El català, cara i creu

Posted: 6 Mai 2013 in General
Etiquetes: , ,
INFORME, L’ESTAT DE LA LLENGUA
 Fracas exit

Quin és l’estat de salut del català? El diagnòstic és, per força, desigual. Per territoris, però també per àmbits socials o a la xarxa

ESCOLA

La columna vertebral del sistema

Si hi ha un àmbit de consens entorn de la llengua, és l’escola i el sistema d’immersió -malgrat que el PP l’ha liquidat a les Balears i al País Valencià és voluntari-. Ja no només pel paper vital que juga en la transmissió del coneixement del català, sinó també pel potencial integrador. “Que es faci servir el català a l’escola és fonamental per al coneixement de la llengua”, explica Carme Junyent, que alerta, però, que per garantir la subsistència de la llengua no n’hi ha prou coneixent-la. “És imprescindible que s’utilitzi i es transmeti”, ras i curt. Cal no oblidar que l’educació secundària és el “forat negre” del sistema lingüístic, perquè s’hi esberlen part dels èxits de la primària. També és cert que mentre se centraven tots els esforços en l’escola, s’oblidaven altres àmbits vitals “d’ús espontani” de la llengua, com els espais de lleure. Al País Valencià, on més que la normalització a curt termini l’objectiu és evitar-ne l’extinció, l’escola és la principal esperança i on es concentra el grau més elevat de conscienciació social, tal com explica Brauli Montoya, que recorda que hi ha més de 100.000 alumnes als quals s’impedeix l’escolarització en valencià.

COMPROMÍS

La xarxa civil de defensa de la llengua

Amb la llengua han topat. Els atacs polítics i judicials contra el català tenen un efecte bumerang claríssim en forma de reacció social. Al Principat, però també en la resta de territoris de l’àmbit lingüístic. “Fan explícit que volen fer desaparèixer la llengua, i això esperona el compromís”, explica Carme Junyent, que coincideix en aquest aspecte amb Xavier Vila i Joaquim Torres. Torres subratlla el poder de la mobilització social per “contrarestar” les agressions. “Hi ha l’estat de conscienciació més gran que hi hagi hagut mai en la història” entorn a la llengua, destaca Torres. Al mateix temps, però, alerta que davant la voluntat uniformitzadora de l’estat espanyol, sense una resolució del contenciós polític que doti el català d’un estat propi, la “situació d’inestabilitat” pot arribar a ser insostenible. “És d’imbècils dir que som especials i que avançarem sense un estat a darrere”, assevera Vila, que considera els usuaris de la llengua i la seva conscienciació i mobilització en defensa del català -que canalitzen en bona mesura entitats com Òmnium, Acció Cultural del País Valencià, l’Obra Cultural Balear i la Plataforma per la Llengua, entre moltes altres- com l’element “més valuós i resistent” per a la salvaguarda de la llengua.

ACADÈMIA

Una desena d’universitats i l’IEC

Sens dubte, un dels punts forts de la llengua catalana és la potent xarxa universitària i institucional que té al darrere, que converteix el català en una llengua amb una extensa literatura acadèmica. Actualment es pot estudiar el grau o llicenciatura de filologia catalana en nou universitats: la d’Alacant, la de València, la de les Illes Balears, la de Barcelona, l’Autònoma de Barcelona, la Rovira i Virgili de Tarragona, la de Lleida, la de Girona i online a través de la Universitat Oberta de Catalunya. El català té una autoritat normativa reconeguda, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que s’encarrega de posar al dia l’obra fabriana (amb les habituals polèmiques que sovintegen també en altres institucions semblants) i des del 2001 s’ha de coordinar amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

A més d’universitats i acadèmia, el català ha tingut històricament lingüistes de primer ordre, com el mateix Pompeu Fabra, creador de les normes ortogràfiques i el primer Diccionari de la llengua ; Joan Corominas, autor d’un monumental Diccionari etimològic , un luxe que ben poques llengües poden exhibir; Francesc de Borja Moll i Antoni Maria Alcover, que van impulsar l’oceànic Diccionari català-valencià-balear , Manuel Sanchis Guarner, i Joan Solà.

