Archive for the ‘història’ Category

Deu fortificacions que et faran viatjar en el temps

Catalunya és terra de castells. De fet, una de les nombroses teories sobre l’origen etimològic del nostre país és que el mot deriva de ‘terra de castells’, que hauria evolucionat des del terme ‘castlà’, provinent del francès ‘chastelain’ i ‘châtelain’, que serviria per denominar el governador d’un castell. Certa o no aquesta teoria, el que sí que és inqüestionable és que Catalunya posseeix una gran herència medieval. En són una prova les 600 fortaleses, torres i cases fortes escampades pels diversos punts de la geografia catalana. Amb les seves històries i llegendes, són testimonis del passat que han contribuït a fer-nos entendre la història tal com avui en dia la coneixem. Els que et presentem a continuació són deu dels castells més espectaculars i representatius que conformen el llegat històric medieval de Catalunya.

Castell de Montsoriu

Bernat Desclot el va definir al segle XIII com ‘un dels bells e nobles del món’, i actualment el castell de Montsoriu es considera un dels més significatius del Principat. Situat al peu del Montseny, entre Sant Feliu de Buixalleu i Arbúcies, es va convertir durant molts anys en residència i seu militar dels vescomtes de Cabrera. El més curiós és la gran quantitat de llegendes amagades entre les pedres d’aquesta fortalesa gòtica, en la qual increïbles mites transmesos de generació en generació sobre bruixes, guerres o tresors ocults han assignat un caràcter fantasiós i insòlit al castell i a tot el seu entorn.

montsoriu-general-40378.jpg
Castell de Cardona

Situat dalt d’un turó amb un gran domini visual, la ubicació d’aquesta fortalesa respon a la necessitat de controlar el Salí i la vall del Cardener. Entre els segles XI i XV, període en el qual va gaudir de la seva màxima esplendor, el castell es va convertir en la residència dels senyors de Cardona, més coneguts com els ‘rics senyors de la sal’, una de les nissagues més influents de la corona d’Aragó, enriquides, precisament, gràcies a l’explotació i el negoci de la sal. Però el que fa que el castell de Cardona sigui un dels més apreciats és la seva fama de fortificació militar inexpugnable, ja que al llarg de tots els seus anys d’existència ha resistit a nombrosos intents de conquesta, convertint-se, també, en l’últim bastió en caure en mans de Felip V durant la guerra de Successió.

Avui en dia, el castell de Cardona és l’escenari d’unes interessants visites dramatitzades que expliquen la història del municipi i el seu paper en la guerra de Successió.

castell-cardona-domenec-nogues-520px-39515
Castell de Miravet

Al capdamunt del centre històric de Miravet i amb una vista espectacular sobre el riu Ebre es troba un imponent castell envoltat d’una muralla de 25 metres d’alçada que el dotava de gran seguretat. Aquesta protecció va ser de gran utilitat per als monjos guerrers de l’orde del Temple per defensar-se de la persecució que van patir a principis del segle XIV. El castell de Miravet també ha estat l’escenari d’altres moments clau de la història de Catalunya, com la conquesta de Ramon Berenguer IV, l’expulsió dels moriscos, la guerra dels Segadors, la guerra de Successió, les guerres carlines, la batalla de l’Ebre o la gestació, l’any 2004, de l’actual Estatut de Catalunya.

Si voleu conèixer-ne la història, podeu assistir a una de les visites teatralitzades per a grups que s’hi realitzen.

miravet-520px-thinkstock-39772

Castell de Montesquiu

Enmig del paratge natural del Bisaura, al nord d’Osona, es troba el majestuós castell de Montesquiu, situat en una zona rica en fortins de funció defensiva que formaven part de la Marca Hispànica, com el castell de Besora o el castell de Boixader. Però la peculiaritat que té el castell de Montesquiu respecte dels altres és que no es tracta d’una fortificació purament militar, sinó que tenia una funció residencial. Això ha fet que es mantingués habitat fins fa poc i que actualment es trobi en un perfecte estat de conservació.
montesquiu-520-px-infotur-39773
Castell de Sant Ferran

