La mala educació de Wert

Posted: 13 Juliol 2013 in Educació
Etiquetes: , , , ,

wert
És tota una revolució ideològica la que el ministre Wert ha emprès. Totes les decisions del Govern en matèria educativa caminen en una mateixa adreça: un ensenyament públic deteriorat a força de retallades, convertida en una fàbrica de mà d’obra; i un sector privat en auge, consagrat a la formació dels rics. L’educació com a instrument de perpetuació de les classes.

A l’octubre de 2010, el Govern de la Comunitat de Madrid va gastar 1,8 milions d’euros en la campanya “Respectem i recolzem als nostres professors” per a frenar, va dir llavors la consellera d’Educació, Lucía Figar, la “creixent indisciplina” en les aules, que obliga als docents a “emprar entre el 30 i el 50% del seu temps de classe a posar ordre, a manar callar”. Un any després, el curs va començar en aqueixa Comunitat amb uns 3.000 professors interins menys en el sector públic; amb els titulars obligats a impartir dues hores lectives més a la setmana (de 18 a 20) i amb la llavors presidenta, Esperanza Aguirre, encapçalant un maquiavèl·lic atac contra el col·lectiu pel seu rebuig a les retallades: “20 hores són, en general, menys del que treballa la resta dels madrilenys”, va arribar a dir amb tanta demagògia que es va veure obligada a rectificar.

Convertida una vegada més en avanzadilla de les polítiques neoliberals del PP, Madrid començava a dibuixar llavors el futur de l’ensenyament públic a Espanya. El curs 2012-2013 ha transcorregut en tot el país amb uns 50.000 professors menys (els ‘sobrants’ després d’obligar als docents a augmentar les seues hores de classe detrayéndolas d’altres tasques); amb aules abarrotades (després de pujar el màxim a fins a 36 alumnes en la secundària); sense ajudes a l’escolarització de 0 a 3 anys (després de l’eliminació dels 100 milions d’euros que, des de 2008, el Pla Educa 3 invertia anualment en la creació de places); i amb baixes de professors sense cobrir (fins que complisquen dues setmanes).

A més, el preu de les matrícules universitàries s’ha disparat (un 16% de mitjana en les diferents Comunitats, amb becs de fins al 50%); les condicions per a accedir a beques s’han endurit (a força d’augmentar la nota mitjana o el percentatge d’assignatures aprovades l’any anterior) i el material escolar és de sobte un 17% més car (després de la pujada de l’IVA del 4 al 21% en tots els productes, excepte en llibres de text, mapes, partitures i àlbums).

En aqueix context, el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, el mateix que malgrat la suposada supèrbia i altivesa que els seus interlocutors li retrauen s’ha avingut a gestionar una rebaixa del 21,2% en el seu pressupost –uns 900 milions- enfront del 16,9 de mitjana dels altres departaments i fins i tot a oferir després una retallada addicional d’altres 3.000 milions, imposa una reforma de la Llei Educativa que plaga de revàlides ja des de l’inici el camí dels escolars; relega i menysprea l’ensenyament de les Arts i les Humanitats i avança fins als 14 anys el moment de segregar als alumnes entre els quals valen i els que no valen, entre els quals poden seguir estudiant i els que han de posar-se a aprendre com més prompte millor un ofici.
educaionok
LA IGUALTAT, EN PERILL
Aquesta és la situació, les dades objectives que dibuixen la realitat. El Govern afirma, d’una banda, que les retallades no aniran en detriment de la qualitat de l’ensenyament públic; i, per un altre, que la llei educativa és l’eina adequada per a reduir l’abandó escolar, donar una eixida al 26% d’alumnes que no acaba la segona etapa de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i, sobretot, “millorar la seua empleabilidad”, és a dir, preparar-los per al mercat de treball. La comunitat educativa, no obstant açò, viu convulsionada, bolcada majoritàriament, sobretot en el sector públic, en una campanya de mobilitzacions i protestes que va desembocar, el passat 22 de maig, en la primera vaga general convocada en totes les etapes del sistema educatiu i que, segons tots els auguris, continuarà aquest curs.

