Posts Tagged ‘Oral’

 Didàctica de la llengua oral formal. Continguts d’aprenentatge i seqüències didàctiques

M. Vilà i Santasusana, C. Ballesteros, J.M. Castellà, A.Cros, M. Grau, J. Palou

Biblioteca d’Articles, 131

Graó

El llibre està dividit en dos parts: la primera, “Què ensenyar de llengua oral”, és més llarga, més tècnica i per tant més complicada de llegir i poc amena; la segona, “Com ensenyar llengua oral” té un component més pràctic ja que conté cinc exemples de seqüències didàctiques.

Aquesta primera part explica què ensenyar de llengua oral. És la part teòrica: es presenten continguts d’aprenentatge i s’expliquen els conceptes que es considera que cal ensenyar en l’ensenyament obligatori i postobligatori. Es compon dels sis primers capítols: “La llengua oral formal: un espai intermedi entre oralitat i escriptura”, “Estratègies comunicatives de l’explicació oral”, “L’argumentació oral”, “La modalització”, “La llengua oral formal: una fesomia gramatical pròpia” i “Les creences dels professors i l’ensenyament de la llengua oral”. S’expliquen conceptes com ara diverses estratègies per a fer explicacions orals a classe; com ensenyar a elaborar textos orals argumentatius, com estructurar-los, com enllaçar els arguments amb els connector textuals; s’explica què és la modalització, és a dir, els diversos procediments (gramaticals, lèxics, discursius, gràfics, prosòdics…) que posen de manifest l’opinió de l’emissor en el text.

La segona part, més interessant, és “Com ensenyar la llengua oral”, sobretot el capítol número set on apareixen models de seqüències didàctiques.

La seqüència didàctica la divideixen en tres fases: una primera de preparació on mentalment ens representarem la tasca per a poder dissenyar el projecte (ens preguntem Què farem?) i dissenyarem els objectius d’aprenentatge (preguntant-nos Què aprendrem?). La segona fase és la de producció on després de buscar informació i d’organitzar-la, es redacta el text amb les activitats que tenen com a objectiu treballar el contingut temàtic. La tercera fase és la de l’avaluació, la del resultat (on ens preguntem Què hem fet?) i també la dels progressos en l’aprenentatge (ens preguntem Què hem après?). Cal recalcar que l’avaluació no sols és al final sinó a l’inici i durant tot el procés.

Personalment considere que està molt bé el punt de vista que se li dóna a la llengua oral, a la qual se li atorga una importància fins ara quasi imperceptible per a nosaltres. El capítol 7 és el més profitós, ja que parla de les seqüències didàctiques, que són el abecé dels docents. També explica les metodologies per a l’ensenyament i aprenentatge de la llengua oral formal.

El llibre està escrit per sis professors de distintes facultats d’universitats de Barcelona, totes, com no, vinculades a l’educació, a l’ensenyament de llengua i a la formació del professorat. Per això pensem que és un llibre interessant i recomanable per a nosaltres, futurs mestres o professors de llengua. Té un enfocament pràctic i aporten metodologies per orientar la didàctica de la llengua oral a les aules.

AVALUACIÓ DEL LLIBRE

1. Per què t’ha resultat interessant aquest llibre?

És un llibre, dins dels quatre proposats, de lectura obligatòria en l’assignatura de Didàctica de la llengua i literatura. Sempre he pensat que la llengua oral és molt important i està poc valorada, per això m’ha resultat interessant.

2. Què penses que aporta (com alguna cosa) nova per a tu?

El llibre atorga una gran importància a l’existència d’un registre oral formal que l’usuari ha de dominar i saber usar de manera adequada en cada ocasió, igual que fem amb la llengua escrita.

3. Ha sigut en la seua totalitat o en alguna de les seues parts o capítols el fet del seu interés? Per què? Què t’han aportat personal o professionalment?

La primera part és molt difícil de llegir i respon a la pregunta: “Què ensenyar en llengua oral?” Hi ha una segona part on es planteja: “Com ensenyar llengua oral?” on apareixen uns exemples de seqüències didàctiques sobre l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua oral a nivells acadèmics superiors.

4. Creus que t’ha aportat recursos pràctics o més bé t’ha servit per a poder pensar la realitat d’una altra forma? Per què?

M’ha aportat un canvi en la forma de plantejar-me una classe de llengua i m’he adonat que és igual o més important l’oral que l’escrit i m’ha fet pensar en la realitat ja que l’alumnat no li dóna la importància que cal. Tradicionalment, l’ensenyament de les llengües s’ha basat en la part escrita (gramàtica, ortografia…).

