La guerra de les llengües

Posted: 28 Desembre 2012 in General
Etiquetes: , , ,
Espanya va optar per un bilingüisme territorialitzat que genera tensions i desigual reputació entre idiomes.
Contra aqueixa diglòssia, les comunitats reforcen el seu en l’escola i l’Administració
guerra de llengúes
La guerra de les llengües promet grans rèdits electorals a els qui la promouen, però l’ús partidista d’alguna cosa tan important per a qualsevol ciutadà com l’instrument que li serveix per a expressar el que pensa o el que sent, és jugar amb foc. El ministre José Ignacio Wert ha encès la foguera amb el projecte de llei de millora de la qualitat de l’educació, interpretat a Catalunya com un atac a la immersió lingüística en català. En el costat oposat, forces polítiques contràries a la immersió han saludat que la nova llei fallisca el predomini del català com a llengua vehicular de l’ensenyament i obligue al fet que el castellà també ho siga. El pols entre Catalunya i el Govern central està al punt àlgid, i encara que el ministre tracta de llevar ferro al seu envit, ningú oblida que en seu parlamentària va expressar el seu propòsit de “espanyolitzar als escolars catalans”. Amb aqueixa frase proclamava que la llengua serveix per a adoctrinar en un nacionalisme i que açò pugues i deu fer-se des de l’escola. És a dir, el mateix del que ell acusa a la Generalitat.“Es pot adoctrinar en qualsevol llengua”, afirma Albert Branchadell, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. “La frase de Wert implica una assimilació entre llengua i nació. Aquesta assimilació pot donar-se també, i de fet es dóna, en sentit invers: hi ha també un discurs català que tracta de convertir el castellà en una llengua invasora, cosa que tampoc és”. “La llengua és un signe d’identitat, però també pot veure’s com a part d’un projecte de construcció nacional, com l’expressió d’un nacionalisme de signe oposat, i que són irreconciliables. En aquests casos és inevitable entrar en un joc acció-reacció”, observa Xavier Vila, professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona.En aquesta dialèctica de nacionalismes enfrontats, el debat està tan polititzat que abunden les falsedats i es donen per certes premisses que no són tals. Per exemple, que el castellà està sent agranat de Catalunya. O que els escolars catalans no coneixen bé la llengua de Cervantes. “La parla és una expressió de sistemes ideològics i quan es fa un ús partidista, sorgeixen problemes”, assenyala Fernando Ramallo, professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de Vigo. “Hauríem de cercar un consens bàsic, però a Espanya tenim un dèficit de partida: que el centre no ha acceptat la diversitat lingüística de la perifèria com una riquesa, i açò ha provocat una reacció de defensa que en ocasions ha adoptat també formes dogmàtiques. Ni el PP ni el PSOE han tingut una concepció clara d’aqueixa diversitat. El resultat és que s’ha aplicat una política que fa invisible la realitat lingüística d’Espanya”.La paritat d’ambdues llengües en l’escola no garanteix el bilingüisme

Aqueixa realitat és que el 40% de la població viu en territoris bilingües, però una part del restant 60% que és monolingüe sent l’ús de les altres llengües com una agressió. Podent parlar tots en castellà, per a què parlar gallec o català, pensen. “El problema”, afig Ramallo, “és que s’ha territorializado el bilingüisme i amb açò s’ha despullat als bilingües del seu dret quan ixen del seu territori”. Luisa Martín Rojo, catedràtica de Lingüística en la Universitat Autònoma de Madrid, ho explica així: “Hem optat per un model territorial com el de Bèlgica, en què cada llengua té el seu espai; en el nostre cas, es va reconèixer el bilingüisme d’algunes comunitats, però es va mantenir intacte el monolingüisme d’unes altres. De manera que les llengües d’un territori no són visibles en la resta i açò fa que una part de la població puga ignorar que Espanya és una realitat multilingüe. Açò provoca un desequilibri en el prestigi d’aqueixes llengües i tensions innecessàries amb el castellà”, afirma. Martín Rojo ha investigat els paisatges lingüístics de Madrid —dels quals ha fet un interessant vídeo— i ha comprovat que Madrid és una ciutat multilingüe, però curiosament, tenen molta més presencia algunes llengües europees i llengües de la immigració, que les llengües d’altres autonomies.