Els arguments per a tant empipament, molts, però, en un exercici de síntesi dels testimoniatges recaptats per Nombres Rojos, agrupables en dos: 1. Que l’abandó de l’ensenyament públic no solament s’està portant per davant els drets laborals de les seues treballadores -retallades de sou als funcionaris inclosos-, sinó que amenaça amb convertir-la en el refugi de qui no es pot pagar una mica millor. 2. Que la llei educativa en projecte recupera el pitjor del passat, en la mesura en què segrega prematurament a bons i mals estudiants renunciant a incidir en les causes socioeconòmiques dels més desfavorits per a condemnar-los a convertir-se, com més prompte millor, en mà d’obra barata al servei dels quals, ja des del bressol, van tenir millor sort.

En definitiva, que és a punt de caure un dels pilars bàsics de l’Estat del Benestar, el que garanteix, o garantia, que l’origen socioeconòmic de cada xiquet i de cada xiqueta no serà un impediment per a rebre un ensenyament de qualitat i en igualtat de condicions.

“La reforma aniquila el concepte mateix d’educació, suposa la voladura d’un model basat en la justícia social, per a posar l’ensenyament al servei dels mercats”, diu a Nombres Rojos Guadalupe Jover, professora de Secundària i sòcia de yoestudieenlapublica.org. “És tan neoliberal que s’estarrufen els cabells -afig Caridad García, diputada i portaveu d’Educació d’Esquerra Unida-. La reforma pretén garantir l’existència d’una classe dirigent que puga disposar de mà d’obra en condicions cada vegada més dures i fins i tot properes a l’esclavitud. És la pota que faltava en la reorganització del sistema capitalista que, des dels anys 80, pretén acabar amb l’Estat del Benestar”. “Són dues cares de la mateixa moneda -resumeix Tohil Delgado, secretari general del Sindicat d’Estudiants-. Després de les agressions a l’ensenyament públic en forma de retallades, arriba una contrareforma educativa segregadora i classista que cerca expulsar com més prompte millor del sistema educatiu als fills de les classes més humils”.

Efectivament, el projecte de Llei de Qualitat Educativa, ja en el seu primer esborrany, presentava la millora del nivell educatiu dels ciutadans com una “aposta pel creixement econòmic i la competitivitat” i incloïa la “millora de la empleabilidad” de l’alumnat i la seua incorporació a el “mercat de treball” com un dels principals objectius de la reforma. “Ni una sola vegada -va escriure la professora Guadalupe Jover (El País, 27 de juliol) – s’esmenten aquelles paraules que fins ara traçaven l’horitzó de tot projecte educatiu: ‘democràcia’, ‘ciutadania’, ‘cooperació’, ‘diàleg’, ‘pensament crític’. ‘Cultura”. I afig a Números Rojos: “En comptes de posar l’accent en el xiquet o la xiqueta, amb el tipus de societat que es vol construir en l’horitzó, es posa en el centre de tot el projecte als mercats. Es dibuixa una educació al servei d’interessos privats, que tracta de segregar el més primerencament possible perquè cadascun ocupe la jerarquia personal que li correspon per bressol”.

Per a Fernando Sánchez Pascuala, director general de Política Educativa Escolar de Castella i Lleó, governada pel PP, comunitat que ha encapçalat en alguna ocasió rànquings internacionals per la seua eficàcia per a traure profit als recursos invertits en educació, parlar d’ensenyament de rics i pobres “és una anàlisi reduccionista”. Al seu judici, la “endogàmia de classe”, que condemna als fills a ocupar la posició socioeconòmica dels seus pares, “fa temps que ha passat a millor vida”, així com “la correlació classe social-nivell acadèmic”. “Ara mateix -afig-, el teu límit acadèmic està en la teua intel·ligència i en la teua capacitat d’esforç, excepte els casos d’els qui no poden estudiar perquè necessiten treballar per a ajudar a mantenir a la família, que no crec que siguen representatius, perquè si no no tindríem el nivell d’estudiants universitaris que tenim, per sobre de la UE”.