Aquest castell va rebre el seu nom en honor de Ferran VI, monarca que regnava en el moment de la seva construcció. El seu objectiu era defensar la frontera i allotjar la infanteria, la cavalleria i l’artilleria necessàries per aturar les invasions franceses un cop acabada la guerra dels Trenta Anys. És per això que està estratègicament situat a tocar de la plana de l’Empordà, a prop de Figueres, una zona conflictiva després del trasllat de la frontera entre Catalunya i França que va comportar el tractat dels Pirineus. Es tracta d’una joia arquitectònica de 32 hectàrees, fet que la converteix en el monument més gran del Principat i una de les fortaleses més impactants d’Europa.

castell-sant-ferran-figueres-ubiquo520px-39517.jpg

Castell de Requesens

Al castell de Requesens no hi ha passat cap fet històric remarcable, ni tampoc ha patit cap atac ni assetjament. Tot i això, es tracta d’una obra arquitectònica amb un aire fantasiós i una vista espectacular sobre el parc forestal de l’Albera. Recórrer els seus passadissos laberíntics et transporta immediatament a èpoques passades i és fàcil imaginar-se’l com un escenari d’històries de cavallers, nobles i dames. L’encant especial d’aquesta fortificació l’ha convertit en diferents ocasions en plató de cinema, ja que s’hi han rodat algunes escenes de pel·lícules com ‘El perfum’ o ‘El caballero del dragón’.

castell-de-requesens-520px-39521.jpg

Castell de Claramunt

El de Claramunt és el més representatiu i més ben conservat dels castells de frontera, un conjunt de construccions a la comarca de l’Anoia destinades a delimitar la frontera entre el comtat de Barcelona i Al-Andalus i protegir la zona dels atacs dels sarraïns. La seva existència s’ha vist completament marcada per assalts i guerres, ja que ha patit una gran quantitat de destruccions i reconstruccions al llarg de la seva història. Tot i això, la seva espectacular estructura s’ha pogut mantenir fins avui, fet que el converteix en una construcció digna de ser admirada.
castell-claramunt-520-px-39522
Castell de Salses

És el castell català més francès, ja que es va construir per ordre dels Reis Catòlics a la vila rossellonesa de Salses, una ubicació estratègica per reforçar la frontera i dominar el camí que comunicava Catalunya amb Occitània. Al llarg de molts anys, francesos i espanyols es van disputar el control d’aquesta fortalesa fins que amb el tractat dels Pirineus de 1659 va quedar en mans dels francesos. El trobem construït per sota del nivell del sòl per ocultar-se de possibles atacs enemics i rodejat d’una muralla que encara avui es manté dreta, tot i haver patit nombrosos atacs al llarg dels segles.
castell-de-salses-520px-thinkstock-39775
Castell de les Sitges

Josep Pla va escriure que el castell de les Sitges transmet una “crispació guerrera que no s’ha evaporat amb el pas dels segles”. I és que aquesta petita però impactant fortalesa té un caràcter bel·ligerant, que avui en dia encara es pot apreciar amb l’aparença de la seva estructura exterior. Datat del segle XI, ha estat un gran testimoni de les lluites cristianes per avançar cap a les terres conquerides pels musulmans, i es tracta, sens dubte, d’una significativa mostra de l’arrelada cultura medieval de la Segarra.
castell-de-les-sitges-520px-39518
Castell de la Roca

Coronant un petit turó al costat del riu Mogent i sorgint entremig d’una arbreda, trobem el castell de la Roca, un fortí medieval que s’ha convertit en un símbol del feudalisme i que posseeix un potent vincle amb la història de la Roca del Vallès. Es tracta d’una construcció de pedra de planta trapezoïdal d’on sobresurten dues torres defensives de les quals la més destacada és la de l’Homenatge, una construcció de gran alçada on es juxtaposen petits finestrals. Actualment, aquest castell és propietat d’Antoni Rivière i Manén i el seu bon estat de conservació es deu a les importants tasques de restauració que hi ha dut a terme d’ençà que n’és propietari.castell-de-la-roca-520-px-39524.jpg

