El nom del valencià en les lleis valencianes

Posted: 4 Desembre 2013 in General
Tags: , ,
Article publicat en la premsa de València (Las Provincias) i de Barcelona (El Punt) en abril del 2004. L’article de València anava firmat per tres professors de la Universitat de València (Abelard Saragossà, Rafael Castelló i Josep Ll. Pitarch). El de Barcelona portava els noms de Joan Solà (Universitat de Barcelona), Ramon Lapiedra (Universitat de València), Artur Quintana (Universitat de Heidelberg), Brauli Montoya (Universitat d’Alacant) i Abelard Saragossà (Universitat de València). Recentment, el periòdic El Punt-Avui ha tornat a publicar l’article durant un dia (20-11-2013)
images
Amb unes valoracions diferents, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha anat fent camí, a pesar de la situació política tan poc favorable en què viu. Ja ha realitzat una operació bàsica: legalitzar globalment la llengua culta prenent com a model la que ha usat la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana des de 1983 fins a l’actualitat, que és en general la mateixa llengua usada en l’ensenyament i en quasi tots els llibres. En el camp de la normativa, les seccions de gramàtica i de lexicografia es proposen perfeccionar la llengua culta actual, objectiu assolible amb un conjunt de propostes cada una de les quals hauria d’estar justificada. En concret, l’Acadèmia té la responsabilitat de decidir quins constituents lingüístics han de formar part, d’una manera explícita, de la normativa lingüística valenciana i, dins d’eixe conjunt, deu ressaltar quins constituents hauria de potenciar el valencià culte. Eixa actuació s’hauria d’inserir dins la normativa consolidada per a la llengua comuna, que compartim amb catalans i balears i, sense abandonar eixe marc comú, hauria de desembocar en un model lingüístic profundament arrelat en el valencià tradicional i en el valencià clàssic, cosa que facilitaria que fóra reconegut amplament en la societat valenciana. Diguem-ho clar i ras: recorrent a l’argumentació i a les dades empíriques, l’Acadèmia hauria de possibilitar que no hi hagen ni vencedors ni vençuts, ans un sol guanyador: el poble valencià, que hauria d’eixir cohesionat, enfortit i potenciat amb eixe procés d’institucionalització lingüística.
Ara bé, per a avançar més bé per eixe camí i facilitar que una gran part del treball de l’Acadèmia estiga dedicat a superar una part rellevant dels obstacles que dificulten l’ús social del valencià,  també és important que precisem i delimitem les maneres d’anomenar institucionalment el valencià. Ara com ara, hi han tres lleis valencianes que parlen sobre el nom i la naturalesa de la llengua pròpia dels valencians. L’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià només usen el nom valencià, i no fan cap referència als parlars de les Illes Balears i de Catalunya. En canvi, la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeix que els parlars balears, valencians i catalans formen part d’un mateix “sistema lingüístic”. En el cas del nom, eixa llei afirma que el nom valencià no és l’únic que té la llengua pròpia del poble valencià, i que els altres noms (que han d’estar “avalats per la tradició històrica valenciana, l’ús popular o la legalitat vigent”) “no són ni han de ser objecte de qüestionament o polèmica”.
Eixa situació heterogènia facilita que cada partit polític puga mirar unes lleis i ignorar les altres, segons li convinga electoralment. De fet, això ha passat recentment en el cas del decret de creació de la titulació de valencià en les escoles oficials d’idiomes. Naturalment, l’ensenyament del valencià (dins i fora del nostre domini lingüístic) hauria de comportar tant l’exposició de les característiques compartides per balears, valencians i catalans com de les particularitats bàsiques de cada territori. També hauria de ser habitual fer cursos centrats en la variant valenciana, sobretot quan els alumnes així ho demanen o en aquells cursos adreçats a funcionaris que han de treballar en la societat valenciana. Tot això és positiu per al valencià i, per tant, tota acció encaminada a aconseguir eixos objectius mereix el suport de tots. En canvi, és negatiu feractes que, a més de provocar divisions i enfrontaments en la nostra societat, ignoren una llei valenciana. De fet, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha aprovat un acord en què matisa fortament el decret que comporta dos titulacions diferents per a un mateix sistema lingüístic (i demana que les institucions públiques la consulten quan hagen de prendre iniciatives sobre el valencià). La veritat és que no és eixe l’únic problema onomàstic que hi ha actualment: és sabut que hi ha un enfrontament històric entre el Govern Valencià i diverses Universitats valencianes a causa del nom de l’idioma.