Però, com escriu el professor de Sociologia José Saturnino García, “les dades són tozudos i no es creuen que la classe no siga important” en el fracàs escolar. I demostren, segons els exposats en el seu article Fracasse escolar, classe social i política educativa, referits a 2007, que solament el 5,8% dels fills de classe alta no completa l’ensenyament obligatori, mentre aqueix percentatge aconseguia el 17,9 en les classes intermèdies, el 24,4 en l’obrera, i el 31,4 entre agricultors i jornalers. Una cambra de segle abans, segons el mateix informe, eren quantitativament molts més en tots els estaments, però les diferències entre els uns i els altres eren igualment abismals. El mateix professor sosté en ‘Crisi de l’educació’ (2008), que el fracàs escolar entre els fills d’universitaris és del 2%, mentre que entre els fills d’els qui no tenen estudis el del 40%.

El propi informe PISA (sigles en anglès de Programa per a l’Avaluació Internacional dels Alumnes), el controvertit examen que cada tres anys realitza l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), sosté que el 50% del rendiment educatiu dels joves s’explica per la posició social de les famílies.educa2

ELS DINERS DE LA PRIVADA
Amb cada vegada menys diners per a l’ensenyament públic, les xifres de la privada, no obstant açò, semblen gaudir de millor salut. L’Institut Nacional d’Estadística (INE) va fer públics el juliol passat els resultats d’una enquesta segons la qual l’ensenyament privat a Espanya, explicant la que s’imparteix en centres concertats -les nòmines dels quals i costos de funcionament corresponen a l’Estat-, va tenir en el curs 2009-2010 uns beneficis de 674 milions d’euros, un 13% més que cinc anys abans. Així dit, un negoci suculent i pròsper com qualsevol un altre. Però amb una diferència: va rebre de les administracions públiques milers de milions d’euros d’ajuda. En concret, dels 10.038 milions que va ingressar (en brut) l’ensenyament no universitari privada o concertada, un 58,8 va ser diners públics, és a dir, 5.900; i dels 1.371 milions (també en brut) que va ingressar l’ensenyament universitari, quasi 80 van ser en subvencions. Òbviament, l’ensenyament concertat, que acull al 80% de l’alumnat dels centres privats, va absorbir la major part de les subvencions, però així i tot els col·legis no universitaris cent per cent privats van tenir suficient ajuda pública, més de 450 milions, com per a pagar el 10% del seu funcionament. A açò cal afegir iniciatives impossibles de quantificar com la cessió de sòl per part dels Ajuntaments a col·legis concertats o privats o decisions, com la del Govern d’Esperança d’Aguirre, de permetre que les despeses d’escolaritat desgraven en famílies amb ingressos de fins a 30.000 euros per persona, incloent els descendents: és a dir, un matrimoni amb 60.000 euros de sou cadascun i dos fills que estudien en col·legis no públics pot desgravar fins a 900 euros per cadascun d’ells, diners que deixen d’ingressar les arques públiques.

Retallades, abandó del públic en benefici de la iniciativa privada, mesures educatives segregadoras, el mercat com a referència… Totes les decisions en matèria d’educació adoptades pels governs del PP -el central i els autonòmics- caminen en una mateixa adreça. No sembla casualitat. “És pura ideologia -diu Caridad García (IU)-. La dreta té molt clar que el sector públic ha de tendir a desaparèixer, perquè prenga les regnes la iniciativa privada”. “El PP creu en una educació elitista, que no exerceix una labor de progrés social i que manca d’una visió integral i integradora”, afig Mar Villafranca, responsable d’Educació i Cultura del PSOE.

Al cap i a la fi, si d’ideologies parlem, no cal oblidar que el Govern que promou aquesta reforma és el mateix que, gens més arribar al poder, va canviar l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania per una altra anomenada Educació Cívica i Constitucional perquè considerava “adoctrinar” parlar als estudiants d’una realitat legalment reconeguda com el matrimoni entre homosexuals. O el que ara es mostra disposat a canviar la llei per a esquivar la sentència del Tribunal Constitucional que rebutja subvencionar amb diners públics als col·legis que divideixen a l’alumnat per sexes (uns 70 a Espanya, la majoria vinculats al Opus Dei).

