Sobre el verb apropar

Posted: 1 Desembre 2012 in General
Etiquetes: ,

És un verb catalaníssim, però potser que amb ell en fem un gra massa. I voldria fer-hi una consideració. Com aquell qui diu, l’hem adoptat en exclusiva i el fem anar a tot estrop, en la conversa col·loquial, en l’escriptura, en el discurs, en detriment d’altres verbs molt expressius, sinònims seus i que pràcticament arraconem, perquè es perdin. És un fenomen que veiem molt repetit, en instàncies semblants, i que és producte directe del cruixement que ha sofert la llengua catalana sota quaranta anys de persecució militar acérrima i sota una trentena de persecució sota la democràcia, també acèrrima. El mal que li han fet ha estat ample, profund i de vegades revesteix característiques subtils que tan sols l’expert en llengua detecta.
L’arrel del verb apropar és clara, l’adverbi prop. Utilitzem-lo, doncs, però no el deixem sol, que la nostra llengua és magnánima i rica com una dama profusament enjoiada, però sense que arribi al barroquisme, i és just que l’honorem utilitzant-li tot allò que ens ofereix. Amb el mateix sentit que apropar, en català tenim acostar, atansar, arrambar –aquest a l’Urgell el transformem en arramblar, segur que sota el bell influx de rambla−, aproximar, atracar, arrimar –i al Segrià encara t’hi dirien arronsar, que no n’és sinònim en tota la línea, però l’utilitzen en el sentit mateix d’atansar, i en algún altre sentit, com és ara el d’encongir o d’encongir-se, d’arrufar-se. Hi vaig sentir un nebot que deia al seu germà:  Vés-hi, però tan arronsat a la paret com puguis.
Aquests exclusivismes que creem són resultat directe de la ignorància de la llengua. Per la forta i abusiva pressió del castellà, els nostres mots autèntics són bandejats de l’ús quotidià i substituïts per altres de manllevats. Aquest mal arriba fins a fer-nos pensar en castellà el català que parlem. Això ho veiem al carrer, a les teretúlies de ràdio i televisió i en alguns locutors dels nostres mitjans, en aquells que passaren a locutors sense l’apropiat coneixement de la nostra llengua. I aleshores s’esdevé això, que els interessats s’arrapen a una expressió o a un mot sol que saben que són bons, i deixen de banda els altres, per manca de pràctica ben ambientada en el medi propi i sa de la llengua, amb el subsegüent empobriment d’ella mateixa.
I en presento un parell d’exemples per a il·lustrar-ho. Els locutors, en general, per a indicar que un equip n‘ha estovat un altre, han adoptat en exclusiva la paraula “golejada”, evidentment que pitjada dintre el català per la força del castellà goleada, i envien inconscientment als prestatges dels diccionaris expressions tan belles, i tan utilitzades abans arreu arreu, com ha clavat pana; quatre a zero, quina pana!; el Bilbao ha estovat l’Hèrcules; l’Espanyol ha apallissat el Múrcia.  I quan els proposen aquestes alternatives tan enriquidores, als interessats els fa l’efecte que els proposen d’incorporar al seu llenguatge un mot que diuen en una altra galàxia, per allò que ells no l’han sentit mai. No val la pena que es fiïn una mica d’aquells que ho saben?
O veieu que s’ha esdevingut amb l’expressió “què et passa?”, la qual ha fet exclusiva el castellà ¿Qué te pasa? Abans dèiem: Què tens? I ara què t’agafa? I quan l’interlocutor es queixava de greuges imaginaris: Què t’empatolles?
Que també s’ha esdevingut amb “para!”, que nens i nois no en saben dir d’altra, imposada pel castellá ¡Para!  Mentre abans dèiem molt més Atura’t!
La nostra llengua està mutilada molt seriosament per la campanya radical que ha rebut contra seu. La tenim empobrida, desfigurada, infiltrada de paràsits perillosíssims i infiltrats amb gran malícia, la tenim greument malalta. I tan rica com és! Estimem-la, defensem-la, entronitzem-la on li pertoca ser reina. Netegem i enriquim la llengua catalana, estudiant-la i explorant-la. És un deure cívic, que si complíem, en reportaríem un benefici cultural immens. La nostra llengua és magnánima, vella i bella, riquíssima. És heroína per la intriga arrasadora que ha sofert de part dels bàrbars. Fem per retornar-li el lloc que li pertoca a casa nostra. Onsevulla que sigui parlada.
 
Pere Ortís
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s