Els experts consultats creuen que a Espanya haguera sigut millor aplicar un model com el vigent a Canadà o a Finlàndia, on les llengües que conviuen són oficials en tot el territori, encara que no s’exigeix el seu coneixement a tots els ciutadans. Ací, la protecció de les altres llengües depèn exclusivament dels seus Governs autònoms. Però, com es protegeix una llengua? “Un dels factors clau per a recuperar i mantenir amb vitalitat una llengua és que el seu ús no se circumscriga a la família, a la llar, sinó que estiga normalitzada en tots els àmbits, inclosos els de prestigi”, explica Luisa Martín Rojo. “Totes les polítiques lingüístiques han cercat evitar la diglòssia, situació en la qual una de les llengües es considera culta i gaudeix de privilegis socials, mentre l’altra té un ús limitat i manca de prestigi, de manera que s’associa mancant cultura, i pot fins i tot arribar a avergonyir als seus parlants”.

L’ús partidista de l’instrument de convivència és jugar amb foc

Quan s’arriba a aquest punt, la llengua està en perill de desaparició imminent. Per a recuperar-se, ha de tornar a les esferes de prestigi: l’escola, l’Administració, la justícia, la producció científica. El que puga mantenir-se visca no depèn tant del nombre de parlants, encara que és important, com del paper que té en el projecte sociocultural de la seua comunitat. Martín Rojo assenyala l’hebreu com un cas paradigmàtic: els jueus parlaven yiddish o parlaven la llengua del país en el qual vivien i utilitzaven l’hebreu sol en les celebracions religioses. Quan es va crear l’Estat d’Israel, l’hebreu va ser revitalitzat en el marc d’un procés de construcció nacional i avui és una llengua absolutament viva.

En la batalla per la supervivència estan el català, el gallec i el basc. I en tots els casos, el sistema educatiu és un instrument essencial. Galícia, València, Balears i Catalunya, apliquen models universals, és a dir, que no segreguen als alumnes en funció de la llengua d’aprenentatge, però Catalunya és l’única que ha implantat un model d’immersió, en què la llengua vehicular és el català. La resta apliquen models bilingües. El del País Basc és l’únic model que segrega als alumnes en tres opcions: immersió en castellà, immersió en basca i línia bilingüe, amb assignatures en ambdues llengües. Aquest model està ara en revisió. En qualsevol cas, el basc no és comparable al català o al gallec, que tenen una gran proximitat al castellà. I no obstant açò, malgrat la dificultat del basc, la línia d’immersió en castellà no és l’opció més demandada, la qual cosa indica que els pares, a excepció dels quals estan molt de pas, volen donar eines als seus fills per a una vida social i professional plena en una societat que és bilingüe.

Catalunya és l’única regió amb un model d’immersió total

El model català d’immersió no ha sigut una imposició de les esferes de la política. Ho va proposar al principi de la Transició el moviment de renovació pedagògica que liderava la fundació Rosa Sensat. L’objectiu era garantir la igualtat d’oportunitats a tots els xiquets perquè el desenvolupisme franquista havia provocat la concentració de la població immigrant en barris perifèrics, i corrien el risc de convertir-se en guetos socials. Permetre dues vies d’escolarització en funció de la llengua hi haguera podia provocar una fractura social que restara oportunitats als fills dels immigrants. Amb la immersió, s’aconseguia en canvi un doble objectiu: protegir el català, fent que fóra també una llengua de prestigi, i garantir la cohesió social donant a tots els xiquets l’oportunitat de dominar ambdues llengües per igual.

L’objectiu de cohesió social s’ha aconseguit plenament. Açò ningú ho discuteix. I el català ha progressat però, contra el que molts creuen, segueix estant per darrere del castellà. Respecte de l’inici de la Transició, els progressos són evidents. En 1986 sabien parlar el català el 64% i escriure-ho el 31,6%. Malgrat l’esforç de la immersió, la radiografia que ofereix l’Informe de política lingüística de 2010 encara mostra un clar predomini de la llengua del Quixot sobre la de Tirant el Blanc. Així, mentre el castellà ho entén i ho parla més del 99% de la població, el català ho entén el 94,6% i ho parla el 78,3%. I mentre el 95,6% dels residents saben escriure en castellà, solament el 61,8% sap escriure en català. Si l’objectiu és el bilingüisme efectiu, no està tan a prop com sembla, i no perquè el castellà retrocedeix, com creuen molts, sinó per la dificultat que, malgrat tot, té el català per a aconseguir l’estatus d’igualtat al que aspira.

