Menfot i menfotisme

Posted: 16 Febrer 2014 in General
Tags: ,
indiferència

Els valencians, afortunadament, tenim menfot i menfotisme, paraules ben nostres, creades per l’enginy del nostre poble.
Un menfot és aquell que té igual de tot, que no li importa ni li preocupa res, que manté una actitud d’indiferència respecte a determinades coses que es suposa que li haurien d’interessar, que no vol saber res d’exigències morals, polítiques o religioses i que no li preocupen en absolut els convencionalismes que ens imposa la societat. En definitiva, és u que no té formalitat, que tot s’ho tira a l’esquena, que se’n fot de tot.
El mot menfot és la grafia aglutinada de «me’n fot».
En el valencià de les comarques centrals, especialment a la ciutat de València, s’usa la variant formal meninfot. ¿Com s’ha format eixa variant? Fa l’efecte que siga l’aglutinació de «me n’hi’n fot», amb el pronom personal adverbial en repetit. És veritat que molts valencians diuen ‘meninfot’ en lloc de menfot, però això no és motiu per a admetre meninfot. També molts valencians diuen ‘vecicleta’ en lloc de bicicleta, ‘cagarnera’ en lloc de cadernera o ‘cocleta’ en lloc de croqueta i a ningú li passa pel cap admetre en els diccionaris normatius eixes formes pel simple fet que són populars i les diu molta gent.
Actualment la joventut empra molt –encara que cada vegada més poc– la paraula pasota (amb s sorda i o tancada), nascuda a mitjan decenni del setanta i usada, fonamentalment, al voltant del llenguatge cheli, l’argot urbà madrileny de la darreria del segle xx, que a mi em sembla una barreja deplorable del parlar popular de Madrid amb vocables propis de les classes marginals i aportacions dels corrents contraculturals; llenguatge que jo, personalment, trobe empobrit i desagradable. L’argot cheli va nàixer en el si d’alguns grups marginals caracteritzats pel seu incorformisme i el seu menfotisme i hauria passat completament desapercebut si no fóra pequè alguns publicistes espavilats el varen convertir en marca comercial de la Movida madrileña i el varen elevar a la categoria de bandera. Alguns, com ara Ramoncín i Francisco Umbral, en varen fer, fins i tot, diccionaris. Però el cheli, en el seu moment, no va tindre cap importància i ara en té menys encara perquè pràcticament ha desaparegut. És una llàstima que la nostra joventut renuncie a paraules autòctones valencianes i les substituïsca per altres que ens són completament estranyes.
En castellà, per a anomenar la classe de persona que els valencians denominem menfot, s’han usat sempre expressions com ara ser un viva la virgen o ser un aquí me las den todas. La paraula pasota va nàixer en el decenni dels vuitanta del segle xx i hui està completament passada de moda. Encara que la paraula ha estat admesa en el DRAE, no s’empra gaire. Els adolescents castellanoparlants actuals ja no l’usen.
Cal aclarir que la paraula menfotista, emprada per Joan Fuster, és una creació de l’assagista de Sueca –possiblement inspirada en el francés j’menfoutiste– i no l’usa ni l’ha usada mai cap valencianoparlant, excepte el seu creador. El dimecres 24 d’octubre de 1954, va escriure en el seu diari:
«Tres n’hi ha, al meu veure: la de l’escèptic, la de l’indiferent i la del menfotista (no trobo, de moment, cap altre mot que sigui, alhora, més acadèmic i tan expressiu). En totes tres actituds, però per causes diferents, trobem la mateixa inhibició respecte a la veritat –respecte al valor de la veritat i respecte a la veritat dels valors.
»L’escèptic dubta: no nega la veritat; veu moltes veritats i, prudent, no gosa decidir-se per cap. L’indiferent va una mica més enllà: no arriba a plantejar-se el problema de la veritat, no cedeix a cap il·lusió – Moravia n’ha fet uns retrats admirables, en la seva novel·la. I el practicant del menfotisme – diguem-ne, provisionalment, del “tant se me’n dóna” – abasta, d’alguna manera, a intuir el pes i exigència del món dels valors, però s’hi gira d’esquena, arronsa els muscles i salta tranquil·lament l’obstacle que li oposa. L’escèptic serà un irònic; l’indiferent, un apàtic; l’altre, un poca-vergonya».
(Joan Fuster, Obres completes, II, Diari 1952 – 1960, Edicions 62, Barcelona, pàg. 146).
Si actualment alguns diccionaris arrepleguen la paraula menfotista és únicament i exclusivament perquè la va escriure Joan Fuster en el seu diari. Només per això.
El menfotisme és l’actitud pròpia del menfot.
El Diccionari general de la llengua catalana i el Diccionari català-valencià-balear no arrepleguen cap dels vocables que ens ocupen.
El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (tant la primera edició com la segona) i el Gran diccionari de la llengua catalana arrepleguen únicament menfotisme.
El Diccionari valencià. (2a edició, Institut de Filologia Valenciana / Generalitat Valenciana. Editorial Bromera. València, 1996), recull menfot i menfotisme, però no arreplega cap altra variant formal. Tampoc recull ni passota ni passotisme. Considere que eixa és la manera adequada d’actuar.
El Gran Diccionari 62 de la llengua catalana (Edicions 62, Barcelona, 2000) arreplega els mots passota i passotisme (grafiats amb s doble) i també menfotisme i menfotista, però no menfot. Les definicions que dóna són les següents:
–passota. fam. 1. adj Relatiu al passotisme. 2. m. i f. Persona que practica el passotisme.
–passotisme m. fam Actitud d’indiferència per tot. Acusen injustament el jovent de passotisme (sin. menfotisme)
–menfotisme m. Actitud d’indiferència respecte a alguna cosa que hauria d’interessar o de preocupar.
–menfotista 1. adj. Realtiu al menfotisme. Una actitud menfotista. 2. m. i f. Persona que té una actitud menfotista, passota.
El diccionari del SALT3 no arreplega menfot però sí menfotisme que remet a meninfotisme. Arreplega meninfot, meninfotisme i menisfotista, però no menfotista. Curiosament meninfotista remet a menfot, que no apareix.
El Diccionrti ortogràfic i de pronunciació de l’AVL arreplega menfot, menfotista, menfotiste, meninfot, menisfotista i meninfotiste, així com menfotisme i meninfotisme. A més, arreplega passota i passotisme. En total, deu entrades.
Confie que el Diccionari Normatiu del Valencià de l’AVL entrarà únicament i exclusivament menfot i menfotisme. Que el DOPV de l’AVL arreplegue les 10 paraules que he relacionat més amunt és lògic perquè, com el seu nom indica molt clarament, és un diccionari ortogràfic i de pronunciació, és a dir, un diccionari que ens indica com hem d’escriure i de pronunciar tots els vocables que usem en valencià, però a l’hora d’estudiar quines d’eixes paraules han de ser normatives, quines s’han d’incorporar al DNV, s’ha de fer, imprescindiblement, una tria i jo, personalment, considere que una tria intel·ligent i encertada és normativitzar únicament menfot –que és la forma popular valenciana més ben formada, molt més ben formada que meninfot– i menfotisme. I prou. I, evidentment, no admetre de cap manera els vocables passota i passotisme que, encara que els grafiem amb s doble, són uns castellanismes completament inútils i sense gens de tradició entre nosaltres i, damunt, passats de moda entre el jovent castellanoparlant.

Eugeni S. Reig

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s