Diccionari mafiós

L’argot del bon gàngster, de la A a la Z

Ens endinsem en la història de la Cosa Nostra, als Estats Units, on va viure el seu apogeu en els anys de la llei seca.

Al Capone

Adéu, au negra: frase que indica que un informador de la policia ha estat executat.

‘Associati’: persones que no pertanyien a la ‘família’, però que hi col•laboraven i aspiraven a ser-hi admesos.

Camorra: la màfia napolitana.

‘Capo di tutti capi’: cap dels caps. Aquest càrrec només podia aconseguir-se per dues vies, o perquè hi havia un ‘don’ molt més poderós que els altres o perquè un ‘don’ havia assassinat els caps de les altres ‘famílies’ per haver-se saltat la llei del silenci.

‘Capodecime’: encarregats d’un grup de deu homes.

‘Caporegime’: membre d’alt rang, una mena de capità que dóna les ordres que cal executar. El més habitual és que una ‘família’ en tingui entre dos i cinc, però n’hi hagut amb nou.

‘Cassetto’ (o ‘avvocato’): el comptable del clan.

‘Consigliere’: el conseller del ‘don’, la persona que l’assessora sempre que cal prendre una decisió important.

Contracte: permís concedit per un alt membre de la Cosa Nostra per matar un altre membre de la màfia.

Cosa Nostra: la màfia siciliana.

‘Don’ (o ‘capo’): el cap absolut del clan, l’home més poderós.

‘Gabellotto’ (‘gabellotti’, en plural): a Sicília, una mena de capatàs dels rics terratinents sicilians que es dedicaven a recaptar impostos i salvaguardar les terres de bandolers i lladres comuns a canvi d’una part de les collites de les immenses extensions de tarongers i llimoners de l’illa.

Garantia: concessió que s’atorga a un ‘capo’ retirat per la qual se li assegura que no s’atemptarà contra ell.

‘Little Italy’: nom que reben els barris de Nova York dominats pels italians.

Llibres: on queden registrats tots els membres de la Cosa Nostra que han jurat fidelitat a la família.

’Ndrangheta: la màfia calabresa.

‘Omertà’: llei del silenci.

Petó de la mort: senyal que es dóna a un membre quan el seu padrí n’ha ordenat la mort.

Rata: nom amb què són coneguts els informadors de la Cosa Nostra a la policia o a les autoritats, condemnats a mort.

‘Soldati’: la posició més baixa en l’escalafó eren els sicaris encarregats de la feina bruta. Als Estats Units només es podia ser ‘soldato’ si s’era sicilià o descendent de sicilià.

‘Sottocapo’: persona que gestiona els negocis de la ‘família’ en el dia a dia, i substitueix el ‘don’ en cas que aquest estigui incapacitat. Als Estats Units solia ser el fill del ‘don’ o un familiar molt proper.

Un dels nostres: denominació amb què s’identifiquen els membres de la Cosa Nostra entre ells.

Lucky Luciano

Hola Occitània, adéu Rosselló?

Aquesta tardor el Consell d’Estat francès haurà de revalidar Occitània com el nom de la nova macroregió que agruparà els territoris de les antigues regions de Llenguadoc-Rosselló i de Migdia-Pirineus. La denominació es va imposar en una consulta popular per internet, en què dues-centes mil persones —dels sis milions que podien votar!— van elegir aquesta opció. Les altres eren: Llenguadoc, Llenguadoc-Pirineus, Pirineus-Mediterrània i Occitània-País Català (la defensada pels catalans del nord i del sud).

Crec que és una bona notícia que el nom d’Occitània torni a formar part de la realitat oficial de l’estat veí, 200 anys després que la post Revolució Francesa es dediqués a esborrar totes les nacions històriques. El problema és que aquesta denominació és representativa de 12 dels 13 departaments que engloba. El tretzè departament, administrativament anomenat Pirineus Orientals, és l’actual Catalunya del Nord, i no ha estat mai, ni històricament, ni lingüísticament, ni culturalment, Occitània. Fins i tot, la capital del seu departament s’autoanomena Perpinyà la catalana perquè no hi hagi dubte.

De fet, Occitània no ha tingut mai una unitat política ni territorial, més enllà de l’abast geogràfic de la seva llengua. Ni abans ni després de la batalla de Muret no va produir-se cap intent vertebrador comparable al dels comtes catalans, ni cap trencament de vassallatge com el de Borrell II davant del rei franc Hug Capet. La seva llengua, però, sí que va tenir un gran moment d’esplendor entre els segles XI i XIII, quan era l’idioma dels trobadors i de les administracions europees.

El catalanisme fa mesos que recull signatures per pressionar el Consell d’Estat perquè afegeixi País Català a la denominació després d’Occitània. Esperem que puguin apuntar-se una altra victòria com en el cas de Septimània. El 2005 la pressió popular va aconseguir que les institucions nord-catalanes rebutgessin el nom amb què l’aleshores president de la regió volia rebatejar el Llenguadoc-Rosselló. El motiu que movia Georges Frêche a recuperar una denominació del temps dels visigots era eliminar la identificació d’aquest territori amb la cultura occitana i catalana.

Ens agradaria confiar que l’Estat francès sabrà fer un gest per satisfer les demandes d’un dels departaments que té més abandonats. Els catalans tenen dret que se’ls consideri alguna cosa més que una pura referència geogràfica (gent dels Pirineus Orientals). Almenys en la denominació de la regió anterior, Llenguadoc-Rosselló, es reconeixia la diferència entre occitans i catalans.

Si no, els rossellonesos es despertaran formant part d’Occitània, igual que el 8 de novembre del 1659, en què els catalans dels territoris del Rosselló, del Conflent, del Vallespir, del Capcir i de mitja Cerdanya es van despertar sota domini administratiu francès.

Publicat en la secció “El retrovisor” de l’especial 11 de setembre (Sàpiens 173)