Anuncis

Un any més la plataforma «Castelló per la Llengua», nascuda de la voluntat de coordinació dels esforços de tot un conjunt de partits, sindicats, associacions i col·lectius de Castelló de la Plana per tal d’aconseguir la normalització del valencià, organitza un seguit d’actes per tal de commemorar la signatura de les Normes de Castelló, l’any 1932.

unnamed

Us passem tot seguit el programa d’activitats i us animem a participar-hi!
Actes previs

Dissabte 10 de desembre
Ruta urbana “Escenaris de la llengua. Castelló, segle XX”
11h | Eixida des de la Glorieta del Carrer de la Trinitat (cantó Jover)
Passejada pels principals escenaris de la història del valencià durant el segle XX a la ciutat de Castelló.
Organitza: Acció Cultural del País Valencià amb la col·laboració de Castelló per la Llengua

Dimarts 13 de desembre
Taula rodona: “Al País Valencià, podem viure sense el valencià?”
19h | Sala d’actes de la Casa dels Caragols (Carrer Major, 78)
Amb la presència de:

Tania Baños (Alcaldessa de la Vall d’Uixó)
Dariana Groza (coordinadora del Voluntariat pel Valencià d’Escola Valenciana)
Benjamín Escriche (Alcalde de Soneja)
Presenta i modera Toni Vizcarro (membre de Col·lectius per la Llengua i la Cultura de Castelló-Escola Valenciana i de Castelló per la Llengua)
Organitza: Castelló per la Llengua

Dijous 15 de desembre
Taula rodona: “La competència lingüística en la funció pública”
19h | Sala d’actes de la Casa dels Caragols (Carrer Major, 78)
Amb la presència de:

Ferran Puchades (Secretari Autonòmic de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques, Generalitat Valenciana)
Toni Gisbert (coordinador d’Acció Cultural del País Valencià)
Jaume Garcia (tècnic de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Castelló de la Plana)
Presenta i modera Maria Nebot (membre de Castelló per la Llengua)
Organitza: Castelló per la Llengua
Acte central
Dissabte 17 de desembre | Plaça Major
11h Obertura de la fira d’entitats i inici de l’animació infantil
11-12h Taller de dimonis amb Botafocs
12-13h Taller i exhibició de Conlloga Muixeranga de Castelló i Muixeranga de Xàtiva
13h Acte commemoratiu: 84 anys de les Normes de Castelló
14h Dinar popular
16h Actuació de Miquel Gil

Enllaçats per la llengua (ExLL)

Aquell dissabte, a més a més, la xarxa d’entitats Enllaçats per la llengua (entre les quals està STEPV-IV) celebrarà la seua reunió plenària anual a la seu castellonenca de l’STEPV (c/ Marquès de Valverde, 8). En aquesta reunió es farà un repàs de totes les campanyes, trobades i activitats desenvolupades durant l’exercici, especialment de l’espai de comunicació en català i les seues darreres novetats, així com de l’ampliació de la xarxa a altres col·lectius. Per últim, es proposaran també accions encaminades a la unitat i l’ús social de la llengua en cadascú dels territoris de parla catalana, tal i com marca la Declaració d’Elx impulsada per ExLL a l’octubre a la capital del Baix Vinalopó.

Posteriorment, a les 13.00 hores, ExLL participarà en l’acte central de la commemoració de les Normes de Castelló, amb un breu parlament sobre l’espai audiovisual comú en llengua catalana a càrrec del president de l’Associació Amics de la Bressola, Aleix Andreu.

 L’exposició ‘El vi grec’, del 29 de setembre de 2016 al 29 de gener de 2017 a Barcelona
Exposicio_El_Vi_Grec.jpg
Una de les peces de l’exposició ‘El vi grec’

Com elaboraven el vi els antics grecs? Com es comercialitzava i es consumia en la societat grega antiga el producte més preuat de la vinya? A partir de diversos materials arqueològics, el Museu d’Arqueologia de Catalunya proposa una reflexió sobre les semblances i diferències entre la cultura del vi de les societats antigues i la cultura del vi actual amb l’exposició “El vi grec”. A la Ilíada i l’Odissea d’Homer (segle VIII aC), apareix consolidada la importància del consum del vi, que es manté inalterable al llarg de la història de Grècia, esdevenint un element clau de la seva identitat cultural. N’hi havia diferents tipus i la seva comercialització es feia a través d’àmfores, recipients ceràmics amb una capacitat d’entre 25 i 30 litres.