Hi ha un gran equívoc sobre aquesta qüestió. La premissa que el bilingüisme en l’aprenentatge garanteix al final l’equilibri entre les dues llengües no és certa. Així ho afirmen tots els sociolingüistes consultats. Quan es reclama que els escolars tinguen tantes assignatures en castellà com en català no s’està afavorint el bilingüisme. La diferent posició de partida en la vida social i en els mitjans de comunicació farà que la llengua més forta, en aquest cas el castellà, s’impose a costa de la reculada de la més feble. Aplicar un bilingüisme estricte en l’aula no garanteix l’equilibri ni el bilingüisme en el resultat educatiu. “Açò perjudica especialment a les classes més baixes, que no tenen altres instruments que l’escola per a formar-se”, adverteix Luisa Martín Rojo. “Si en acabar el col·legi no són competents en ambdues llengües, tindran menys oportunitats de treball. I si són fills d’immigrants, açò suposarà que hauran d’ocupar les mateixes posicions subordinades en el mercat de treball que van ocupar els seus progenitors nouvinguts”.El 95% de catalans sap escriure el castellà; solament el 61%, el catalàAquest component és especialment important en un moment en què Catalunya ha d’integrar nous contingents d’immigrants estrangers. Malgrat la primacia del català com a llengua vehicular de l’ensenyament i l’Administració, l’habilitat per a entendre, parlar i llegir en català s’ha mantingut estable, però el percentatge de població que sap escriure català ha augmentat 10 punts des de 1996. S’ha aconseguit contrarestar la reculada que haguera significat la incorporació de més d’1,5 milions d’immigrants que no coneixien la llengua i açò ha sigut gràcies, sobretot, al model d’immersió lingüística. “En els últims 10 anys, València ha rebut també més d’un milió d’immigrants. Amb el sistema rigorosament bilingüe que allí s’aplica, entre 2000 i 2009 el coneixement del català ha retrocedit 10 punts mentre que a Catalunya s’ha mantingut, malgrat la immigració”, indica Xavier Vila.“Qui pot discutir els resultats de la immersió?”, pregunta Fernando Ramallo. “Si s’haguera explicat bé, la immersió en una llengua seria acceptada, perquè garanteix el domini de les dues llengües, aporta recursos addicionals per als parlants, afavoreix la cohesió i és més efectiu en la protecció de la llengua minoritzada. Si no tinguera avantatges, tindria contestació social, i també científica. I ni una ni una altra es produeixen a Catalunya”, conclou. Tampoc és cert, com a voltes es diu, que els xiquets escolaritzats en català tinguen un menor coneixement del castellà que els de Valladolid o Palencia. Ho demostren tant les proves d’accés a la Universitat com les avaluacions que realitza el Ministeri d’Educació, en les quals els resultats dels xiquets catalans són similars a les dels xiquets de comunitats de parla castellana.

L’oposició ha refermat en els últims anys per la insistent campanya dels mitjans nacionalistes espanyols amb presència política i mediàtica a Madrid. Albert Branchadell situa el seu origen en 1995, quan el PP va decidir incorporar la defensa del castellà en el seu programa com a reclam electoral sota el lideratge d’Alejo Vidal-Quadras quan la immersió ja es considerava consolidada. En l’inici de la Transició, forces residuals del franquisme i algunes famílies havien reclamat en els tribunals el dret a escolaritzar als seus fills en castellà, però el Tribunal Constitucional havia avalat el model d’immersió en 1994. “Les posicions de Vidal-Quadras no van tenir llavors major transcendència”, recorda Branchadell. “En 1996 es va produir el pacte del Majestic entre CiU i Pàg. Eren els temps en què Aznar parlava ‘català en la intimitat’ i en cap moment es va qüestionar la política d’immersió. Ni tan sols quan el PP va obtenir la majoria absoluta en la següent legislatura. Ha sigut després, en irrompre en l’escena política partits que han fet del nacionalisme espanyol i de la defensa del castellà el seu cavall de batalla. Ara el PP ha descobert que la guerra de la llengua li dóna rèdits electorals anara de Catalunya”.

I ací estem, en un nus que costarà desfer.

Publicat a El País.com el 26 de desembre de 2012
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s