A classe de Teoria de l’Educació vàrem parlar de la importància de la llengua ja que gràcies al seu ús podem transmetre la cultura de generació en generació.

5. Si penses que t’ha proporcionat idees pràctiques, podries dir quines han sigut aquestes?

En general el llibre dóna moltes indicacions per elaborar seqüències didàctiques i ho il·lustra amb diversos exemples: “L’explicació d’un tema acadèmic”; “El discurs oral: arguments i fal·làcies”; “La modalització”; “Planificar l’oral. La defensa d’un punt de vista”; “De l’entrevista al reportatge periodístic”.

Pel que fa a l’ensenyament de llengües s’ha de reforçar més el registre oral ja que és la base de la comunicació.

Anuncis

 Com hem vist els diversos currículums i les recomanacions europees ens deixen ben clar que els nostres alumnes han de ser capaços oralment i per escrit, i que per això, cal que adquirisquen les habilitats lingüístiques. Malauradament, els docents no sempre incidim de manera igual en totes les habilitats i normalment, les habilitats escrites sempre ocupen més lloc en les nostres programacions i en el nostre treball a l’aula.

Això és ben clar i “normal” si tenim en compte que arrosseguem un sistema educatiu on tradicionalment s’incidia poc o gens en l’oral. En part perquè tant les llengües estrangeres com les ambientals, seguien un enfocament tradicional basat en l’ensneyament de la gramàtica i poc enfocat a la comunicació. Sabem però que hem de formar alumnat competent, una de les competències bàsiques és la comunicativa i per a tal fi haurem d’adoptar un enfocament comunicatiu. Haurem de proposar situacions en la mesura que puguem reals amb objectius concrets, amb produccions finals reals.

D’altra banda, tampoc comptem amb models. Sabem com hem d’ensenyar l’escrit però no l’oral, perquè sovint no fem sinó reproduir el paper dels nostres mestres. Ens calen, doncs, models, per a programar i desenvolupar el treball de l’oral a l’aula.

Aquesta necessitat és més gran, si cap, en valencià ja que els nostres alumnes no tenen tants models, fora de l’aula, com en altres llengües com el castellà. Fins i tot, en zones on el valencià és la llengua ambiental predominant, els alumnes que tindran molts models de registre col·loquial en situacions informals, els serà complicat escoltar models d’altres àmbits on calga utilitzar un registre estàndard o especialitzat. En l’àmbit dels mitjans de comunicació, de la política, cultura, cinema…

A l’hora de treballar l’oral, cal tenir en compte dues coses:

· l’oral és una destresa o macrohabilitat que n’integra moltes altres. Per tant, caldrà planificar el treball des d’esta perspectiva

· seqüenciar el treball de l’oral, planificar i no treballar-lo d’una manera aïllada. D’acord amb el que ens proposa Joaquim Dolz, cal dissenyar una seqüència amb una situació comunicativa inicial, una producció inicial, diversos tallers i la producció final.

Actuar en veu alta no és el mateix que fer-ho en silenci. Pot semblar una obvietat, a priori, però si reflexionem amb una mica de profunditat, veurem que la comunicació no és necessàriament sempre en veu alta. ¿Com ens comuniquem, doncs? ¿Com ensenyem? ¿Com aprenem? L’educació al segle XXI és cada cop més en silenci. Les noves tecnologies ens permeten accedir a la informació de manera instantània, precisa, ràpida però sobretot individual i independent. El lloc on s’emmagatzema la informació en la societat actual tendeix a situar-se a l’ordinador, al núvol. En definitiva, una extensió del text escrit. ¿Resulta, doncs, que estem perdent  la capacitat d’escoltar? ¿Resulta que l’individu no serà més una font de coneixement i saviesa, sinó que serà únicament l’eina per interpretar-la?

arts liberals.jpg

Les arts liberals estiren del carro de la Santa Teologia (Biblioteca de Salzburg, ms. III, 36).

