Gots i vasos

Un got és també un vas, d’acord amb la sinonímia geogràfica, però no tots els vasos són gots. Ho dic perquè llegint un document sobre prevenció d’avingudes i política hidràulica, repare que repetides vegades el text diu “got d’inundació”. Resulta hiperbòlic que un got siga d’unes dimensions que puga contindre una riuada o tinga la capacitat d’un pantà, que sí que és aplicable a un dels sentits de “vas”. En la mateixa línia d’equivocació, fa un poc més d’un any vaig vore un rètol que indicava el “got de la piscina”, en una relació de llocs i servicis d’una instal·lació esportiva i d’oci, en comptes de “vas de la piscina” o, simplement ,“piscina”. Els equívocs poden ser còmics, perquè ja em diran vostés què té a vore un got amb una inundació, si no és que, també hiperbòlicament, considerem que es produïx una avinguda fluvial quan un desmanotat tomba un got i escampa el vi en la taula en ple convit de la boda de la xica de la família. I en una instal·lació amb piscina se suposa que hi ha més d’un got, sobretot en la cafeteria, perquè no és versemblant que allí tots beguen a morro o a gallet directament de les botelles.Tampoc és pertinent dir “gots sanguinis” ni “gots comunicants”, com de vegades hem vist escrit, sinó “vasos sanguinis” i “vasos comunicants”. Enric Valor ja hi va dedicar una lliçó en el seu aclaridor Millorem el llenguatge, i reivindicava l’ús normal i general del terme “got” aplicat al ‘recipient de vidre, de metall, de plàstic, o d’un altre material, que gastem per a beure’, alhora que es queixava de l’abandó en gran part de Catalunya d’eixe vocable tan nostrat i d’ús general en terres valencianes. Un “vas” fa referència a ‘cavitat, receptacle, recipient, etc., que servix per a contindre alguna cosa, especialment un líquid’, que potser de grans dimensions com la cavitat d’un pantà, o com el buit d’una piscina, o de tamany menut, com un got, i en eixe cas els dos termes són sinònims. Antigament “vas” també feia referència a la cavitat on s’enterren els morts, però una sepultura tampoc era un got, recipient massa menut per a contindre les despulles d’un traspassat a l’altre món. Per tant, els gots per a beure, i els vasos també, però menudets.

Tindre delit o delicte

La relació/confusió entre els dos substantius del titular té “delit”, o “delicte”, segons com es mire, si amb una visió únicament normativa, o si considerem que l’ús col·loquial i real també val, sobretot en l’aprenentatge de la llengua. Una assistent a un curs de valencià per a estrangers em demana que li aclarisca la diferència entre “delit” i “delicte”, i per què la primera no és correcta com a “infracció de la llei” o “acte delictiu”, si tot el món que parla valencià ho diu. Conta que la professora l’ha rectificada quan ella, en una conversa de classe, s’ha referit als “delits” i a la corrupció, tan d’actualitat a Espanya ara mateix. La mestra ha explicat que la infracció a la llei és “delicte” i que “delit” és “plaer”. L’ensenyant, efectivament,  té raó des del punt de mira normatiu, i és oportú el destriament d’eixos termes ara,  en vespres dels exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, de les universitats i de tot el sistema d’ensenyament. Segons els diccionaris de referència, “delicte” és ‘acció prohibida per la llei, segons l’ordenament jurídic de cada estat, sota l’amenaça d’una pena’: “Van cometre un delicte d’assassinat”, mentres que “delit” és ‘viu plaer de l’ànima o dels sentits’, també ‘vitalitat’: “Participava en la inauguració amb molt de delit”. Això és el s’ha de saber per a aprovar l’examen. Ara bé, la realitat de la parla real és més complexa i més rica que la recitació del que moltes vegades diuen els llibres o les estretes normes. “Delit” com a infracció de la llei és la forma que diem, de manera natural i espontània, en moltes zones on el valencià és la llengua habitual, però és que, a més, en eixe sentit ja era usual en l’època clàssica, en 1303 i en el segle següent, segons arreplega el Diccionari català-valencià-balear. Això sí, alternant amb la forma “delicte”, perquè les dos apareixen en el Tirant, com plasma la nostra joia lexicogràfica esmentada. I “delit” era una bella paraula que representava plaer, delectació, animositat; potser vàlida per a àmbits poètics i literaris en general, com “delitar” i “delitós”, però segurament en eixe sentit no siga massa apropiada en altres registres, perquè dir per ahí que “fer l’amor és un delit’ en ple segle XXI pot quedar confús, reaccionari o ridícul.