FAMÍLIA

De pares castellans i fills catalans

El valor social de la llengua es pot mesurar en funció dels índexs de transmissió intergeneracional. Segons explica Joaquim Torres, hi ha indicadors significatius en aquest sentit, com que el territori de l’àmbit lingüístic on més progrés hi ha -parlen català als fills i castellà als pares- és l’únic en què la llengua té un estat al darrere: Andorra. El segueix Catalunya. En canvi, la situació és més alarmant al País Valencià, les Balears, la Franja i la Catalunya del Nord. En aquest últim cas ja s’ha trencat la transmissió generacional. La clau per guanyar terreny són els matrimonis mixtos que opten pel català com a llengua de comunicació amb els fills, un símptoma de valor social creixent. Passa el contrari al País Valencià, on Brauli Montoya alerta del “clar retrocés” del valor social de la llengua. L’ús del valencià per part de personalitats amb rellevància social ajudaria a la recuperació. Així, l’eventual canvi de cicle polític al País Valencià que detecten les enquestes podria tenir efectes positius. Pel que fa a la nova immigració, cal més temps per poder-ne avaluar els comportaments lingüístics.

CULTURA

De ‘Pa negre’ a Jaume Cabré

La cultura catalana és un vaixell insígnia del país. És, en termes de màrqueting, la seva gran marca, i el que dóna sentit últim a la comunitat política. El segle XX, malgrat la dictadura, ha estat el de la reconstrucció i la normalització culturals, amb límits evidents -ara més que mai, a causa de la crisi i les retallades públiques-, però també amb assoliments inqüestionables, tant per qualitat com per difusió. Els últims anys hi ha hagut fenòmens de consum intern i d’èxit internacional com les novel·les de Jaume Cabré i Albert Sánchez-Piñol o la pel·lícula Pa negre, unes fites que no han sorgit per generació espontània i que se sumen als trumfos sense llengua de què fins ara es valia el país: la icona modernista, amb Gaudí d’emblema, o Barcelona com a ciutat que encarna un model de dinamisme cultural i un urbanisme renovador.

En qualsevol cas, els últims anys s’ha demostrat que el català no només no és obstacle per sortir a córrer món, sinó que fins i tot pot ajudar a singularitzar-te. I tot el que porta la benedicció de fora de retop guanya prestigi a casa. S’ha trencat, doncs, un tabú: el català també és una oportunitat.

XARXA

Allà on mirem de tu a tu el castellà

El català ha trobat en l’esfera digital un lloc on desenvolupar-se sense les traves administratives i polítiques que llasten el seu ús en molts àmbits tradicionals. Així, apareix com a idioma que a internet té un pes més gran que el que li correspondria per demografia (si bé és cert que Catalunya es beneficia d’estar molt connectada a la xarxa). En tot cas, ocupa la vuitena posició a la blogosfera i és la dinovena llengua més usada a Twitter.

Un altre símptoma per a l’autoestima és que, de les deu pàgines més visitades al món, sis tenen versió en català. I corresponen a grans empreses que no tenen cap servitud política: si han apostat pel català és perquè hi veuen mercat i detecten que una actitud hostil els pot costar quota de mercat o alimentar l’aparició d’un servei alternatiu local. Com a repte pendent, hi ha el de les webs d’empreses. El 61,96% tenen web en català, però en àmbits com l’automoció, la perfumeria, la farmàcia i els electrodomèstics encara s’està per sota del 30%. “Si s’aconseguís millorar la presència del català a les webs de les empreses, que és el punt feble del català a la xarxa, la situació passaria de bona a excel·lent”, explica Joan Soler, coordinador del baròmetre WICCAC que mesura aquest índex.

EXTERIOR

Una llengua cada cop més coneguda a fora

“Com a llengua escrita, mai havia tingut tanta presència i projecció exterior”, afirma Xavier Vila, que subratlla la creixent percepció exterior de l’existència del català. Què ho fa? Doncs a criteri del sociolingüista, el procés nacional encetat al Principat també ha estat un element que ha donat “visibilitat” a la llengua. Segons l’informe anual de la Plataforma per la Llengua del 2012, el català va ser la 22a llengua més traduïda del món de les 7.000 que es calcula que hi ha. No és una dada menor, tenint en compte que en proporció al nombre de parlants li tocaria un lloc inferior.
L’Institut Ramon Llull –integrant de la Fundació Ramon Llull, constituïda pel govern d’Andorra, l’IRL, el Consell General del Pirineus Orientals, l’Alguer i la Xarxa de Ciutats Valencianes– és l’organisme que vetlla per la projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes. Els últims anys ha aconseguit èxits destacats, com que la cultura catalana fos la convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt, la més important del món, l’any 2007.
També mereixen un capítol destacat certes iniciatives de la societat civil, com el Col·lectiu Emma, que han tingut un paper determinant per canviar percepcions esbiaixades sobre un suposat conflicte lingüístic a Catalunya, per exemple en l’informe anual de drets humans dels EUA.

