Lo seny de l’oir. Educar en veu alta és patrimoni medieval

Posted: 25 Juny 2013 in General
Etiquetes: , , ,

Actuar en veu alta no és el mateix que fer-ho en silenci. Pot semblar una obvietat, a priori, però si reflexionem amb una mica de profunditat, veurem que la comunicació no és necessàriament sempre en veu alta. ¿Com ens comuniquem, doncs? ¿Com ensenyem? ¿Com aprenem? L’educació al segle XXI és cada cop més en silenci. Les noves tecnologies ens permeten accedir a la informació de manera instantània, precisa, ràpida però sobretot individual i independent. El lloc on s’emmagatzema la informació en la societat actual tendeix a situar-se a l’ordinador, al núvol. En definitiva, una extensió del text escrit. ¿Resulta, doncs, que estem perdent  la capacitat d’escoltar? ¿Resulta que l’individu no serà més una font de coneixement i saviesa, sinó que serà únicament l’eina per interpretar-la?

arts liberals.jpg

Les arts liberals estiren del carro de la Santa Teologia (Biblioteca de Salzburg, ms. III, 36).

A tot això, ens remuntem uns quants segles enrere. Al segle XIV, el gran erudit Francesc Eiximenis escrigué un tractat que duia per títol: Tractat del seny de l’oir. En aquest tractat, Eiximenis feia un vertader elogi de la paraula, afirmant que aprèn molt millor la persona que ha escoltat tal cosa d’un altre, en veu alta, que no pas el qui ho ha llegit. Aquest principi s’aplicà en general durant tota l’època medieval per tots els processos educatius, ja foren institucionals o bé quotidians. No és casualitat que la paraula que utilitzaven els medievals per referir-se a estudiar fos, precisament, oir. Els estudiants de l’Estudi General (universitat) no “estudiaven” teologia, ni dret, ni medicina. Els estudiants “oïen” la lliçó. El llenguatge comú, doncs, era ben diferent. No és difícil imaginar una conversa entre dos escolars universitaris, tal com ens relata Eiximenis, en que un pregunta què hi fa tanta gent allà. L’altre li respon: “oir dret”.

L’ensenyament a l’època medieval es basava en el principi de les set arts liberals, una interpretació del món del coneixement i de la ciència que ja havia estipulat Marcià Capella a la seva obra Satyricon. Constituïen les set arts que havien d’aprendre els homes lliures (no pas els esclaus), generalment representades en forma de personalitzacions femenines. Les set arts liberals, alhora, estaven dividides en dos grups: el trívium i el quadrivium. El primer era el grup d’arts bàsiques, que treballaven el llenguatge, l’expressió, la comprensió, la lectura, l’escriptura, la lògica etc. El segon grup era d’un nivell superior (però no necessàriament més important). El trívium el formaven la gramàtica, la retòrica i la dialèctica. El quadrivium el formaven l’astronomia, la matemàtica, la música i l’aritmètica. Tant en l’etapa del trivium com en l’etapa del quadrivium l’estudiant aprenia les lliçons oralment. El mestre guiava les classes a través de llibres clàssics de gramàtica i de moral, amb les glosses pertinents de la seva pròpia autoria o de la d’altres mestres. La base eren els llibres, és cert, però el mestre els llegia en veu alta i els comentava al moment.