A tot això, ens remuntem uns quants segles enrere. Al segle XIV, el gran erudit Francesc Eiximenis escrigué un tractat que duia per títol: Tractat del seny de l’oir. En aquest tractat, Eiximenis feia un vertader elogi de la paraula, afirmant que aprèn molt millor la persona que ha escoltat tal cosa d’un altre, en veu alta, que no pas el qui ho ha llegit. Aquest principi s’aplicà en general durant tota l’època medieval per tots els processos educatius, ja foren institucionals o bé quotidians. No és casualitat que la paraula que utilitzaven els medievals per referir-se a estudiar fos, precisament, oir. Els estudiants de l’Estudi General (universitat) no “estudiaven” teologia, ni dret, ni medicina. Els estudiants “oïen” la lliçó. El llenguatge comú, doncs, era ben diferent. No és difícil imaginar una conversa entre dos escolars universitaris, tal com ens relata Eiximenis, en que un pregunta què hi fa tanta gent allà. L’altre li respon: “oir dret”. (més…)

 llaç

Un dels primers interrogants que sorgeixen en endinsar-se en el món de la llengua de signes és arribar a entendre que n’existeixi una de catalana. “A qui em pregunta això, sempre li responc el mateix: oi que no es parla un sol idioma a tot el món?”, diu Sara Costa, que forma part de la primera promoció de graduades en traducció i interpretació de llengua de signes catalana, a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Cada idioma, doncs, a banda de tenir una versió oral i una escrita, té també una llengua de signes.

“Tenim l’oportunitat, al segle XXI, de descobrir una llengua que socialment està poc reconeguda, que pràcticament no està estudiada, però que és culturalment riquíssima”, explica Cristina Gelpí, degana de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UPF. “Fins al 2000 la formació universitària en llengua de signes a l’Estat no estava prevista i es concentrava en cicles formatius de grau superior”, puntualitza la degana. Les primeres experiències en l’àmbit universitari van ser en forma de cursos de postgrau, però aviat la UPF es va adonar que amb això no n’hi havia prou. “Hi havia la necessitat d’anar més enllà de la simple adquisició de la llengua. Vam considerar que era important donar-li el mateix estatus que a qualsevol idioma, i la vam incorporar com a idioma de treball a traducció i interpretació”, subratlla Gelpí.

Emmirallant-se en la universitat nord-americana per a sords Gallaudet, la UPF és la primera a l’Estat a oferir la llengua de signes en aquest grau com una opció equiparada a qualsevol altra llengua. El resultat és que el 15 de desembre es van graduar en traducció i interpretació amb la llengua de signes catalana com a primera opció les primeres quatre noies a tot l’Estat -Núria Baquero, Anna Nabau, Neus Morató i Sara Costa-. “Hi ha dos perfils d’alumnes: els que ja tenien contacte amb el món dels sords i, per tant, tenien formació prèvia, i els estudiants que la descobreixen al grau”, diu Gelpí. És el cas de Baquero i Costa. “Al principi va ser difícil, perquè no entenia res, però els primers mesos és quan més s’aprèn i quan absorbeixes més coses”, reflexiona Baquero.

L’estructura de la llengua de signes és diferent a l’escrita i l’oral. Per exemple, el verb va al final. Per expressar-la no s’utilitzen només les mans sinó també l’expressió i el cos, un fet que provoca que sigui una llengua plena de matisos. Entre diferents llengües, com la castellana i la catalana, alguns signes -que representen paraules i també conceptes- poden ser compartits, però els trets són diferencials. “Sorgeix de la necessitat de dues persones de comunicar-se i, per tant, hi ha molts matisos diferents”, diu Baquero. “Com més cultural és el concepte, més diferent és el signe”, apunta la degana.

Obstacles invisibles

Tant les dues alumnes com la degana asseguren que la sordesa “és una discapacitat invisible i difícil de detectar”, per la qual cosa no ha estat prou estudiada. Gelpí recorda que la comunitat sorda -xifrada en 25.000 persones a Catalunya i 250.000 a tot l’Estat- “ha desenvolupat estratègies de supervivència” i que, malgrat que hi ha llibres de gramàtica i un diccionari, és necessari un estudi a fons per “anar sumant”.

“El grau és un pas més, però falta que la gent prengui consciència que hi ha una comunitat de persones sordes. No hi ha informació al carrer”, es lamenta Baquero. Costa hi afegeix una reflexió: “Hi hauria d’haver una persona que es pogués comunicar en llengua de signes en totes les institucions públiques, perquè tothom té dret a tenir-hi accés”. De moment, la UPF ja prepara els alumnes per fer de mediadors en tots els sectors, però també d’investigadors. Des de Sevilla s’han interessat per la iniciativa acadèmica. “És un món d’oportunitats, les perspectives professionals són molt àmplies perquè queda molt per fer”, conclou Gelpí.

(més…)