MÈDIA

La ràdio, majoritària en català

L’espai mediàtic català té les dificultats pròpies de qui comparteix mercat amb una llengua demogràfica més potent (i menys maltractada per la història). Li pesa també el fet que, tradicionalment, el capital no ha apostat per mitjans de comunicació. Però s’han viscut, en els últims cinc anys, dos fets que han millorat notablement la situació a la premsa i a la ràdio. L’aparició de l’ARA i de l’edició en català de La Vanguardia han fet que el percentatge de diaris en català -exclosos els esportius i econòmics- comenci a convergir amb el percentatge de catalanoparlants. La premsa local i comarcal també és un bastió per al català. I en ràdio el consum en català és majoritari gràcies al creixement de RAC1, que ha multiplicat seguidors sense restar significativament oients a Catalunya Ràdio.

A la televisió la situació és més magra: la quota del català no arriba al 26,1% i, en la major part (22,7%), correspon a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que pateix especialment les retallades públiques. L’oferta al dial també és molt desequilibrada en favor del castellà.

RECONEIXEMENT

Sense estat propi ni Estat propici

“L’estatus legal té poca influència en la vida de les llengües”, explica Carme Junyent, que fa notar que la revitalització d’una llengua no ha funcionat a base només de legislació. I més quan les lleis -“insuficients”, a criteri de Montoya- ni tan sols es compleixen en part de l’àmbit lingüístic, com fa notar Joaquim Torres en referència al País Valencià i ara també a les Balears. Com apunta Xavier Vila, per a l’estabilització d’una llengua és determinant, a més d’una legislació potent, que “darrere hi hagi un estat propi o un estat propici”. I el català no només “no té ni una cosa ni l’altra” (el microestat andorrà no té capacitat d’impacte), sinó que té “tres estats en contra”.

Torres alerta, a més, que la llengua catalana és objecte clar de “discriminació” de l’estat espanyol. El cert, però, és que, segons explica Torres, el cas català és un “cas especial al món” perquè malgrat no tenir ni estat propi ni estat propici al darrere, “manté la vitalitat”, especialment gràcies al compromís social i polític al Principat. No és el cas del País Valencià, on la legislació, explica Brauli Montoya, més que normalitzar la llengua s’ha limitat a “despenalitzar-la”. La situació és encara més extrema a la Franja, la Catalunya Nord i l’Alguer, sense legislació específica per a la protecció de la llengua.

SETGE JUDICIAL

Sentències contra la llengua

La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya va tenir efectes devastadors també en matèria lingüística. Va suposar un punt d’inflexió que establia una doctrina clarament més restrictiva que la que havia mantingut anys enrere, que havia arribat a avalar el model d’immersió lingüística per protegir el català.

Així, els efectes hostils d’aquella sentència s’han començat a fer evidents en els últims anys amb les interlocutòries judicials que apliquen la doctrina sorgida del Constitucional, que considera que el català no pot ser l’única llengua vehicular de l’escola catalana, sinó que ha de compartir aquesta consideració amb el castellà. Això és, a criteri dels experts, la liquidació de facto del model d’immersió lingüística. La mostra més recent, el pronunciament del TSJC que obliga a fer més classes en castellà només que la família d’un alumne així ho exigeixi.

En els casos valencià i balear ha estat el poder polític qui ha liquidat la immersió amb el pretext, ara, del trilingüisme. El Govern Balear, del PP, va decretar divendres la fi d’un model que s’havia aplicat amb èxit des del 1983. Però no només a l’escola s’han evidenciat els efectes de la sentència del TC, sinó també a l’administració. Així, en aplicació de la doctrina de la sentència de l’Estatut, s’han anul·lat els reglaments lingüístics de les administracions que donaven un tracte “preferent” al català. L’administració de justícia és, a més, un dels espais on menys s’ha normalitzat la llengua.

IMMIGRACIÓ

Oportunitat desaprofitada?

La integració de la nova immigració que va arribar en massa la primera dècada del segle XXI és un dels reptes més importants, també en matèria lingüística. Si bé a priori pot fer l’efecte que ha tingut un impacte negatiu en el procés de normalització lingüística, perquè s’han incorporat principalment a partir del castellà, Carme Junyent identifica el fenomen migratori com una de les principals fonts “d’esperança”. Joaquim Torres coincideix amb aquesta visió. “Són una font molt important de potencials nous parlants”, argumenta Carme Junyent.

