Em va parèixer un error en el qual, com a mestre, confie no caure.

El llibre està compost per cinc capítols en els quals s’aborda el tema l’error dintre de l’educació. La concepció de l’error ha canviat molt en els últims anys i ací es planteja com un indicador per a comprendre el procés de l’ensenyament/aprenentatge i així poder diagnosticar les dificultats dels alumnes.

Per afrontar el desequilibri que produeix l’error és necessari una bona comunicació amb l’alumne, motivant-lo constantment i que siga ell el que se n’adone de l’error, que siga conscient de les seues errades i dels progressos que vaja fent. L’error s’ha d’interpretar com un mitjà d’ensenyar i el mestre l’ha d’usar com un recurs més i no pensar en l’error com un fracàs del seu treball. Cal incorporar l’errada com una estratègia didàctica més. L’error ens ha de fer mirar endavant, cap al futur, cap al progrés i no cap arrere.

És difícil canviar les coses perquè històricament l’error ha estat comdemnat. L’error de l’alumne ha estat castigat pel mestre i s’ha vist com un defecte de l’ensenyament que impartia el mestre o de l’aprenentatge que feia l’alumne. És necessari un canvi de perspectiva en aquest sentit i nosaltres, els nous mestres, hem de treballar per a contribuir-hi.

A grans trets, es tracta del relat de l´estada que un antropòleg anglés -el mateix autor- va fer en un poblat indígena de l´Àfrica central, per tal de dur a terme un treball de camp. En l´àmbit de l´antropologia i l´etnografia, fer un “treball de camp” significa realitzar una investigació sistemàtica dels diferents aspectes d´una cultura determinada, tot desplaçant-se al lloc on es troba l´objecte de l´estudi, per tal de recopilar dirèctament i a través de la pròpia experiència de l´investigador tot un seguit de dades que seran ordenades i relacionades entre elles en un informe o tractat, posteriorment divulgat en l´àmbit acadèmic o científic; el treball de camp implica que l´antropòleg s´inserisca en la societat que pretén estudiar i convisca amb els aborígens fins que concloga la seua investigació, que pot durar diversos anys.


Doncs bé, aquest llibre, com deia, narra les peripècies viscudes per l´autor durant un d´aquests treballs de camp, l´objecte d´estudi del qual era la cultura dels dowayos, un poble primitiu que habita a les muntanyes del nord del Camerun. Dit així podria semblar que es tracta d´un llibre d´aventures (i, certament, en alguns moments de la lectura podem rebre aquesta impressió); tanmateix, no és ben bé això. Tampoc no és, ni de bon tros!, una d´eixes monografies adreçades exclusivament als especialistes sobre aquestes qüestions, a on els profans trobaríem feixuguesa i dificultat en la lectura; justament, una de les coses que caracteritza aquesta obra literària és la utilització d´un estil fàcilment assumible per un públic extens, a on els tecnicismes propis de l´especialitat de l´autor són emprats puntualment.


La veritat és que seria difícil definir o classificar aquest llibre, per tal com conté elements característics de diversos gèneres. Barley relata la seua aventura (des de la concepció de la idea del viatge fins a la seua tornada a Anglaterra), entremesclant breus reflexions motivades pels esdeveniments que va narrant, de tal manera que el conjunt assolix un cert to assagístic, que en alguns moments fins i tot arriba a ser filosòfic. Així, per exemple, quan un enginyer agrònom alemany, amb qui es topa casualment en un tren, reprotxa agrament l´actitud dels antropòlegs, considerats per ell com paràsits de la cultura que apareixen a l´escenari africà únicament per satisfer les seues curiositats científiques, sense fer absolutament res per tal de millorar les condicions de vida dels aborígens, Barley veu en certa manera reafirmats els seus propis dubtes sobre la capacitat de la seua especialitat de generar algun profit tangible, directe i immediat, però apunta tot seguit que tampoc l´activitat duta a terme per aquest agrònom -era responsable d´un projecte agrícola al nord del Camerun per fomentar el desenvolupament de la zona- no sembla aportar, al cap i a la fi, un vertader avantatge, sinó tot el contrari, ja que el seu treball, pel fet de no formar part d´un projecte més ampli de desenvolupament global, genera a la fi més problemes dels que pretén solucionar. L´autor conclou aquest episodi dient que “els que declaren ser els únics posseidors de la veritat són els que més culpables s´haurien de sentir pels transtorns que provoquen en la vida dels altres”. Algú hauria de prendre´n nota?

