Batalla d’Almansa

Posted: 26 Abril 2013 in General
Etiquetes: , ,

En la Batalla d’Almansa (25 d’abril del 1707), les tropes de Felip V (nét de Lluís XIV de França) derroten les de l’arxiduc Carles d’Àustria en el context de la Guerra de Successió Espanyola. Això comportarà que Castella ocupi el Regne de València per dret de conquesta, i així aquest perd tots els seus furs concedits fins aleshores i li són imposats els Decrets de Nova Planta.

Al País Valencià, avui dia encara perdura la dita Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança, rememorant aquesta derrota. Altres dites com ara “De ponent, ni vent ni gent, ni casament” hi poden estar relacionades, encara que el seu origen siga diferent a la derrota d’Almansa.

Batalladealmansa

Antecedents

Preveient la mort de Carles II de Castella sense descendència, les principals potències europees van proposar un príncep elector de Baviera, amb el conseqüent repartiment de possessions entre aquestes potències. Però Carles II mor i en el seu darrer testament ha proposat Felip d’Anjou. Felip entra a Barcelona el 2 d’octubre i les Corts finalment es tanquen el 14 de gener de 1702 amb el jurament de les constitucions catalanes pel Rei. Els aliats proposen l’Arxiduc Carles i comencen les hostilitats.

Pres Gibraltar pels britànics, l’agost del 1705 l’arxiduc embarca a Lisboa en direcció al Mediterrani. S’atura a Altea on és proclamat Rei, i la revolta valenciana dels maulets es propaga liderada per Joan Baptista Basset. Mentrestant, i esperonats constantment pel príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, escamots armats barren el pas als borbònics a la plana de Vic i en la Batalla de Montjuïc capturen la fortalesa, que seria fortificada i usada per bombardejar la ciutat de Barcelona. Aquesta, envoltada de les tropes aliades de Lord Peterborough, va capitular el 9 d’octubre de 1705, de manera que el 22 d’octubre entra a Barcelona l’Arxiduc Carles, el qual el 7 de novembre de 1705 jura les constitucions catalanes i adopta el nom de Carles III. Lord Peterborough avança cap a València i a finals d’any l’arxiduc ja controla la major part de Catalunya i el Regne de València

Mentrestant els borbònics es reorganitzen i el seu exèrcit avança des de Lleida, Girona i pel mar en direcció a Barcelona. Felip V havia perdut els territoris de les Províncies Unides, Milà i el Regne de Nàpols. Tot i això, els filipistes rebien reforços castellans i les tropes comandades pel Duc de Berwick, i forcen l’exèrcit austriacista a abandonar Madrid i a refugiar-se al País Valencià. L’exèrcit aliat es va retirant fustigat per l’exèrcit borbònic, i finalment decideixen plantar cara i formen davant d’Almansa.413px-Regne_valencia_1493-1707

La batalla

Les unitats dels combatents són els batallons d’infanteria (400 homes) i els esquadrons de cavalleria (100 cavallers), que s’agrupen en regiments i en brigades. Els dos exèrcits es despleguen cara a cara al llarg de 6,5 km, on els aliats alineen 42 batallons d’infanteria i 60 esquadrons de cavalleria, enfront dels 50 batallons i 81 esquadrons de cavalleria dels franco-espanyols, ambdós en dues línies files de profunditat.

La batalla s’inicia a les 15 hores, amb el foc de l’artilleria. Les tropes aliades, cansades, en inferioritat numèrica i mal dirigides, es trenquen entre el centre i el flanc dret amb els embats de la cavalleria francesa, mentre en el flanc esquerre la superioritat numèrica de la cavalleria francesa també determina la fugida de les tropes aliades. El flanc central durant els primers moments de la batalla infligeix moltes baixes, però acaba fugint una vegada perduts els flancs esquerre i separat del flanc dret, que es va rendir a les 17 hores.

Conseqüències

El Regiment d’Infanteria Ciutat de València, que es trobava de guarnició a Requena va caure presoner el 2 de maig de 1707.

La victòria felipista a Almansa significà un gran pas en la consolidació de la dominació d’Espanya pels Borbons. Amb el principal exèrcit proHabsburg a la península, el duc d’Anjou va guanyar la iniciativa i James Fitz-James Stuart es va dirigir cap a l’Ebre[3] mentre François Bidal d’Asfeld va rebre l’encàrrec de capturar les viles del sud del Regne de València.[4] A partir de llavors, només Catalunya i les Illes continuarien fidels a Arxiduc Carles, car els anglesos i el mateix Arxiduc, el qual havia heretat l’Imperi a a mort del seu germà Josep I, es van desinteressar del conflicte i van firmar el Tractat d’Utrecht el 1713. La guerra s’allargaria fins el 1715 amb la rendició de les Pitiüses.

Finalitzada la guerra, el monarca va emprendre una profunda reforma administrativa de l’Estat de caràcter centralista, les línies més significatives de la qual van ser l’enfortiment del Consell de Castella i al 1716 el Decret de Nova Planta a la Corona d’Aragó, pel qual dissolia les seues principals institucions i reduïa al mínim (o més bé eliminava) la seva autonomia.

La Batalla d’Almansa va suposar un punt important a la història. Successos posteriors com la cremada de la ciutat de Xàtiva i posterior canvi de nom per el de San Felip, van distanciar encara més al poble dels territoris de la Corona d’Aragó dels Borbons i dels seus partidaris amb lluites a ciutats com Alcoi, Dénia o Alacant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s