País ocupat, llengua substituïda

Posted: 9 gener 2013 in General
Etiquetes: ,

llengua

De vegades fa l’efecte que defensem el català des de la feblesa que suposa tenir assumit la condició de poble ocupat. Vull dir que partim del fet de la presència quotidiana i habitual del castellà (o espanyol, però en aquest article prefereixo emprar la primera denominació) entre nosaltres, com si fos natural, “de tota la vida”. I aquesta premissa és falsa i, per tant, provoca llacunes i inconsistències en el nostre discurs.

No podem acceptar com un fet normal la secular i progressiva ocupació militar i poblacional castellana sobre el territori català, del Pirineu al Segura i les Illes. Com no sigui que vulguem donar per bo el resultat d’una premeditada actuació política imperialista de les classes dominants castellanes sobre països i pobles no castellans. Jo estic en contra de l’opressió de classe i de tots els seus efectes, per molt que siguin de llarga durada.

A la nostra terra (a València, Barcelona, Lleida, Alacant, Palma…) el castellà és una llengua forastera imposada. Aquest i no altre és l’origen precís de la presència del castellà a casa nostra, per molts hispanoparlants que hi hagi ja nascuts aquí, fills o néts de castellans que hi han vingut o fills de catalans que han renunciat a la llengua pròpia (per causa, justament, de la situació d’ocupació).

L’imperialisme lingüístic espanyol, conegut arreu del món, és perfectament documentable sobre nosaltres, com ja ho va posar de manifest sobradament Francesc Ferrer Gironès al seu llibre La persecució política de la llengua catalana. Des de fa 300 anys, si més no. Són ben conegudes (per les persones honestes que volen saber-ho) les instruccions secretes que dictava, el 20 de febrer de 1712, la monarquia borbònica als corregidors imposats en els territoris catalans conquerits: “Pondrá el mayorcuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo findará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado” o allò altre, escrit per la mateixa mà, de “se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos”, en referència a “las provinciasrebeldes de Catalunya y Valencia”. I així, tantes i tantes agressions (decrets, lleis, multes, càstigs…), des de Patiño (ministre del primer Borbó) fins a Wert (ministre del darrer Borbó), que hem hagut de suportar els catalanoparlants, és a dir, els catalans.

En fi, que els qui defensen el castellà a la nostra terra, com si fos llengua d’aquí, són uns cínics partidaris de l’imperialisme lingüístic, aquell que consisteix a imposar una llengua fora del seu territori, substituint i eliminant la llengua pròpia del territori ocupat.

Els castellans, doncs, i tothom, benvinguts siguin si es fan del país; altrament, més val que tornin a casa seva. Aquesta és una norma bàsica de convivència i d’entesa internacional.

Publicat en EL PUNT AVUI dilluns 10 de desembre del 2012
Josep Guia
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s