El verb “encetar” en valencià

Posted: 20 Març 2013 in General
Etiquetes: , ,

encetar un pernil

¿Quin significat té per els valencians actuals el verb “encetar”? Actualment, en tots els parlars valencians, el verb encetar significa “començar alguna cosa de menjar o de beure que tenim l’evidència que està completa, sencera, íntegra, intacta”. Aquest és l’únic significat que té el verb encetar per als valencians de hui en dia, no en té cap altre.

En els parlar valencians actuals, el verb encetar s’aplica només als aliments, a les coses de menjar i de beure. Podem encetar un formatge, un pa, un cuixot, un meló, un panfígol, un bescuit, una carabassa, una bóta de vi, una sobrassada, una llandeta de sardines o una botella de cervesa però no podem encetar una peça de roba o un ciri, com llegim en el Diccionari Català-Valencià-Balear, perquè la peça de roba o el ciri no són comestibles.

I, a més, per a poder aplicar de manera adequada el verb encetar, hem de tindre la seguretat que els aliments als quals ens referim estan intactes, íntegres, és a dir, no han estat encetats mai abans, perquè les coses s’enceten només una volta: la primera. Per això podem dir que encetem una botella de vi quan tenim la seguretat que no ha estat mai oberta i nosaltres li llevem el tap de suro i, tot seguit, aboquem el vi en el got. Però si el mateix vi ens el porten en un pitxer, no podem dir que encetem el pitxer quan l’agafem i posem vi en el got. El vi de la botella tenim la seguretat que està íntegre, intacte, però del vi del pitxer no podem estar-ne segurs. Podem encetar una capsa de bombons, però si els mateixos bombons ens els trauen en una safata, no encetem la safata quan agafem el primer bombó. Podem encetar un pot d’un guisat en conserva (una olla de fesols, per exemple), perquè tenim la seguretat que el pot no ha estat mai obert, però no encetem un perol del mateix guisat quan comencem a escudellar el seu contingut.

Antigament, el verb encetar era usat pels valencians per a expressar el concepte de tindre un home relacions sexuals amb una dona verge. En l’Espill de Jaume Roig llegim:

“Lo crex aument,

injustament

moltes lo prenen,

qui saben venen

ja ençetades

he violades

a l’encartar”.

Aquest significat, actualment, no és viu.

El significat que trobem en els diccionaris de “pelar o irritar la pell d’una part del cos d’una persona” no s’usa, que jo sàpia, més que en Mallorca i en Menorca. Eixe significat és completament desconegut en els parlars valencians. Els valencians no l’usem.

Pompeu Fabra, en el seu Diccionari General de la Llengua Catalana va definir encetar com: “Treure un primer tros (a una cosa intacta), començar-la a gastar”. I va il·lustrar la definició amb l’exemple “Aquesta llonganissa no és gaire bona: n’encetarem una altra”. Com veiem, en la definició no va aclarir que la cosa en qüestió havia de ser imprescindiblement un aliment, però en l’exemple ens parla d’una llonganissa, no d’un cabdell de llana o d’un carret de fil. Ara bé, tot seguit va dir que també hi ha un ús figurat del verb encetar, ús que no va definir i es va limitar a posar l’exemple següent: Encetar una qüestió. Considere que incloure aquest ús figurat, que no he sentit mai en els parlars valencians, va ser molt desencertat. L’exemple Encetar una qüestió —bastant ambigu, per cert— ha originat un ús espuri del verb encetar que ha desembocat en un munt de situacions pintoresques, ridícules i, fins i tot, hilarants. Actualment, partir de l’exemple fabrià Encetar una qüestió, els escriptors que no tenen un bon coneixement de la llengua es dediquen a encetar qualsevol cosa i igual enceten un curs acadèmic, que una desfilada militar, que una processó, que una partida de pilota en un trinquet, que una classe en una escola, que una missa, que un congrés, que una cavalcada dels Reis d’Orient, que la lectura d’una tesi doctoral o que una campanya militar. Enceten qualsevol cosa. Sense aturador, sense manies. Jo he arribat a llegir que la ciutat polonesa de Gdansk (en alemany Danzig) va ser l’excusa per a “encetar la II Guerra Mundial”. Cap problema, doncs. Ara ja no comencem res, ara ho encetem tot.

La llengua culta ha de ser fidel a la llengua tradicional, la llengua que es parla en els carrers i les places dels nostres pobles i ciutats. Introduir en la llengua culta coses estranyes i estrambòtiques que desconcerten els parlants és perjudicial per a la supervivència de la llengua.

Publicat a elpuntavui.cat el 18 de març de 2013

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s