L’exposició presenta espais interactius sobre la verema i de la producció del vi a partir de les decoracions de les ceràmiques àtiques de figures negres i roges, i textos dels antics grecs relacionats amb la viticultura. El consum del vi era el motiu principal de la celebració de banquets privats en la societat grega. Aquests banquets eren reservats als homes i s’efectuaven en un menjador de la casa, l’andron, en el qual els convidats estaven reclinats en uns llits distribuïts al voltant de la taula dels aliments. Hi havia converses polítiques i filosòfiques, jocs, actuacions musicals, de dansa o de poesia. El vi també estava relacionat amb el culte de Dionís, el déu del vi, de l’èxtasi religiós, de la bogeria ritual i del teatre, responsable de la difusió del cultiu de la vinya, del consum de vi i de la introducció dels cultes i rituals orgiàstics. L’exposició mostra ceràmiques àtiques amb representacions que ho expliquen.

En un apunt anterior havia parlat de l’estranya perspectiva que té actualment la portada barroca de la Catedral de València, i a què era deguda aquesta curiosa circumstància.
Aquesta portada, la més “valenciana” de les tres portades de la Catedral (en mostrar-hi quasi exclusivament personatges històrics religiosos valencians), construïda a principis del segle XVIII, en un moment històric transcendental per a l’antic Regne de València i per a bona part d’Europa (ja que la seua construcció es va produir durant el canvi de dinastia dels Àustries als Borbons), va ser adjudicada l’any 1703 a l’arquitecte i escultor alemany Konrad Rudolf mitjançant un concurs en què es van presentar tres dissenys diferents.
Rudolf, amb una formació com a arquitecte i escultor barroc obtinguda a Paris i Roma, havia arribat a Espanya amb el seguici de l’Arxiduc Carles d’Àustria. De fet era el seu escultor de cambra.
Es va instal·lar a València l’any 1700, on es va presentar i va guanyar el concurs per realitzar la nova portada que es requeria per a la Catedral de València. El seu atrevit, i en aquell moment avantguardista, disseny a força d’interseccions de curvatures còncaves i convexes, inèdit en el barroc a la Península que, fins llavors, només s’havia treballat amb superfícies planes, li va valdre per guanyar aquell concurs.
Però aquell disseny tan original no havia sorgit del cap d’aquell arquitecte per a ser exclusiu de la Catedral de València. Si alguna volta heu visitat la ciutat de Roma, potser hajeu vist un dels seus principals edificis barrocs, l’església de San Carlo alle Quattro Fontane, anomenada també de Sant Carlí, obra mestra de Francesco Borromini, el genial arquitecte suís-italià, considerat un dels màxims exponents del barroc romà.
La contemplació d’aquesta portada, realitzada per Borromini a mitjans del segle XVII per encàrrec de l’ordre dels Trinitaris Descalços espanyols a Roma, ens portarà immediatament al cap la Portada barroca de la Catedral de València.
Els elements ondulats, còncaus i convexos de la seua façana, units per una cornisa serpentejant i esculpits amb nínxols, la seua concepció espacial integrada en la seua verticalitat i l’horizontalitat, denoten una semblança entre les dues façanes realment sorprenent.
Però aquesta extraordinària similitud no és gens casual. Perquè Rudolf Konrad sentia admiració per l’obra de Francesco Borromini, que va estudiar fil per randa la seua obra durant la seua estada a Roma. I va ser precisament d’aquesta església d’on va copiar el disseny, completament nou i original aleshores a la Península, per presentar-lo i guanyar el concurs per executar la Portada de la Catedral de València.
Després de la pèrdua de la batalla d’Almansa el 1707, Rudolf Konrad va haver de fugir a Barcelona per la por a la repressió que podien mamprendre les autoritats de la nova dinastia borbònica a València, deixant incompleta la façana, què va ser conclosa en 1740 per alguns dels seus seguidors, entre ells el famós arquitecte i escultor valencià Francisco Vergara.
Adjunte a l’apunt sengles fotos d’aquestes dues Portades, on s’hi pot observar la seua extraordinària semblança.