La solució d’eixes tensions només pot vindre de la mà del diàleg, sobre la base d’allò que la filologia reconeix quant a la naturalesa del valencià: cal un acord social sobre els noms amb què hauria de ser factible anomenar legalment el valencià i el sistema lingüístic de què forma part. Eixe acord s’hauria de fonamentar en el criteri que hi haja una relació absolutament igualitària entre València i Catalunya, condició que es pot concretar en la formulació següent: fer que els noms valencià i català siguen equivalents, en la legalitat valenciana (i, per extensió, en l’espanyola i en l’europea). És a dir, els dos noms haurien de ser vàlids per a referir-se, quan siga adequat, a la llengua pròpia que ocupa els territoris de les Illes Balears, del País Valencià i de Catalunya. Des del punt de vista de la societat valenciana, el nom habitual hauria de ser valencià (ollengua valenciana), de la mateixa manera que català (o llengua catalana) són els noms usuals en les Illes Balears i a Catalunya. En les lleis d’Espanya (o d’Europa), caldria anomenar el conjunt lingüístic amb els dos noms (o bé llengua valencianocatalana o catalanovalenciana, o bé valencià/català o català/valencià). Cal dir que eixe acord també dificultaria que els partits polítics subordinen als seus interessos particulars les necessitats del valencià i de la mateixa societat valenciana.
Finalment, els agents que haurien de prendre l’acord haurien de ser, primer que res, els partits polítics representats en les Corts Valencianes. L’ordenament jurídic d’un país democràtic depén principalment dels partits polítics que tenen representació parlamentària i, com a conseqüència, eixos són els agents bàsics de l’acord. Ara bé, a la vista que existix una institució pública que té, entre altres missions, l’obligació de “vetlar pel valencià”, seria desitjable que hi participara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Igualment, seria convenient que les Universitats valencianes, com a institucions que formen els nostres docents, intervingueren en l’acord. Per una altra banda, l’acord valencià demanaria que, correlativament, també hi haguera un acord en les Illes Balears i Catalunya, el qual hauria d’implicar, correlativament, la Universitat de les Illes Balears i l’Institut d’Estudis Catalans. Cal dir que, a Catalunya, ja hi han hagut diverses entitats cíviques (la Plataforma per la Llengua, el CIEMEN, Veu Pròpia) que han fet propostes onomàstiques que convergixen amb la que acabem d’esmentar.
Les divisions socials pel nom de la llengua no únicament dificulten la recuperació de l’ús social del valencià, sinó que “incidixen negativament en la vertebració social del nostre poble”, tal com ha reconegut el Consell Valencià de Cultura. La veritat és que la situació institucional en què viu el valencià és tan precària i negativa, que, quan hi han acords a favor del seu ús, senzillament no es complixen. Així, les mesures que el PP i el PSOE varen pactar a l’hora de nomenar els acadèmics s’han ignorat d’una manera quasi absoluta. Així mateix, el decàleg del conseller González Pons s’ha quedat pràcticament en una campanya de propaganda. Ben mirat, l’incompliment de les paraules donades ve des del principi i és sistemàtica, ja que hi han preceptes de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que no s’han aplicat mai, al cap de vint anys de vigència.
En aquesta situació, quan l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià ja fa vint anys que estan aprovats, no podem ajornar més l’hora d’institucionalitzar la resolució d’un conflicte que perjudica tot un poble: l’únic perjudicat és el poble valencià. El compromís amb ell i l’assumpció de responsabilitats s’ha de concretar necessàriament en la formulació i execució d’uns acords que desterren per sempre més l’aprofitament partidari d’una qüestió tan bàsica per a la cohesió d’un poble com és la pròpia llengua.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s