Què fem amb la llengua? La salvem o la matem?

Posted: 18 Mai 2013 in General
Etiquetes: , , ,

índex

El catalans som un poble que estima la seva llengua; l’estimem molt més del que convida a pensar el fet que la degradem, l’encongim o l’amaguem dia rere dia. Vull dir que per més que semblem indiferents al fet que la nostra llengua sobrevisqui o mori, no és així; altrament no hauria resistit els intents ferotges i constants amb què Espanya i França intenten extingir-la des de fa segles. Una altra cosa són els efectes administratius i psicològics que ha tingut en nosaltres la invasió armada que vam patir. Això salta a la vista. El problema, per tant, no és de manca d’estima per la llengua, sinó d’acomplexament nacional provocat per un secular sentiment de derrota. Pensem que no hi ha cap col·lectivitat humiliada i inferioritzada que pugui tenir confiança en si mateixa. Cap ni una. I això fa que, tot i estimar la llengua, no gosem impedir que una altra ocupi el seu lloc. Al contrari, per por de rebre la recriminació d’alguns catalans més acomplexats que nosaltres, titllant-nos de tancats per exigir el nostre dret a viure en català als Països Catalans, acotem el cap i n’admetem la marginació.Quim Gibert
En aquest sentit, és altament pedagògic el llibre Qui estima la llengua, la fa servir, del psicòleg Quim Gibert (Barcanova, 2013), ja que, per mitjà de metàfores altament il·lustratives, el lector s’adona dels efectes letals que pot tenir un dèficit d’autoestima en els valors i en el patrimoni cultural d’una societat. Gibert, per exemple, ens parla de la incomoditat psicològica que experimenten molts catalans a l’hora de parlar en català amb un hispanoparlant que els entén perfectament, cosa que no passa a l’inrevés: “¿No és un símptoma de desarmament emocional cap a les nostres coses que els catalanoparlants es passin a l’espanyol tot just començar? A hores d’ara, gairebé tothom entén el català. […] Tot i així, una pressió ambiental, de la qual poques vegades tenim consciència, provoca que els catalans no suportem mantenir habitualment una conversa en la nostra llengua amb un castellanoparlant local. Aquesta situació ens supera de tal manera que impedeix que decidim lliurement la llengua, i que acabem parlant espanyol sense haver-ho triat conscientment. […] ¿No és un poble descentrat i sense timó aquell qui renuncia tan fàcilment a parlar la seva llengua en el seu propi territori? […] Us imagineu un alemany que se sentís incòmode per parlar en alemany a Alemanya? Qui pensi que quan parla castellà ho fa per pròpia voluntat, el convido a fer servir només el català durant uns dies. […] Qui viu pendent de tenir contents els altres, no és amo del seu destí.”

Aquest tarannà resignat i submís que mostrem parlant en espanyol es fa palès fins i tot en els casos en què hi ha una diferència jeràrquica a favor nostre. Em refereixo al fet que, per bé que sempre és el subordinat qui s’esforça a parlar la llengua del seu cap o del propietari de l’empresa en la qual treballa, en el cas de Catalunya són aquests últims els qui, en lloc de parlar en català, s’esforcen a parlar la llengua del subordinat. I és que, ves per on, el subordinat, com a membre d’una col·lectivitat nacional amb un Estat opressor al darrere, puja d’estatus en matèria lingüística sempre que interactua amb un catalanoparlant, per més alt que sigui el càrrec que aquest ocupi. En definitiva, els papers canvien i el subordinat es converteix en cap i el cap en subordinat.

En el capítol sobre la violència simbòlica, Gibert recorda que “tant en el sector de les agències de viatges com en el de les assegurances, les joguines, els automòbils, les noves tecnologies…, la nostra llengua no acostuma a ser-hi en les indicacions d’ús del producte. La majoria de catalans no se senten menystinguts per això i, per tant, no ho viuen com una desconsideració. Em canvi, és difícil d’imaginar que un manual d’instruccions d’una afaitadora ignori el castellà o el francès. Madrid i París, amb el suport de l’opinió pública, posarien el crit al cel i no dubtarien a qualificar aquest tracte de discriminatori.”

Un aspecte interessantíssim vinculat a aquesta violència simbòlica és que som nosaltres mateixos, els catalans, els qui acabem criminalitzant la nostra pròpia llengua, fins al punt de veure-hi una imposició en tots aquells espais en què malda per normalitzar-se. Les lleis i coaccions sense escrúpols d’Espanya per aconseguir la substitució lingüística a Catalunya, en canvi, ens passen totalment desapercebudes. El llibre ens diu que “el govern català no disposa d’estructures de coacció, amb la qual cosa, quan emprèn mesures a favor del català, fàcilment són visibilitzades. I els seus efectes, tot sovint, són percebuts com a imposicions. Això explica que l’actual llei del català hagi estat aplicada amb poc convenciment. I que en altres àmbits, com ara les infraccions de trànsit, la Generalitat de Catalunya sigui estricte. No aplicar la llei amb el mateix rigor transmet incoherència i poca seriositat; afebleix, en definitiva, aquesta institució de govern.”índex
Un dels grans al·licients del llibre Qui estima la llengua, la fa servir, que en té molts, és que obliga el lector a replantejar-se certes actituds indolents o claudicants que pugui tenir inconscientment en aquest sentit i li mostra que hi ha altres nacions sense Estat, com ara el Quebec, molt més assertives lingüísticament que la nostra. A Espanya ja no li cal prohibir el català com abans, perquè, ja sigui per indiferència o per covardia, els mateixos catalans la convertim en una llengua prescindible i de segon ordre. Just al contrari del que passa al Quebec, on el francès, malgrat la força de l’anglès, és la llengua oficial única i vehicular del país. Aquí, en canvi, en ple procés sobiranista, ja hi ha veus il·luminades que estan perpetrant la mort de la llengua catalana en considerar que en un Estat català independent l’espanyol ha de ser també llengua oficial. És a dir, exactament el mateix estatus que avui. Són veus que, en el seu afany per semblar més universals que l’univers, no volen saber que la cooficialitat d’una llengua forta i d’una llengua feble significa, irremissiblement, la desaparició de la segona. Quim Gibert, tanmateix, acaba amb un missatge encoratjador quan ens recorda que “hi ha materials capaços de tornar al seu estat inicial malgrat haver estat sotmesos a una gran pressió.” D’això se’n diu resiliència. Som un poble resilient. En llengua, caldrà veure si és veritat.

Publicat en el núm. 58 de la revista Lletres (abril-maig, 2013)
Publicat en el blog de Víctor Alexandre diumenge 21 d’abril del 2013
Víctor Alexandre
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s