DOS TRACTATS CLAU: COMPROMÍS DE CASP

Posted: 31 Juliol 2013 in General
Etiquetes: , , ,

  El Compromís de Casp


En aquesta fita, dedicada a l’anomenat Compromís de Casp però que, en justícia, hauríem d’anomenar Iniquitat de Casp, ja que va representar el triomf d’una conxorxa iniqua i il·legal, García de Cortázar esmenta explícitament, per primer cop, Catalunya, però ho fa, tan sols, per alegrar-se’n que caigués sota domini castellà.
 
Així ho explica l’autor:
 
“Sucedió hace seis siglos. El pacto entre los reprresentantes de los reinos de Aragón, Valencia y el principado de Cataluña para elegir un nuevo rey a la muerte de 1410 de Martín I de Aragón –sin descendencia y sin sucesor aceptado– supuso la entronización de un Trastámara, Fernando de Antequera, en la corona de Aragón.”
 
Trobem, en un sol paràgraf, un grapat d’aberracions defensades, tradicionalment, per la historiografia espanyola.
 
D’entrada, el fet de qualificar de pacto l’acord que en va resultar ja és una inexactitud total. El procés que va conduir al compromís va estar ple d’il·legalitats i irregularitats. La primera, entre moltes d’altres, que l’autor denuncia sense adonar-se’n, va ser l’absència del regne de Mallorca en les en el procés i en les votacions. Una sèrie de representants dels diversos regnes, fos per suborn o coacció, van accelerar els debats i les votacions per impedir que els balears arribessin a temps.
 
Una altra de destacada va ser la de donar preeminència a una línia de successió femenina abans que a una de masculina. La llei catalana no reconeixia el dret al tron a aquells que no tinguessin parentiu amb el Casal de Barcelona per via masculina. Tant que els agrada als castellans la legalitat i el compliment de la llei, però només les defensen quan els interessa. I, a més a més, tot el procés estava sotmès a l’amenaça d’una intervenció militar castellana quan no hi havia temps de preparar un exèrcit per neutralitzar-la.
 
És clar que tot plegat ja havia començat malament. L’hereu legítim, Martí el Jove, havia mort durant una campanya militar a Sardenya, deixant Martí I sense hereu [1]. La historiografia diu que Martí el Jove va morir de paludisme després d’una triomfal campanya militar a Sardenya contra els sards que s’havien rebel·lat amb l’ajut genovès. Després de la contundent victòria que va acabar amb la rebel·lió, Martí va emmalaltir i va morir, diuen que de paludisme. En qualsevol cas va ser una malaltia que, segons sembla, només el va afectar a ell en tot l’exèrcit, la qual cosa ens sembla més que sospitós. Un any després, una altra molt oportuna mort, la del rei Martí, va dur el país i tota la Corona a la Iniquitat de Casp, i a la submissió a un monarca estranger [2]:
 
Mort el seu únic fill, al darrer representant del Casal de Barcelona no li quedava cap hereu directe legítim. Així doncs, Martí I va negociar amb el papa i cunyat seu, Benet XIII, el reconeixement de Frederic d’Aragó i Luna, fill il·legítim de Martí el Jove, com a legítim hereu i, per tant, com a successor a la corona. Les negociacions van reeixir i es va acordar que, el dia 1 de juny de 1410, se signarien els papers per fer realitat aquesta legitimació. La corona tornaria a tenir hereu legítim.
 
El dia abans,però, el rei Martí, mentre sopava amb Ferrer de Gualbes, es va trobar malament de sobte i va morir al cap de poc. Durant l’agonia, el mateix Ferrer de Gualbes va arrencar al rei moribund que heretaria la corona qui, per justícia, hi tingués dret. O, almenys, així va ser explicat. Un sobtat i sospitós canvi d’opinió del monarca, decidit com estava a fer hereu el seu nét. Martí I tenia 54 anys i, si bé és cert que l’esperança de vida en aquells temps era molt menor que l’actual, per a un home ben alimentat, que no havia passat mai privacions, no era una edat massa avançada per morir.
 
La manca d’un hereu designat va dur cap a l’anomenat Compromís de Casp. Val a dir, però, que l’únic vot català necessari perquè es consumés la iniquitat va ser el de Bernat de Gualbes, més que probable parent del company de taula de Martí l’Humà i testimoni del canvi d’opinió del rei en els darrers instants de la seva vida.
 