(més…)

Si passegem per davant de la portada barroca de la catedral de València, i ens allunyem una mica per poder observar-la amb mes perspectiva, possiblement ens cridarà l’atenció el fet de què es trobe com “girada” o “torta” respecte al camp visual que s’obté mirant-la des de la plaça de la Reina.

14611093_1119964848087437_360065235009008461_n
Els ciutadans de València ja estem acostumats a veure-la així des de sempre, però és aquest un detall que crida poderosament l’atenció d’alguns dels turistes i visitants de la ciutat.
Sense anar més lluny, fa unes setmanes vaig poder escoltar a uns turistes estrangers, italians per més senyes, que es trobaven davant d’aquesta Portada, admirats per la seua bellesa però sorpresos perquè els resultava incomprensible la manera en què s’hi trobava orientada. Amablement, i desprès de demanar-les permís, em vaig ficar en la seua conversa per donar-les una explicació sobre el perquè d’aquesta peculiar orientació, la qual cosa em van agrair quan finalment van entendre-ho.
Però, perquè la Porta dels ferros de la Catedral està girada respecte a la perspectiva que s’obté vista des de la plaça?
Aquesta portada, la darrera construïda de les tres que té la Catedral, va ser acabada de construir l’any 1738.
En aquella època l’actual plaça de la Reina no existia amb les dimensions en què ara la coneguem, ja que l’aspecte que té a hores d’ara es va acabar de configurar ja ben entrat el segle XX.14590338_1119964734754115_3324262281774630018_n
Aquella Portada es va construir en l’antiga plaça del Miquelet, en un espai físic molt reduït encotillat entre la torre del Miquelet i la Sala Capitular.
La seua construcció va constituir tot un exercici de virtuosisme per poder aconseguir l’efecte de grandiositat que es cercava, però que només s’apreciava en tota la seua magnitud quan s’arribava a la fi d’un carrer que encarava frontalment aquesta Portada, el carrer Saragossa, actualment ja inexistent, en haver estat enderrocades les illes de cases que es situaven davant de la façana de la Catedral. El seu nom, Saragosa, va donar durant un temps, com a record, nom a l’actualment coneguda com a plaça de la Reina.
Així doncs, aquell magnífic efecte visual que s’aconseguia en arribar a la Portada des d’aquell carrer, va desaparèixer totalment quan es va completar la configuració actual de la plaça, quedant la seua orientació com un anacronisme que es advertit per alguns visitants de la ciutat.
Hi adjunte sengles fotografies tretes del magnífic bloc de “La Valencia desaparecida”, on s’hi pot apreciar molt bé aquesta diferència de perspectiva de la Porta dels ferros entre el “abans” i el “desprès” de la desaparició del carrer Saragossa. (més…)

Després d’esperar dotze anys la tornada de Ramon Muntaner finalment es va poder casar amb ell.

valencona_almogavers-catalans-35341

La vida de la Valençona va ser una vida d’espera: esperar per casar-se, esperar els fills que venien, esperar que tornés el marit de terres llunyanes. Una vida que no va tenir relleu públic, com era habitual en una dona, però que tampoc no ha quedat en l’oblit gràcies al prestigi del seu espòs: Ramon Muntaner, autor d’una de les quatre cròniques.

La pubilla d’horta
La Valençona va néixer prop del 1285 a Xirivella (l’Horta), en una família de pagesos benestants, i quan tot just havia iniciat l’adolescència la van prometre amb Ramon Muntaner, que ja era un home fet. Res feia sospitar que el seu nom passaria a la història: igual que ella, provenia d’una família ben situada però no pas noble. En Ramon era de Peralada però n’havia marxat amb la família en ser destruït el poble —incendiat pels almogàvers, segons va escriure ell—, i s’havien instal·lat a València. De Peralada, se’n va endur els records d’infància i de joventut, un dels més estimats dels quals era l’estada que havia fet el rei Jaume I a casa seva.