(més…)

Silvestre Vilaplana és un escriptor nascut a Alcoi l’any 1964. Ha conreat diversos gèneres, especialment poesia i narrativa. En narrativa destaquen les novel·les La mirada d’Al-Azraq (Premi Narrativa Jove, 1998), Els dimonis de Pandora (finalista Premi Bancaixa, 1999), Les urpes del diable (2001), i La frontera negra (2007) en literatura adreçada als joves, i Les cendres del cavaller (Premi ciutat d’Alzira, 2003) i L’anell del pescador (2005) en la literatura per a adults. A més d’haver sigut premiat i d’haver publicat alguns articles i contes en revistes i en reculls (Llibre d’escolaritat, 2004), ha participat en l’elaboració de diversos guions per a la televisió i en el 2006 rep el Premi de la Crítica Serra d’Or per la novel·la Les cendres del cavaller.

 Les cendres del cavaller

Les cendres del cavaller és la primera biografia novel·lada de Joanot Martorell, l’autor d’un dels grans clàssics de la literatura medieval catalana: el Tirant lo Blanc. La novel·la pren la forma d’una llarga carta en la qual Joanot Martorell conta les seues memòries. La missiva s’adreça a Joan Martí de Galba, al qual deixa en herència la seua obra literària, els manuscrits del Tirant lo Blanc, amb la finalitat que se’n faça càrrec de l’edició perquè no caiga en l’oblit. El fet que acompanye el manuscrit de les memòries personals és, segons li diu el personatge de Martorell al seu destinatari, perquè “vull que comprengueu millor el meu llibre, el meu Tirant lo Blanc, i en conseqüència, l’estimeu i l’ajudeu a sobreviure quan jo siga mort”. “La història de Tirant es complementa amb la meua vida i n’és alhora espill i contrast. […] en els sisterns manuscrits que vós teniu hi ha fragments de la meua existència, retalls subtils de les hores joioses i de les hores infaustes dels meus dies”.

És ben sabut que Joanot Martorell va morir el 1468 sense acabar la novel·la. També deixa inconclús el Guillem de Varoic. En el colofó de la primera edició del Tirant, Martorell afirma que “per mort sua” sols va “traduir”1 tres parts del llibre. Així, l’última part del llibre l’hauria escrita Martí Joan de Galba per encàrrec d’una dama anomenada Isabel de Lloris. D’aquest autor en sabem ben poc: era valencià, estava casat i morí pocs mesos abans de l’edició prínceps del Tirant l’any 1490. La intervenció de Galba en la redacció final del Tirant és encara incerta i discutida pels especialistes. De fet, alguns autors mantenen l’autoria exclusiva de Joanot Martorell.

L’obra de Silvestre Vilaplana es documenta en els pocs referents històrics que es conserven de l’autor del Tirant i cobreix els buits amb un entramat fictici. A Les cendres del cavaller, l’autor ha volgut, en primer lloc, destacar la funció divulgativa de la novel·la. El seu llibre no es planteja únicament com una novel·la històrica, ni com un estudi biogràfic, ni tan sols per a reproduir l’estil i el llenguatge de l’època, evitant caure en el temut didactisme i donant-li al seu relat vida pròpia. En un segon lloc s’ha de citar la imatge realista del personatge. El cavaller Martorell pateix traïcions, frustracions personals, conflictes amb la justícia, presó i fallides econòmiques que el porten a la ruïna poc abans de ser mort. D’altra banda coneixerà també l’amor, encara que molt desproporcionat si el comparem amb les desgràcies que l’acompanyaran a cada pas. Ens trobem, per tant, al davant del perfecte cavaller, heroic i valerós. Ni més ni menys que com el Tirant.

Un altre dels eixos bàsics del llibre és la seva plasmació d’un temps de canvi. De fet, Joanot Martorell dedica l’obra a son pare, “l’últim dels cavallers”. És una etapa en la qual els cavallers, l’honor i l’altruisme es veuen desplaçats pels valors burgesos, la corrupció de lleis i el poderós atractiu dels diners. “Era temps de comerç i lleis, no de terres i d’honor”, cita Joanot Martorell. Els dols a ultrança ja són part del passat, ara tot es resol amb advocats i lleis que només emparen aquells amb les butxaques plenes.

Concloent direm que Les cendres del cavaller és un llibre que, encara que respectant la funció d’obra divulgativa, ens mostra els últims moments d’un món fascinant vist a traves dels ulls d’un home que no accepta aquest canvi. L’autor encara que no ha buscat en cap moment fer una obra mestra, ho ha aconseguit plenament.

  (més…)