Algunes consideracions sobre el lo neutre

Posted: 28 Març 2013 in General
Etiquetes: , , , ,

lo

Les raons a favor i en contra d’acceptar en l’estàndard l’article neutre són tan diverses com els factors socials, ideològics i lingüístics que envolten el procés d’estandardització. És un trencacolls complex i multifactorial i jo em limitaré a apuntar (enumerant-los però sense ànim de ser exhaustiu) alguns dels punts que crec que s’haurien de tenir en compte quan s’aborda aquest debat.

Les circumstàncies personals (acabo de tenir bessones) no em permeten haver llegit a fons les interessantíssimes aportacions que recolliu al Núvol (però reconforta veure’n algunes de tan raonades i informades com la d’Ignasi Moreta). Dic això perquè potser seré redundant sobre el que ja s’ha dit i excessivament esquemàtic en temes que d’altres tracten més a fons.

1) Contra el que apunto massa alegrement en el meu llibre Això del català, i per tant aquí ho rectifico, no és clar que el pas del lo masculí a el en els dialectes de més pes social comportés automàticament el manteniment d’un lo neutre (i invariable morfològicament) que s’oposava al masculí el.

Crec que hi ha estudis publicats que demostren que en alguns documents anteriors al segle XX el el masculí conviu amb un el neutre. No sóc filòleg investigador i per tant és una pista que apunto i que demana treballar-hi. En tot cas, això demostraria que el lo neutre és d’influència castellana i potser no hauria mai arrelat sense aquesta influència.

Dit això, crec que quan parlem d’influència castellana hem de distingir la interferència de la convergència lingüística. És a dir, hi ha castellanismes que interfereixen en el sistema lingüístic català i d’altres que omplen buits necessaris, que el fan més estable i coherent. El fet que tant els pronoms febles com els demostratius tinguin formes específiques per al neutre (el, la, ho / aquest, aquesta, això / aquell, aquella, allò) permet aventurar que una forma específica també en els articles no és estranya sinó més aviat benvinguda en el nostre sistema lingüístic. És el que insinua Francesc de Borja Moll quan en la seva Gramàtica catalana afirma que “l’adopció de la forma lo […] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí”.

I el que és clar és que quan una forma s’integra en un sistema lingüístic (per molt que s’hi hagi arribat per la influència d’una altra llengua) presenta una forta resistència estructural a ser desallotjada, perquè el sistema queda coix quan se’n prescindeix.

2) El fet incontrovertible és que com a mínim a partir de finals del XIX el català oral dels dialectes en què el ja és la forma de masculí general manté una forma lo invariable i específica per al neutre, cosa que reconeix Fabra i que Badia Margarit corrobora quan diu en la seva Gramàtica de la llengua catalana (Barcelona, 1994, p. 453): “S’ha de reconèixer que, en el llenguatge corrent (modalitat oral), la forma lo és pràcticament universal en l’ús espontani de la llengua: no estranya ningú i ningú s’hi sent estrany”.

Badia continua dient els arguments que hi ha a favor d’acceptar el lo neutre. 1) Que “diu i no pesa”, com els pronoms febles i a diferència de substituts correctes com allò (allò té un accent i lo és àton). 2) Que permet una crucial distinció entre el masculí i el neutre que evita greus ambigüitats. 3) Que pertany a un sistema homogeni d’oposicions significatives en paral·lel al que es dóna en el camp dels demostratius amb les formes específiques per al neutre açò / això / allò. 4) Que permet tot de girs castellans que, si no, sembla que no sabem com dir.

Però, havent dit tot això, Badia conclou sorprenentment que tot i que aquest lo és un element de la llengua des del punt de vista descriptiu, ha de ser considerat incorrecte des del punt de vista normatiu. Per això –continua–, la llengua escrita evita aquesta forma. Ara bé –recalca–, només s’evita “per formació escolar i per disciplina” i als mateixos “zelosos conreadors de la llengua que no posen mai un lo en allò que escriuen, se’ls escapa a cada pas la nefanda forma quan enraonen despreocupadament”.

3) Si som capaços d’entendre que per a Badia la llengua normativa i correcta no inclou els registres més informals (no inclou la col·loquialitat) i que, en canvi, l’estàndard en l’actual univers mediàtic és en bona part oral i informal, el que no sembla que tingui sentit és que el lo neutre sigui també bandejat sistemàticament d’aquests registres en els llenguatges de ficció orals (almenys en els guions) i escrits, i sigui vist com a suspecte en la parla més espontània d’espais de no-ficció.

Aquesta sembla que seria l’aposta d’algú tan poc sospitós d’heterodòxies light com Badia Margarit, que al llarg de la seva gramàtica classifica les formes del català en tres nivells de llenguatge: N1 (nivell elevat), N2 (nivell corrent) i N3 (nivell col·loquial). Badia ho deixa clar quan especifica a la seva gramàtica (p. 452) que les formes de l’article neutre per al català són el, el que, allò que, ço que, etc. per a N1 i lo per a N2 i N3.

