Ressenya: “L´antropòleg innocent”, de Nigel Barley

Posted: 17 gener 2014 in Llibres
Tags: ,

A grans trets, es tracta del relat de l´estada que un antropòleg anglés -el mateix autor- va fer en un poblat indígena de l´Àfrica central, per tal de dur a terme un treball de camp. En l´àmbit de l´antropologia i l´etnografia, fer un “treball de camp” significa realitzar una investigació sistemàtica dels diferents aspectes d´una cultura determinada, tot desplaçant-se al lloc on es troba l´objecte de l´estudi, per tal de recopilar dirèctament i a través de la pròpia experiència de l´investigador tot un seguit de dades que seran ordenades i relacionades entre elles en un informe o tractat, posteriorment divulgat en l´àmbit acadèmic o científic; el treball de camp implica que l´antropòleg s´inserisca en la societat que pretén estudiar i convisca amb els aborígens fins que concloga la seua investigació, que pot durar diversos anys.


Doncs bé, aquest llibre, com deia, narra les peripècies viscudes per l´autor durant un d´aquests treballs de camp, l´objecte d´estudi del qual era la cultura dels dowayos, un poble primitiu que habita a les muntanyes del nord del Camerun. Dit així podria semblar que es tracta d´un llibre d´aventures (i, certament, en alguns moments de la lectura podem rebre aquesta impressió); tanmateix, no és ben bé això. Tampoc no és, ni de bon tros!, una d´eixes monografies adreçades exclusivament als especialistes sobre aquestes qüestions, a on els profans trobaríem feixuguesa i dificultat en la lectura; justament, una de les coses que caracteritza aquesta obra literària és la utilització d´un estil fàcilment assumible per un públic extens, a on els tecnicismes propis de l´especialitat de l´autor són emprats puntualment.


La veritat és que seria difícil definir o classificar aquest llibre, per tal com conté elements característics de diversos gèneres. Barley relata la seua aventura (des de la concepció de la idea del viatge fins a la seua tornada a Anglaterra), entremesclant breus reflexions motivades pels esdeveniments que va narrant, de tal manera que el conjunt assolix un cert to assagístic, que en alguns moments fins i tot arriba a ser filosòfic. Així, per exemple, quan un enginyer agrònom alemany, amb qui es topa casualment en un tren, reprotxa agrament l´actitud dels antropòlegs, considerats per ell com paràsits de la cultura que apareixen a l´escenari africà únicament per satisfer les seues curiositats científiques, sense fer absolutament res per tal de millorar les condicions de vida dels aborígens, Barley veu en certa manera reafirmats els seus propis dubtes sobre la capacitat de la seua especialitat de generar algun profit tangible, directe i immediat, però apunta tot seguit que tampoc l´activitat duta a terme per aquest agrònom -era responsable d´un projecte agrícola al nord del Camerun per fomentar el desenvolupament de la zona- no sembla aportar, al cap i a la fi, un vertader avantatge, sinó tot el contrari, ja que el seu treball, pel fet de no formar part d´un projecte més ampli de desenvolupament global, genera a la fi més problemes dels que pretén solucionar. L´autor conclou aquest episodi dient que “els que declaren ser els únics posseidors de la veritat són els que més culpables s´haurien de sentir pels transtorns que provoquen en la vida dels altres”. Algú hauria de prendre´n nota?


Però, si bé la sobrietat i la lucidesa de les reflexions és una constant en “L´antropòleg innocent”, també ho és, i molt, l´humor, que es fa palés durant tota l´obra. Barley relata el reguitzell de desgràcies que li esdevenen en cadascuna de les etapes del seu viatge africà en un estil tragicòmic francament ben reeixit. Personalment, he de dir que aquest ha estat un dels pocs llibres que han aconseguit fer-me amollar autèntiques riallades, darrere de les quals restava sovint un pòsit de compassió pel protagonista, ja que tenia present que, a pesar del tractament humorístic que fa l´autor de les seues pròpies dissorts, tot allò va estar a punt de costar-li la vida en diverses ocasions.


