El “error”, un medio para enseñar de J.P. Astolfi

Posted: 18 Febrer 2016 in Llibres
Tags: , ,

El primer que vaig pensar quan aquest llibre va caure a les meues mans va ser:Un altre escrit sobre les teories de Piaget”. I vaig perdre la motivació inicial sobre el llibre. Més encara quan comence la lectura i me n’adone que els primers dos capítols són mera introducció i el tercer, efectivament parla de Piaget i Bachelard.

 

Però arribats a aquest punt, el llibre, diguem-ne, entra en matèria i trenca els esquemes que jo m’havia creat sense haver-me’l llegit, clar. Error. El llibre entra en una dinàmica de desenvolupament científic de les disciplines: epistemologia, empirisme, positivisme, conductisme, heurística… i ràpidament les relacione amb autors (Skinner per exemple) i terminologia (esquema, obstacle, equilibri…) que utilitzem al llarg del curs, no solament a Didàctica, sinó a la resta d’assignatures.

En efecte, Skinner va formular la Llei del Reforç que va servir de base per a tots els seus desenvolupaments posteriors i que afirma que si una conducta és seguida d’un reforç, és més probable que aquesta conducta es torne a produir. Les parts importants de la seua teoria van ser incloure dins del condicionament els conceptes de: càstig, reforç positiu, reforç negatiu, i el seu efecte conductual. En el camp de la psicologia, el conductisme descriu les posicions que s’estenen de la creença que l’estudi del comportament té un valor independent d’altres preocupacions. Segons això, el comportament ha de ser l’únic objecte d’estudi de la psicologia, i per tant, els termes mentals (creença, objectius, afectes etc.) no tenen cap interés per a determinar la conducta. Per tant el conductisme és una disciplina que s’interessa només pel comportament.

En ocasions, l’autor realitza una sèrie d’afirmacions que, bé per la complexitat o bé per la simplicitat, perquè són òbvies, em van cridar l’atenció; són raonaments que potser no t’has parat mai a pensar: “las preguntas a las que hay que contestar no siempre están en forma de pregunta”. Jo sé que això és cert, sé que existeixen maneres distintes de preguntar sense fer preguntes, però igual que als xiquets, em va sorprendre. Potser aquesta, no tan simple com l’anterior, siga més aclaridora: “suprimir por decreto lo que se ha olvidado por método”. Em va parèixer un error en el qual, com a mestre, confie no caure.

El llibre està compost per cinc capítols en els quals s’aborda el tema l’error dintre de l’educació. La concepció de l’error ha canviat molt en els últims anys i ací es planteja com un indicador per a comprendre el procés de l’ensenyament/aprenentatge i així poder diagnosticar les dificultats dels alumnes.

Per afrontar el desequilibri que produeix l’error és necessari una bona comunicació amb l’alumne, motivant-lo constantment i que siga ell el que se n’adone de l’error, que siga conscient de les seues errades i dels progressos que vaja fent. L’error s’ha d’interpretar com un mitjà d’ensenyar i el mestre l’ha d’usar com un recurs més i no pensar en l’error com un fracàs del seu treball. Cal incorporar l’errada com una estratègia didàctica més. L’error ens ha de fer mirar endavant, cap al futur, cap al progrés i no cap arrere.

És difícil canviar les coses perquè històricament l’error ha estat comdemnat. L’error de l’alumne ha estat castigat pel mestre i s’ha vist com un defecte de l’ensenyament que impartia el mestre o de l’aprenentatge que feia l’alumne. És necessari un canvi de perspectiva en aquest sentit i nosaltres, els nous mestres, hem de treballar per a contribuir-hi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s