La batalla de les aules

Posted: 17 Juliol 2013 in Educació
Etiquetes: , , ,
Wert va camí d’aconseguir el rècord com a pitjor ministre de la nostra història
_wert
Fa uns dies el futbolista Pelé va intentar convèncer als seus compatriotes que es deixaren de protestes per coses d’estar per casa i se centraren en el terreny de joc. Bé, cadascú té la seua manera de veure les coses. Aquest és un ídol nacional i els ídols a voltes obliden els seus orígens. Però la selecció brasilera en ple va saltar al camp prenent partit pels quals barallen en el carrer contra la corrupció i les desigualtats socials. Des de Neymar fins a Rivaldo, tots es van desmarcar del rei de la pilota perquè una cosa és el futbol i una altra, la vida. Romario ho va fer amb un regateig suprem: “Pelé quan calla és un poeta”.No parle de Brasil per no parlar del nostre país. Però els draps bruts són els mateixos: malversació de fons, corrupció institucional i desmantellament de la sanitat i l’escola pública. El ministre d’Educació ha vingut a dir que açò que tothom puga estudiar es va a acabar. Wert és una mica com Pelé, cada vegada que obri la boca, es perd un vers.

Encara que entre l’un i l’altre no hi ha color. Pelé passarà als anals de l’esport simplement com el millor futbolista del món; el senyor Wert, no obstant açò, va camí d’aconseguir el rècord com a pitjor ministre de la nostra història, que té molt més mèrit amb la competència que hi ha.

Dins del PP no tots estan en contra de la igualtat d’oportunitats. Però el ministre d’Educació és un elitista salvatge i creu que la crisi ofereix l’excusa perfecta per a guanyar d’una vegada per sempre la lluita de classes.

Darrere de tot hi ha en el fons una cosa de nous rics que és la necessitat de fer diners sense solta ni volta. El món es divideix entre els quals tenen comptes a Suïssa i porten als seus fills als campus privats i el poble pla, que menja en silenci perquè sap que tot està dit des dels grecs. Si el Govern li demana sacrifici, la gent se sacrifica privant-se de luxes asiàtics com esmorzar o graduar-se la vista. Però d’ací a deixar a la xiqueta sense estudiar pot intervenir una guerra. Este és un país on els avis d’abans ficaven els estalvis en un matalàs i si feia falta, venien un camp de tarongers perquè el nét poguera anar a la universitat. Ací si té un que estrènyer-se el cinturó, se l’estreny. Però l’educació dels xiquets no es toca.

De moment, l’ensenyament públic ha guanyat la batalla de la Selectivitat. Les millors notes de les cinc universitats valencianes en Proves d’Accés a la Universitat (PAU) han sigut majoritàriament per a alumnes dels instituts públics que manquen dels sofisticats mitjans de l’ensenyament privat. Xavals com César Fuster (9,75), Sophie Franch, (9,68), José Antonio Fernández, (9,54), Roberto Díaz, (9,53)… També tots els altres, els que no van aconseguir notes tan brillants però han defensat les seues posicions amb esforç i orgull. María García Ferrer, Nihal Gouri, Ximo Alabau, Pablo Mora, Sergi Beltrán… Xics criats en els patis d’instituts de barri, amb aqueix aire adolescent de voler menjar-se el món, tornant a casa cada dia cansats amb la motxilla al muscle, forjant sense saber-ho les amistats irreemplaçables del futur, com hem fet tots, perquè el pati de l’escola és com el pati de la vida.

Ho tindran cru, per descomptat, però sabran plantar cara a les dificultats. Al cap i a la fi vénen d’una escola lliure i batalladora. Prenga nota, senyor ministre. Aquest fort no es rendeix.

Publicat a elpais.com el 2 de juliol de 2013
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s