Més enllà d’això, la immigració ha estat un factor que ha aportat diversitat lingüística -en tot l’espai lingüístic hi conviuen unes 270 llengües- i és en el reconeixement a la diversitat com a contrapès a les dinàmiques homogeneïtzadores que hi ha una oportunitat. “El català com a instrument d’integració funciona”, explica Junyent. A l’immigrant que parla castellà li costa deixar de ser vist com a immigrant. Si ho fa en català, se li obren més portes, per exemple a l’hora de buscar feina, però també en el terreny de l’acceptació social. El problema és que l’entorn porta al castellà, inclosos els catalanoparlants, als quals els costa molt parlar en català als que detecten com a immigrants. I això frena el procés. En qualsevol cas, la nova immigració, expliquen Joaquim Torres i Xavier Vila, és un fenomen social molt complex, i cal una perspectiva temporal més àmplia per analitzar-ne l’evolució.

CASTELLÀ

Bilingüisme asimètric

Els experts identifiquen el bilingüisme com una de les grans amenaces per al català. I més amb la concepció uniformitzadora de l’estat espanyol. És una evidència científica que en comunitats on conviuen dues llengües, si no hi ha una protecció activa de la llengua minoritzada, la dinàmica porta directament a la substitució. I de la substitució a l’extinció hi ha un pas, alerten els experts. De fet, els sociolingüistes adverteixen que ni tan sols caldria una ofensiva més o menys explícita per fer retrocedir la llengua, sinó que en el seu context, deixant fer, el català estaria condemnat a la desaparició.

Brauli Montoya, de fet, opina que en el cas valencià la principal amenaça és la “inacció” premeditada davant una inèrcia que en algunes zones ja amenaça de fer desaparèixer del tot la llengua, com és el cas d’Alacant i la ciutat de València. Per Carme Junyent, la situació global de la llengua, malgrat tot, “no és irreversible”.

Una altra conseqüència negativa del fet de conviure amb una llengua més forta és la contaminació lingüística, és a dir, la pèrdua d’estructures pròpies del català que són substituïdes per formes castellanes. D’aquest fenomen se’n diu galleguització i podria acabar convertint el català en una mena de dialecte del castellà.

TERRITORI

Amenaça de desaparició al sud i al nord

Dos dels territoris de l’àmbit lingüístic català on la llengua està més amenaçada -l’Alguer a banda- són als extrems: la Catalunya Nord i Alacant. Al nord, la ruptura molt ràpida, després de la Segona Guerra Mundial, de la transmissió generacional de la llengua l’ha deixat al llindar de la desaparició. El català ja no és, amb excepcions, la llengua familiar al nord, on el trencament de la transmissió intergeneracional “pràcticament s’ha consumat”, segons Xavier Vila. Joaquim Torres ho atribueix a l’eficaç política uniformitzadora de l’estat francès.

A la Franja i al País Valencià, en el millor dels casos la transmissió intergeneracional no creix. Alacant és un dels nuclis del País Valencià on el risc d’extinció de la llengua és alarmant. Brauli Montoya explica que en aquest territori hi ha hagut certa “millora” de “l’actitud” vers la llengua, i els catalanoparlants han passat de trobar-se amb “reaccions contràries” a la “condescendència”.

A València, l’altre punt fosc lingüístic del País Valencià, s’han detectat zones de recuperació al voltant de la universitat, cosa que permet establir la relació de llengua amb professions de prestigi. Al Principat, les zones fosques d’ús minoritari de la llengua es concentren sobretot en les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona.

DIVISIÓ

Els intents desacomplexats per fragmentar la llengua

Divideix i venceràs. És potser la màxima que millor defineix la política lingüística que ha estat aplicant el PP al País Valencià, i més recentment a les Balears, on contra el criteri unitari de l’acadèmia els populars han dinamitat la unitat de la llengua.

El procés de dialectització l’ha fet evident els últims mesos el Govern Balear de José Ramón Bauzá, que es disposa a transformar els llibres de text per adaptar-los a la variant balear. Davant la dialectització, consumada fa anys al País Valencià amb el pretext blaver que català i valencià són llengües diferents, i la que es consuma ara a les Balears, les universitats han llançat un crit d’alarma: promocionar varietats dialectals en detriment de les altres resta vitalitat a la llengua i augura un “desmembrament de la comunitat lingüística”. En aquests territoris, doncs, ja no és només una inèrcia negativa, sinó una acció política clarament a la contra.

