La batalla per la llengua

Posted: 4 Novembre 2013 in General
Tags: , ,
PPCC
“Saben molt bé que és a través de la llengua que els catalans som, i que només a través de la llengua els catalans vam arribar a ser un poble normal i civilitzat”
La batalla per la llengua té lloc als baluards de València i les Illes, però tots som a les muralles. No és endebades . La nostra pàtria és la nostra llengua i allà on la llengua és ferida, tots en som les víctimes. Per això questa batalla ens concerneix a tots, cal que hi siguem tots, perquè o la guanyem tots o la perdem tots.
Sabem molt bé les terribles conseqüències de mutilar l’ànima de la nació: la reducció al folklore, a la farsa grotesca del dialectisme bord, a la pèrdua de la identitat que ens fa poble. El provincialisme té la diana posada al bell mig de l’ensenyament del català i l’atac és amb tota la capacitat destructiva d’un Estat mobilitzat en tots els fronts per a assetjar tot allò que li és diferent i aliè a la seva tradició jacobita i ‘messetària’.
Saben molt bé que és a través de la llengua que els catalans som, i que només a través de la llengua els catalans vam arribar a ser un poble normal i civilitzat, tant modern com qualsevol altre, en aquella república de les lletres -deixat enrere l’esclat enlluernador del modernisme i l’ordre ponderat del noucentisme-, de Josep Pla, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra o Just Cabot. O és que alguna altra vegada havíem arribat tan lluny? Gràcies a què? A la llengua.

Havia costat Déu i ajuda arribar fins allà. Després de la desfeta de 1714, res no va quedar dempeus, tampoc la llengua. Va caldre “re-néixer”, adonar-se que parlàvem una llengua apta per a l’estudi i la literatura!. I encara va caldre imaginar-se un idioma nou, dibuixar-lo, sentir-lo, tornar a fer-nos-el nostre, fer-ne milers d’esborranys a llapis, esborrar-los, discutir-los, cedir —sovint—, per acabar dibuixant amb carbonet cada mot, cada frase, lligats per sempre més a una geografia, a una terra i a una llum. Gràcies a Pompeu Fabra s’obria la porta a la modernitat per la via de la normalitat. Estrenàvem una llengua i la seves possibilitats van fer el miracle. Verdaguer n’havia salvat l’ànima; Fabra en salvava el cos. Ja no miraríem mai més a Madrid sinó a París, Londres o Berlín. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer. I la porta que vam saber obrir ens va permetre abocar-nos al cosmopolitisme autèntic, el que sap d’on ve,i tocar el futur amb la punta dels dits.

La setmana passada els parlava dels cosmopolites fòssils, hòrrids provincialistes que representen exactament el contrari d’aquella generació. Jo no vull renunciar al cosmopolitisme, ni a la paraula “ciutadà”, però només podrem recuperar-les si la llengua catalana venç la batalla.

A les Illes i a València ens ho juguem tot. Poques vegades com aquests dies els pobles de la nació catalana no ens sentim tan propers, tan íntimament lligats pel mateix objectiu. “La llengua i la història són el botí més preuat a l’hora de sotmetre un poble” va dir Àngel Guimerà. Prou espolis. Prou!

Publicat en elSingulardigital.cat dijous 26 de setembre del 2009
Quim Torra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s