I en aquest sentit quan autors com Pep Coll o Quim Monzó demanen poder incloure el lo neutre en els seus diàlegs de ficció més informals, estan reclamant el que dicta el sentit comú. De fet, Monzó ja el fa servir en alguns dels seus últims contes publicats a Quaderns Crema. Però hi ha editors que no deixen que estengui aquest ús en altres llocs on publica, malgrat que ell ho demana.

La posició d’aquests editors no és gens excèntrica. Respon, de fet, al consens actual sobre el tema en el món de la correcció, un consens que fa que un dels alts responsables lingüístics del nostre principal mitjà públic, TVC, afirmi que el lo neutre no s’ha d’admetre en cap cas perquè és una càrrega de profunditat contra la gramàtica.

4) Aquesta última afirmació no és gens forassenyada en l’actual marc sociolingüístic català, ja que l’establiment encara molt precari de la codificació vigent fa poc prudent crear més inseguretats i desconcerts dels que ja hi ha.

Per aquest motiu sempre he cregut que seria bo assolir un consens màxim en lloc de donar via lliure a la indisciplina normativa des de posicions minoritàries. D’això n’exceptuaria aquells autors del món de la literatura, el teatre, la televisió o el cinema, etc. que volen fer ús del lo per reflectir la realitat del llenguatge més espontani. Crec que negar-los aquest dret en aquests registres concrets atempta contra la seva creativitat, sobretot si són autors de prestigi.

En tot cas, seria bo que aquest debat acabés desembocant en una flexibilització de la norma que assumís l’autoritat acadèmica. Ara mateix sembla molt difícil però sóc més partidari d’augmentar la complicitat i la pressió perquè algun dia es flexibilitzi la norma que no pas de saltar directament a una indisciplina indiscriminada.

5) Els arguments contra l’acceptació de lo posen una especial èmfasi en el fet que moltes construccions que aquesta forma encapçala són castellanismes. Temen, amb raó, que acceptar el lo obrirà la porta a un gran nombre de girs idiomàtics calcats del castellà.

En aquest sentit, és molt important distingir entre el lo abstractiu i el lo intensiu. L’enorme versatilitat d’aquest últim en castellà pot ser la principal font d’interferència, però tampoc hem d’oblidar, com remarca Badia a la seva gramàtica, que seria un greu error limitar-se a canviar lo per el en aquestes construccions, com fan alguns, ja que el calc no és pas morfològic sinó sintàctic. Per tant, fins i tot no admetent el lo, cal combatre aquests calcs quan es maquillen de formes correctes.

Per evitar aquest problema, alguns (jo mateix) creiem que la prohibició s’hauria de relaxar primer en el lo abstractiu i, com ja he dit abans, començant pels registres més informals.

6) Començar pels registres més informals no ens hauria de fer oblidar que també en els més formals i, especialment, en el llenguatge filosòfic, la impossibilitat de substantivar el sentit abstracte d’un adjectiu (lo intel·ligent, lo terrible, etc.) crea una greu llacuna en català que dificulta la feina dels traductors i fa més enrevessada la versió catalana de textos d’un alt nivell d’abstracció.

Per aquest motiu em sembla que almenys el lo abstractiu també s’hauria d’acabar acceptant en aquests registres. De fet, estic convençut que, com en altres qüestions conflictives, el relaxament que comença pels registres informals es va estenent a poc a poc fins als més formals. Pot semblar una mica absurd fer-ho així però crec que resulta menys traumàtic i és, per tant, més efectiu estratègicament.

7) Un dels argument de més pes contra el tancament radical a acceptar el lo neutre és la tendència cada vegada més estesa, i en textos i autors més cultes, a trobar-li un substitut espuri.

Com a corrector em causa especial alarma la tendència a fer servir el demostratiu allò com a article neutre. Joan Solà ja ho va denunciar però la tendència no para d’avançar. (Sembla en canvi més anecdòtic i circumscrit a subdialecte locals o familiars l’ús del pronom feble ho amb aquest valor, sobretot davant la conjunció que.)

Si no ens afanyem, aquest allò acabarà formant part de l’estàndard i haurem acabat naturalitzant una aberració per l’obsessió de no acceptar una forma totalment integrada en la llengua de possible influència castellana.

L’aberració, entre altres coses, és que desplaça el nucli de sintagma. En efecte, a lo blau el nucli és (i ha de ser, perquè porta la principal càrrega semàntica) l’adjectiu blau i, en canvi, a allò blau és allò. (No cal ni dir que allò blau és una forma inqüestionablement correcta quan allò manté el sentit de díctic, és a dir, quan vol dir aquella cosa blava.)

Podria dir moltes coses més però la falta de temps m’obliga deixar-ho aquí. Espero que algunes de les meves observacions us puguin ser útils i serveixin d’estímul per enriquir el debat. Moltes gràcies.

Publicat en NÚVOL dimarts 26 de març del 2013

Albert Pla Nualart

Anuncis
Comentaris
  1. Eduard ha dit:

    Pots retrobar el “lo” masculí en el llenguatge majoritari (de Barcelona) al llibre Mullena, de la Patumaire. Agradi o no, referir que és un llibre “diferent” de tot el que s’està fent ara.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s