Segons explica Joan Amades, Ferrer de Gualbes i la seva família van beneficiar-se d’un sobtat enriquiment en els anys posteriors a la coronació de Ferran d’Antequera, la qual cosa fa encara més contundents les sospites al voltant de l’estranya i sobtada mort de Martí I, el seu sorprenent darrer canvi d’opinió i, de retruc, la del príncep hereu.
 
Les conseqüències d’aquesta sobtada mort són ben conegudes per tots: l’entronització d’una dinastia estrangera en la figura d’un monarca que no coneixia el nostre idioma i que era aliè als costums i les lleis del país, quan no les menystenia directament. Unes lleis que feien del català el poble més franc i amb més control sobre el poder reial més limitat de tota Europa. Tots aquests són aspectes se li escapen absolutament a García de Cortázar.
 
Aquesta manca absoluta de respecte per les lleis i costums catalanes d’un castellà esdevingut rei de Catalunya van provocar nombroses i gravíssimes topades amb les institucions. I, ironies del destí, Ferran I, el primer rei de la dinastia Trastàmara va morir en circumstàncies similars pocs anys després “de unas yerbas que le dieron”, segons testimonia el cronista aragonès del segle XVI, Jerónimo Zurita. Es diu que, per això, el seu fill i hereu Alfons IV el Magnànim, es va absentar de Catalunya de seguida que va poder, es va instal·lar a Nàpols i mai més no hi va tornar. Cal destacar que, abans de marxar el 1422, es va adreçar a les corts catalanes en castellà. Es veu que en 10 anys de viure a Catalunya no havia tingut prou temps per aprendre el nostre idioma.
 
El més conegut adalil de la causa de l’intrús castellà va ser Vicent Ferrer, al qual Ferran d’Antequera havia donat paraula que, si arribava a ser rei, donaria tot el seu suport al papa d’Avinyó. En aquell moment, la cristiandat catòlica estava dividida pel Cisma d’occident i coexistien dos papes, un a Roma i l’altre a Avinyó, cadascun amb els seus respectius suports polítics. Ferrer era un acèrrim partidari del d’Avinyó. Davant d’aquesta promesa, Vicent Ferrer va fer mans i mànigues per aconseguir que el Trastàmara fos nomenat rei. Tanmateix, un cop coronat, Ferran d’Antequera, seguint la tradicional manera de fer dels governants castellans que ha arribat fins avui, es va oblidar totalment de les promeses fetes a Ferrer i va donar suport a qui li va convenir.
 
L’altre aberració que, com aquell qui no vol la cosa, l’autor ens deixa anar és la de qualificar, gens innocentment, Catalunya com a principado, evitant en tot moment d’anomenar-la regne, denominació que, des de sempre, havia recollit la documentació cancelleresca i que, fins i tot els Borbons del segle XVIII havien utilitzat.
 
Apareix aquí l’anòmala denominació de Corona d’Aragó que és com s’anomena des del segle XVI la confederació d’estats que, amb Catalunya com a estat capdavanter, constituïren la Corona Catalana, i que alguns autors ja han denunciat[3].
 
I l’autor es treu totalment la careta quan, cofoi, acaba aquest capítol afirmant:
 
“Plenitud del poder castellano en el siglo XV”.
 
En efecte, d’això es tractava: d’aconseguir, de la manera que fos, que Castella, millor dit, les elits castellanes que diuen defensar Castella, s’apoderessin de la Corona Catalana via assassinats, coaccions, irregularitats i il·legalitats; però, això, tant se val, l’important és assolir la fita.
 
Gairebé l’endemà de l’entronització de l’il·legal rei més de tres-cents castellans van ocupar els principals càrrecs del país, tan eclesiàstics com seculars, civils i militars, càrrecs que les lleis dels diferents estats de la confederació exigien que només podien ser ocupats per gent natural de la corona i no per estrangers. Estrangers que no sabien ni volien saber res ni de les nostres lleis ni del nostre idioma. L’arribada d’aquests va provocar greus tensions en tota la corona, un tema encara pendent d’un profund estudi.
 
Aquest fet que va tenir lloc fa pocs més de sis-cents anys va significar el punt de partida de la nostra submissió a les elits castellanes, de la repressió de les nostres llibertats i el nostre idioma i el primer pas cap la reducció del nostre país a l’estatus de colònia.
  
Carles Camp
16 de juliol de 2013
Advertisements
Comentaris

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s