Després del compromís, la jove va veure com el seu futur marit, que s’havia enrolat com a soldat de fortuna, es convertia en home de confiança de la cort. Creixia el seu prestigi, però els encàrrecs reials el duien a viatjar arreu de la Mediterrània. I la Valençona creixia i esperava: un any, cinc anys, vuit, deu… Fins a dotze anys va trigar en Ramon —que ja tenia 46 anys– a tornar a València amb el permís del rei Frederic de Sicília per dur-la a l’altar. I només tres setmanes després d’aquell casament tan llargament esperat, la parella va haver d’embarcar-se cap a l’illa tunisiana de Gerba, que comandava en Ramon.

Un mes en una galera
Allà la Valençona va parir els primers dos fills, en Macari i en Martí. Però la vida familiar tranquil·la no va durar gaire, perquè Gerba estava amenaçada, i la noia, juntament amb els nens, en va haver de fugir. Aquell viatge devia ser una autèntica tortura: un mes sencer a bord d’una galera, amb dos nadons i embarassada de nou.

En Ramon va trigar dos anys a reunir-se de nou a Xirivella amb la seva família, incloent-hi la menuda Caterina. I va ser allà, a l’alqueria de la seva dona, que ell va tenir una visió que el va empènyer a escriure la famosa crònica. La Valençona va morir al voltant del 1340, pocs anys després de quedar vídua.

(més…)

Va ser la quarta esposa de Jaume II, a qui va aconsellar en afers de govern. Amb la mort del rei, Elisenda es va instal·lar al palauet construït al costat del monestir de Pedralbes, on hi ha el seu sepulcre.

tomba_d-elisenda_de_montcada_-detall-35320

L’Elisenda era una dona intel·ligent, culta i amb criteri. També era bonica, però això no devia ser un valor que pesés gaire quan la van escollir com a esposa del rei Jaume II. Sens dubte, va ser molt més rellevant el llinatge: els seus pares eren d’unes de les cases més antigues de Catalunya. El pare era el senescal Pere II Ramon de Montcada i d’Abarca, senyor de la baronia d’Aitona, i la mare era Elisenda de Pinós.

Muller abnegada
Les noces amb el rei es van fer el dia de Nadal del 1322. No devien ser especialment lluïdes: Jaume II tenia 55 anys i havia enviudat recentment de la seva tercera esposa, Maria de Xipre (a qui de totes maneres volia repudiar perquè no aconseguien tenir fills), i Elisenda ja era una dona madura de 30 anys. La parella tampoc no va aconseguir descendència, però s’avenien: ella aconsellava el marit en els afers de govern, i quan Jaume va emmalaltir la va tenir abnegadament al seu costat. L’esperit religiós va ser molt important per al matrimoni: Elisenda era una dona intensament pietosa, i això va marcar els últims anys del rei i els va unir.

La primavera del 1327 Jaume II va poder veure com un dels somnis de la seva esposa es feia realitat: la construcció d’un monestir de clarisses a Pedralbes. I quan el rei va morir, tan sols uns mesos més tard, Elisenda va deixar el Palau Reial de Barcelona i es va instal·lar la resta de la seva vida al palauet que havia fet alçar al costat d’aquell monestir. S’hi va estar 37 anys, i va deixar la major part dels seus béns a la comunitat, en un esforç més per assegurar la seva persistència.

Reina i monja
I ho va aconseguir: gairebé 800 anys més tard, el monestir de Pedralbes segueix dempeus, i encara hi viuen clarisses. Com a record del compromís de la fundadora amb la Corona i amb la vida religiosa, a Elisenda de Montcada li van construir un sepulcre gòtic flanquejat per dues figures jacents diferents: una que dóna a l’església, en què apareix vestida de reina, i una altra al claustre, amb hàbit de monja. (més…)