Un d’aquests grans mestres de l’escolàstica europea, Hug de Sant Víctor escrigué a inicis del segle XII un passatge dins l’obra Didascalion destinat a les diferents lectures possibles d’un text. Segons Hug de Sant Víctor, existien tres maneres diferents de llegir: la del monjo, la del mestre i la de l’escolar que escoltava el mestre. El monjo llegia per a ell mateix, en la interioritat i en un relatiu silenci, només trencat per la recitació en veu baixa. La lectura del mestre i la de l’escolar, en canvi, semblen molt més vives i directes. Hem d’imaginar-nos, doncs, que la lectura directa tenia una funció més contemplativa i espiritual. La lectura passiva, en canvi, era un intercanvi de valoracions, una vertadera educació. L’estudiant, quan escolta la lliçó del mestre, percep el text escrit i percep el que el propi mestre li vol transmetre. L’un s’alimenta de l’altre. Tampoc és casualitat que ens resulti tant fàcil assimilar la comparació entre l’aprenentatge i l’alimentació. Durant l’Alta Edat Mitjana, ben bé fins el segle XI, és freqüent trobar a la documentació els noms nutritor (nodridor) i nutritus (nodrit) per referir-se al mestre i a l’estudiant, respectivament. Aprendre és, en certa manera, alimentar-se. L’esforç és, per tant, mutu i personal i depèn exclusivament de l’experiència del mestre.

borrar10.jpg

Lectura individual en un scriptorium monàstic (Biblioteca del Monasteri de El Escorial. Libro de los juegos v. 1).

Aquests fets ens apropen al concepte de lectura passiva. A l’època medieval es llegia, ja fos per mitjà del lector directe o bé per mitjà de l’audició d’una lectura en veu alta. L’accés al coneixement a l’època medieval hauria estat gairebé impossible sense els intermediaris, que llegien per als altres i traspassaven el text a la memòria dels oients. El mateix Eiximenis també escrigué un tractat al respecte, sobre el paper d’un dels personatges més essencials de la societat urbana baixmedieval: els predicadors. L’Art de predicació versava sobre les virtuts de predicar, molt valorades a l’edat mitjana i motiu de serioses disputes religioses. Eiximenis defensava en aquest tractat la tasca educativa fonamental dels predicadors, que basaven els seus discursos en textos clàssics, faules de tradició antiquíssima i textos propis. La memòria era fonamental, tant per als que predicaven un discurs i l’havien de recordar, com per als que l’escoltaven i els havia de servir com un vertader aprenentatge. D’igual manera, doncs, a les escoles els escolars depenien majoritàriament de la seva memòria. Eiximenis també dedicà algunes paraules i consells a diversos mètodes i tècniques per fomentar la memòria dels predicadors i els seus discursos.

borrar12.jpg

Lliço universitària, els estudiants escolten la lliçó (Universitat de Bolonya, segle XV).

 Està clar que oir era una tasca assenyada a l’època medieval. Escoltar era aprendre, sense cap tipus de dubte. I ensenyar demanava i requeria la veu activa, la veu alta i sonora per tal de penetrar molt més profundament en la memòria. Però, ¿a qui devien escoltar els estudiants i els homes i dones? ¿A qui era convenient escoltar? També ens ho deixa clar Eiximenis al seu Tractat del seny de l’oir. De més convenient a menys, era convenient escoltar els predicadors, el pare i la mare, el mestre, l’amic, l’ancià i a tot ben parlant. Destaca, de nou, el predicador. Sobre el pare i la mare, cal imaginar-los com la vertadera institució educativa. I és que la moral ocupava sens dubte un paper de primer ordre en l’educació de l’infant i de l’escolar. El trivium, les arts de pensar, parlar i entendre, s’ensenyaven amb constants referències a la moralitat. En aquest aspecte, els pares complien també el seu paper. Tanmateix, és molt remarcable que sigui convenient també escoltar a tot ben parlant. Qui parla bé, doncs, ens demostra  d’alguna manera que ha estat instruït i cultivat en la retòrica i en la gramàtica.

Quan pensem en l’educació a la que nosaltres estem acostumats, doncs, hem de pensar que potser ho devem tot a la paraula. Ensenyar i aprendre en veu alta poden convertir-se en actes poc comuns en la societat del segle XXI. ¿Haurem de conservar l’educació oral, com a part del nostre patrimoni medieval?

Publicat a sapiens.cat per

Oriol Murall

ARDIT

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s