DISTRAU LA MÚSICA?
Però el caire ideològic de les reformes transcendeix el que semblen gestos per a acontentar als sectors més conservadors de la societat. Afecta de ple al temari al que dia a dia s’hauran d’enfrontar els estudiants i entronca amb una concepció tradicionalista de l’educació en considerar “matèries prioritàries” les Matemàtiques, la Llengua i les Ciències i proposar un “augment de la càrrega lectiva” en aquests casos per a totes les fases de l’educació obligatòria. Les altres, va dir el ministre Wert, són assignatures que “distrauen”; aquestes, ve a dir l’avantprojecte, són les “instrumentals”, és a dir, les que valen per a guanyar-se la vida.

Fernando Sánchez Pascuala, de la Junta de Castella i Lleó, ofereix una explicació sobre aquest tema. “És veritat que abans no s’havia posat sobre la taula aqueixa vinculació entre educació i economia, però és una realitat que ara existeix una preocupació sobre què va a passar després, on vas a treballar quan acabes els estudis. I matèries com les Matemàtiques, la Llengua, la Física… són les que et permetran seguir estudiant per a obtenir una determinada qualificació professional”.

Contesta la professora Guadalupe Jover (de yoestudieenlapublica.org), qui està convençuda que la proposta del Govern “es carrega les Arts”. “L’educació haguera de donar resposta a la diversitat de l’alumnat, amb projectes més oberts i que fomenten la creativitat perquè qui tinga dificultats en algunes matèries aprofite el seu talent en unes altres. La idea és que no hi ha sostre per a qui vulga seguir desenvolupant-se, siga per un camí o per un altre”. I Caridad García (IU) afig: “Les Humanitats queden completament relegades, malgrat el pes que tenen en la formació de l’individu. Potenciar les tècniques no ha d’anar en el seu detriment, llevat que, més que persones, pretengues formar mà d’obra al servei del mercat”.

Però resulta que aqueixes assignatures “prioritàries” són sobre les quals PISA centra la seua avaluació i, pel que sembla, per al Govern, la qual cosa diu aquest organisme és sagrat. De fet, el seu avantprojecte, en tractar d’identificar les “debilitats” del sistema, cita en primer lloc els mals resultats, habitualment per sota de la mitjana, que Espanya obté en aquests exàmens en Lectures, Matemàtiques i Ciències i inclou entre els objectius prioritaris millorar el rendiment dels alumnes en la “comparativa internacional”.

“PISA -afirma Mar Villafranca (PSOE)- té coses bones, però està tan orientat a les estadístiques que perd molts matisos. A més, quan compares dades sense tenir en compte trajectòries t’oblides, per exemple, que Espanya ha fet més progressos que tots els països del seu entorn”. La professora Guadalupe Jover coincideix que PISA és un sistema “incomplet”, ja que converteix la Lectura, les Matemàtiques i les Ciències en l’única eina per a valorar el sistema educatiu, a força de rànquings que no tenen en compte, per exemple, conceptes com la “equitat”, en els quals Espanya està al capdavant. La professora proposa que els estàndards de qualitat siguen dissenyats per la UNESCO, “no per l’OCDE, que serveix a interessos concrets que, probablement, no són els de els individus”.

El malestar contra la política educativa del Govern creix, però ve des de lluny. A Madrid va cristal·litzar en el naixement del moviment Mareja verd, identificable per les samarretes d’aqueix color que els professors van començar a exhibir en les seues protestes. “Va ser la reacció a més de tres anys d’agressions contra l’ensenyament públic i les nostres condicions de treball”, compte a Nombres Rojos, en nom del moviment, Claudia Sandra Vila, qui creu que la llei educativa que proposa el Govern “pretén convertir als estudiants en clients, de manera que tinguen educació els qui puguen pagar-la”. En els pocs mesos transcorreguts des del seu naixement, la marea verda ha començat a estendre’s per tota Espanya, després que algunes comunitats decidiren adoptar el color per a les seues protestes, i el moviment es planteja ara articular la seua organització a nivell estatal.

No és solament una batalla política la que es dirimeix. De com acabe dependrà la formació de, probablement, diverses generacions. Potser, també, la societat del futur. Com volem que siga? “Jo tinc quatre fills –diu Caridad García, d’IU-, diferents entre si. Uns millors estudiants que uns altres, uns amb un talent per a unes coses i uns altres per a unes altres, però tots són bones persones. Açò és el que m’importa”.

http://www.revistanumerosrojos.com

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s