Evidentment, una part considerable del llibre la compon el relat de la pròpia investigació antropològica, encara que hem de tindre en compte que l´aspecte purament científic no té, dins del corpus literari, ni més importància ni menys del que en té el conjunt de fets i anècdotes que s´originen com a conseqüència de la intrusió del protagonista en un món del tot diferent al seu, tant pel que fa al medi físic com pel que fa al sistema social del grup humà amb el qual es veu obligat a conviure. Barley no pretén donar-nos un informe exhaustiu sobre la cultura dels dowayos -per a això ja deu haver escrit la monografia corresponent amb un to acadèmic i un estil ben diferent al del llibre-; més aviat el que vol és aproximar-nos a la realitat de la vida de l´investigador de camp, i posar de relleu l´ingent treball i el gran risc que suposa recopilar dades en una disciplina com la seua. Tanmateix, són moltes les curiositats que a través de la lectura arribarem a conéixer sobre aquesta particular tribu africana, els integrants de la qual practiquen la poligàmia, la circumsició per als homes, i el culte a una sèrie d´elements supersticiosos que condicionen constantment les seues actuacions. Una de les coses que a mi més em van cridar l´atenció sobre aquests indígenes, per la semblança que vaig trobar amb l´actuació de certs sectors de la meua pròpia societat, la valenciana, en un determinant moment històric, va ser el fet que alguns dels caps dowayo pretenien imitar les maneres de la tribu dominant, els fulbes, i així arribaven a parlar en fulbe fins i tot amb els del seu propi poblat, fent vore que amb grans dificultats entenien la llengua dowayo, tot i ser la seua primera llengua. Demostra açò l´alt grau de civilització dels caps dowayo, o, pel contrari, el gran primitivisme dels que ací van actuar d´una manera semblant respecte a llur pròpia llengua, ço és, els nostres polítics i els nostres burgesos?


Són especialment sorprenents les cerimònies i els rituals religiosos dels dowayos descrits per l´autor. N´hi ha un en particular que, pel tipus d´elements utilitzats, i per les actuacions dels personatges que hi intervenen, oferix una visió que no sembla massa recomanable per a esperits sensibles, ja que totes les coses són explicades amb la concissió i amb la manca d´eufemismes pròpies de la manera de fer dels científics.


Barley, amb aquest llibre, ha pretés també trencar els falsos tòpics que els occidentals ens hem fet sobre l´Àfrica i els seus habitants, exagerant en general un poc massa la saviesa de les societats primitives, i posant-les, sovint erròniament, com a exemple d´integració harmoniosa amb l´entorn. “La veritat és que els dowayos sabien menys dels animals de l´Àfrica que jo mateix”, escriu convençut aquest investigador, després d´haver trobat nombroses evidències d´això. Tot seguit, ens explica algunes de les pràctiques clarament antiecològiques dutes a terme pels dowayos en el seu dia a dia, com per exemple el mal ús que fan dels pesticides i d´altres productes, facilitats pel govern camerunés per fer front a les plagues dels conreus, i que ells utilitzen, encara que semble increïble, per a pescar -llancen aquests productes al riu i esperen que tots els peixos muiren per agafar-los. Sens dubte, deuen haver arreu del món moltes tribus que viuen en perfecta harmonia amb la natura; però els dowayos, segons la visisió que ens dóna l´autor, no són d´aquesta mena.


Pel que fa al report de les particularitats de llur societat, nosaltres, els occidentals, trobarem molts casos que ens poden semblar bajanades, bestieses, o, dirèctament, abominacions: la superstició és fortament arrelada, el masclisme és una característica essencial, i llur sistema de creences comporta un tractament funerari dels morts molt especial. Amb tot plegat, podem fàcilment arribar a execrar aquesta tribu africana. I és ací a on la figua de l´antropòleg fa un paper molt important: ens avisa que no hem de jutjar els altres pobles des dels nostres propis referents culturals, que no hem d´interpretar la cultura dels altres des de la nostra; si ens arrisquem a fer judicis morals sobre els costums dels altres, hem de tindre en compte que només amb la raó i amb la contemplació de valors universals, com ara la llibertat i el respecte mutu, podrem discernir allò que és dolent, i per tant, reprovable, d´allò que no ho és. De tota manera, els antropòlegs ens demanen, a les societats avançades, que siguem prudents pel que fa al tractament de les societats primitives, i intentem no tornar a caure en actituds imperialistes, que tan nefastes van resultar en segles anteriors.


No: les cultures subdesenvolupades no són millors que la nostra; però, en certa manera, tampoc no són pitjors. Barley ens diu en un passatge que era només quan es posaven malalts que els dowayos li feien pena i que li semblava que la seua manera de viure era inferior a la nostra, per tal com, a banda d´això, gaudien de llibertat, es consideraven rics, tenien accés fàcil a les seues formes de gratificació sensual, i es respectaven ells mateixos. És clar que cometen les seues errades, com nosaltres cometem les nostres, la qual cosa demostra que l´estupidesa i la manca de seny col·lectiu no són pròpies d´una cultura o d´una altra; són patrimoni universal de la humanitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s