Per Xavier Vila, és paradoxal que siguin governs del PP els que apliquin, en matèria de llengua, polítiques “intervencionistes” per alterar les “dinàmiques espontànies del mercat”. “Són agents que fan enginyeria social i lingüística per dificultar la lliure circulació en l’àmbit català”, diu Vila, que acusa directament Bauzá de “boicotejar l’empresa editorial del domini català” amb mesures dialectitzadores. Tot plegat -diu- busca la confusió lingüística per convidar a la incorporació al castellà, aquest sí uniforme.

COMERÇ

L’etiquetatge, una llei sense aplicar

L’etiquetatge en català té suport jurídic inequívoc des del juliol del 2010, quan es va aprovar el Codi de Consum de Catalunya (que va entrar en vigor el gener del 2011 per a grans empreses i el juliol següent per a la resta). La llei determina que els consumidors “tenen dret a rebre en català les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis […] i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat”. Però de moment l’índex d’èxit de la norma és francament baix, ja que només el 6% de productes la compleixen. El Codi de Consum va ser una de les últimes iniciatives legislatives del tripartit, però el govern de CiU no l’aplica, ja que prefereix seguir amb la via del diàleg i evitar el conflicte en temps de crisi (les sancions previstes van dels 3.000 euros fins al milió d’euros). L’Agència Catalana de Consum es reuneix periòdicament amb patronals, grans empreses i organitzacions sectorials, però de moment el fruit d’aquest diàleg no es reflecteix a les lleixes dels supermercats.

Ja fa un any l’impulsor del Codi de Consum, Jordi Anguera, denunciava que no veu “voluntat d’aplicar-la”. I afegia: “Tothom ha tingut temps de preparar-se, ho vam estar parlant amb les patronals i amb el sector des del 2008”.

CINEMA

Poca presència en productes d’entreteniment de masses

Tot i que dins del món de l’audiovisual l’exhibició a les sales de cinema representa cada vegada un sector menys important, segueix sent encara el paradigma del desequilibri lingüístic que afecta les formes d’entreteniment de masses. I implica marcar ja d’entrada la primera de les finestres en què una pel·lícula arriba a l’espectador. Les dades són dramàtiques: només el 3% de les pel·lícules acaben tenint una versió doblada o subtitulada en català. I, d’aquest selecte grup, només el 15% de les còpies són en català i acostumen a repartir-se de manera molt asimètrica, de manera que veure determinats títols en català, en alguns casos, es converteix en un acte de militància, perquè toca anar-los a veure en cinemes allunyats.

Els grans estudis de Hollywood han estat reticents a introduir el català a les seves versions. És especialment il·lustrativa la negativa d’algunes d’aquestes majors a incloure el doblatge en català que els oferia de franc TV3 als seus DVD, per la por d’acostumar el públic a veure cinema en català.

La llei del cinema impulsada pel conseller Joan Manuel Tresserras buscava trencar aquest desequilibri amb l’obligatorietat d’unes quotes per al català, més marcades com més comercial era la pel·lícula. Estudis i sales de cinema van reaccionar amb virulència i van titllar la llei d’amenaça a la seva supervivència. I va venir el boicot patronal.

El conseller Mascarell no ha renunciat a aplicar la llei del cinema, però tal com passa amb la de l’etiquetatge, ha optat per no aplicar les sancions previstes i seguir la via del diàleg. Així, a finals del 2011 va firmar un acord amb les majors per aconseguir que es doblin 25 grans produccions de Hollywood al català. Mascarell manté un objectiu d’arribar al 35% de quota de pantalla el 2017. De moment, aquest índex el 2012 havia de ser del 7%, però segons les últimes dades -des del setembre del 2011 a l’agost del 2012- tot just es va arribar al 2,49% de quota. Mal balanç.

Al costat del cinema, els videojocs són també una gran assignatura pendent per al català. De Les aventures de Tintín , El secret de l’Unicorn per a la Nintendo 3DS és una de les poques excepcions d’un joc internacional disponible en català. Però l’auge dels jocs low cost de les aplicacions per a mòbils poden facilitar una normalització en aquest àmbit i ja n’ha començat a donar uns quants exemples.

Publicat en el diari ARA diumenge 21 d’abril del 2013
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s